« tornar


Llibres

Amor en temps enrevessats

Pere Martí i Bertran


Títol: Memòria d’uns ulls pintats
Autor: Lluís Llach
Editorial: Empúries
Col·lecció: “Narrativa”, 407
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2012
Nombre de pàg.: 344

Lluís Llach (Girona, 1948) és ben conegut per la seva vinculació al món de la cançó, del qual es va retirar fa pocs anys i en el qual ens va deixar obres inoblidables, tant pel que fa a lletres com a músiques. Aquest vessant d’escriptor, eminentment poètic, que tothom li reconeixia ha fruitat en una novel·la, Memòria d’uns ulls pintats, en la qual trobem molts dels trets de les seves cançons: tendresa i denúncia, intimisme i compromís, preocupació per la llengua i pels aspectes formals...

Voldria començar precisament pels aspectes formals perquè, a parer meu, són un punt clau en la novel·la. Llach tria molt bé el punt de vista narratiu, el d’un home gran, de 83 anys, Germinal Massagué i Guillaume, que ha viscut els grans esdeveniments de la història de Catalunya del segle XX i que, sobretot, ho ha fet amb unes vivències molt personals, i alhora universals, com veurem. És per això que la seva història, la seva vida, té interès per a un director de cinema, del qual sabem que es diu Lluís Sedan i poca cosa més, que l’escolta pacientment al llarg de vint-i-sis gravacions, durant les quals el protagonista xerra i xerra pels descosits sense cap interrupció. Aquesta opció, allunyada del narrador omniscient i suposadament objectiu, permet a l’autor de donar una visió ben determinada (parcial, subjectiva i amb alguna llacuna i tot) de tants i tants episòdics històrics que hi desfilen: proclamació de la República, fets d’octubre del 34, eleccions del 36... I amb això no voldria pas fer deduir a cap lector que en Llach tira pel dret o les engalta pel broc gros, no, de cap manera: hi ha una documentació seriosa, rigorosa i treballada dels llocs i dels esdeveniments que apareixen a la novel·la, és clar. Aquesta estructura, es veu complementada amb un text introductori sense titular, que podem qualificar de pròleg, i per un epíleg. En el primer, en Germinal podríem dir que hi justifica les raons per les quals ha acceptat de col·laborar-hi: “Li regalaré la història de la meva vida perquè tan sols llegant-la no es morirà amb mi.” (p. 12); i en Lluís Sedan hi exposa, com en un apart teatral, la primera impressió que li ha causat aquell “avi presumptuós” (p. 11) que des del primer dia se li ha presentat “amb els ulls descaradament pintats amb unes línies blavoses, barroeres però estudiades, que li donen aquest aspecte estrafolari” (p. 10). A l’epíleg, Llach hi demana disculpes per si ha estat poc fidel a alguns dels fets narrats i dóna les gràcies a dues dones que li van oferir els seus records, que ell ha aprofitat per a la novel·la.

La llengua que Llach hi utilitza està estretament lligada al punt de vista triat. Sí que es tracta d’una llengua estàndard tirant a culta (el protagonista és una persona culta, que domina uns quants idiomes...), però l’autor l’ha marcada amb trets podríem dir dialectals i col·loquials que fan que els llargs monòlegs d’en Germinal ens resultin més versemblants: ús de la combinació pronominal l’hi en comptes de li ho o la hi, eliminació de la preposició per a... Potser també hauríem de posar en el mateix sac l’ús d’alguns castellanismes (cabell en el sentit de cabells, baixar per abaixar...), però que ens hauria agradat més de veure’ls marcats amb cursiva com es fa amb els francesismes que hi apareixen i fins i tot amb algun altre castellanisme. Res a veure, doncs, ni amb la llengua de La plaça del Diamant ni amb la de L’home de la maleta, per citar dues novel·les que narren fets de la mateixa època, però amb protagonistes d’un nivell cultural diferent. No pas per l’extracció social, que quedi clar, ja que en Germinal és fill de la Barceloneta, sinó per l’educació que va rebre, sobretot a l’Escola del Mar, i pels interessos culturals que li endevinem, a l’entorn del cinema fonamentalment.

Arribats en aquest punt, ja és hora que ens introduïm de ple en l’argument de la novel·la. Ja hem apuntat que es tracta, com indica el títol, d’unes memòries (els ulls pintats seran un tret característic del personatge durant un llarg període de la seva vida, com queda molt clar al text). Unes memòries que en cap moment pretenen de ser històriques, i encara molt menys una novel·la històrica, ja que se centren en la història d’amor entre en Germinal i en David, un amic d’infantesa que aviat es converteix en molt més. Aquest és el tema de la novel·la, i doncs de les converses d’en Germinal amb en Lluís, com deixa molt clar en més d’una ocasió al llarg del text: “Sí. Com si cada esdeveniment històric forgés un barrot. I redéu, n’hi varen haver tants que, al final, el meu relat queda empresonat entre els imponents giravolts d’aquells anys. Vull dir, i perdoni’m, que explicar-li l’embolcall m’obliga a arraconar contínuament el més essencial, allò que més m’importa i, en tot cas, el subjecte de cada paraula que li hagi dit fins ara. I tan senzill com és: el meu amor per en David. “ (p. 142, i semblants a les p. 159 i 181). Una història d’amor que podríem qualificar d’enrevessada, de molt enrevessada, tant per les circumstàncies històriques en què es va desenrotllar, com, i sobretot, perquè es tracta d’un amor homosexual, inimaginable, i sobretot intolerable, a l’època. I ho diem perquè no ens referim únicament, com deixa molt clar la novel·la, a unes relacions sexuals, més o menys ocasionals, no. Es tracta d’un amor total, incondicional, únic com els de les grans obres literàries de tots els temps: Filemó i Baucis, Romeu i Julieta... Aquest amor és el que, amb tot l’embolcall necessari (històric, familiar, de colla...) en Germinal anirà rescatant de la seva memòria al llarg de les vint-i-sis gravacions. I a poc a poc i amb excursos més o menys necessaris, com reconeix sovint el mateix narrador, l’anirem descobrint. El veurem néixer, de bon primer només en un dels amants, créixer amb pors i recances, compartir i, sobretot, estroncar, com s’esdevé també en les grans històries d’amor. Uns estroncaments fruit de les circumstàncies històriques, més que no pas de les personals o de l’entorn familiar i d’amistats, que esdevenen veritablement dramàtics a causa de la guerra i, sobretot, a causa de la postguerra. La història d’aquest amor total arriba al zenit a la conversa número vint-i-cinc, en què en Germinal demostra aquesta capacitat de lliurament de l’Amic a l’Amat (els termes lul·lians els utilitza el mateix narrador) per damunt de tot. És un capítol corprenedor i tràgic, amb un final totalment ambivalent, que no pas ambigu, i que no avançaré. Que un dels protagonistes, a diferència de les grans històries d’amor clàssiques, sobrevisqui és un toc de realisme que hem d’agrair a Lluís Llach, que té molta cura de ben justificar.

Potser hauríem de parlar, també, de la relació d’en Germinal, d’arrel familiar com ja indica el nom, amb l’anarquisme, i més concretament amb la CNT; o del fons iniciàtic de bona part de la novel·la, sobretot quan ens narra l’estreta relació dels quatre membres de la colla (la Mireia i la Joana, en David i en Germinal) a la Barceloneta; o potser encara de la participació dels dos nois en la guerra, de bon primer a la reraguarda, a la Barcelona bombardejada i plena de refugiats, després a l’Ebre, per part d’en Germinal; i de tantes coses que inclou i que apunta la novel·la. Tantes que esperem que l’autor tingui ganes de continuar-la amb històries que queden penjades, com per exemple la de la família Jimeno (pares i germana de la Mireia), que s’exilia voluntàriament a Buenos Aires. Nosaltres les hi llegirem de gust, com li hem llegit aquesta, que no dubtem de recomanar-vos.