« tornar


Homenatge a Carles Miralles

 


Carles Miralles, un humanista compromès*


Entrevista a càrrec de Montserrat Tudela

Carles Miralles i Solà (Barcelona 1944) forma part de la generació d’humanistes catalans compromesos que ens va donar el segle XX.  La seva activitat professional s’ha desenvolupat sempre al món acadèmic, des d’on, acuradament i intensa, observa amb inquietud el món que li ha tocat de viure, la cultura, les persones. Parla amb diferents “tons” dels meandres de la història del país i de la literatura, de la poesia catalana.

Catedràtic de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, de la qual ha estat vicerector (1981-1986), ha estat durant quatre anys secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans (1998-2002), tretze president de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics (1979-1992) i actualment és president de la secció de Lexicografia de la Secció Filològica de l’IEC.

Sense comptar els seus articles i intervencions diverses, ponències i conferències, els deu darrers anys ha publicat els llibres següents: Escrits a la finestra (1998), de relats; D’aspra dolcesa (2002), que recull la seva obra poètica fins aleshores, i una antologia triada i comentada per nou autors; No me n’he anat (Edicions 62, Barcelona, 2007). El 2008 va polir la traducció al romanès de la seva obra poètica (Ars Longa, Iassi) i el 2009 acaba de sortir el seu darrer llibre de poesia L’ombra dels dies roja (Edicions 62, Barcelona); també ha aplegat els seus Studies on Elegy and Iambus (Hakkert, Amsterdam) i ha tornat ha escriure en català el seu Homer (Empúries, 2005), posant al dia l’anterior Come leggere Omero (Rusconi, Milà 1992). Ha publicat el llibre Petit manual de mitologia grega (amb Pilar Gómez, 2007), i ha estat traduït a l’espanyol (2007) el seu estudi Plató, Paideia; ha aplegat els seus estudis Sobre Riba (2007) i ha publicat Sobre el signe del Fènix (2008).

Per la seva obra poètica ha rebut els premis Amadeu Oller (1965), Salvat-Papasseit (1967) i Nacional de Poesia (1992), i com a crític literari, els Josep Carner de l’IEC (1980) i el Serra d'Or d'assaig (1994).

Parlem poc dels clàssics, que, alhora, planen al llarg de tota la conversa.

Docte, li preocupa especialment l’actual trivialització de la cultura.

Si el presento com a poeta, hel·lenista, professor i crític literari...

Sí, és més o menys el que sóc.

M’agradaria que es definís vostè mateix...

Una persona que encara té fe en les persones, en la vida, en el treball i en la lluita, per a la qual la literatura i la cultura formen part d’aquesta fe en les persones i en la vida.

Un record de la infantesa i un de jovenesa.

Si tanco els ulls encara em veig  amb la bateta a l’escola Montessori al pati, amb aigua i grava i la sala del mig de l’escola, quan era el mes de maig i tothom duia moltes flors.

I de la primera jovenesa, l’esport. El fet d’haver introduït en la meva vida un ordre d’exercici, els dissabtes anar a jugar handbol, els entrenaments. Això em va fer comprendre la necessitat d’un ritme. És un record complementari del fet que jo ja llavors era un lletraferit i em passava la vida llegint –i fumant.

Per què decideix estudiar clàssiques? Puc explicar-ho per fora, i per dins no sé si en sé... Jo havia llegit força durant el batxillerat; havia llegit poc de literatura catalana, per raons històriques de la meva generació i, en arribar a la universitat, la porta que se’m va obrir va ser aquesta: que hi havia una història que jo amb prou feines coneixia. Havia llegit Ausiàs March i Verdaguer... Descobrir la poesia del XX va ser una cosa immensa... Però, d’una banda, jo sabia molt llatí i, de l’altra, m’agradava molt ajudar els companys que no en sabien tant. I també estava realment fascinat per la manera de contar, de narrar dels grecs, el ritme... Em semblava extraordinari com d’un combat es podia fer una cosa com les que havia llegit a la Ilíada. Em fascinava Heròdot.

Quan va arribar l’hora de triar l’especialització, dues persones van coincidir a fer-me decantar per les clàssiques: una va ser Josep Alsina, i l’altra, Antoni Comas, que em van dir: “Si fas romàniques, el grec el perdràs; en canvi, si fas grec, el sabràs, i no et serà cap obstacle per fer provençal o francès medieval.” Vaig trobar que era un raonament altament econòmic. Tot i que molt aviat vaig veure que els grecs m’acabarien xuclant...

Per dins, no ho sé... Tanmateix no n’estic penedit!

Parlem dels seus mestres i dels seus companys de viatge. Josep Alsina i Antoni Comas; sense ells em costa molt pensar-me a mi mateix... Ells dos em van agafar per la mà i em van portar a Riba. Alsina, que amb la seva tenacitat em va fer aprendre almenys l’alemany just per entrar en contacte directe amb la poesia alemanya, Hölderlin, i Nietzsche, que per a mi és un poeta. I Comas, que era un home entusiasta, bo, que tenia una flaire i una penetració en els textos que donava la impressió que li era natural, que no s’hi esforcés.

I pel rigor i per la manera d’enfrontar-se al text, molt britànica, vaig aprendre molt de Josep Vives i Eduard Valentí, que faria la tesi sobre El modernismo literario catalán, que és un llibre que encara no hem paït. En aquest país triguem molt a pair les coses i després, encara sovint, se’ns indigesten.

De mica en mica van anar arribant els deixebles de Riba. Sempre em vaig sentir més identificat amb Riba que amb la tradició que venia d’ell. I qui va ser molt important, unint els dos mons, va ser Gabriel Ferrater.

I persones amb qui puc retrobar l’antiga intimitat d’aquella època, per damunt de tant de temps escolats des d’aleshores, ai las!, són Dolors Lamarca, i Joana Maria Oliver, Francesc Parcerises i Josep Miquel Sobrer. Gent d’altres cursos també, Mallafré, Benet i Jornet, Marta Pessarrodona, Guillermina Motta... I a clàssiques vaig tenir companys il·lustres, entre els quals Paco Cuartero, que ja aleshores era un gran filòleg.

Després em vaig tancar aquí dins, em van donar l’agregació. Amb la tesi vaig començar a estudiar la tragèdia, que és un camp que no he abandonat mai i que em va fer filòleg.  Aleshores saber molt de grec i llatí no implicava que un tingués ben bé l’ofici de filòleg. Camps com la mètrica, la tradició textual, no eren importants. Podíem adquirir, però, un gran fonament lingüístic, que després m’ha fet servei, i m’ha permès aprofitar-lo a l’IEC en camps com la lexicologia catalana.

En la resta del meu món vaig entrar aviat en contacte amb la intel·ligència del país, que en aquell moment era molt complicat. La gent estava molt separada, hi havia poques possibilitats. Jo vaig començar quan just s’acabava de reprendre l’edició en català. Vaig publicar el llibre sobre novel·la a Labor, en espanyol, en un ambient català, on hi havia Mas Solench, i a Ariel, on hi havia Argulloll i Calsamiglia, Tragedia y Política en Esquilo, dedicat a Riba, ple de català per dins.

El seu món, és, sobretot, la universitat. Què és el millor que tenia la universitat dels anys 60-70?

La universitat acadèmicament era diferent –m’excuso per l’adjectiu– en el sentit que els professors bons eren professors amb molt de fonament que servien per  a pràcticament tot, amb una base sòlida. Això es corresponia –si no em falla la percepció– amb un interès dels estudiants per la cultura i pel paper de la cultura en el món més ampli que el d’ara. Que no és el mateix que haver d’estudiar per poder trobar un lloc de treball.

Això no vol dir que aquell temps fos millor. Per això ara reprenc l’adjectiu diferent. Ara sí que tindria si volgués una certa crítica del present: jo trobo que ara la gent té el problema que pot fer moltes coses, té molts mitjans, al·licients per a la recerca, etc., però tendeix en general, potser perquè s’exigeix massa, a tancar-se en la seva parcel·la. Crec que era millor la curiositat intel·lectual amb tota la seva ingenuïtat. No goso dir que era millor, perquè nosaltres no teníem preocupacions, vam acabar i teníem feina. No vam tenir aquest problema.

Jo he estat sempre aquí dins, però això m’ha permès, també, estar a fora. És una situació molt dura, realment com està situada la cultura en el món; millor dit, com no està situada la cultura en aquest món. És una cosa molt preocupant, la trivialització absoluta de la cultura que es dóna actualment.

I la universitat d’ara, què és el millor que té?

Segurament els mitjans, la disciplina, les possibilitats... tot això. La universitat, en els meus estudis, és molt global, i això era una cosa que abans no era pensable. Nosaltres vam descobrir Europa fent autostop i rentant plats, mentre la gent portava Albert Camus a la motxilla, no el pare Homer.

Ara hi ha  moltes possibilitats. En l’àmbit de les humanitats s’hauria de tenir una veritable política, s’hauria de saber què fer. En la ciència aplicada i la tecnologia, vulguem reconèixer-ho o no,  el mercat, en termes capitalistes, determina en un tant per cent molt alt la recerca, fins i tot la de base. El mercat o potser els interessos socials, en el cas de la medicina, per exemple. Però en l’àmbit de les humanitats el mercat no incentiva la recerca. Col·labora en el coneixement, i en l’extensió del coneixement. No sóc un purista, però en la recerca bàsica, per exemple, quin paper tenen els papirs i els manuscrits en el mercat? Caldria tenir una política cultural i de recerca.

Qui hauria de marcar aquesta política cultural, la mateixa universitat?

S’hauria de marcar políticament. Un país ha de tenir una política cultural, Europa, Occident, el món global... Jo crec que no pot ser que sigui el mercat qui marqui el paper de la cultura.

Com veu l’espai europeu d’educació superior?

Amb tota evidència l’intent d’acord és un pas endavant. Tots els estats, potser totes les cultures, han mirat d’organitzar l’ensenyament superior sobre una base comuna.

En el nostre cas té molts problemes aquest espai europeu, atès que serà desequilibrador per a les cultures més minoritàries, com la grega. No diguem ja les cultures minoritàries que no tenen Estat, com la nostra. Així com hi ha una voluntat política per a un acord per fer la feina en comú del l’organització dels estudis, en canvi, per pensar la connexió de la situació de les minories, jo no veig que hi hagi ni tan sols sensibilitat.

Per exemple ,a nivell de màsters, haurien de ser europeus del tot. Si jo explico química orgànica puc fer servir un anglès elemental, expressiu, que em permeti comunicar-me a Estocolm, Pisa, Berlín o León. Però si explico grec, ho veig molt difícil.

El pitjor d’això és que de vegades tinc la impressió que s’ha començat la casa per la teulada, tot i que tenim tecnologia per començar per on es vulgui, però com que sóc antic, penso que potser s’hauria hagut de començar  per baix.

L’Institut d’Estudis Catalans està fent el paper que li pertoca?

El problema és saber què li tocava de fer. És la institució que cal en la situació actual? Aquesta seria la pregunta La resposta és: quan es va reprendre de debò, amb el decret que en reconeixia l’autoritat lingüística, a finals dels setanta o començaments dels vuitanta, no ho era, però en canvi era un símbol eficaç. Representava la voluntat d’un poble de continuar la tradició iniciada per Prat de la Riba i la cultura noucentista, a la base de la qual hi ha la idea irrenunciable que el català és la nostra llengua de cultura, que ha de servir per a tot, des de la tecnologia i la ciència aplicada fins a les humanitats.

Crec que en aquell moment l’IEC no estava a l’altura i que ha fet tot el possible per anar-s’hi posant. Però ha fet tot el possible seguint els impulsos i la bona voluntat que autogenerava, és  dir, des de dins. I tot i que podem dir que té un paper en la recerca, això no sembla respondre a un programa cultural, el que abans he dit “política cultural”; val a dir, no sembla respondre al fet que algú hagi pensat quin és el paper que correspon a l’Institut en el conjunt de la recerca.

S’han fet moltes coses que li són pròpies i li donen una personalitat i un sentit més modern de símbol, però res comparable al sentit que tenia quan les institucions noucentistes el van posar en marxa; durant la resistència se sabia què es volia de l’Institut, i què calia i es podia fer per aconseguir-ho.

No cal dir que els guanyadors del 39 no estaven per la feina. I és clar que en el moment de la represa, que és absolutament positiva, el moviment que s’ha generat des de dins és absolutament lloable.  Però això ha trobat el seu encaix en la nova situació? Es fa difícil assegurar-ho.

Les preguntes aquestes són molt carregades de coses, cada una podria permetre un article...

Una generació de noucentistes van deixar-nos un projecte nacional de país, les dues generacions posteriors ens han deixat un humanisme compromès. Què creu que deixarem la darrera generació del segle XX, la generació del COU, per entendre’ns?

Humanisme compromès, engagé. Jo crec que la generació del COU heu instal·lat –potser a la força– un ritme més lent. L’engagé era encara de postguerra. Tal vegada vosaltres la cosa més raonable que portareu serà un ritme diferent. Per exemple, ha pujat l’esperança de vida, els nens es fan grans abans i els vells es fan vells més tard; això dóna una altra esponjositat a la vida.

Jo preveig que en el món cultural es produirà –i caldria tenir-ho previst i veure com sortim al pas, sobretot nosaltres els catalans, si volem salvar la cara– una mena de crisi semblant a l’econòmica, que es deurà començar a produir just quan es redreci la situació econòmica, si és que el verb redreçar serveix pel que hagi de passar, que potser no.

Aquesta crisi què vol dir: en economia ha arribat un moment que s’ha constatat que el consum ultrat no era progrés. La desmesura productiva, en definitiva, no és sostenible.

En el camp de les humanitats fa temps que estem en un moment de desmesura productiva. És dolent el que es produeix? No. Hi ha de tot. Però és insostenible. No hi ha ningú que pugui consumir el que es produeix. Cada vegada hi ha més llibres, revistes, de tot... però deu servir pels currícula de cadascú, però com a comunicació ja no acompleix el seu objectiu.

La millor herència dels clàssics? Molt breument.

L’herència hauria de ser educativa. Jo crec que la saviesa no fa més feliços els homes, però si els homes volen ser justos, bons, els clàssics ajuden. Tota la resta està més contaminat. Fins i tot l’edat mitjana està massa a prop de nosaltres. Els grecs i els romans, a l’hora d’analitzar, són lletres, lletres en el paper, que estan quietes i assenyalen una manera molt clara. Estic convençut que els clàssics ajuden a veure-hi clar. Cada vegada ho crec més desesperadament, perquè és realment un problema enquibir-los en els currícula escolars.

I si em preguntes, no ajuden a veure-hi clar, Tolstoi i la Divina comèdia? Sí, certament. Vull dir una altra cosa...

Quin personatge històric del món antic és el que més li ha interessat per qualsevol aspecte?

Un dels avantatges dels “meus” grecs és que són, per damunt de tot, personatges transmesos, que és la diferència amb les coses immediates, que encara no han estat construïdes. Aleshores, com a personatge “construït” del món antic responc: Cèsar.

No dic que la resposta fos Cèsar sense Shakespeare.

I un autor clàssic. Un de sol.  Sòfocles.

Una tragèdia de Sòfocles? Una sola.

Què he de contestar, la veritat, o la que més m’agrada?

Contesto aquella tragèdia en què conflueixen més totes les coses: Èdip Rei.

I la que més li agrada? La tragèdia de Sòfocles que em commou més és Èdip a Colonos, que és una tragèdia com no n’hi ha cap fins al moment. És una situació absolutament irracional, al límit de tot, que no és, ni tan sols, convencible. Una obra que se centra no només en algú que estava en un cim i ha caigut, sinó en algú que des del començament està en la més absoluta de les misèries. És com mobilitzar-ho tot per tornar a confiar en l’home després de “jo”, que és, en una paraula. la poesia de Sòfocles. Està per sobre de les possibilitats dels humans.

En Riba ho sentia. Va traduir Sòfocles d’una manera admirable. Llàstima que el darrer volum del seu Sòfocles va haver de sortir sense la seva introducció.

I de mitologia grega, un sol personatge.

Uf...  No sé si m’agraden els personatges mitològics o els personatges literaris, que ve a ser el mateix. Jo tinc una gran simpatia pels personatges “petits”, mítics però petits... Cassandra. Cassandra, les dones homèriques, les dones de la tragèdia, porten dintre totes les dones. Queda per fer la feina de les dones de pensar-se a elles mateixes; és un projecte en marxa.  Els homes les van pensar molt bé des d’un bon començament. Cassandra és una cosa... això sí que no t’ho acabes. La mena d’esgarip que puja de la tragèdia d’Èsquil, això puja amb molta més força que tot el teatre de tot el món. També hi ha l’Alexandra de Licòfron, un poema d’aquells rars que a mi m’agraden, la Cassandra de l’Agamèmnon d’Esquil, la Cassandra davant la porta de la casa d’Agamèmnon mentre Agamèmnon mor i ella veu, amb la d’ell, la seva pròpia mort. Això és un final de món. L’avantatge d’aquest món nostre, el de la literatura, és que s’ha acabat moltes vegades.

Ilíada o Odissea?

A mi m’agrada molt la Odissea, però Ilíada. I consti que l’Odissea m’ha fet companyia més feliç que la Ilíada.

La Ilíada i la tragèdia són coses que no es poden sofrir.

Vostè ha traduït Plató, Kavafis, Seferis i Elitis...  Digui’m quina és la dificultat principal a l’hora de traduir al català un poeta grec.

He traduït poc la poesia grega al català, Herodes, epigrames, Seferis, algun poema arcaic, tinc una traducció d’Hesíode que ja he desfet i no sé si mai publicaré; de moment dorm en una carpeta.

Des del punt de vista de la llengua, crec que la dificultat d’un poeta no és la llengua. Tot i que  el grec i el llatí s’estan més quiets, es deixen fer més coses.

La dificultat de traduir un poeta és trobar una manera de dir en una llengua que és la teva, i quan dic la teva vull dir la llengua que tu t’has fet dins la llengua, no el català, sinó el teu català d’escriptor que tu t’has fet dins el català; trobar-hi una manera de dir tons diferents, veus diferents. Aquest és un dels temes de la poesia contemporània del qual s’ha parlat poc. Un dels mèrits de l’Eliot de The waste Land és la quantitat de veus que coexisteixen en el poema.

En aquest sentit, un dels llibres que em va costar més de traduir és Set poetes neogrecs. Set poetes que tenen una veu diferent, el poeta que jo ja era tenia una llengua, i aquella llengua s’havia d’adaptar. Hi ha molts poetes que tradueixen, i és igual que tradueixin, de vegades fan coses fantàstiques, el resultat és sempre un poema del poeta que tradueix. Bé, doncs la cosa que he trobat més difícil és aquesta: trobar una veu, un to per a cada poeta.

Ara és un indici del descafeïnament de l’activitat literària: arriba un moment que totes les coses són molt senzilles; sembla com si el traductor no hagués de reflectir, reproduir les dificultats d’allò que està traduint, sinó que és més agraït que les unifiqui i les converteixi en un text més llegidor. Si això ja ho exigeixen els editors en les llengües originals, quan arriben les traduccions ja és terrible!

Vostè és un estudiós de la literatura grega i la literatura catalana, sobre tot. Per què?

Perquè la literatura és una; i aquí l’important per a mi no és estudiar, sinó llegir. Això és la clau. És veritat que ser filòleg va bé. El meu tracte amb la literatura és llegir i escriure. L’altre és l’ofici. Totes juntes constitueixen “un conjunt i una tradició, com deia Jordi Rubió.

Renaixença, modernisme, noucentisme: digui’m què creu que hauria de tenir clar de cada una d’aquestes etapes un alumne quan acaba l’ensenyament obligatori a Catalunya.

La primera cosa que ha de tenir clara és que hi ha més coses abans que això. Els noucentistes tenien una gran pressa, atès que havien de refundar una llengua, van xuclar el que van poder de la Renaixença i del modernisme. I van anar per feina: van començar a tenir els clàssics grecs i llatins i  van començar a tenir els clàssics europeus. És a dir la Fundació Bernat Metge i altres iniciatives d’aquest tipus, i la Biblioteca Literària de Carner.

Va restar una assignatura pendent, perquè sempre hem treballat com s’ha pogut: la llengua entre el XVI i el XXIX, la Decadència. I això és un desastre perquè un país ha de tenir la consciència de la implicació de les seves terres, de la seva gent, en allò que són directament ara. Un país no pot perdre la consciència del sentit de la seva història moderna, i això inevitablement comença al XVI. I aquí estem amputats d’això.

És molt important la recuperació d’aquest temps, que va existir i que no s’hauria de dir Decadència. No totes les literatures en tots els seus moments són literatures importantíssimes, però s’ha de construir el discurs d’aquestes literatures i s’ha de comunicar: s’ha de saber que Serafí és important, que Pujol és important, i que va existir un neoclassicisme i un barroc i una Il·lustració. I s’ha de saber que una part de la cultura, aquí, en aquests darrers períodes es feia en espanyol. I aquesta és una de les raons per les quals els noucentistes van accelerar i van deixar enrere el problema.

A partir del projecte noucentista sí que hi ha una diferència entre una cosa i l’altra.

La Renaixença va introduir la recuperació de la diferència i de l’orgull de la diferència: ser català era pertànyer a una tradició històrica, que no sempre coincidia amb la institucional en aquell moment. I amb la consciència d’aquesta diferència va arribar-ne l’orgull. Si ho he de dir en noucentista, l’orgull d’assumir “la responsabilitat de ser català.”

El modernisme, diguin el que diguin els noucentistes, és el responsable d’haver pensat que aquestes dues coses no havien de col·locar-se en la modernitat, sinó construir-la. Gaudí no és un “seguidor de”, sinó que és un “fundador” de modernitat.

I els noucentistes van establir que això ho havien de fer, sobre una base sòlida i en tots els camps, entorn de la llengua. Van decidir de fer moderna la cultura catalana entorn del pern de la llengua.

Això, traduït a termes de consciència literària, vol  dir que els noucentistes ens són imprescindibles com a cultura, però que no seríem el que som sense Verdaguer i Maragall.

Què creu que és el millor que la literatura catalana ha donat a la literatura universal, de totes les èpoques.

En termes històrics és una altra cosa; en termes de lector, la narrativa del XV, la meravella del Curial o del Tirant, Bernat Metge, Roís de Corella; i la poesia del XX, tan variada, tan equilibrada, no hi ha cap literatura que jo conegui que hagi donat aquest privilegi absolut. Una poesia que va de Verdaguer a Ferrater és un luxe excepcional. Hi ha llengües petites que ha donat una gran poesia, el polonès, el romanès, el grec, per exemple, però com la catalana del segle XX, no.

Per què pensa que actualment es llegeix més narrativa que poesia, amb aquest llegat que tenim?

Perquè el món és fet com és fet, i els humans tenim el temps que tenim. I perquè hem perdut la fe en la paraula, en la llengua i en la poesia.

Vostè ha estudiat a fons Carles Riba, Salvador Espriu i Joan Salvat-Papasseit, Foix, Carner, Ferrater, també Anglada. Quin tret és el que més li ha interessat, de cada un d’aquest poetes? Comencem per Riba, aprofitant que enguany s’acompleixen cinquanta anys del seu traspàs.

Riba és una província acadèmica, és un mar, una cosa immensa. Riba va fundar la crítica literària. Va fer que la poesia catalana se situés radicalment en una dimensió europea. Va absorbir pràcticament tot: des dels grecs fins a Eliot.

En Esbós de tres oratoris pot apreciar-se bé aquest fet: un poeta que ha assimilat la força narrativa de l’Odissea, la veu dramàtica de les tragèdies, particularment d’Eurípides, i que al costat d’això ha fet tot el procés de depuració de la poesia europea des des Baudelaire, Mallarmé, Valery, fins al seu Salvatge cor, que de cop i volta,busca una veu composta que aculli  el relat, la conversa, i que lligui el to d’exposició i de reflexió.

Espriu és un gran escriptor. Però la seva obra té una dimensió fonamentalment moral, i aquí ens vam equivocar en un determinat moment, i la vam voler fer social i política. Però en el centre, hi ha una dimensió moral molt pròpia i molt extraordinària, fins al punt que el que a vegades s’ha dit el cinisme de l’Espriu o la seva amarguesa; només ve a ser la manera com la seva timidesa l’obligava a separar-se de la intensitat i de la profunditat moral del que deia.

Espriu és una veu inconfusible, esplèndidament distribuïda entre molts registres, tot al llarg de les seves novel·les passant per les proses i els relats, la Letícia, la Fedra, i la poesia i el teatre.

Jo crec que, quan siguem capaços de llegir com a poesia la Pell de Brau, hi  trobarem una meditació moral complexa, d’arrel gnòstica, epicúria en sentit propi; una autoexperiència que no et permet de dir-hi una paraula sense haver pensat què implica, què representa, per a tu, per a la teva vida.

Joan Salvat-Papasseit: Salvat ho és tot. Els seus poemes són preciosos, entre altres coses perquè són  comunicables a les criatures, encara. Una veritat de llengua; és la llengua d’una alta poesia que no calia que canviés quan parlava amb la gent. Salvat és el somni tràgic de l’enaltiment del poble per la cultura. Té una mena d’ingenuïtat i de frescor que és molt difícil de recuperar mai. Hi ha alguns poemes de Jordi Sarsanedas que buscaven lligar amb aquesta frescor...

Els poemes d’amor del sanatori tenen íntegra la ràbia d’un home que sap que es morirà jove, i que només troba en el sexe aquella força on agafar-se, és difícil de dir com, però són d’una bellesa extraordinària.

Foix: No hi ha res tan artesanalment obrat i amb un contingut tan imaginatiu i profund com les proses poètiques de Foix. El que constitueix Gertrudis i KRTU, que són la cara i la creu de la mateixa cosa, és l’obra mestra d’un gènere que tothom diu que van inventar tots els surrealismes francesos, però cap d’ells no va aconseguir sortir-se’n tan excel·lentment, d’una manera tan creativa.  Foix amb el paisatge, els quadres, una mica de cinema, i algun poeta llatí, Lucreci, va donar a la paraula, a la llengua, aquesta consistència gairebé mineral, de pedra, i va crear un bosc de senyals. La seva llengua és un bosc senyalitzat.

Carner: Carner és l’elegància en la quotidianitat i en la plenitud de la paraula. Carner ha dit les coses més normals, els arbres, els camins, els carrers, amb una veu que meravella, pel lèxic, per la rima, pel ritme, i que expressa aquesta quotidianitat.

D’aquests que hem dit, Riba és un poeta de llibres. Espriu és més un poeta de llibres i de poemes. Foix torna a ser un poeta de llibres. Carner, en canvi és un poeta de poemes.  Salvat és un poeta de llibres i de poemes.

Ferrater: Ferrater va ser la fredor de la intel·ligència, i una força moral absolutament lacerant. El món és fàcil de comprendre, però l’estultícia i la maldat són difícils de superar.

Va llegir els anglesos i els medievals com ningú. Els va llegir i els va xuclar, i alguns alemanys. Va llegir els alemanys del seu temps ben llegits.

I des de la proximitat amb vostè i amb l’Auriga, Maria Àngels Anglada:

Anglada va escriure poca poesia, i jo crec que, literàriament, és la part més important de la seva obra.

La qüestió és que la poesia de la Maria Àngels és desigual pels pocs poemes que té. Mostra una mirada sobre les coses que jo, francament, crec que és una mirada de dona. I la recerca de la bellesa, que és constant, en termes de precisió, de concisió de justesa. Aquesta recerca de la bellesa sempre té present el dolor, la injustícia, la sang. Només cal afegir a això que els seus millors poemes són poemes d’amor, i això em penso que la gent no se n’ha fer càrrec.

Vostè té un ritme de publicació poètica intermitent: La terra humida (1965); Per fi la tortuga i Camí dels arbres i de tu (1981); La mà de l’arquer (1990); La ciutat dels plàtans (1995); Homenatges; Mans lentes d’aigua (2002) i L’ombra dels dies roja (2009).

Quan escriu el seu primer poema?

No el dec tenir... Segur que l’he llençat. Una obra poètica es fa amb allò que es desa, i amb allò que es llença. En definitiva, si un poema no queda en la memòria, no val la pena.

Vaig guanyar l’Amadeu Oller i me’l van publicar, vaig guanyar el Salvat-Papasseit, i quan estava en proves d’impremta em va agafar una mena d’autoexigència. Sabia on era, però no havia trobat els camins.... Vaig seguir produint, però no vaig publicar el llibre que havia guanyat el Salvat-Papasseit; després vaig construir unes proses poètiques que es diuen Per fi la tortuga i en vaig fer un volum amb Camins dels arbres i de tu; em va semblar que ja sabia on anava i què volia fer, i vaig tornar a publicar, per l’amable insistència de Joan Oliver, Pere IV. Una persona que formava part d’una generació de gent d’una dignitat memorable, una generació que trobo a faltar.

Quin és el motor de la seva poesia?

La paraula. En el centre de la poesia sempre està la paraula. Riba deia que el primer vers se’t dóna, i aleshores els fas, fins al poema. No dic que en el meu cas sempre sigui així, però hi ha sempre la paraula.

Una de les coses admirables de la poesia és que un vers et ve donat: t’arriba una imatge, treballes, ho deixes reposar i el dia que hi tornes, et parla de tu, t’explica coses de com ets tu. Coses que no sabies que eren dins el poema. I a vegades al revés, tens una idea del que vols dir i et sembla molt important poder-ho dir, i tot se t’acaba en uns papers posats en algun lloc, i quan els retrobes t’has ben oblidat del que volies dir. I, en canvi, un altre dia havies trobat una imatge i havies construït un poema i en aquell poema trobes després el que no sabies que havies dit. Un poema és un procés.

Sovint la seva poesia parteix de l’observació de consum per parlar del que som.

El que som són les coses concretes: tu ara que preguntes, jo responc. L’ara i l’aquí. I allò que volem, la nostra inquietud, en sentit agustinià –“el meu cor està inquiet”–, no l’esgoten les coses de cada dia. Hi ha la trampa de la literatura que et porta a altres llocs; hi ha els sentiments, la intel·ligència, comprendre, tot això, que apliques a totes les feines, però ho apliques com un instrument. En canvi, ara parlem d’una altra cosa, dels sentiments en general. Està clar que estimes una persona, un amic, una dona, està clar que estimes perquè realitzes una inquietud, una cosa que portes a dins: tu. Hi ha aquella cosa increïble, de tanta certesa, de l’Alcibíades de Plató que diu “una ànima no es pot conèixer si no es mira en una altra ànima”. Aquestes coses concretes es converteixen en ànima per la paraula. I la persona que aconsegueix això, no sense l’ajut d’un déu, és un poeta.

Almenys és com ho veig, com ho dic jo.

Quin és el fil de la tradició de la seva poesia?

Molt compost. Més que un fil, és un entrellat. Hi ha els grecs. Hi ha la consciència que en aquest procés que provava de dir mitjançant la paraula, tot ho convertim una mica en mite, i que, aleshores, jo crec que els poetes me’ls treballo d’un en un, però en canvi, no sabria dir el que segur que m’ha influït: són els poemes, el material textual –text ve de teixir. Han estat poemes, fragments... Els poetes són per llegir.

La poesia que feien només pensant només en Virgili, o pensant només en Homer. Tens moments: saber que es pot fer un poema com els que feia Ferrater segur que és decisiu per a la meva poesia. Però també és decisiu que, quan sents i escrius “la mar”, et surt la “mar de color de vi”. Hi ha tot de coses que se’t col·loquen per no sé on i no et passen pel control de la intel·ligència.

I després la poesia permet de comunicar coses que normalment no es comuniquen. Qui és capaç a hores d’ara de parlar de la intel·ligència del sentiment si no són els poetes?

Ja que no hi ha temps per parlar dels seus poemes, em pot resumir la seva poètica?

En vaig escriure, amb esforç, a la revista Els Marges, l’any 2007, que diu així: “tinc la impressió d’haver començat a fer poemes perquè el que no era fos; perquè almenys en quedés el poema, del que no era i jo trobava que havia de ser. Després de mica en mica, perquè el poema em fes entendre el que no sé o el que no se’m fa entenedor o em refuso a entendre; o bé el que l’esforç, el plaer d’escriptura hi fa aparèixer, a voltes, pels mots o més enllà dels mots, de la bellesa.  En el que és bell incloc el que és ver i el que és just, que sovint són l’amor i el dolor, tan nets, a revelar, a fer emergir de l’aigua indiferent i soma, càlida, que ens els té submergits dins el pou de la vida de cada dia”.

Només té un llibre en prosa, Escrit a la finestra. Com és que no n’ha escrit més?

Perquè la vida humana és limitada És un llibre que jo vaig construir d’una determinada manera, amb una construcció que ja tenia.  Ara tinc altres llibres de prosa, construïts, que encara no he escrit del tot o en què em queden per resoldre problemes de detall, d’ordre o de to.

Escrit a la finestra és un llibre per a mi decisiu. Ve tenir un èxit minoritari, a causa potser de la intensitat de l’escriptura, però també hi ha qui pensa que la meva prosa de creació és massa formal –algú en va dir “privada”, que deu voler dir que és per a mi sol, que jo m’hi entenc i ballo sol.

Dons a mi m’agrada i trobo que no és privada. Escrit a la finestra és un llibre bonic.

Així com la meva poesia està bastant traduïda, aquest llibre no està traduït.

Com veu el panorama actual de la cultura catalana?

Una resposta optimista fóra “tan malament com la cultura tota”. Però ja es veu que no és optimista. Ara, és optimista pel que fa a la cultura catalana, perquè implica que no hi ha un malament d’específica aplicació a la nostra cultura, i això no és així. De manera que la resposta pessimista fóra “més malament que la cultura tota”. Perquè el fonament d’una cultura és la llengua, i la nostra és esplendent per la poesia, per la literatura, però cada vegada més tancada, amb menys projecció. És una mica com els grecs: vinga grecs, diu tothom, però sense grec; i igualment, vinga Gaudí, vinga turisme i Barcelona, però sense català. Sobre aquesta base, la cultura perd identitat. O sigui que la nostra té tots els mals de les altres, en un moment en què el lleure –amb qualitat o sense– és l’única cultura –del futbol a la cuina– i té, a més, el d’estar perdent identitat, perquè allò que serveix per identificar-la, que és la llengua, es troba minoritzada i dividida arreu del territori.

Arribats aquí caldria parlar de política.

I això sí que deu ser passat de moda, que els intel·lectuals parlin de política, però caldrà tornar-hi.

Podria fer una frase amb: coneixement, poesia, català, món

La poesia que té un catalanoparlant a la seva disposició li és una forma privilegiada d’accés al coneixement de les persones i de les coses, de la realitat de tot el món.

 

 

* Entrevista publicada per la revista Auriga, núm. 54