« tornar


Cent anys d’escola d’estiu. Una aproximació històrica

Salvador Carrasco Calvo

Aquest any 2014 se celebra el centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Una de les seves iniciatives culturals va ser la creació de l’Escola d’Estiu. Aquesta ha estat una iniciativa mantinguda pels mestres i professors catalans, amb el patrocini suport i finançament de les administracions educatives del país, des del 1914 fins als nostres dies.

Paga la pena difondre l’evolució d’aquesta institució educativa, posant a l’abast de tothom la informació que permeti valorar adequadament l’interès i l’aportació de l’Escola d’Estiu.

Falta un estudi definitiu i exhaustiu de l’escola d’estiu. Per a aquesta col·laboració hem consultat fonts com els programes i publicacions de les escoles d’estiu del temps de la Mancomunitat i la Generalitat de Catalunya; publicacions i testimonis d’institucions i persones organitzadores de les escoles d’estiu, de la dècada del 1960 a la del 1980; les memòries de les escoles d’estiu fetes pel Departament d’Ensenyament a partir de les informacions de les entitats organitzadores; alguns arxius institucionals i privats disponibles, i el fons bibliogràfic del Departament d’Ensenyament amb la valuosa col·laboració d Anna Rom.

No hem abordat el tema clau dels continguts i temàtiques tractades a les escoles d’Estiu al llarg dels seus cent anys de vida. Tampoc entrem a fons en les causes, circumstàncies i incidència dels factors que han marcat l’increment o disminució del nombre de persones inscrites en les escoles d’estiu en les seves diferents etapes (coincidència amb oposicions a places públiques o amb altres activitats formatives d’estiu organitzades per l’administració; increment de l’oferta de formació durant l’any, en el marc dels plans de formació del Departament; evolució i trajectòria dels grups organitzadors de les Escoles d’Estiu; reconeixement institucional, amb efectes econòmics, i d’altres).

La recerca d’informació precisa i fiable ha estat laboriosa, però no preteníem anar més enllà del que correspon una aproximació global i de conjunt.

  1. L’Escola d’Estiu durant l’etapa de la Mancomunitat

L’Escola d’Estiu de Barcelona neix l’any 1914. Va ser organitzada i convocada des del Consell de Pedagogia de la Diputació Provincial de Barcelona, constituït l’any anterior, i anava adreçada a “mestres d’ambdós sexes, professors especials de dibuix o de treball manual, institutrius, sacerdots dedicats a obres pedagògiques, religioses de l’ensenyament, estudiants de magisteri i mares de família”. Pretenia “refrescar l’esperit posant-lo en contacte directe amb les noves idees i procediments d’ensenyança”. Segons la convocatòria, aquesta institució “deurà ser un centre de relació d’homes i dones que viuen i treballen guiats per uns mateixos ideals, produint aquest relacionar-se els saludables resultats d’encoratjament que es deriven de tot aplec de persones intel·ligents i entusiastes”.

La seva durada seria del 27 de juliol al 22 d’agost de 1914. Va ser tot un èxit: esperaven de 30 a 40 alumnes i s’hi van inscriure fins  a197 persones, 156 de les quals eren mestres.

El seu inspirador i primer director va ser Eladi Homs, que havia conegut i assistit com a alumne a l’Escola d’Estiu de Chicago. Des del Consell d’Investigació Pedagògica s’organitzaria la primera Escola d’Estiu, que va anar cercant la seva estructura fins al 1918 i es va adaptar progressivament a les necessitats dels mestres. La segona Escola d’Estiu de Barcelona va ser organitzada per la Mancomunitat de Catalunya, a càrrec del mateix Consell, però “fora del ja esquifit marc provincial i posada sota els auspicis de la Mancomunitat de Catalunya, que en sufraga totes les despeses”. La quota de la matrícula va ser de cinc pessetes. Hi assistiren 180 inscrits. La tercera Escola d’Estiu, del 1916, aniria a càrrec del nou Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Era “el tercer any de vida i experimentació” i prenia “una orientació vers el treball més desimbolt del laboratori” i lluny d’un “discursejar pesat del professor i una passivitat de l’alumne”. Alexandre Galí assumí l’organització de l’Escola d’Estiu després de “la crisi de l’Homs”, que seguiria a la segona Escola d’Estiu. La fase experimental duraria fins al 1918. Encara l’any 1920 A. Galí hauria de defensar una Escola d’Estiu “ a base d’ensenyaments concrets i materials” per arribar a assolir, en el llarg termini, “ la disciplina essencialment humanitzadora que l’ha de performar”.

Cal recordar que aquella iniciativa havia tingut alguns precedents en les Converses Pedagògiques organitzades a l’Empordà els anys 1903-1904 i difoses per la resta de Catalunya entre els anys 1905 i 1922. Els mestres de Catalunya farien d’aquelles Converses comarcals “una institució”, com reconeixia l’editorial del Butlletí dels Mestres del 15 de febrer de 1922. També l’any 1903 els mestres organitzarien cursos d’estiu arreu de Catalunya. L’acollida que va tenir l’Escola d’Estiu hauria estat impensable sense aquests precedents, nascuts de la voluntat i la iniciativa dels mestres; del que Llorenç Jou i Oliu definia, l’any 1903, com a “autodidáctica profesional”, “la única manera –la enseñanza de sí mismo– con que han llegado a ser alguna cosa los maestros que algo son”. El seu punt de partida serien “las tareas escolares”, el “tacto y la rectitud con que el maestro cumpla sus deberes”. “Els mestres”,  va dir A. Galí, “tenien l’hàbit de fer-se sols”.

Els mestres catalans es van anar fent seva l’escola d’estiu, a poc a poc, fins que va esdevenir “un fogar de cultura”. Galí va escriure que “arribarien a intervenir-la”. Els mestres estaven molestos amb la Mancomunitat per diversos motius: per la deixadesa en el compliment d’augments de sous establerts legalment; per la política elitista de la Lliga, amb Puig i Cadafalch al capdavant, que semblava que menyspreava la cultura primària i els que la impartien; per ser l’únic col·lectiu no consultat, el 1913, en el moment de constituir el Consell d’Investigació Pedagògica. El mestre Llorens Jou proposava, el 1904, la creació d’una comissió per a l’organització d’una escola d’estiu general per tot Catalunya, però deu anys més tard la Mancomunitat feia la seva convocatòria sense comptar amb ells.

No va ser fins a l’Escola d’Estiu de 1922 que la Federació Nacional de Mestres de Catalunya hi va figurar com a “col·laboradora en l’organització de la Setmana Final: s’havien acordat unes “Bases per a la creació d’una Comissió de la Setmana de l’Escola d’Estiu”. També es comptà, l’any 1923, amb “la confluència dels diferents corrents d’activitats que treballaven el camp de l’ensenyament a Catalunya des de principis de segle”, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Des de llavors l’Escola d’Estiu ha estat sempre una institució pública, iniciativa dels mestres amb el reconeixement i el patrocini de la Mancomunitat i la Generalitat de Catalunya. Vinculada als moviments dels mestres, ha tingut incidència en tots els nivells educatius i una progressiva presència en tot el territori. Les relacions amb l’administració democràtica mai han estat exemptes de tensions i conflictes en el marc d’una col·laboració i lleialtat institucional, mantinguda en el temps.

D’aquell període inicial cal posar en valor el caràcter científic dels cursos; la pràctica acumulada dels mestres; la trobada dels mestres de diversa condició; i el valor acadèmic de les activitats de formació. Del model de la Diputació i la Mancomunitat cal destacar l’absència de la Universitat, com a tal la presència de professorat punter en les seves disciplines; l’ideal aglutinador de l’escola catalana; la millora de la pràctica docent mitjançant l’intercanvi d’experiències; i la Setmana Final, compartida des del 1922.

Amb la Dictadura de Primo de Rivera s’estroncà l’Escola d’Estiu, fins al 1930, en que es recupera, sota l’empara de la Diputació de Barcelona i la direcció d’Alexandre Galí.

  1. La restauració de l’Escola d’Estiu en la II República.

L’edició del 1931 seria la primera de l’etapa republicana. La del 1932 seria la primera Escola d’Estiu vinculada a l’Escola Normal de la Generalitat, que assumia funcions de “formació dels nous mestres” i dels “ja formats que volen estendre la seva cultura”. A la Crònica general dels cursos es deia que “l’Escola Normal no es proposa de trencar una tradició, sinó continuar-la i superar-la”, introduint, per exemple, algunes innovacions considerades d’interès, com la distinció entre cursos elementals i superiors, especialment referits a l’idioma, encarregats a especialistes dirigits per Pompeu Fabra. Durant una de les escoles del període republicà es presentà la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya i, durant el Bienni Negre, l’Escola d’Estiu va tractar i donar a conèixer nous mètodes educatius (Decroly, Freinet). A l’Escola d’Estiu del 1936 s’havia previst introduir noves seccions de cursos d’Economia i Sociologia. El tema general previst va ser el de l’escola rural. Les ponències preparatòries van constituir la base de discussió del pla del Comitè de l’Escola Nova Unificada, creat pel Decret del 25 de juliol de 1936. Els esdeveniments de la insurrecció militar portaren a la suspensió de l’Escola d’Estiu.

Pel que fa a la valoració del període, destaquem la continuïtat del model anterior (1931) i el complement amb la intervenció de l’Escola Normal de la Generalitat (1932 - 1935); les seves propostes de política educativa: llengua, educació moral i cívica; escola nova unificada; noves propostes acadèmiques i metodològiques.

  1. Represa de l’Escola d’Estiu en la clandestinitat i l’oposició al franquisme

 L‘any 1939 marcà una ruptura violenta a l’escola catalana i un retrocés com molt pocs en la història. Les institucions de la renovació pedagògica del país van ser desmuntades, les orientacions pedagògiques van canviar radicalment, la llengua catalana va ser bandejada de la vida escolar, els manuals escolars es van adaptar al nacionalcatolicisme imperant, l’escola estatal es va convertir en subsidiària de la privada i els mestres van ser depurats. El Plan de Bachillerato (1939) i la Ley de Enseñanza Primaria van ser unes bones expressions jurídiques d‘aquest retrocés.

Les experiències de resistència quedaren reduïdes, als anys 1940, a honrosíssimes excepcions. Als anys 1950- 1960 es va viure una certa revifalla pedagògica de la mà d’Artur Martorell a l’IME de Barcelona; al CIFC, de la mà de Ramon Fuster; amb la positiva influència d’Alexandre Galí; i amb algunes escoles (Isabel de Villena, Tagore, Layetània, Santa Anna, Sant Gregori, Thalita, Costa Llobera, Thau, Ton i Guida) amb iniciatives de renovació i un professorat a partir dels quals va acabar ressorgint la renovació pedagògica de l’escola catalana.

A partir de 1960 es van celebrar algunes trobades estiuenques organitzades per grups de mestres o per algunes escoles. Va ser al setembre de 1965, a proposta d’Enric Lluch, que es va parlar de “l’organització d’una Escola d’Estiu similar a les que s’havien fet abans de la guerra”. Aconsellats i assessorats per Artur Martorell i Alexandre Galí, l’Escola de Mestres Rosa Sensat convocà l’Escola d’Estiu de 1966, a la qual assistiren 150 mestres, vinguts majoritàriament de Barcelona i comarques properes, però també de les comarques tarragonines, gironines, lleidatanes, de Mallorca i de València. De 1966 a 1973 l’Escola d’Estiu se celebrà a les Filipenses, Betània-Patmos, Sant Ignasi- Sarrià, Teresianes-Ganduxer i Escolapis-Sarrià. Oriol Martorell, recordant l’Escola d’Estiu del 1966, parlaria, el 1990, del “càlid ambient d’entusiasme i de cordialitat que hi dominava” i escrivia: “repreníem una vida truncada tràgicament pel desastre de la guerra [...]; enllaçàvem amb una època admirada i enyorada i érem protagonistes del començament de quelcom que no sabíem ben bé fins on ens portaria, però que ens obria uns nous horitzons plens d’esperança i de fe en el futur”.



El 1974 marcà una nova etapa d’aquest període. L’Escola d’Estiu se celebrà per primera vegada en un centre públic, amb una assistència de 1.750 mestres. Els anys següents es van fer a l’Escola del Bosc de Montjuïc, i a les facultats de Filosofia i Belles Arts (UB) i a la UAB de 1977 a 1980. Durant la dècada del 1970 alguns grups comarcals de mestres comencen a organitzar escoles d’estiu, amb més o menys continuïtat: Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Olot, Reus, Sabadell, Tarragona, Vic. Des del 1968 Mallorca i Menorca també tindrien les seves respectives escoles d’estiu.

De l’any 1971 al 1976 es van establir diverses vies d’entesa, patrocini i col·laboració amb els ICE. L’any 1974 el Col·legi de Doctors i Llicenciats organitza per als seus col·legiats cursos específics a l’Escola d’Estiu d’aquell any. L’Escola d’Estiu del Col·legi seguirà organitzant-se conjuntament fins al 1980. El 1975 s’hi sumà, també, l’Escola d’Estiu de Formació Professional, organitzada per l’Associació de Professors de Formació Professional, amb seu social al mateix Col·legi i Pere Roig al capdavant, i l’ICE de la UPC.

 El 1975 s’aprovà el document Per una nova escola pública. Posteriorment, a l’Escola d’Estiu del curs següent, es va debatre una “nova versió, més d’acord amb les circumstàncies actuals”, en el marc de la Campanya en defensa de l’ensenyament públic i la seva qualitat: Per una Nova Escola Pública Catalana. Planteig, discussions i conclusions dels grups de treball del Tema General de la XI Escola d’Estiu de Barcelona (juliol, 1976).

La trajectòria de l’Escola d’Estiu ha reflectit sempre la vida del país i ha estat un termòmetre de la temperatura ambient. Aquesta afirmació es corrobora especialment quan es revisa la documentació disponible dels anys 1976 al 1979. La xifra d’inscrits a l’Escola d’Estiu va anar creixent fins a arribar als 8.931 de l’any 1977. Aquell fou un període ple d’efervescència social i política, i l’Escola d’Estiu bullia amb el país. S’hi van presentar per primera vegada en públic els partits polítics clandestins. A l’Escola d’Estiu del 1976 es va celebrar el quarantè aniversari de la fundació del PSUC; una taula rodona sobre L’Estatut avui; actes de presentació d’organismes polítics i culturals, com l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques, el Congrés de Cultura Catalana, o un homenatge als mestres de la República. Aquell va ser l’any de la primera Escola d’Estiu del País València, que havia estat prohibida pel governador civil Oltra Montó, i el de la suspensió de les I Jornades do Ensino Galego per ordre governativa. L’any següent, el 1977, s’hi van presentar els parlamentaris electes catalans després de les eleccions del 15 de juny, molts d’ells professors de l’Escola d’Estiu; s’hi va fer un acte pro amnistia total, i es va doblar el nombre de cursos i activitats i es va fer una oferta formativa més variada i de més qualitat. Els anys següents van ser els de la normalització, els dels objectius pedagògics i culturals que definien la institució des dels seus orígens. L’esforç dels anys 1978 i 1979 es va centrar en una “major professionalització”, facilitada per “una important disminució de la politització”, com amb encert indicava Jordi Monés. Els organitzadors comentaven que “les 4.000 persones de menys que hi ha hagut en relació a l’any passat han fet que el moviment i l’aldarull fos més reduït i que a les hores de classe no es veiés pràcticament ningú fora de les aules, on l’ambient de treball era molt intens”.

En aquests anys ja s’albirava “una nova etapa per la història de l’educació” que “entronqués amb l’escola de quaranta anys enrere i permetés una educació per a tothom”. Al programa de l’Escola d’Estiu de 1977 es feia l’oferiment a la Generalitat de “col·laborar-hi i traspassar-li tota la nostra experiència”.

L’any 1978 l’Escola d’Estiu va tenir a Catalunya “diversos llocs de realització i un planteig d’adequació a les respectives comarques, tant pel que fa a l’estudi del medi pròxim com pel que fa al coneixement dels problemes de l’escola local”. El nombre d’inscrits aquell any va ser de 5.215. Aquest any “la Generalitat encara no l’ha poguda organitzar, però dóna tot el suport i patrocini a la 13a Escola d’Estiu”, s’hi interessa i hi canalitza una subvenció. La subvenció que les escoles d’estiu rebien de l’INCIE va ser denegada aquell any. El director general d’Ensenyament va fer saber als organitzadors, en una reunió celebrada el 13 de febrer, que “la Generalitat actual no es pot fer càrrec de l’organització de les Escoles d’Estiu, sinó només gestionar la subvenció a través de l’INCIE”. La qual cosa es va aconseguir, “després de moltes negociacions”, avalant la subvenció la mateixa Generalitat.

Els organitzadors, en el moment de pensar l’edició de l’any 1979, van oferir a la Generalitat “la continuació d’aquest treball nostre amb les mateixes línies que durant aquests anys s’han anat dibuixant com a resposta a les necessitats dels mestres i de l’escola, i en la línia de la renovació pedagògica de Catalunya tant pel que fa a la pedagogia activa com a l’estructura escolar”. Esperaven que “la Generalitat, fins i tot en aquest període provisional i de traspàs de competències en el camp de l’educació, aculli i patrocini de la manera més efectiva possible l’Escola d’Estiu de Catalunya en les seves realitzacions en diverses ciutats i comarques”. La Generalitat prenia, efectivament, aquell any el patrocini de totes les Escoles d’Estiu, mentre es debatia a les Corts l’Estatut de Catalunya, quan era conseller d’Ensenyament i Cultura de la Generalitat de Catalunya (provisional) Pere Pi-Sunyer i Bayo. El tema de l’Escola d’Estiu va ser “Catalunya a l’escola”, i a totes les escoles es va oferir, com a mínim, un curs de reciclatge del català, de trenta hores.

La revista Perspectiva Escolar descrivia així la nova situació: “Enguany les diverses Escoles d’Estiu han estat per primera vegada de la Generalitat de Catalunya, que les ha assumides totes i n’ha donat l’organització als diversos grups que els anys anteriors o per primera vegada les muntaven. [...]Aquestes Escoles d’Estiu tenen en comú, per la característica de ser de la Generalitat, els cursos per a mestres, un Tema General sobre Catalunya a l’escola i la inclusió d’algun curs de reciclatge de català per a mestres”.

 L’Escola d’Estiu havia esdevingut, de nou, una institució pública amb un triple propòsit: la catalanització de l’escola, la renovació pedagògica i l’intercanvi d’experiències i reflexions entorn dels problemes de l’escola i dels mestres. El més significatiu d’aquest any va ser que “ha estat celebrada per primera vegada, des del 1936, sota el patrocini de la Generalitat de Catalunya”. El fet es podia comprovar “en els programes, en els quals figura el nom de la Generalitat de Catalunya i el seu escut”; en la presentació del conseller d’Ensenyament i Cultura, Pi-Sunyer”; i en la “coordinació entre totes les Escoles d’Estiu i en la fixació d’un tema general per a totes”. Era tot un nou plantejament.

D’aquest període caldria remarcar la varietat i característiques del professorat i l’alumnat, la recuperació i actualització de l’escola activa, l’aparició de grups de mestres comarcals i escoles d’Estiu comarcals, i la recuperació política de l’escola Pública Catalana.

  1. L’Escola d’Estiu amb la Generalitat

 El 27 de juny de l’any 1980 s’inaugurava l’Escola d’Estiu en un acte públic al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, presidit pel president, Jordi Pujol, en el qual van intervenir Joan Triadú, Marta Mata i Irene Rigau. El Departament d’Ensenyament i Cultura era qui havia organitzat “ la xarxa d’Escoles d’Estiu de la Generalitat”. Aquell any es van fer 16 escoles d’estiu a tot Catalunya, amb una inscripció a l’Escola d’Estiu de Barcelona Rosa Sensat de 4.390 alumnes i 226 a la del Col·legi de Llicenciats. Els organitzadors van lliurar al conseller Joan Guitart un document amb una proposta que servís de base per a una llei del Parlament sobre les escoles d’estiu. El nombre d’inscrits a les 16 escoles d’estiu del 1981 va seria d’11.342.

* Durant el període 1982-1988 J. Mª Maravall va ser ministre de Educació. Van ser els anys de la LRU, la LODE, l’experimentació prèvia a la reforma educativa, el debat dels llibres blancs i el previ a la LOGSE. Les escoles d’estiu es van fer ressò, en innombrables ocasions i debats, dels canvis de paradigma que comportava el nou model. Mereixen especial menció les activitats organitzades i els debats realitzats en els temes generals de les escoles d’estiu de 1985 a 1991.

Aquesta realitat va afavorir també el naixement de diversos moviments de renovació pedagògica. L’estratègia que es va seguir a partir d’aquell moment va ser donar suport a  experiències innovadores de grups arrelats al medi i no la creació de noves escoles d’estiu.



El model de les escoles d’estiu havia començat a consolidar-se al llarg del territori espanyol: Albacete, amb sis edicions; Almeria, amb dues; Aragó, amb vuit; Osca, amb una; Astúries, amb vuit; Canàries, amb set; Castella-Lleó, amb set; vuit a Euskadi; a València l’Escola d’Estiu havia nascut el 1976 i va tenir deu edicions.

L’any 1983 va tenir lloc a Barcelona el Primer Congrés de Moviments de Renovació Pedagògica, d’àmbit espanyol, amb el lema La renovación pedagògica por la escuela pública. A deu anys del document Per una nova escola pública, es va procedir a una revisió i adaptació a les noves circumstàncies del model d’escola pública, que va recollir el nou document Escola Pública 1985, presentat a l’Escola d’Estiu d’aquell any. La celebració, el 1989, del 75 Aniversari de la primera Escola d’Escola d’Estiu brindà als organitzadors de les Escoles d’Estiu l’oportunitat de fer una revisió autocrítica i prospectiva del seu treball.

La Memòria de l’any 1982 mostrava les característiques comunes que tenien totes les Escoles d’Estiu. Va ser un important punt de referència col·lectiu compartit durant molts anys. El nombre d’assistents l’Escola d’Estiu anava creixent: 12.598 el 1983 i 14.037 l’any següent. El suport institucional del Departament d’Ensenyament havia ajudat que, durant aquests anys, tota l’àrea geogràfica catalana quedés ja coberta per l’oferta de les escoles d’estiu. Els mestres “assumeixen activament la responsabilitat de participar-hi: els uns a través del treball quotidià, i d’altres com a membres dels grups organitzadors”. Els organitzadors explicitaven, a la crida de l’Escola d’Estiu del 1984, que “les Escoles d’Estiu manifesten una voluntat expressa de no deixar-se constrènyer. No n’hi ha dues d’iguals. Es resisteixen a fer programacions basades exclusivament en continguts, busquen la connexió real amb els mestres de la comarca i troben una realitat a la qual es pot donar resposta de mil maneres diferents”. Els grups organitzadors van insistir en la necessària “relació entre teoria i pràctica, entre reflexió i acció” i el seu caràcter intergeneracional. De fet, la memòria de l’Escola d’Estiu del 1984 assenyala el fet que a “moltes Escoles d’Estiu no s’han ofert els cursos de didàctica del català”.

Aquells anys s’anà obrint pas una nova concepció sobre el paper dels organitzadors i del Departament d’Ensenyament en les Escoles d’Estiu: els primers planificarien i organitzarien, i la Generalitat els donaria suport i patrocini. Quin era el problema de fons? Un 35,7 % de les activitats organitzades l’any 1987 no serien cursos sinó activitats més obertes, com ara tallers i intercanvis d’experiències: els grups organitzadors havien optat per potenciar la participació. La memòria d’aquest darrer any recollia la idea que “cal perfilar bastant les diferents funcions que han de jugar cadascuna de les institucions implicades”. L’assistència a les Escoles d’Estiu havia tingut una baixa aproximada d’unes 2.500 persones entre 1987 i 1988. La posada en marxa del Pla de Formació va ser un element determinant i va obligar a ressituar les escoles d’estiu en un nou marc, un cop la Generalitat va assumir la responsabilitat de l’organització de la formació permanent. D’altra banda, la conflictivitat viscuda en el món de l’ensenyament els cursos 1987 i 1988 va ser, també, un important factor afegit a la situació: molts mestres “no estan disposats a participar en aquestes activitats”. També les escoles d’estiu va viure les conseqüències de la “desmotivació general del professorat” i del fet que les qüestions laborals prenguessin terreny a les pedagògiques en les preocupacions del professorat. Hi havia plena consciència que era “urgent redefinir els objectius de l’Escola d’Estiu” i, afegien alguns, millorar-ne la planificació.

La dècada del 1990

Encara l’any 1994 es compartia la idea que la reflexió sobre el futur de l’Escola d’Estiu era inajornable. També semblava clara la distinció entre el rol d’organitzadors dels grups de mestres i de les entitats professionals i el de promoció i patrocini del Departament. A alguns dels diaris de l’Escola d’Estiu d’aquells anys s’obria el debat sobre si els organitzadors havien fet o no “suplència” de l’administració i si havien pogut actuar amb rigor i independència respecte del Departament. El Departament d’Ensenyament fixava uns barems econòmics i establia criteris per a l’organització de les activitats que es finançaven amb fons públics. Els grups de mestres eren crítics amb la situació i l’actuació del Departament. Durant l’estiu del 1994, amb motiu de la suspensió de l’Escola d’Estiu de Girona, se suscità una certa polèmica a la premsa sobre el rol del Departament en l’organització de les escoles d’estiu. Per a algú l’organització es decidia “cada vegada més des d’un despatx de l’avinguda Diagonal i els membres dels moviments esdevindrien simples titelles executors d’ordres supremes”. El debat fou viu, interessant, i serví per posar alguns problemes reals sobre taula. Les entitats organitzadores i el Departament d’Ensenyament van acordar, l’any 1995, la celebració d’una Jornada de reflexió sobre el present i el futur de l’Escola d’Estiu. En aquesta trobada es va recollir i escoltar l’opinió de tots els agents implicats. La revista Crònica d’Ensenyament (núm. 78-79) hi va dedicar un monogràfic. Amb tot, a mitjans del 1996, no tots els problemes de relació entre els moviments de renovació pedagògica i el Departament d’Ensenyament estaven resolts.

De la Memòria de l’Escola d’Estiu del 1997 destacaríem l’afirmació que “els mateixos ensenyants s’han responsabilitzat de la seva organització i, amb el seu esforç personal, han fet possible l’edició de cada Escola d’Estiu” des de “l’autoexigència” i la “professionalitat”, “amb el suport institucional del Departament d’Ensenyament”, que “comparteix amb els organitzadors l’esforç constant d’adequació i de superació”.

L’any 1997 les escoles d’estiu formulaven “Objectius generals i objectius específics”; havien estat finançades per Ensenyament amb 132.033.093 pessetes, i en concepte de matrícula i material s’havien ingressat 50.039.900 pessetes. El nombre de persones matriculades era de 7.917 (sobre 7.463 del curs anterior). La participació enllaçava, novament, amb l’observada en les edicions de 1994 i 1995. Tanmateix, l’any 1998 hi va haver una matrícula de 7.237 persones, i el curs següent, de 7.200.



L’any 1999 l’Escola de Pedagogia Musical organitzà L’Escola d’Estiu de Música. A l’informe final d’aquell curs es comentava que “és important introduir elements de correcció per tal que les escoles d’estiu continuïn sent el referent pedagògic que van ser en el passat i que cal segueixen essent en el present”. Els factors que incidien en el descens de matrícula eren diversos. Alguns anys hi van tenir una incidència notable la convocatòria d’oposicions i l’organització d’activitats de formació durant el curs. Als organitzadors, tanmateix, els preocupava la qualitat de l’oferta formativa i una detecció de necessitats que permetés donar resposta a les inquietuds, necessitats i reptes dels docents.

De l’any 2000 al 2013

A la memòria pedagògica de l’Escola d’Estiu de l’any 2.000 es diu que “el Departament d’Ensenyament encoratja, reconeix i patrocina” les 16 escoles d’estiu organitzades aquell curs (sobre 21 de l’any 1997, 23 del 1998 i 19 del 1999) i es fa referència als “nous reptes de la creixent evolució social i tecnològica”, els quals s’atendran amb més intensitat en futures edicions. Serà a partir de l’any 2007 quan aquesta necessitat serà atesa amb major intensitat, amb cinc escoles d’estiu monogràfiques.

L’any 2001 es van organitzar 17 escoles d’estiu i el 2002 se’n van fer 16. Les memòries i informes consultats no recullen cap anàlisi sobre les causes d’aquest fet.

El Departament d’Ensenyament posava en marxa, el curs 2005-2006, un nou “Pla Marc de Formació Permanent, 2005-2010”, en el qual s’incloïen, sota el lema “L’estiu, temps de formació”, diverses modalitats de formació per dur a terme durant el període estival. L’Escola d’Estiu va ser, en aquest nou marc, l’activitat més important i va representar fins a un 60,9 % de les activitats de l’estiu del 2006, en què es van celebrar 25 escoles d’estiu. A la d’aquell any va baixar el nombre d’assistents fins a 7.718 persones, “a causa, especialment, del desenvolupament de programes específics de formació durant aquest període”, tot i haver augmentat l’oferta d’activitats. La modalitat de cursos va ocupar un 76,2% d’activitat; les conferències, un 10 %; els cursos telemàtics, un 8’7%; l’intercanvi d’experiències, el 2,5%; els tallers, l’1,2%; i les activitats semipresencials, un 1’1%.

L’informe avaluatiu de l’edició del 2006 assenyalava que l’Escola d’Estiu era “un espai de trobada, d’anàlisi i de formació amb una entitat pròpia”. En el marc de les “activitats d’estiu” s’havien unificat les dues convocatòries d’activitats de formació, “adreçades, en part, al mateix col·lectiu”, i es van donar “més recursos, per fer formació, a associacions i organitzacions professionals d’ensenyants”. En aquesta edició van aparèixer escoles d’estiu especialitzades en ensenyament virtuals, que van fer força cursos telemàtics. L’administració “dóna suport explícit” i “contribueix al bon èxit de l’Escola d’Estiu”: “no podia restar insensible ni al marge d’aquesta iniciativa”. Hi van participar 7.718 persones.

L’estiu del 2008 es van organitzar fins a 27 escoles d’estiu, en les quals van participar 9.290 mestres i professors. L’informe d’aquell any parla “d’un notable increment de professorat jove”. Sis de cada deu activitats de formació d’estiu van ser de les escoles d’estiu.

Podem dir que el anys 2006-2010 han estat condicionats per una sèrie de fets que han obert un nou panorama de dificultats per a l’escola i l’educació catalanes i, també, per a les escoles d’estiu. L’aprovació de la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’Educació (LEC) marcarà un altre moment històric. La LEC s'inspirava en els principis de l’Estatut d’Autonomia del 2006 i en desenvolupava les previsions; va ser precedida per la Conferència Nacional de l’Educació, de l’any 2002, i pel Pacte nacional per l’educació, signat el 2006.

La sentencia 31/2010, de 28 de juny de 2010, del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya, les polítiques seguides desprès pel govern del PP i la incidència de la crisis econòmica en la inversió en matèria d’educació, obren nous i greus interrogants i obliguen, al nostre entendre, a tots els agents educatius a obrir una nova reflexió per afrontar junts, amb noves perspectives de futur, els nous reptes del moment.

Els informes avaluatius dels anys 2010-2013 valoren l’Escola d’Estiu com “la màxima representació de la descentralització de l’oferta formativa”; “permeten que, tot i considerar les línies prioritàries del Departament d’Ensenyament, se singularitzi en les peculiars necessitats dels professionals dels centres de l’àmbit on es realitza”. Com a nou repte s’assenyalen continguts de competències bàsiques, lectura, TIC i llengües estrangeres. El Departament “els dóna suport i en reconeix la vàlua”: “és un patrimoni que no pot perdre’s”. L’any 2010 es van fer fins a 26 escoles d’estiu i a l’edició del 2011 hi assistirien 8.195 persones.

L’Informe del 2012 dóna la xifra de 25 escoles d’estiu i 5.547 persones assistents; informa sobre el fet que la “formació telemàtica” a les escoles d’estiu era d’un 38% del conjunt de les activitats realitzades, cinc punts més que l’any anterior. L’any següent, el 2013, s’organitzaren 22 escoles d’estiu, amb una assistència de 4.914 persones diferents, la xifra més baixa des de 1991.

  1. 5.    Algunes reflexions finals, en els cent anys d’Escola d’Estiu

L’Escola d’Estiu va néixer el 1914 com iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya. El principal antecedent va ser l’obra dels mestres gironins de principis de segle i les seves “converses pedagògiques”. El seu inspirador i primer director va ser Eladi Homs, que havia conegut l’Escola d’Estiu de Chicago i hi havia assistit com a alumne. De 1916 al 1923 la direcció va ser a càrrec d’Alexandre Galí.

L’Escola d’Estiu ha potenciat la innovació i la renovació pedagògica des de la confluència de dos agents, claus de volta de la seva incidència: la iniciativa i responsabilitat del professorat i el suport, reconeixement i patrocini de l’administració educativa. Les seves relacions han estat caracteritzades per una col·laboració de lleialtat institucional i, quan ha convingut, per les tensions i la recerca del consens. Les formes que ha anat adquirit aquesta convergència d’agents i interessos compartits al llarg dels cent anys història ha estat variada.

Al llarg d’aquests cent anys, ha tingut una incidència positiva en tots els nivells educatius i una progressiva presència al territori. Ha fet una notable aportació a la política educativa, a la reforma i a la renovació pedagògica, i ha estat un element cabdal en la formació dels mestres i del conjunt de tot el professorat.

Aquesta institució pedagògica ha estat i segueix essent un catalitzador del compromís dels mestres amb el país. Les Escoles d’Estiu han fet importants contribucions al model de país i d’escola catalana que volem: defensant l’escola pública, catalana, de qualitat i per a tothom. Les escoles d’estiu han vetllat per fer explícits els vincles de l’escola amb la societat i la cultura de cada moment. N’hi hauria prou de recordar alguns noms de personalitats de relleu i prestigi, tant nacional com internacional, que han passat per les escoles d’estiu: Maria Montessori, Eduard Claparède, Celestin Freinet, Fiorenzo Alfieri, Pierre Vilar, Joan Palau i Vera, Alexandre Galí, Pau Vila, Pompeu Fabra, Artur Martorell, Enric Lluc, Joan Solà, Oriol Martorell, Angeleta Ferrer... entre d’altres. 

Des dels seus inicis a l’Escola d’Estiu es va adoptar el pluralisme metodològic i es va practicar una pedagogia d’aula, no llibresca, contrastada des de l’experiència compartida, una realitat viva en la qual es transmetien actualitzats l’art i l’ofici dels mestres més veterans a les noves generacions de professionals.

La seva mateixa llarga història parla de constància, tenacitat, innovació, renovació pedagògica, continuïtat generacional, il·lusió i generositat.

Les escoles d’estiu es troben en un moment de relleu generacional. No són una excepció: també, han acusat les conseqüències de la crisi actual a fons.

La història de l’Escola d’Estiu i els seus canvis, reestructuracions i adaptacions a les circumstàncies de cada moment parlen tots sols i són la clau de la seva continuïtat. La dinàmica de la societat, els canvis de règims polítics i l’evolució del sistema educatiu i les noves tendències de la innovació pedagògica han marcat i possibilitat el camí fet per l’Escola d’Estiu, i l’adopció d’estratègies i paradigmes diferents pels responsables i impulsors de les escoles d’estiu. Les escoles d’estiu, en els darrers trenta anys, han fet un esforç per respondre a la diversitat i la complexa realitat d’un país com el nostre. Els mestres han anat organitzant escoles d’estiu d’una manera territorialitzada, acostant-se al màxim possible a les característiques del territori en què s’ubiquen les escoles on treballen.

Darrerament s’ha qüestionat el model mateix d’escola catalana que amb tant d’esforç s’ha dissenyat i implementat al llarg de les quatre darreres dècades. Dificultats de tota mena amenacen, com mai, l’escola catalana. Algunes preguntes són indefugibles: quin ha de ser el paper de l’Escola d’Estiu davant de l’ofensiva contra l’escola catalana i el model que hem defensat d’escola pública i d’èxit per a tothom? Quin futur volem? Quines noves estratègies ens cal dissenyar?

El 2005, en el marc de la 40 Escola d’Estiu de Rosa Sensat, es feia pública la Declaració Per una nova educació pública. En un nou context, s’invocava l’esperança, la responsabilitat i la gosadia necessàries per afrontar els desafiaments del moment. Una crida plena de nova significació i molt de sentit encara en el moment actual.

Referències bibliogràfiques

CANALS, M. A.; CODINA, M. T.; COTS, J.; Darder, P.; MATA, M., i ROIG, A. M.(2001). La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940- 1980). Barcelona, Edicions 62.

CARBONELL I SEBARROJA, J.(1977). L’Escola Normal de la Generalitat (1931-1939). Barcelona, Edicions 62.

CARRASCO CALVO, S.

 - (Coord.) “Escoles d’Estiu Continuïtat i renovació”. Crònica

 d’Ensenyament. Dossier núm. 78-79, Barcelona, 17 març 1995, 353-376.

 - “Eladi Homs Oller: la mirada internacional de l’escola catalana (1907-

 1917)”. Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, núm.136, 2012.

CLARA, J. et aliï (1980). La renovació pedagògica a l’ensenyament primari (1900-1936): l’aportació dels mestres gironins. Antologia de textos. Girona, Diputació de Girona.

DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1983): Escola d’Estiu (1914-1936). Edició facsímil dels programes i cròniques. Barcelona, Diputació de Barcelona.

DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT. “Memòries de les Escoles d’Estiu. 1981-2013”. Textos mecanoscrits. Barcelona, 1990, 1993- 1996.

FARRÉ, J.; FORTUNY, P.; MARTÍNEZ, C.; ÒDENA, P. (2005). Dies i camins. 40 Escoles d’Estiu de Rosa Sensat, Barcelona, Associació de Mestres Rosa Sensat.

GALÍ, A. (1978). Obra completa. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900 a 1936 (llibre II, segona part). Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 31-48.

GONZÁLEZ-AGÁPITO, J. “Pedagogia”. A Font, P.Ll. (coord.) (2002), Les idees i els dies. Un segle de filosofia i ciències socials als Països Catalans. Barcelona, Proa, 189- 218.

HOMS, E. (2002). Articles pedagògics. (J.Martí i Baiget ed.).Vic, Eumo Editorial.

MONÉS I PUJOL-BUSQUETS, J.

 -(1981) Els primers quinze anys de Rosa Sensat. Barcelona, Rosa Sensat i Edicions 62.

 -(2000) L’Escola Normal de Barcelona. Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona.

PALLACH, J. (1978). Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya. Barcelona, CEAC.

 PUIGBERT I BUSQUETS, J. (1986). La Normal i l’Ensenyament Primari a Girona (1914-1936). Ensenyament Públic i ideologies a les comarques gironines. Resum de tesi doctoral. Barcelona. Universitat de Barcelona.