« tornar


 


A propòsit del film Hannah Arendt

Jordi Beltran del Rey

La pel·lícula Hannah Arendt, de Margarethe von Trotta, suscita moltes i variades qüestions. Entre d'altres, el lloc de la filòsofa en el pensament contemporani; la fidelitat en la reconstrucció del cas Eichmannn; el càstig als culpables dels crims contra la humanitat; la consideració de l'Holocaust; el posicionament de persones jueves i no jueves respecte del règim nazi; la qüestió de la maldat humana. Com a educadors ens planteja també el lloc de l’ensenyament de la memòria de l’Holocaust i de la prevenció dels crims contra la humanitat

El film

Margarethe von Trotta és una de les més importants directores europees. Dins de la seva llarga filmografia com a directora destaquen films entorn de dones, des de L’honor perdut de Katharina Blum (1975) i Les germanes alemanyes (1981) fins als dedicats a la política Rosa Luxemburg (1986) o a l’abadessa medieval Hildegard de Bingen  (2009).

Hanna h Arendt (2012) se centra en els quatre anys (1961-1965) de la vida  d’aquesta filòsofa (1906-1975) en què assistí al judici al criminal nazi Adolf Eichmann i la polèmica suscitada a partir de les cròniques que publicà al New Yorker. Hi apareix la vida, als anys de postguerra a Nova York, d’intel·lectuals jueus fugits d’Alemanya. L’amistat amb la novel·lista Mary MacCarthy. La jove Lotte Köhler, ajudant i una de les seves marmessores literàries. La relació amb el seu segon marit, Heinrich Blücher. Les vetllades a la casa del matrimoni amb altres intel·lectuals, com Hans Jonas, amic des del temps que estudiaven a la Universitat de Marburg, i la seva dona, Lore, que va fer de mediadora en la reconciliació d’ambdós. La ferida del trencament de l’amistat amb el seu mentor Kurt Blumenfeld, a les ordres del qual havia realitzat activitats clandestines en pro del sionisme als anys trenta. A través de flashbacks podem també saber  de la relació amb els seus mestres Karl Jaspers i Martin Heidegger. La pel·lícula aprofita materials televisius del judici a Jerusalem, que va ser profusament publicitat en l’època. El guió, elaborat durant deu anys, es basa en les biografies existents, especialment la magna biografia de la seva alumna Elisabeth Young-Bruehl i en entrevistes a amistats i família que encara viuen.  Es tracta bàsicament d’una pel·lícula d’idees, dins de la qual es narra l’encunyació del discutit concepte “banalitat del mal”, però sobretot ens mostra el compromís amb el qüestionament incessant que implica una vida filosòfica.

La necessitat d’examinar el que s’ha esdevingut

Un atac de cor va acabar sobtadament amb la vida d’Arendt. Deixava inacabada una de les seves obres més filosòfiques, La vida de l’esperit, quan només havia arribat a escriure en la seva màquina el títol de la tercera part: “El judici”. El tema del judici ètic serà cabdal en tota la seva filosofia. En moral –i també en política, insistirà Arendt– els judicis usuals són els judicis determinants, que consisteixen en l’aplicació de la norma al cas concret. Es tracta d’una mena de deducció que permet establir què cal fer en cada situació. Seguint el camí que havia obert Kant en la Crítica del Judici, Arendt proposa un altre tipus de judici, el judici reflexionant, que és el que exercim quan intentem comprendre unes accions que s’han esdevingut com a producte de la llibertat humana. L’antropologia arendtiana, exposada especialment en La condició humana, considera que els éssers humans, a més de lliures, són plurals, que han aparegut al món gràcies a la natalitat –el contrari del heideggerià “ésser per a la mort”– i assoleixen la seva dignitat com a humans en la seva acció dins de l’espai públic, és a dir, entre altres éssers humans. “Amb la paraula i l’acte ens inserim en el món humà i aquesta acció és com un segon naixement” (CH, 201).

És dins d’aquesta concepció que Arendt va escriure la seva magna Els orígens del totalitarisme, llançant a l’espai públic el seu judici reflexionant –a la manera socràtica– sobre el règim nazi i l’estalinisme (els estrategs de la Guerra freda subratllaran el paral·lelisme i el generalitzaran a tot el període soviètic) i omplint de sentit el terme totalitarisme, que en l’època es feia servir en sentits diferents. El totalitarisme no és una dictadura, ni una tirania, ni un despotisme, sinó que és aquell sistema que mitjançant el terror total acaba fent superflus els individus plurals per lligar-los en un cos únic. Aquell sistema en què, d’altra banda, “és totalment obvi que el suport de les masses al totalitarisme no procedeix ni de la ignorància ni del rentat de cervell” (OT, 27, n). Aquell sistema que  fa servir la violència fins i tot quan no la necessita per mantenir-se, tot creant la figura dels delinqüents sense delicte.  

 
Fotograma del film

Aquesta documentada obra, que ocupa un important lloc en història i en filosofia política, no pretén tanmateix ser un estudi científic que expliqui el totalitarisme i els seus estadis previs, l’antisemitisme i l’imperialisme, segons unes causes que els provocarien. En la línia que més tard desenvoluparà Habermas, el que Arendt hi fa no és una explicació, sinó una comprensió. Comprendre vol dir  desvelar, gràcies  el llenguatge, que en els fets tractats hi ha estat present la llibertat humana. Comprendre’ls no vol dir en cap cas justificar-los, cosa que passaria si consideréssim que han estat causats i, per tant eren inevitables, ni per descomptat perdonar-los, cosa que donaria la facultat a qui perdona d’esborrar uns fets que no es poder esborrar.

El mal radical i el mal banal

El mal radical prové d’una vella qüestió d’arrel teològica sobre l’estatus del mal. El mal radical és incastigable, imperdonable, i els seus motius són tan baixos que escapen a la comprensió humana. Acceptar la seva existència implicaria acceptar l’equivalència del poder de Déu i del Diable, que és la tesi del maniqueisme. Tanmateix, per al cristianisme, que recull la tradició platònica, el mal no té entitat, és simplement absència de bé. Per això, fins i tot el Diable és un àngel caigut. El tema de l’arrel humana maligna havia estat reprès per Kant i de fet Arendt, a Els Orígens del totalitarisme, havia afirmat que aquest règim era la realització del mal radical.

D’aquí ve el seu interès per assistir al judici a Eichmann i, malgrat el dolor del record, exercir-hi el judici reflexionant. Arendt no pretenia jutjar el nazisme –ja ho havia fet als Orígens del totalitarisme–, i encara menys anar a observar la fera vençuda, sinó reflexionar sobre una persona.  Com diu en la carta a Grafton, “desitjava saber qui era Eichmann i quins van ser els seus actes, no des del punt de vista que els seus crims fossin part del sistema nazi, sinó en tant que ell era un agent lliure”. I en el judici va trobar el criminal que havia participat activament en la deportació dels jueus de sòl alemany, que organitzà la reunió de Wansee per coordinar-ne l’assassinat massiu, calculat en la mateixa reunió en onze milions de persones, cosa que determinava la capacitat dels vagons de càrrega per transportar les multituds classificades, espoliades, vexades, torturades, que si no havien mort d’asfíxia calculada als vagons de transport, ho farien d’inanició als camps o directament a les cambres de gas. Aquest home afirmava que se sentia innoc

ent de cap crim, sostenia que complir amb el seu deure com a oficial de les SS era admirable, deia que sentia satisfacció en recordar els fets, i declarava que hagués tingut problemes de consciència si hagués desobeït les ordres. Traeix el pensament d’Arendt qui afirmi que ella considerava Eichmann una bona persona. En tot cas, el jerarca nazi se sentia bona persona.

Això és el que va portar Arendt a parlar de “banalitat del mal”. Eichmann no era un diable, sinó una persona capaç de produir un patiment monstruós i mantenir la consciència neta. El fet que algú es pugui situar en aquesta posició no a causa d’una patologia o per qualsevol altre determinisme, és a dir, sense res que pugui deslliurar-lo de la responsabilitat dels seus actes, és el que fa més horrorós l’episodi nazi. A més, il·lumina sobre l’actitud de molts alemanys respecte del nazisme. També ens alerta sobre la manca de pensament, que és el que segons ella va fer que Heidegger acceptés el nazisme, i ens fa veure que no estem salvats de repetir el nazisme amb d’altres formes, i que tampoc ens hem de fer il·lusions sobre el que els éssers humans no faran. El sadisme amb què acostumen a retratar-se els nazis en molts relats pot ser una manera del fer-nos explicable i suportable precisament aquesta banalitat del mal.

És comprensible que aquesta anàlisi d’Arendt topés amb l’opinió dominat en cercles jueus i amb la política del govern d’Israel, presidit aleshores per Ben Gurion. El judici havia estat presentat com un procés general al nazisme i, de fet, el fiscal –que no el tribunal ni menys la sentència, que va considerar específicament els actes de l’acusat– es va entestar a fer una causa general contra el nazisme en preguntar les víctimes jueves si es podia haver fet una altra cosa, tot alimentant la idea falsa de la manca de resistència, i potser la condició de boc expiatori que alguns volgueren veure en Eichmann.

Una fecunda herència

Un senyal de la fecunditat dels plantejaments d’Arendt és que segueix fecundant línies de pensament, com la que Fina Birulés i Manuel Cruz segueixen al nostre país, o el reconeixement del seu mestratge per part de Richard Sennet, que fonamenta la trilogia encetada amb L’artesà en la concepció antropològica de la nostra filòsofa. Les noves formes de fer política reclamades per moviments com el 15M, o l’obligació de fer política com l’aparició en l’àmbit públic si no volem renunciar a la nostra dignitat d’éssers humans també beuen de les seves reflexions. El tema del mal i d’Eichmann el fa reaparèixer Claude Lanzman, director de la monumental Shoah, en el seu recentíssim film Le dernier des injustes, basat en l’entrevista feta l’any 1975 a Benjamin Mulmerstein,  en què aquest rabí manté que Eichmann, contra el que declarà al judici, participà directament en la violència antisemita de la Nit dels vidres trencats.

Finalment, caldria destacar el llibre Narrar el mal, de la filòsofa Maria Pia Lara, perquè s’adiu especialment als temes plantejats en el film de von Trotta.  Lara recull el fil d’Arendt sobre el judici i reflexiona sobre el mal. Aquesta filòsofa sosté que fets com l’Holocaust no es poden tractar moralment des del paradigma de la justícia, atès que les víctimes de la “Solució final” no ho van ser de la injustícia, sinó de quelcom més ignominiós. Per això proposa un nou paradigma, el paradigma del mal, on s’agruparien els danys morals creats per la crueltat i l’atrocitat humanes.  Per exercir el judici moral reflexionant sobre les atrocitats nazis cal ultrapassar la barrera del que és ignominiós, no conceptualitzat ni conceptualitzable, perquè, tanmateix, és imprescindible parlar-ne: això són les narratives sobre el mal, com ara la Trilogia d’Auschwitz de Primo Levi, El cor de les tenebres de Conrad, La Mort i la donzella d’Ariel Dorfman, Eichmannn a Jerusalem, o fins i tot narratives com la sèrie televisiva de la dècada dels 80 Holocaust, capaces de despertar les “guerres de la memòria” tot emplenant l’espai públic de reflexió. En aquestes s’hi manifesta el poder revelador del llenguatge mitjançant el qual exercim el judici, tot encunyant paraules com genocidi, zona grisa... banalitat del mal.

No traguem la conclusió trivialitzadora que hi ha molts Eichmanns amagats. I encara menys que la injustícia i la crueltat són qüestions banals, és a dir, intranscendents, vulgars o de poca importància. Ningú és Eichmann fins que fa el que va fer Eichmann. Tanmateix, com que segons la nostra filòsofa, el que va fer no prové de la possessió diabòlica, ni de la por insuperable, ni de res inevitable, hem d’estar amatents. Quan avui sentim parlar d’expulsions, de censos, de classificacions de persones, de murs, o quan veiem apaivagar-se la vigilància davant de l‘antisemitisme, el racisme i la xenofòbia, hem de tenir ben present que, com diu Maria Pía Lara, (pàgina 76): “El costat més fosc del mal rau en la incapacitat per saber quina mena d’accions no poden tenir perdó.” Seguint l’adagi d’Adorno: “No hi pot haver poesia després d’Auschwitz”; és a dir: prohibició d’estetitzar, imperatiu de recordar, prohibició d’actualitzar. La pel·lícula de von Trotta pot ser una ocasió per atiar la reflexió al nostre país.

 

Principals obres

1929 El concepto de amor en San Agustín (tesi doctoral). Madrid, Encuentro, 2001.

1951 Los orígenes del totalitarismo. Madrid, Taurus, 1988. Va fer-ne diverses revisions.

1953 “Comprensión y politica” en De la historia a la acción.  Selecció de Manuel Cruz. Paidós, Barcelona 1995.

1958 La condición humana. Barcelona, Paidós ,1974.

1963 Eichmannn en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal.

Barcelona, Lumen, 1999.

1965 Sobre la revolución. Madrid, Alianza, 1988.

1971 “El pensamiento” i

1978 “La voluntad” publicades pòstumament dins l’obra incompleta La vida del espíritu. Barcelona, Paidós, 2002.

Hannah Arendt Zur person. Entrevista amb Günter Gauss per a la televisió d’Alemanya occidental, 1964 (en alemany amb subtítols en castellà)

http://youtu.be/WDovm3A1wI4

Sobre Hannah Arendt

BIRULÉS, Fina (2007). Una herencia sin testamento: Hannah Arendt. Barcelona, Herder.

FORTI, Simona (2001). Vida del Espíritu y tiempo de la polis. Madrid, Cátedra.

LARA, María Pía (2009). Narrar el mal. Barcelona, Gedisa.

MARRADES, Julián (consulta (consulta 12-1-2014). La radicalidad del mal banal.

http://www.uv.es/iued/actividades/articulos/marrades.htm

PRINZ, Alois (2001). La filosofía como profesión, o el amor al mundo. La vida de Hannah Arendt. Barcelona, Herder

ISEGORÍA/23 (2000). La filosofía después del Holocausto. Número especial de la revista Isegoria, coordinat per Reyes Mate.

http://isegoria.revistas.csic.es/index.php/isegoria/issue/view/34

Dossier Hannah Arendt al web d’Alcoberro (inclou les respostes a les cartes crítiques de Scholem i Grafton) http://www.alcoberro.info/planes/arendt0.html

És recomanable l’entrada Hannah Arendt de la Wikipèdia en espanyol, molt superior a la d’altres llengües.

https://es.wikipedia.org/wiki/Hannah_Arendt

Sobre el film

Entrevista a Fina Birulés.

http://lasprincesastambienfriegan.com/2013/06/19/1414/

Entrevista de Thilo Wydra a von Trotta.

http://elmalpensante.com/index.php?doc=display_contenido&id=2437

Cinema 3: Resum de l'entrevista a Margarethe von Trotta en el programa 524 (minut 13:35)

http://www.tv3.cat/videos/4611511/Cinema-3--capitol-524  

Entrevista completa (en francès)

http://www.tv3.cat/videos/4612456/Entrevista-amb-Margarethe-von-Trotta

Recull de materials sobre el film al web del Hannah Arendt Center (Universitat de Bard)

http://www.hannaharendtcenter.org/?page_id=10356

 

Sobre didàctica de la memòria i Holocaust

Memorial de la Shoah: Dossier sobre Eichmann (en francès)

http://www.memorialdelashoah.org/index.php/fr/decouvrir-le-memorial/2013-01-25-10-59-45/actualites-new/21-les-actualites-du-memorial/828-lihtp-publie-un-dossier-consacre-au-proces-Eichmannn

Centropa http://www.centropa.org/country/spain

El centre Sefarad-Israel manté una pàgina web amb material didàctic sobre el tema.

http://www.sefarad-israel.es/introduccion_instituto_holocausto_y_antisemitismo

Yad Vashem (Israel)

http://www.yadvashem.org/yv/es/index.asp

United States Holocaust Memorial Museum (Inclou l'arxiu de videos i films de Steven Spielberg)

http://www.ushmm.org/