« tornar


 

Homenatge a Carles Miralles

Carles Miralles i Solà, in memoriam

Montserrat Tudela i Penya

 

Paraulòleg. Carles Miralles i Solà, l’humanista que va viure amb voluntat delerosa el classicisme de l’Hèl·lade –això és la racionalitat, la poesia, la llibertat, la dignitat de la condició humana– amb una única eina: la paraula. “L’home és la paraula” va dir en el discurs patriòtic de la Diada Nacional de Catalunya pronunciat l’11 de setembre de 2013 a l’Institut d’Estudis Catalans. I aquell mateix dia ens interpel·lava: “Què serien les coses sense els mots?”

Carles Miralles ha estat membre d’una nissaga d’humanistes del nostre país  –sempre amenaçat, amb talls polítics i culturals endèmics– que ens permet encarar el futur amb l’esperança de venir de lluny i de tenir la consciència de voler ser part d’una tradició cultural, la catalana, “d’horitzons amplíssims, pregona”, tal com li agradava de dir.



Cerco al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans paraulòleg i no hi és. D’aquest obra, en l’edició, revisada el 2007, Carles Miralles en fou un dels responsables. Estic segura que allà on sigui no em censurarà per usar-la i esbossarà aquell somriure sorneguer i refinat que acompanyava el seu discurs, les seves classes, les seves converses. Però he practicat allò que també d’ell vaig aprendre, la llibertat. I en inventar-me el mot dedicat a un dels meus mestres m’ha vingut a la memòria la novena elegia de Carles Riba, “La llibertat conquerida en l’apassionada recerca/del que és ver i el que és just, […] que li havia sentit esmentar desenes de vegades. Riba, el poeta immens, la fotografia del qual presidia el despatx de catedràtic del Dr. Miralles al Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, de la qual va ser vicerector (1981-1986).  Acadèmic total, va ser també durant quatre anys secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1998-2002), president de la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica de l’IEC i tretzè president de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics (1979-1992). Acadèmic rigorós, que agermanava Grècia i la nació catalana. A ell li agradava recordar que era deixeble dels seus dos grans mestres: Josep Alsina, hel·lenista, i Antoni Comas, el primer professor de català de la universitat espanyola després de la guerra. També deixeble de Valentí Fiol, llatinista, de qui sempre deia que era un “professor honest”, i de Gabriel Ferraté, que va segellar el seu lligam amb Carles Riba. Company i amic d’intel·lectuals com Joana Maria Oliver, Francesc Parcerises, Joan Martí,  Joaquím, Mallafré, Benet i Jornet, Marta Pessarrodona, Paco Cuartero o Eulàlia Vintró. I ara em dol no poder-li demanar quins altres companys del seu viatge caldria esmentar aquí. Perquè per a Carles Miralles les persones eren el motor de tot. La distància de l’acadèmic que podia aparentar en el tracte inicial amb les persones –potser fruit de la timidesa– esdevenia acolliment càlid per a tothom que sabia entendre que es trobava davant d’un especialista, un poeta i un ésser humà que posseïa el do de la paraula, de la qual tenia una cura delicada, que mostrava també en les seves pauses silencioses en el discurs, en conferències, en converses. O potser les seves pauses no eren només per a l’elegant ús escaient dels mots, sinó una treva perquè l’interlocutor pogués pair la seva saviesa. O potser la raó de les seves pauses era que “ell ho feia tot pausadament, posant-hi el temps que calia, que ell considerava que calia”, com va dir la seva deixebla –i actualment cap del Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona– Francesca Mestre en una laudatio del Dr. Miralles.

De les paraules a les persones. I és que Carles Miralles era un professor, un humanista, un poeta. I al centre de tot això hi ha les persones: “L’home és la paraula.” Una vegada en una entrevista publicada a la revista Auriga (núm. 54) es va definir a ell mateix com “Una persona que encara té fe en les persones, en la vida, en el treball i en la lluita, i per a la qual la literatura i la cultura formen part d’aquesta fe en les persones i en la vida.” Vida, treball, lluita, literatura i cultura.

Carles Miralles i Solà (Barcelona 1944-2015) va ser membre de la Universitat de Barcelona durant 53 anys, els primers cinc dels quals com a estudiant i la resta com a professor. Ell mateix ho va explicar en l’homenatge que se li va fer el dia 30 de setembre de 2014 a l’Aula Magna de l’edifici històric amb motiu de l’inici de la seva etapa de catedràtic emèrit Quan va arribar-hi de jove, eren anys d’una universitat grisa però amb brots d’esperança i de compromís amb la cultura, amb el recuperació de la llibertat del país, amb el món. Just acabada la carrera va començar la tesi doctoral sobre la tragèdia, un camp que no va abandonar mai. Aviat va entrar en contacte amb la intel·liguèntsia del país, en uns temps en què tot just s’acabava de reprendre l’edició en català. I ja es quedà a la Universitat de Barcelona com a professor agregat. Aviat va esdevenir catedràtic de filologia grega a la mateixa universitat.

Com a poeta, l’any 1965 va obtenir l'accèssit al Premi Amadeu Oller amb l’obra La terra humida. Aquest guardó, que atorga la parròquia de Sant Medir, al barri de la Bordeta de Barcelona, va ser el primer que va rebre, i va arribar a presidir-ne el jurat des del 1986 fins al final de la seva vida. Jurat que havia compartit amb Joan Oliver, Ferran Soldevila, Carme Riera, Josep Albanell, Marta Pessarrodona, Isidor Cònsul, Maria Mercè Marçal, David Castillo i Antoni Pladevall, entre d’altres.  L’any 1967 va guanyar el Premi Salvat-Papasseit per On m'he fet home. El 1981 va publicar Camí dels arbres i de tu i Per fi la tortuga. En aquella dècada dels vuitanta comença a implicar-se en la gestió de la institució en què creu, la Universitat de Barcelona: va fer fa de vicerector en l’equip del Dr. Antoni Badia i Margarit –a qui va arribar a dedicar-li un poema–, esdevingué cap del Departament de Filologia Grega de la mateixa universitat en diversos mandats i va presidir la Societat Catalana d’Estudis Clàssics durant tretze anys (1979-1992). Juntament amb Murgades i Rosa Cabré i un grup d’hel·lenistes, va fundar la l’Aula Carles Riba, un espai obert entre estudiosos de la filologia clàssica i la catalana que té com a objectiu principal dilucidar el paper dels autors clàssics i de l’humanisme en la nostra història i la nostra ideologia. També va ser secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1998-2002) i va presidir la secció de Lexicografia de la Secció Filològica de l’IEC. És a dir, es va comprometre incansablement en tots els aspectes amb la universitat i l’IEC, els seus mons. La docència, la recerca, el país, la cultura del seu poble. I la divulgació. Va publicar molts articles en la premsa, Avui i La Vanguardia, publicacions periòdiques en català, Serra d’Or, Els Marges i també a Auriga, del consell assessor de la qual va ser membre. Conferències, taules, rodones, presentacions de llibres, etc. A ell li agradava ensenyar, a la universitat o on l’hi demanessin.

Però tornem a la seva obra poètica. El 1990 publica La mà de l'arquer, per la qual va rebre el Premi Nacional de Literatura Catalana de poesia. El 1995 va publicar La ciutat dels plàtans. El 2002 va publicar D'aspra dolcesa. Poesia 1963 - 2001, on aplegà la seva poesia apareguda fins aleshores. El 2008 va fer un recull de la l’obra poètica a No me n'he anat. El 2010 rep el Premi de la Crítica Catalana de poesia amb L'ombra dels dies roja (2009); i el 2013, el Premi Extraordinari Salvador Espriu dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema "Hi ha feres d'altre temps. A hores d'ara increïbles".  I també va publicar estudis sobre poesia catalana, entre els quals cal destacar Lectura de les "Elegies de Bierville", de Carles Riba guardonada amb el Premi IEC-Josep Carner l'any 1980; Sobre Foix, Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, del 1994; Sobre Riba, del 2007, i Sobre Espriu, del 2013. També cal destacar el volum Eulàlia: estudis i notes de literatura catalana. Va participar en l’antologia Un segle de poesia catalana, dirigida per Antoni Comas. El 2007 va publicar No me n’he anat, i l’any següent va polir la traducció al romanès de la seva obra poètica Ars Longa. L’ombra dels dies roja (2009). 

Quant a l’estudi del classicisme grec, cal destacar les seves obres Studies on Elegy and Iambus 2006; Homer, aparegut en català el 2005, que posava al dia l’anterior Come leggere Omero, publicat en italià el 1992; Petit manual de mitologia grega (publicat amb la seva deixeble i col·laboradora Pilar Gómez), 2007; el seu estudi Plató, Paideia i Sota el signe del Fènix (2008). I ha traduït al català obres de Xenofont, Herodes i Iorgos Seferis. Ha tingut cura, a més, de la introducció i l'edició de les Tragèdies d'Eurípides i de Sòfocles.

Té un sol llibre narratiu, Escrits a la finestra (1998), que aplega relats breus dedicats a persones estimades.

Tota aquesta obra es completa amb un nombre inabastable d’articles que aquí no podem detallar, però n’hi ha un que sí que el volem esmentar: “Nicolau d’Olwer. Els clàssics i la construcció d’una ideologia nacional”, (Polis i nació. Política i literatura, 1900-1939, Ítaca, Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, IEC 2003), en què lloa la figura de Nicolau –fins i tot s’hi identifica– perquè “entenia que es feia necessària, en la cultura catalana, la presència dels clàssics antics i dels de la pròpia llengua. Per l’aportació decisiva, insubstituïble, que, amb vista al perfeccionament de l’expressió ―a la capacitat del català de dir elegantment i amb propietat tot, des del més quotidià fins al més subtil o científic―, en opinió seva representaven. Per l’aportació, també, que entenia que significava allò que els humanistes havien instituït com la necessària confrontació del passat amb el present com a únic mitjà per a comprendre’l, el present, per a entendre’l no únicament en els seus aspectes particulars, concrets, sinó teòricament i ideològica; no, però, per considerar els clàssics com a models perennes a seguir sinó per pensar-los en funció d’una finalitat, d’un propòsit on convergissin la intel·ligència i el sentiment, l’estudi i l’experiència.”   

 Potser per finalitzar aquest petit homenatge al gran humanista català ara ens convindria fer una pausa a l’estil del Dr. Miralles i, seguint el seu destí exemplar després de l’ictus que el va transformar els darrers mesos de la seva vida, endinsar-nos en allò que és tan clàssic com reflexionar, amb capteniment serè, sobre els misteris de la vida. I ens poden ajudar a fer aquesta pausa les seves paraules poètiques, que ell mateix va escollir per cloure una entrevista que li vaig fer l’any 2009 i que es troben en el llibre D’aspra dolcesa:

No només l’ànima sinó també
la vida t’ha estat promesa després
de la mort. No hi ha vida sense mort.
Menjar i enraonar i treballar
i anar al cine i estimar són tot coses
que es fan en el temps i fetes de temps
perquè tenen durada. La bellesa
declina i acaba. Res no és
sense la mà del temps que ho sostingui.
N’has de dir ser, de l’illa sense mar,
la vida sense mort? Del que ets
d’un horitzó n’hi ha d’haver un altre.

 

Montserrat Tudela és directora de la revista Auriga