« tornar


Miscel·lània

Aprenentatge, realitats i virtualitats. L'impacte de les tecnologies digitals en la vida quotidiana

Oriol Izquierdo

La progressiva incorporació de les anomenades noves tecnologies o tecnologies de la informació i de la comunicació, les TIC, a les pràctiques professionals i personals –primer, a partir dels anys vuitanta, de la mà dels pc o ordinadors personals; des del tombant del segle XX al XXI a través de la invasió dels telèfons mòbils; i ara mateix, i en expansió exponencial, per obra i gràcia de la convergència entre uns i altres, en tota mena de dispositius portàtils– ha modificat i modifica les relacions entre el subjecte i les realitats en què es desenvolupa: la relació interpersonal, la relació amb l'entorn i la relació amb la pròpia intimitat. Aquest article traçarà una ràpida panoràmica per aquest conjunt de transformacions, amb la voluntat de posar sobre la taula, més enllà dels tòpics, algunes línies de reflexió sobre el que hi hem guanyat i hi guanyem i el que hi hem perdut i hi perdem, d'una manera especial en l'àmbit de la cultura i de l'educació.

(Al final de cada secció anotem la referència d’un parell d’obres, sovint títols ja clàssics, que poden ajudar a enriquir el propi punt de vista, també des de la distància entre el moment en què van ser escrites i el present en què les llegim.

El vel digital

La digitalització dóna a l'ésser humà eines noves que l'assisteixen en tasques habituals i li permeten explorar noves activitats. Això, però, no és gens insòlit. Potser abans de prosseguir cal fer dues remarques que, contra el que podria semblar, no són contradictòries.

Primera remarca. L’aportació de la digitalització no és una excepció ni una novetat: l’ésser humà sempre ha recorregut a l’extensió tecnològica de les pròpies capacitats, i probablement és aquest un dels trets que el distingeixen de la resta d’éssers vius. Recordem com ho resumeixen aquelles imatges de Stanley Kubrick, a la seva lectura de la nove?la d’Arthur C. Clarke 2001 A Space Odissey, quan el simi recorre a un os per multiplicar la força del seu cop i de seguida, exultant, el llança enlaire. Amb aquell gest el simi esdevé ja indubtablement humanoide i certifica l’inici de la Història, que les imatges sintetitzen transformant l’os que giravolta en la nau espacial on transcorrerà el següent capítol de la pe?lícula. De l’arma més primitiva ençà, l’enumeració de les pròtesis tecnològiques que han estat determinants per al progrés de l’ésser humà i de la Humanitat és simplement impossible i no té fi: si amb tot volguéssim assajar de fer-la, no hi podrien faltar la roda ni el llibre, ni les ulleres o les sabates, l’adob o l’enginyeria genètica, la màquina de vapor o les llançadores espacials, l’escuradents o els codis de barres, etc. etc.

Segona remarca. La digitalització està tenint un abast i demostra una capacitat diguem-ne simbiòtica en relació amb les necessitats i les capacitats humanes només comparable a les innovacions tecnològiques anteriors de més impacte, com ho deuen haver estat el domini del foc i l’electricitat. I tot indica que encara anirà molt més enllà. Deu ser un propòsit inútil localitzar un sol àmbit que hi hagi pogut restar impermeable. A hores d’ara, les tecnologies digitals ja han transformat, en més o en menys mesura, tots els aspectes de l’acció humana sense excepció.

Posem alguns exemples de la capacitat dels recursos digitals per interactuar amb les nostres necessitats i desitjos.

Fins ara hem sentit sempre l’impuls d’acumular la informació que necessitàvem, la que consideràvem que ens seria útil o la que era emocionalment rellevant per a nosaltres. Així hem construït, ja sigui intencionadament o per casualitat, les nostres biblioteques i arxius particulars, discoteques i filmoteques, epistolaris i co?leccions de postals, els àlbums de fotografia i petits santuaris d’objectes familiars. Així, també, hem topat amb la dificultat de localitzar allò que ens cal recuperar, si no és que disposem de formació i hàbits de documentalistes. La digitalització ens tempta cada dia més a desplaçar tota aquesta informació i molts dels objectes que hi ha associats cap al “núvol”, amb el consegüent estalvi d’espai i un guany en la capacitat d’ordenació i recuperació de la informació.

Qui més qui menys té experiències en aquest sentit. L’antiga co?lecció de discs de vinil, de cassettes i de cds comença a ser ara una biblioteca digital a l’iTunes o una simple llista sempre accessible a través de l’Spotify. Ja no enganxem les fotografies en àlbums d’anelles, sinó que són fitxers que pugem al Picasa o al Flickr, des d’on les compartim amb amics i coneguts o hi connectem per fer-ne passis al televisor o a l’ordinador. Cada dia més els llibres, la premsa i les revistes, i tota mena d’altra informació escrita o audiovisual, ens arriba en suport digital i, quan volem desar-la, la deixem en repositoris virtuals, ja sigui en algun disc dur local o en algun núvol al qual puguem accedir privadament amb unes claus personals.

Aquestes pràctiques van habituant-nos a trobar en qualsevol indret i en tot moment allò que decidim conservar i allò que necessitem. Creiem que tenim tota la informació a l’abast i en fem l’experiència cada vegada que activem el Google; en realitat, però, més aviat estem acceptant que el Google configuri l’univers, limitat sota una aparença infinita, del que ens és accessible, entre altres coses perquè aparentment acostuma a satisfer-nos responent amb molt més que no li demanem. Pot venir a tomb de fer notar que els motors de cerca converteixen un dels fonaments de la nostra civilització, l’ordre alfabètic, en una relíquia obsoleta: això és així perquè les eines digitals ens eviten triar i remenar ja que donen una resposta precisa a la pregunta que els formulem. En l’espai digital altres recursos actuen com a ordenadors de la realitat, com els anomenats tags, una relació de mots clau elaborada automàticament a partir de la seva freqüència d’aparició. I és que la freqüència d’aparició esdevé el criteri de valor bàsic de l’univers digital, cosa que accentua una tendència prou impetuosa en la realitat material, si més no en les cultures de mercat: l’èxit de l’èxit.

Hi ha un exemple prou eloqüent de la capacitat que el vel digital té de modificar la nostra percepció de la realitat. La cartografia és una tecnologia que ens ajuda, des de temps immemorial, a construir imatges d’interpretació de l’espai, gràcies a les quals ens orientem i ens desplacem amb més facilitat. Llegir mapes no és fàcil: cal tot un aprenentatge per relacionar i identificar les representacions gràfiques en dues dimensions del territori que es desplega davant nostre i tots els accidents que el solquen. Ara, la combinació de la tecnologia gps amb els dispositius mòbils afavoreix que fem els desplaçaments com qui diu superposant la imatge real amb la seva representació virtual. Una de les eines que probablement aviat veurem expandir-se molt és l’anomenada realitat augmentada, que fa un pas més i fa efectiva aquesta superposició: si mirem la realitat a través de la pantalla del dispositiu mòbil, veiem la imatge real amb anotacions que ens orientaran sobre els serveis que busquem, els noms dels indrets o qualsevol altra informació que hi puguem associar. Serà enormement pràctic i útil. I potser modificarà la capacitat que teníem fins ara de desenvolupar el sentit de l’orientació.

Les tecnologies digitals i totes les invencions i ginys que generen no són, doncs, un fenomen passatger, sinó un sistema de pròtesis de l'activitat humana de les quals ja no sabríem prescindir, ni segurament estaríem disposats a renunciar-hi. Ha estat així amb totes i cadascuna de les eines que hem anat incorporant a la nostra quotidianitat mentre ens han resultat útils, i ho han estat i ho són tant que ens acompanyen sense que ni en tinguem consciència, com em sembla que ens passa, per exemple, amb el rellotge o el calendari, estris de mesurar el temps sense els quals la realitat temporal, o la percepció que en tenim, seria tota una altra. Una hora, una setmana, un segle, són realitats que hem creat gràcies a les tecnologies de mesura del temps i, per més naturals que ara ens puguin semblar, no tindrien existència fora d’elles.

Per pensar-hi més:

Derrick de Kerckhove: La piel de la cultura. Investigando la nueva realidad electrónica. Barcelona: Gedisa, 1999 [1995].
David R. Olson: El mundo sobre el papel. El impacto de la escritura y la lectura en la estructura del conocimiento. Barcelona: Gedisa, 1998 [1994].

La lectura i altres maneres de llegir

Durant molt de temps la lectura ha estat un ideal per al conjunt de la societat, un repte personal convertit en aspiració co?lectiva, com si la voluntat d’aprendre a llegir i escriure de l’emperador Carlemany hagués establert un referent compartit per les classes dirigents i els humils amb aspiracions de millora. La preocupació de Carlemany per enfortir l’Imperi a través de la cultura va comportar un procés d’extensió i estandardització incomparable de la cultura lletrada en l’era del còdex, visible en l’establiment de la lletra carolina, que seria més endavant, en l’era de la impremta, la base de la tipografia. Avui tenim la percepció que la lectura ha perdut aquest caràcter de referent hegemònic, i no ens sorprèn que sovintegin proclames ufanant-se de no llegir, de no tenir-hi interès o de no voler-s’hi esforçar, i que calgui fer campanyes institucionals per retornar a la lectura el prestigi social.

La lectura demana esforç, i aquest ha estat un dels seus valors d’estímul fins al present. A través de la lectura s’accedia –i s’accedeix– al coneixement d’altres èpoques, a fer experiència d’allò més imaginari i inimaginable, al pensament més complex i profund. Llegint fem una exercici alhora de màxim estranyament –ens oblidem de nosaltres mateixos, viatgem en el temps i en l’espai, creiem sentir el que sent el protagonista– i de màxim reconeixement –fins a l’extrem que incorporem d’alguna manera al propi bagatge i com a experiències moralment viscudes les peripècies que l’obra desplega–. La lectura ens permet eixamplar la memòria subjectiva d’allò viscut i és l’eina més eficaç de què ens hem dotat per al cultiu i el creixement personal. Però aquest efecte de la lectura no és automàtic ni es dóna per defecte, sinó que és fruit d’una manera de llegir que requereix el seu aprenentatge i reclama del lector certes aptituds.

Unes aptituds, tanmateix, que d’un temps ençà potser costa més de desvetllar. Sembla que la lectura, com el conjunt de l’experiència cultural, hagi anat perdent aquest caràcter de repte personal, d’escala de creixement per al subjecte, i vagi esdevenint un recurs més, entre tants d’altres, per a l’entreteniment, que satisfà les hores d’oci sense més conseqüències, sense deixar empremtes fondes. Hi influeix probablement l’hegemonia del relat audiovisual, que ens bombardeja amb uns codis d’informació davant els quals podem restar passius. Mirar una pe?lícula, una sèrie de televisió o un programa d’entreteniment qualsevol, no demana de nosaltres una predisposició especial ni gaires decisions. És una activitat aparentment passiva, valgui l’oxímoron. Fixem-nos en aquest detall: el ritme i la velocitat de la lectura els estableix sempre el lector, que pot aturar-la, reprendre-la o reiterar-la en qualsevol moment segons les seves necessitats; en canvi, davant el flux d’imatges audiovisuals, l’espectador és arrossegat per un temps donat al qual s’ha d’amotllar, i tant se val si en necessitaria més per retenir, aclarir o aprofundir la informació rebuda. Es deu poder dir que, en general, les paraules llegides van deixant un pòsit més o menys dens, gairebé aprensible, mentre que en la seqüència d’imatges una imatge substitueix l’anterior i al capdavall només en resten unes traces, com la humitat a les mans després de rentar-se-les. L’hegemonia audiovisual ens modifica com a lectors i cada vegada som més impacients davant el text si no és prou ràpid, si demora gaire l’acció entretenint-se en elaborades descripcions, si el codi de lectura que proposa ens demana massa esforç o ens resulta massa llunyà.

Ara els recursos digitals es posen aparentment al servei de la lectura. Aparentment, perquè tendeixen a configurar un marc d’activitat en què la lectura esdevé ja tota una altra cosa. Es parla de lectures interactives i de lectura augmentada. Llegir pot semblar una experiència més completa i complexa si el suport en què la duem a terme ens permet, amb un sol clic, fer cerques on line per resoldre els dubtes que genera la mateixa lectura: una consulta al diccionari sense deixar la pantalla ens aclareix el significat precís de la paraula, un altre clic ens du al resum enciclopèdic del fet a què a?ludeix el text, un altre ens deixa sentir la música que escolta el protagonista o ens du a veure el paisatge per on transcorre l’acció. I després podrem interactuar amb la història o els que la protagonitzen, amb el seu autor o amb altres lectors amb qui la compartim. Ens podem fer llegir en veu alta el text pel dispositiu electrònic. O substituir determinats passatges per unes animacions que proposi l’editor. Estem assistint al naixement de la postlectura, que tendeix a fer explícit i determinat allò que la lectura deixava a la creació inventiva del lector, i ornamenta l’experiència de llegir amb tota mena d’activitats que en realitat ens en distreuen.

Alhora, els nous suports de lectura en dispositius electrònics permeten i ens porten a llegir sense deixar de consultar el correu, d’estar alerta a les darreres notícies, de participar en les xarxes socials. Potencien la nostra capacitat multitasca. La dispersió. I ens fan cada vegada més incapaços de focalitzar la nostra atenció en una sola activitat i concentrar-nos-hi. És cert que quan llegim un llibre convencional també solem fer una pausa per consultar el diccionari o l’enciclopèdia, per escollir una música de fons, per fer un mos o atendre una trucada. La diferència és que ara tot això passa en el mateix full de paper, per dir-ho així, en el rectangle que posa el text davant els nostres ulls. Les interferències passen a formar part de les condicions habituals de l’activitat, i arribem a sentir veritable desfici quan no l’acompanyen.

Estic convençut que la lectura literària no desapareixerà mai, però també tinc la certesa que esdevindrà, si no és que no ho és ja, una experiència marginal reservada a uns pocs lectors cultivats o amb la capacitat de formar-se fins a gaudir-ne. Una raresa.

Per pensar-hi més:

Sven Birkerts: Elegía a Gutenberg. El futuro de la lectura en la era electrónica. Madrid: Alianza, 1999 [1994].
C.S. Lewis: Un experiment de crítica literària. Barcelona: Quaderns Crema, 1998 [1962].

L'escola de l'era digital

Espero que no resulti impúdic explicar una anècdota personal: a casa sempre he sentit a dir que quan vaig començar a anar a escola ja havia après a llegir; l’escola va renyar els pares perquè creien que me n’havien ensenyat a posta, però el cas és, simplement, que la meva curiositat infantil havia tret tot el profit del que tenia a l’entorn. I l’escola, d’entrada, no s’hi va saber adaptar. Amb quantes hores –amb quants milers d’hores– de televisió i de jocs de tot ordre arriben a l’aula les criatures dels anys 60 ençà? Avui els escolars s'incorporen al sistema educatiu amb un bagatge considerable i desordenat d'informacions i d'habilitats que en uns quants aspectes avantatgen els seus pares i mestres, especialment pel que fa a les destreses tecnològiques. Com gestiona l’escola aquests sabers d’avançada, i les desigualtats que segur que generen? I què deu haver d’esperar l’estudiant del seu pas per l’escola si aparentment ja sap molt i es pensa que ho té tot a l’abast?

La percepció, segur que poc exacta, que tenim els qui avui coneixem el sistema educatiu a través dels nostres fills, fins i tot quan estem contents de l’escola que hem triat, és que les dues preguntes anteriors no han estat formulades amb tota la radicalitat i, per tant, només s’hi ha donat respostes tímides i parcials. Per dir-ho pel broc gros, pot semblar que un sistema educatiu concebut al segle XIX intenta conduir individus del segle XXI amb eines del segle XX. Mirem de fer un ràpid retrat d’aquesta dislocació, que serà inexacte i injust perquè es limitarà per força a quatre generalitzacions.

No sé si la distinció entre procediments i continguts, que vertebra tota la retòrica pedagògica de les darreres dues dècades, ha impregnat de debò la pràctica docent. La principal problemàtica de la qual, segons el relat públic que en construeix en general el professorat i salvades totes les excepcions, és la dificultat de captar l’interès de l’alumne i de construir amb ell un exercici de disciplina i esforç que li permeti, justament, adquirir els procediments que li permetran descobrir i elaborar, quan s’escaigui, els continguts pel seu compte. Aquesta dificultat deu explicar que, durant molts anys, s’hagi fet extensiu el recurs al joc, natural en els anys d’iniciació escolar, fins a una delicada confusió entre aprenentatge i diversió. Sembla que el greuge més important contra l’aprenentatge reglat és que no és divertit i que l’alumne s’hi avorreix. Però per què s’hi avorreix?

Potser l’ensenyament de la llengua dóna el paradigma d’aquest avorriment: si fem cas dels temaris i els llibres de text, any rere any l’estudiant és conduït per les estepes de l’ortografia, com si d’un viatge iniciàtic abocat sempre al fracàs es tractés, i finalment ha d’ascendir sense cordada els roquissars de la sintaxi, on els que no cauen s’aferren a les pedres ja sense capacitat de moure’s ni de tornar enrere. Jo no hi entenc gens, però no seria molt més productiu, atès que d’una manera o altra tots els alumnes arriben a l’escola amb alguna experiència lingüística, reconstruir amb ells en tant que parlants la gramàtica essencial, els particularismes dels seus dialectes i idiolectes, la distància entre aquests i els registres estàndard i literaris, la capacitat que té la llengua, si la tenen els seus parlants, d’adaptar-se a qualsevol circumstància, etc. etc.? Potser això és el que es fa i jo no he tingut la sort de trobar-m’ho, però aleshores em costa entendre per què quan els estudiants arriben a la universitat –la meva experiència és en una facultat de Comunicació, on la qüestió expressiva sembla que és nuclear– tenen en general tan poc coneixement de la llengua i tan poca curiositat lingüística.

Voldria recordar altres situacions, i assumeixo el risc que siguin potser tan desenfocades com l’anterior, sobre els paranys que les tecnologies posen a l’escola. Si no ho recordo malament, hi ha haver un moment que es va veure que la informàtica canviaria d’una manera perceptible les coses, i les escoles o els instituts van començar a donar als soferts alumnes uns rudiments de llenguatge Basic. Poc després ja es va entendre que això no tindria gaire recorregut, i em sembla que els rudiments van anar-se convertint en pobres iniciacions a Microsoft Office, que segur que han fet profit a unes quantes criatures, com també deu ser segur que la majoria, si no abans després esdevinguts ja nadius informàtics, n’haurien pogut prescindir. Para?lelament, hem viscut a tots els nivells educatius les escaramusses del professorat –escaramusses amb la pròpia malaptesa– per introduir a l’aula el powerpoint o altres recursos, fins al punt que en algun moment no fer-ne ús podia ser mal vist i un símptoma d’haver perdut el tren, per bé que probablement tenien més aviat pocs efectes didàctics. Els darrers temps, finalment, hem assistit als intents de substitució del llibre de text per l’ordinador portàtil, un magnífic exemple –per dir-ho d’una manera no gens postindustrial– de com posar l’arada davant dels bous, i probablement acabar prenent mal.

A l’escola, les pròtesis tecnològiques més que imprescindibles són inevitables. Entenguem-nos: des del punt de vista de l'ensenyament, les TIC no són gens necessàries, poden ser supèrflues i no és estrany que sovint acabin essent una interferència. Però són inevitables. Perquè són arreu i ja són la principal eina de relació amb tots els entorns que utilitzen els alumnes, que utilitzem tots plegats. Mantenir-les fora de l’escola, doncs, deu ser una quimera. Però incorporar-les-hi acríticament pot ser un suïcidi per als objectius pedagògics. Pel seu magnetisme i la seva capacitat de dispersió, que fa molt més difícil la necessària concentració. Perquè per a la majoria dels alumnes estan associades amb les pràctiques lúdiques i menys formalitzades. Perquè encara avui són una eina estranya, nova i postissa per a un gruix important de docents, però no per als seus alumnes, davant els quals queden en una situació de desavantatge. I, sobretot, perquè la tecnologia és només un suport, un instrument per vehicular uns objectius, sense valor en ella mateixa. Per bé que –com ja avançava McLuhan i ho confirmen totes les evidències, el mitjà també és missatge– el suport condiciona la naturalesa i l’efecte d’allò que hi passa. Caldria no oblidar cap d’aquestes dues darreres afirmacions i actuar en conseqüència.

És exagerat parlar de fractura digital quan les autoritats educatives i el conjunt dels actors del sistema fan un esforç visible per modernitzar les infrastructures i incorporar les eines digitals a les pràctiques docents? Les escoles poden disposar de tecnologia d’avantguarda o poden continuar recorrent als gomets. Tant se val, perquè la qüestió clau és una altra: es tracta de saber per què volem l’escola. I, aleshores, que el que n’esperem hi doni ple sentit tant per als docents com, sobretot, per als qui a través seu es formen com a persones i com a ciutadans. La capacitat de posar en pràctica respostes convincents, i si cal arriscades, més que no la disponibilitat de hardware o software d’última generació, reflectirà l’envelliment o la vitalitat de l’escola i la seva perspectiva de futur.

Per pensar-hi més:

Neil Postman: Fi de l’educació. Una redefinició del valor de l’escola. Vic: Eumo, 2000 [1995].
Raffaele Simone: La Tercera Fase. Formas de saber que estamos perdiendo. Madrid: Taurus, 2001 [2000].

La realitat de les xarxes socials                                                                  

Probablement l’ésser humà necessita saturar-se de gestos comunicatius per lluitar contra la solitud i per dotar-se de sentit. Recordo una certa sorpresa en llegir les cartes d’amor de Pere Calders a qui seria la seva segona dona, Rosa Artís, estant tots dos exiliats a Mèxic: s’acabaven de veure i ell ja li escrivia i li feia dur la missiva; altres vegades li escrivia tot just abans d’anar-s’hi a trobar. Aquell festeig mig d’amagat del seu entorn podria explicar aquest comportament, però em sembla que és comú a tots els festeigs epistolars. Per més estona que hàgiu compartit, encara hi ha tantes coses per dir-se... També els adolescents, avui, així que se separen en tornar de l’escola comencen a intercanviar missatges a través del WhatsApp o del Facebook: s’acaben de veure i és materialment impossible que tinguin res de nou a dir-se, però així i tot es mantenen connectats, en un flux que aspira a ser ininterromput d’intercanvi d’informació i d’emocions, de vegades a través de simples cadenes d’interjeccions. Trenta anys enrere o més fèiem el mateix, aleshores segrestant el telèfon domèstic: només n’hi havia un i estava aferrat a un fil, o sigui que l’expansió intersubjectiva per força era més limitada, però l’ànsia devia ser ben bé la mateixa.

Avui aquesta saturació del gest comunicatiu viu en plena expansió gràcies a les xarxes socials i a la connectivitat mòbil. A través de les xarxes socials aconseguim una duplicació de la comunicació personal i social que pot tenir tres caires diferents, alhora complementaris i fins i tot simultanis. En primer lloc, les xarxes socials enriqueixen la realitat en oferir un canal de comunicació més, directe, que pot ser personal, adreçat a col·lectius tancats o obert. En segon lloc, les xarxes socials construeixen un entorn de semiprivacitat que ens pot induir a desplegar unes habilitats relacionals que en la vida presencial ens avergonyirien, aparentment sense limitació de cap mena ja que podríem assajar el comportament més extrem simplement creant una identitat ad hoc per experimentar-la; per aquest camí, les xarxes socials ens obren la porta a construir realitats paral·leles, si molt convé estanques i si més no virtuals. Ara bé, aquest potencial també pot dur el subjecte a viure la xarxa social com el substitut de la comunicació no anònima i presencial: aquest tercer caire de les xarxes ja ens situaria al llindar de la conducta patològica.

Sigui com vulgui, el desplegament de la pròpia sociabilitat a través de les xarxes socials té almenys quatre efectes que incideixen, segur, en les relacions socials. Primer, alimenten una veritable dependència, que du el subjecte a estar més pendent de l’actualització de la petita pantalla que no del que passa en el seu entorn físic més pròxim; no en tinc dades, però segur que en resulta un increment de la sinistralitat viària. Segon, potencien una il·lusió d’ubiqüitat, ja que permeten desplegar incomptables converses o relacions en paral·lel; aquesta capacitat de ser a molts altres llocs alhora, però, pot acabar emmascarant una certa incapacitat de ser ara i aquí i afavorir una nova forma d’absentisme. Tercer, inflama la vanitat en alimentar el creixement dels cercles de relacions, les anomenades “amistats” (afegint complexitat a la categorització ja clàssica de Josep Pla que distingia amics, coneguts i saludats). I quart, inevitablement, la potencialitat indiscutible de l’eina és gairebé sempre malaguanyada per la superficialitat del que s’hi esdevé.

No deuen ser gaires els actes comunicatius d’una certa transcendència que tenen lloc a través de les xarxes socials. Es pot objectar a aquesta afirmació que la proporció no deu ser gaire diferent a la proporció de banalitats que circulen pel conjunt de canals comunicatius. Passa, però, que el primer impacte de l’extensió de la tecnologia i la seva facilitat d’ús és la multiplicació aberrant de la quantitat d’actes comunicatius. El millor per interrompre aquest diàleg, però, és recordar, sense prendre partit per cap de les opinions expressades, que sense les xarxes socials probablement no s’hauria concretat un fenomen absolutament significatiu com el de les primaveres àrabs, tinguin la fi que tinguin.

En summa, les tecnologies digitals i les xarxes socials no donen lloc a fets o aprenentatges rellevants ni deixen de donar-ne, excepte quan hi passen coses rellevants. Com s’esdevé en qualsevol altre canal de relació i de comunicació, començant per la simple oralitat. Potser el que convindria és fomentar-ne l’ús crític, i en especial donar eines als més joves per evitar que els abdueixin com ho fan, si sabéssim com fer-ho.

Per pensar-hi més:

Nicholas Carr: Superficiales. ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes? Madrid: Taurus, 2011 [2010].
Jeremy Rifkin: La era del acceso. La revolución de la nueva economía. Barcelona: Paidós, 2000 [2000].

La dissolució de la cultura

Acabem. L’impacte de la digitalització en les relacions del subjecte amb l’entorn, amb els altres i amb un mateix té lloc en un moment que la cultura de tradició humanista és en crisi indiscutible. La cultura de l'entreteniment i de la satisfacció ràpida s'imposa sobre la cultura de l'esforç i del cultiu personal. En les societats urbanes postindustrials, l’espai d’això que uns anys enrere se’n va dir la postmodernitat, sembla que l’experiència cultural mateixa hagi perdut valor referencial i exemplar. Més que de l’orgull de la cultura, és freqüent assistir a manifestacions d’afirmació de l’orgull de la vulgaritat i el mal gust, sobretot en les formes més massives i kitsch de la televisió escombraria, que tanmateix tenen una gran capacitat d’actuar, ni que sigui en clau paròdica –els exemples pròxims són inacabables: Torrente, Chiquilicuatre, Belén Esteban...–, com a model.

Ni la digitalització ni l’hegemonia de les formes audiovisuals ni l’allau d’informació que ens estaborneix no en són la causa, per bé que tots aquests factors interactuen i es potencien recíprocament. Fins i tot les polítiques culturals públiques tendeixen a posar l’accent en la producció i el consum dels productes culturals, que no són sinó un dels elements de l’experiència cultural, el més material i objecte dels interessos econòmics privats de les empreses. És com si l’experiència cultural s’hagués devaluat, en el millor dels casos, a una forma de turisme. Paradoxalment, mai una societat no havia estat tan formada i havia tingut tant d’accés a la memòria i a experiències culturals de tot ordre. I, essent tan assequible, resulta sagnant com mai que socialment la memòria i la cultura siguin tan irrellevants.

Hem passat de la certesa que una inversió cultural, en termes econòmics, era possible i socialment convenient, a viure la inversió de la cultura com un mitjó. Però potser calia la sotragada d’una crisi econòmica i de valors com la que avui esbotza totes les seguretats perquè el millor de les persones i de les societats posi el fonament d’un nou futur. Mirem de ser-hi, a punt per actuar des de la convicció cultural, per si de cas en tenim l’oportunitat.

Per pensar-hi més:

Roger Scruton: Cultura para personas inteligentes. Barcelona: Península, 2001.
Stephen Toulmin: Cosmópolis. El trasfondo de la modernidad. Barcelona: Península, 2001 [1990].

Oriol Izquierdo és director de la Institució de les Lletres Catalanes