« tornar




Cicle Pensar, llegir, escriure

Què és escriure?*

Marta Pessarrodona

La trilogia d’aquest seminari –pensar, llegir, escriure– en realitat es condensa en una de sola. Canviant la dita popular: que l’escriure no ens faci perdre el llegir. Afegim-hi el cogito, ergo sum cartesià i en traurem l’entrellat: llegeixo, ergo escric.

De tota manera, si penso en què és escriure sovint em remeto al record d’un film del director italià Michelangelo Antonioni, La Notte (1961), en què el protagonista, encarnat per l’actor Marcello Mastroiani, si recordo bé, en una presentació literària és interpel•lat per un home ric sobre què és això de ser escriptor. Giovanni Pontano –nom del personatge– li respon, si també ho recordo bé, amb una llarga disquisició sobre el caràcter medieval de l’ofici, el de posar un mot rere l’altre... amb ambició artística, afegiria.

Sorprendrà, potser, que m’aixoplugui en un exemple fílmic per abordar el tema Què és escriure. Com a justificació, si és que cal, aportaré que darrere de les imatges de tots els films, en general, sempre hi ha un/a guionista. En el cas de La notte, n’hi ha tres: Tonino Guerra, Michelangelo Antonioni i Ennio Flaiano. (Incidentalment, segons l’expertíssim cinèfil G. Caín, el més que famós film Casablanca no tenia guió escrit!)

Tot plegat ens pot menar ja des d’ara a considerar que la percepció que podia tenir una persona de Què és escriure i el seu derivat, ser escriptora (genèric intencionat), a la segona meitat del segle XI (ai, las, la nostra Renaixença!) i començaments del segle XX és molt diferent de la que tenim nosaltres. Posem per cas, quan Joan Maragall va decidir escriure amb ambició literària, va triar entre la poesia, la narrativa, el teatre, l’assaig i, vagament, allò que Montserrat Roig qualificava, en feliç encunyació, de “literatura paral·lela”. És a dir, periodisme. En canvi, no dubtem avui a mirar literàriament Rafael Azcona, narrador ocasional (Los europeos, 1960) i brillant i molt reconegut guionista del cinema espanyol. En qualsevol cas, Azcona, en una novel·la o en un guió cinematogràfic, va fer allò tan artesanal—com deia el protagonista del film antonionià esmentat: posar un mot rere l’altre. Amb ambició literària, afegiria novament. Un altre exemple seria el comediògraf britànic Harold Pinter, autor d’un cobejat guió cinematogràfic de l’obra de Proust. O Guillermo Cabrera Infante (el G. Caín esmentat), l’autor d’una de les millors novel·les del dit boom sud-americà, Tres Tristes tigres (1965 i 1967), i preuat guionista de Hollywod. 

Fins aquí ens podem preguntar per què el protagonista del film va decidir escriure, o nosaltres mateixes vam decidir-ho. Serà entrar en un terreny difícil, gairebé més sanitari que no pas literari. A tall de psicoanalista, en el benentès que els psicoanalistes solen respondre a una pregunta amb una altra pregunta, em permetré acudir a l’ADN o a la seva refutació amb exemples. Posem per cas, per què a una noia que es deia Caterina Albert Paradís, filla d’hisendats de l’Empordà –i quins hisendats– se li va acudir de posar una paraula rere l’altra? Segurament, no hi ha resposta. O té la resposta Sant Joan de la Creu: “El primer verso me lo escribe el àngel, después yo...”

Un aspecte distint de la qüestió és el cas d’una altra noia, Virginia Stephen, “allà a London”, que diu el cuplet (“Jo vull ser Miss”) que tan bé canta Guillermina Motta. A Virginia, a diferència de la seva germana Vanessa, abocada a la pintura, quan va escriure el primer text amb ambició literària, la contemplaven més de cent anys d’avantpassats que havien fet alguna aportació a la llengua anglesa, encara que ella, amb el temps, seria la joia de la corona d’aquella dinastia. Cal dir que, genèticament, hi havia precedents tant literaris (pare) com plàstics (mare). I cal dir també que estem als començaments del segle XX.

Més a casa, quan la nena Mercè Rodoreda Gurguí va començar a escriure amb ambició literària no tenia cap avantpassat que hagués deixat petjada en la literatura catalana. Això no obstant, el seu avi presumia d’amistat amb Verdaguer (i era això, pensem, presumpció, perquè no hi ha cap prova que ho avali), i pare i mare es movien per cercles teatrals (d’aficionats) i, fins i tot, el pare, un dependent de la ferreteria Schilling de Barcelona, escrivia obres teatrals. Hi havia, doncs, in nuce, un ferment literari al seu voltant.  

Fins aquí s’hauran adonat que he esmentat tres autores (amb recança de no afegir-hi Doris Tayler o Wisdom o Lessing) de les moltes que podia haver triat, que ni tan sols van arribar al segon ensenyament! I no és una provocació meva fer-ho al Col•legi de Doctors i Llicenciats, que consti. Al costat d’elles, podria aportar alguns exemples de grans escriptores (genèric intencionat, també) llicenciades, doctorades, etc. En definitiva, el temps històric és important. Pensar avui, si més no en el món occidental, el nostre, en una futura escriptora sense un segon ensenyament, ens resulta inconcebible. Valgui, però, per palesar que els camins literaris són, com els del Senyor, inescrutables.

De tota manera, si és veritat el que diuen els psicòlegs (o, si més no, ho he sentit dir jo), que tot allò que ens passa abans dels set anys ossifica, podem suposar que quan descobreixes, per exemple, que tota la teva traça en les arts plàstiques consisteix a omplir de color uns dibuixos impresos en un quadern i, en canvi, les redaccions que et demanen a escola et funcionen, segur que ja has decidit ser una Virginia i no pas una Vanessa! Aquest va ser el meu cas, si més no. També qui millor ho explica, al meu entendre, és Mercè Rodoreda. Entrevistada per Mercè Vilaret (TVE, 1983), diu que ja de molt menuda volia ser escriptora i que cada dia escrivia. Aprofitava per escoltar el que parlaven els paletes ocasionals que apedaçaven el famós avui i desaparegut casalot dels Gurguí al carrer Balmes per passar-ho al paper. És més, en l’entrevista, Rodoreda diu que se sentia totalment frustrada si algun dia no escrivia res, perquè ja es considerava no-escriptora! Això ens podria menar molt lluny i arribar als grups literaris, generalment creats per gent jove, des del de Bloomsbury fins a la Colla de Sabadell. És un altre tema, però, que avui no puc abordar. 

Ara mateix, però, s’acaba de publicar un volum, a càrrec de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’obra plàstica de Mercè Rodoreda. En la presentació del volum el dilluns dia 4 de juliol, els autors (Giralt-Miracle i Villanueva) van insistir en la doble vocació de l’autora. Discrepo i aconsello veure la famosa entrevista de Joaquín Soler Serrano a TVE (1978), en la qual, a una pregunta de l’entrevistador sobre el tema, l’autora parla gairebé de “bajanada” pel que fa a la seva obra plàstica. De tota manera, no és l’únic cas de doble actuació artística. Penseu en D. H. Lawrence, per exemple.

Centrant-nos en la Rodoreda escriptora, doncs, a part de ser la glòria de les nostres lletres, que ho és, ella manifestaria, passats molts anys i moltes penalitats, que escrivia quan s’avorria! O així m’ho va manifestar repetidament. Val a dir que, entre el que em va dir i aquella nena escoltant els paletes, hi ha un lapsus de temps de gairebé setanta anys. Abans ella mateixa, en els durs moments de l’exili que, com tants altres artistes catalanes va patir, havia escrit al darrer conseller de la Generalitat republicana, Carles Pi-Sunyer (Roissy-en-Brie, 20 març 1940):  

...Tinc un camí triat i faré tots els esforços per a no sortir-me’n. Si tanta amarguesa, si tota la crueltat del voltant, si la meva capacitat sobre el coneixement del cor humà, si àdhuc les meves limitacions em menen a llocs passats de llarg pels qui em precedeixen [...] i un dia surt de mi una obra que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida.

Ho subscric totalment, bo i permetent-me apuntar un element: l’ambició, avui un mot en certa manera devaluat per la política i el món financer. Aniria més lluny: sense ambició no hi ha art, gosaria afirmar, i a Mercè Rodoreda li sobrava ambició i no tan sols literària, un terreny en què no vull entrar, perquè tampoc no és el tema d’avui. Agafaria dels mots rodoredians, però, els “liquidats tots els deutes” i afegiria que tots els que maldem per ser artistes (els literaris també) tenim deutes amb la vida i segurament per això escrivim.

Seguint, però, amb Rodoreda, anys després de la carta al conseller, va escriure: “Una novel•la són paraules” (pròleg a Mirall trencat, 1974). Incidentalment: un pròleg, el de Mirall trencat, que, de la mateixa manera que les ginocrítiques anglosaxones actuals consideren Virginia Woolf com la mare de la crítica literària feminista, no se’ns faria rar que, amb sort, veiéssim Rodoreda com a la mare de la crítica narrativa catalana i contemporània. A la vegada, en l’únic enregistrament de veu que tenim de la Woolf (un programa de la BBC dels anys trenta), l’autora reflexiona sobre les paraules i diu, més o menys, que els diccionaris són indispensables però, en certa manera, sense vida. Som els escriptors (genèric també intencionat) els qui els donem vida!

Continuant amb el passeig pels motius que ens menen a escriure, o que donen raó al fet d’escriure, al costat de l’ambició personal, diria –si parteixo de la meva experiència– que hi ha una mena de disposició, per no dir limitació, mental. Difícilment, si no hem decidit ser una “escriptora total”, aquells a qui ens agrada la síntesi no ho enfoquem cap a la novel•la. Personalment, ara sé que, si he triat la poesia com la meva activitat literària cabdal, és perquè tinc una ment que prefereix la síntesi abans que la prolixitat. Un altre poeta, molt important en la meva vida i de retruc en la meva obra (sona pompós, ho sé, això d’“obra”; perdó), Gabriel Ferrater, ho explicava humorísticament: havia escrit poesia perquè en una novel•la cal fer beure massa whiskies als personatges! És una manera de definir-ho, i divertida, sens dubte. Per altra banda, em cal confessar que, si bé mai no he pensat a escriure una novel•la, no ha estat per manca de disciplina ni de força física. N’he traduït tantes! (Novament: traduir és una mena de lectura atenta, de la mateixa manera que la sola activitat de llegir ja és traduir: passem del codi de l’autora al nostre propi codi.) En canvi, sí que he escrit –i estic escrivint– narracions. Segurament perquè, en definitiva, una narració breu és el més semblant a un poema. (Plana el fantasma de Jorge Luis Borges, poeta bàsicament i sant patró narratiu, si més no, meu.)

De tota manera, podem donar la volta a l’argument –prolixitat, novel•la/síntesi, poesia–, encara que, també, hauré de parlar de la meva experiència personal. Els tres anys que he dedicat respectivament a la biografia de Mercè Rodoreda, a França 1939. La cultura catalana exiliada o a Jacint Verdaguer: una biografia, sé que podien haver resultat en dos volums, com a mínim i en cada cas, en mans d’una persona que no ha practicat durant anys la poesia, com és el meu cas. Deixo de banda, una altra obra meva memorialista, diguem-ne, Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury, un llibre que vaig enllestir en poc més d’un any i amb la interrupció de tres mesos a un hospital! La meva dedicació a l’autora i al Grup, però, data de 1972. I encara la mantinc!

De tota manera, per acabar, seria més rotunda encara que en l’enunciat de la meva intervenció d’avui: escriure és una conseqüència lògica, al meu entendre, de llegir. Llegeixo, ergo escric. I que l’escriure no em faci perdre el llegir. 

Gràcies. 

* Aquest article resumeix la intervenció de l'autora en el cicle Pensar, llegir i escriure, organitzat dintre de l'Escola d'Estiu del 2016.

« tornar