« tornar



Cicle Pensar, llegir, escriure

Pensar, llegir, escriure*

Carles Duarte i Montserrat

 

La humanització està íntimament associada a la paraula. És per mitjà del llenguatge articulat que ens hem enlairat pels territoris de l'abstracció i de la raó. El pensament necessita plasmar-se en mots, en frases, en textos per poder ser formulat, transmès, qüestionat. Per escriure d'una manera clara, argumentada i convincent, ens cal haver reflexionat prèviament sobre el que aspirem a comunicar. I llegir amb atenció i esperit crític, a més d'oferir-nos l'oportunitat d'enriquir la nostra experiència amb la mirada de l'autor, ens aporta recursos que milloren la nostra capacitat expressiva.

Però anem a pams i centrem, d'entrada, la nostra atenció sobre la intel•ligència i el fet de pensar. I permeteu-me que comenci remetent-vos al llibre de Jordi Pigem Intel•ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència (Kairós, 2016). Jordi Pigem ens fa avinent que la intel•ligència no es manifesta tan sols a través del cervell. I esmenta la xarxa neuronal que actua al cor. Pigem ens convida a reconciliar el cos i la ment, molt més entrellaçats del que intuïm. Afirma: “No hi ha vida sense intel•ligència ni hi ha intel•ligència sense vida” (p.125). I escauria al•ludir, per exemple, al comportament de l'arbre, que estira les seves branques buscant llum o les seves arrels cercant aigua o que, en un bosc, construeix un equilibri entre les capçades, d'una manera que, per exemple, un arbre gros expandeix el seu brancatge i els arbres més novells que té al seu costat hi reaccionen creixent en direccions oposades per no col•lidir amb l'arbre més poderós. Segons Pigem, “La ciència mostra que hi ha intel•ligència en els animals, en les plantes i fins i tot en els éssers unicel•lulars. És absurd veure els organismes com a màquines controlades pels gens” i hi afegeix “Tot apunta a una intel•ligència vital. El que la vida cerca no és la supervivència sinó l'autorealització”.

I aquí podríem citar justificadament René Descartes i el seu perdurable “Cogito ergo sum” per la vinculació que formula entre intel•ligència i vida.

Ara bé, tot i que ens proclamem racionals, som profundament emocionals. N'hi hauria prou de llegir la premsa d'aquests dies: l'evolució del procés sobiranista i les reaccions que desencadena, els resultats de les eleccions, la crisi dels refugiats, el Brexit,... Arreu les emocions interfereixen poderosament en l'argumentació racional. Se'm fa inevitable en aquest punt referir-me a Heràclit, que, profundament escèptic sobre la condició humana, deia que “l'home, per naturalesa és irracional” (Apol•loni de Tiana, Epístoles, 18).

Però al capdavall, malgrat les pulsions irracionals, el pensament fonamenta la nostra mirada, la nostra perspectiva de les coses quan ens preguntem qui som i sobre l'origen i el sentit del món i quina és la nostra relació amb el que ens envolta.

Ja que he parlat d'Heràclit, endinsem-nos en el territori dels presocràtics, singularment interessant, des del meu punt de vista, perquè examinen i interpreten el món des d'una voluntat exigent, des d'una intuïció prodigiosa i amb una aproximació integral, alhora profunda i ingènua. Com sabem, Heràclit, segons el Cràtil de Plató (402A), deia “que tot s'escola i res roman, i comparant les coses al corrent d'un riu, diu que no es podia entrar dues vegades al mateix riu”. Parmènides (8.5), en canvi, assenyalava que “Ni un cop va ser, ni serà, perquè és ara alhora tot junt, u, continu”. Parmènides tendia a una concepció del món com un tot. Resulta fascinant la proliferació que es donava entre els presocràtics a l'hora de triar els elements fundacionals del que existeix. Així, si Epimènides, segons Damasci, considerava l'Aire i la Nit els dos principis primers, Tales de Milet, que per cert va ser dels qui abans es van adonar que la Lluna no emet llum pròpia, sinó que reflecteix la del Sol, era del parer que l'Aigua era el principi de totes les coses.

Tales era un dels anomenats Set Savis de Grècia, les màximes dels quals han perdurat al llarg dels segles. Recordem-ne algunes de les més conegudes. A Quiló d'Esparta s'atribueix el “Coneix-te a tu mateix” que figurava al temple d’Apol•lo a Delfos o, ben escaient per a la sessió d'avui: “Que la teva llengua no corri, que la ment la precedeixi”. De Cleòbul de Lindos: “No fer res amb violència.” De Soló d'Atenes: “Res de més” o “No diguis el que no saps.” De Bies de Pirenne: “Procura parlar en el moment escaient.” I de Periandre de Corint: “La democràcia és millor que la tirania.”

Deixeu-me, però, que vulgui honorar aquí Ramon Llull, de qui commemorem els set-cents anys de la mort, i que en citi alguns pensaments que s'adiuen amb els dels grans savis de l'antiguitat grega: “Molt consira e poc parla e seràs savi”, “Ans pensa que parles”, “Car ço que saps no és tant com ço que no saps, no hages moltes paraules”, “Enans pensa la fi de la paraula que la digues”, “Sens alcuna utilitat no vulles parlar”,...

Un dels primers grans temes de què s'ha ocupat la ment humana és el misteri de l'origen del món i la intervenció del sagrat, del diví. Des del Llibre dels morts o la Bíblia als Avestes o els Vedes. I certament cal incloure-hi les mitologies mesopotàmiques, fenícies, gregues i romanes. Les metamorfosis d'Ovidi en constitueixen un bell compendi. Però en aquest punt, i tornant als presocràtics, em sembla convenient evocar els Síl•lids de Xenòfanes (Climent d'Alexandria, Stromata, V, 110) quan hi anota: “Però si els bous i els cavalls i també els lleons tinguessin mans, i amb les mans poguessin pintar i realitzar les obres que fan els homes, els cavalls pintarien imatges de déus semblants a cavalls, i els bous semblants a bous, i plasmarien els cossos dels déus de la mateixa manera que els seus, cadascun segons el propi aspecte”. I conviden a la reflexió textos com la Disputa de l'ase d'Anselm Turmeda o el Llibre de les bèsties de Ramon Llull i tot l'univers fantàstic de les faules perquè atribueixen als animals representacions de les virtuts i dels defectes humans d’una manera que permet oferir-ne una caricatura crítica amb voluntat moralista o alliçonadora.

Sobre la condició humana em sembla una reflexió magistralment lúcida i descarnada, aquesta que ens ofereix el sicilià Empèdocles a Sobre la natura:

Ràpids a morir, a la vida
no albiren més que una petita part de la vida, i com fum
enlairant-se s’esvaneixen, confiant només 
en el que cadascú troba per atzar
vagant pertot arreu, i tots es vanten
d’haver-ho descobert tot
Citat a Sext Empíric, Contra els matemàtics, VII, 124

Llegir aquest fragment d’Empèdocles desvetlla dins nostre tot seguit el ressò del “Vanitat de vanitats” del sapiencial Cohelet bíblic.

Reprenguem, però, la reflexió sobre la ment. I s'hi fa inexcusable, entre els humans, la referència immediata a la llengua per a la comprensió de la complexitat del pensament. Convé recordar que el llenguatge articulat complex (la llengua i, doncs, la literatura) i també l'art són realitzacions humanes que confereixen una singularitat a la nostra espècie. Sembla que els neandertals, que van durar 300.000 anys i amb els quals vam conviure quan fa 40.000 anys vam arribar a Europa, no van desenvolupar manifestacions artístiques o lingüístiques, tot i la hipòtesi que van conèixer i utilitzar la música per comunicar-se per mitjà d'alguns cants, com ho fan els ocells. 

Les paraules són les escales que ens enlairen pels territoris de l’abstracció (amb el mot cadira no en designem una de sola, sinó totes les que existeixen) i constitueixen l’estructura que sosté el pensament.

L'elaboració de símbols, la formulació del pensament abstracte, la interpel•lació sobre el sentit de l'existència, la representació de la bellesa o l'expressió d'emocions a través de paraules i creacions plàstiques ens humanitzen. Anava a dir que ens defineixen, però dissortadament també ho fan formes d'actuar poc encomiables que compartim amb altres animals com la crueltat, l'afany possessiu i l'instint depredador.

Fills de la Terra, el planeta que ens nodreix i que conforma els cossos que habitem, venim, com l'aigua dels oceans, dels astres: dels cometes que van dur l'aigua a la terra i de les estrelles que en morir van generar els elements complexos de què estem fets. Van haver de morir estrelles perquè l'ésser humà pogués existir. Som part i expressió de la naturalesa que ens envolta. Què ens distingeix de les altres formes de vida que coneixem? Potser sobretot el nostre vincle íntim amb l'invisible. El llenguatge, com ja he assenyalat, ens duu de la mà, de vegades a les palpentes, pels viaranys equívocs i fascinants de l'abstracció. La cadena que sotmet la nostra existència a una successió d'accions instintives que ens permeten de sobreviure i perdurar com a espècie es transforma per la llum de l'esperit, el procés d'humanització que, sense desatendre el nostre arrelament determinant en el paisatge, l'enriqueix amb la construcció cultural, el territori del misteri, la creació literària i artística, que ens enalteixen i ens dignifiquen.

El pensament es recolza en les paraules i requereix un diàleg amb els altres i amb tot el que forma part de la nostra existència. M’ho aplico perquè he bastit la meva obra poètica des del diàleg amb cultures antigues, amb altres autors per mitjà de la traducció o amb altres llenguatges creatius.

El pensament ens obre les portes de l'essència del que és humà. Màrius Sampere hi associa l'esperit que es projecta a través de l'art. Sampere ha escrit: “D'aquí a molts, molts anys, quan, al món, només hi quedarà una cosa, que no serà ni el món ni cap cosa, hi haurà, surant com un núvol, un fantasma: l'art. Potser l'art que ha estat, potser l'art que serà, potser l'art que havia de ser. Per tant, no serà ni la memòria, ni el crit d'auxili del desert, ni una fórmula matemàtica, ni la troballa, sempre experimental, de la ciència, ni el racó, sempre fosc i angoixant, del temple, ni tan sols cap profeta, ni la gota de sang d'un Déu fugitiu. Quedarà el fum, la bellesa del fum, la bellesa de la pols, del rastre i l'espiral. El sofisma, l'interrogant. Quedarà només un vers, una mentida. Una mentida d'amor. Una mentida necessària.” L'art, doncs, com a essència i reminiscència del que és humà. L'art com a destil•lació de la vida. 

Vivim adelerats, en diagonal, per un anhel de futur imprecís que ens empeny a devorar un ara d'aparença intranscendent, com si renunciéssim a l’instant, com si volguéssim deixar enrere el present, com si ens fes nosa o peresa la consciència de l'avui, com si ens dominés una recança de saber el que significa existir, d’assaborir el verb ser. El temps transcorre incessant i ens entossudim sovint a situar els nostres somnis més enllà de cada moment. Però viure en plenitud hauria de ser aprendre a mirar el món, a interpretar-lo, a expressar-ne la bellesa i la ferida, a intuir-ne l’enigma. Aquest impuls eixampla els camins de la paraula i els horitzons del pensament.

Per pensar, per construir pensament, doncs, s'imposa aturar la successió rutinària i automàtica de moviments del cos i de la ment. S'ha fet habitual la pràctica de la meditació i és cert que ens ajuda a asserenar el ritme accelerat amb què vivim i que ens convida a contemplar i a gaudir de la consciència de ser, però l'exercici lúcid de pensar té a veure amb la reflexió crítica, amb la imaginació, amb la recreació i la reinterpretació del que coneixíem, amb la previsió intel•ligent d'escenaris de futur.

Ens cal revisar la nostra relació amb el futur, perquè no hi podem supeditar un present que es torna precipitat, fugisser i evanescent, fins al punt de produir-nos una estranya insatisfacció, gairebé incomoditat. La mitificació del futur negligeix el passat i torna insignificant el present. És clar que la concepció estimulant del futur il•lumina el present, però no podem obviar que la matèria fonamental del futur és el passat, perquè no venim del no-res.

La valoració del passat ens mou a venerar les paraules, a descobrir-hi el testimoni de les generacions precedents, la complexa història cultural que hem heretat.  Sovint duen dins seu tresors amagats i moltes vegades no en som prou conscients. En posaré alguns exemples per ajudar-vos a entendre-ho. Tots vosaltres heu menjat algun cop un albercoc, amb el seu gust dolç i melós i amb un punt d'acidesa. El mot albercoc va fer un llarg viatge per arribar fins a nosaltres. Té l'origen en el llatí persica praecocia, que volia dir ‘préssec precoç’, perquè es cull abans del préssec. Del llatí praecocia va esdevenir en àrab barquq i de l'àrab, afegint-hi el seu article al-, arriba al català com a albercoc. Són molts els noms d’aliments que ens remeten a la llengua del lloc d'on provenen. Posem per cas, de l'Iran, a través de l'àrab, ens van arribar espinacs o llimona. Del japonès, a través de l'holandès, soja. De les antigues llengües d'Amèrica vénen tomata o tomàtec  i xocolata del nàhuatl de Mèxic o patata del quítxua de Perú. I així podríem continuar i no ens en cansaríem.

La nostra llengua, el català, és el fruit de l'evolució del llatí que es va difondre en aquestes terres arran de la colonització que es va iniciar a Empúries. Hi convivien aleshores les tribus d'antics pobladors ibers amb els grecs procedents de Focea que hi havien establert ja una colònia al segle VI abans de Crist.

L'any 218, durant la Segona Guerra Púnica, que enfrontava romans i cartaginesos, l'exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió va desembarcar a Empúries i es va iniciar un procés de romanització que va comportar que el llatí s'acabés imposant sobre les llengües que parlaven els anteriors pobladors, però aquell llatí es va enriquir amb mots ibèrics, com pissarra, esquerre o estalviar, o d'altres pobles que havien dut a terme invasions prèvies, com els celtes, d'on vénen mots com blat, camí, carro o rusc.

El llatí, al seu torn, forma part d'una família de llengües que s'estenen per Europa i Àsia, que anomenem indoeuropees. Com ho sabem? Perquè, comparant-les, constatem que hi ha afinitats que no es poden explicar si no és per un origen comú. Us en poso dos exemples ben llunyans. El mot català nom es diu de la mateixa manera en tadjik contemporani i en persa contemporani és nam. El català mare, que ve del llatí mater, és sens dubte, parent del persa contemporani madär. I per fer-vos-ho més fàcil penseu en els mots equivalents anglesos name i mather, que evidencien que estem situats dins d’una mateixa família lingüística, en aquest cas l’anomenada branca germànica.

Un exemple que us pot cridar l'atenció és el conjunt de paraules que parteixen d'una fecunda arrel indoeuropea al- amb el significat de 'créixer'. En vénen, entre d'altres, el mot alt, que en català es refereix a l'alçada i en alemany a l'edat, ja que vol dir vell, com l'anglès old, del mateix origen. Però és que també en procedeixen alumne, aliment,...

He esmentat el pes determinant del llatí, influït per llengües anteriors, en la naturalesa del català, una situació que es repeteix en les altres llengües derivades directament del llatí, com el castellà, el francès o l'italià. Però són també rellevants les paraules que es van anar incorporant al català arran de contactes posteriors amb altres pobles i llengües. Com a fruit de la dominació musulmana, més breu a les terres gironines, més prolongada a les terres de Tarragona, l'Ebre, València,... el català compta amb paraules com alcohol, arròs, carxofa, catifa, rambla, magatzem o tassa. He al•ludit, a més, al contacte amb les antigues llengües americanes. Hi tenen l'origen, per exemple, huracà, xiclet, butaca, canoa,... I llengües com el castellà (entregar, boda,...), el francès (estendard, jaqueta,...) o italià (artesà, macarró, pantà,....) han aportat des de l'edat mitjana mots al català, com ho ha fet després l'anglès (futbol, flaix,...). Una llengua amb la qual el català conviu des de fa segles és el caló dels gitanos, que ens aportat paraules com halar 'menjar' o xaval 'noi'.

El pensament ens ha d'acompanyar en l'educació i en l'aprenentatge, perquè ens duu a descobrir i a estimar la naturalesa polièdrica del que existeix, a no témer el que ignorem i a esforçar-nos a entendre la complexitat.

Pensar és començar a superar i a transgredir els límits convencionals que encotillen la realitat per facilitar-ne l'aprehensió. La comprensió profunda reclama anar més enllà i un bon coneixement del llenguatge ens hi ajudarà.

Pel que fa a llegir, és eixamplar la pròpia existència amb el coneixement dels qui ens han precedit, amb la memòria d'altres, amb personatges de ficció imaginats per altres... Llegir és, doncs, viure més, enriquir-nos amb altres vides, integrar-les en la nostra. Voldria en aquest punt recolzar-me en Jorge Luis Borges, que defensava a El arte de contar historias que: “No creo que los hombres se cansen nunca de oir y de contar historias”, és a dir que som animals literaris. I pel que fa al sentit de tradició, a El inmortal assenyalava: “Yo he sido Homero; en breve, seré Nadie, como Ulises; en breve, seré todos: estaré muerto.” I aprofundint en la importància de la lectura a Arte poética reconeix que: “Me considero esencialmente un lector. Como saben ustedes, me he atrevido a escribir; pero creo que lo que he leído es mucho más importante que lo que he escrito. Pues uno lee lo que quiere, pero no escribe lo que quisiera, sino lo que puede.” I un últim apunt encara de Borges, des de la ceguesa creixent de qui va dirigir la Biblioteca Nacional a Buenos Aires, del seu Elogio de la sombra: “De las generaciones de los textos que hay en la tierra/sólo habré leído unos pocos, / los que sigo leyendo en la memoria, / leyendo y transformando.” El que hem llegit es converteix, pels camins de la memòria, en una part gens negligible de nosaltres mateixos. 

Vaig tenir la joia i el privilegi de poder gaudir de l'amistat de Joan Triadú. Triadú atribuïa una importància crucial a la lectura. Hi coincideixo. Hi va fer una aportació cabdal per mitjà de la seva immensa labor pedagògica, de les seves antologies, de la seva obra magistral com a crític literari. El 12 de setembre del 2008 Joan Triadú, Ricard Torrents i jo vam compartir una sessió a Cantonigròs amb el títol Què cal haver llegit a la vida? Joan Triadú va triar i presentar-hi amb una saviesa excepcional seixanta obres narratives del segle XX, un inventari preciós del millor cànon.

Llegir és indispensable ja no tan sols per l'adquisició que ens aporta de la tradició, sinó també perquè és la millor manera d'engruixir de matisos expressius i d'un bagatge lèxic ric i precís la nostra capacitat d'expressió. Les paraules no s'aprenen de debò memoritzant-les en un diccionari, sinó llegint-les o utilitzant-les en textos o en intervencions orals. Mots com derelicte, tot el ventall dels noms dels colors, les formes de designar les variacions de la llum i del paisatge esdevenen del tot nostres  sobretot per mitjà de la lectura.

Finalment, pel que fa a escriure, voldria evocar breument la transcendència d'escriure per organitzar el pensament, per consolidar el coneixement i per compartir-los. L'escriptura no pot consistir en una mera expansió desordenada. Si comencem per no saber expressar amb precisió la realitat, acabarem per ignorar-ne els matisos i desaprendrem la capacitat de percebre’n els detalls. Desatendre la funció decisiva del llenguatge afavoreix que s’esmussi la nostra intel•ligència. Certament hi ha una expressió espontània i informal, menys controlada, però ni tan sols quan la fem servir no la podem deixar reduïda a automatismes o improvisacions constants, que acaben generant una comunicació, també en aquest cas, insatisfactòria; hi cal, doncs, fins i tot dins el territori de la informalitat, un treball lingüístic, ni que sigui mínim i fugisser, d'estructuració. En el cas dels textos amb una major ambició, cal dominar i aplicar les tècniques adequades a cada gènere: des de la correspondència a l'article periodístic, des del document acadèmic a la literatura de creació. L'evolució dins dels estils d'escriure ha estat notable, coherentment amb les transformacions socials. No m'hi entretindré, però sí que vull oferir el testimoni del model clàssic de preparació de textos administratius concebut i difós des dels Estats Units fa trenta-cinc anys per Simply Stated (annex).

Permeteu-me, però, que recorri a la poesia per posar el punt final a aquestes breus reflexions sobre pensar, llegir i escriure. Ho faig de nou amb uns versos d'un poeta major, Màrius Sampere, que al seu llibre La cançó de la metamorfosi escriu:

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.

Escriure és aprendre el nom precís de cada objecte, de cada forma, de cada color, de cada emoció. L’escola ens hi ha d’acompanyar, d’orientar. De vegades, a més, els escriptors sentim l'anhel de descobrir quin altre nom voldrien.

* Aquest article resumeix la intervenció de l'autor en el cicle Pensar, llegir i escriure, organitzat dintre de l'Escola d'Estiu del 2016.

« tornar