« tornar


Contra l’avorriment: Dumas i Els tres mosqueters

Joan Maria Pujals 

Sense cap mena de dubte, Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, ha estat durant gairebé dos segles i és encara avui una referència compartida per tot el públic lector i per una bona part del públic no lector de la cultura occidental. En aquest llarg període, Els tres mosqueters ha estat llegit, rellegit, citat i admirat. Cíclicament ha estat dut al cinema, en versions fidels i infidels, i fins i tot l’han convertit en una sèrie infantil de dibuixos animats. Els seus personatges –D’Artagnan, però també Athos, Portos i Aramis– han esdevingut per a tots nosaltres persones de la família, coneguts, entranyables i estimats, amb els seus defectes i les seves virtuts. En sabem la trama; el cardenal Richelieu és per a mitja humanitat un personatge de la novel·la –el dolent de la novel·la, per ser exactes– més que no pas un protagonista real de la història, i patim amb els amors extramatrimonials de la reina i del cadet D’Artagnan, cadascun per la seva banda. Sabem com acaba i sabem com continua, a través de les aventures dels mateixos personatges vint anys després o al voltant de l’home de la màscara de ferro.

Què explica aquest èxit extraordinari, que va més enllà de la literatura? Què explica aquesta enorme difusió, però sobretot aquesta permanent estima, aquesta durada del mite amb plena vigència i vitalitat? Algunes de les hipotètiques respostes tenen a veure amb la trama, amb l’època, amb el gènere, amb els personatges de la novel·la. Els tres mosqueters han esdevingut el paradigma de la novel·la històrica d’aventures, en la gran aventura que tots somiem. En el cant a la vida a través de l’amistat entre els homes. Però també, en qualsevol cas, totes les respostes a aquesta pregunta han d’incloure el reconeixement al seu autor, a  Alexandre Dumas, per la seva enorme capacitat de fabulació, per la seva habilitat i el seu geni literari capaç de construir un mite perdurable. Quan un llibre construeix un mite, mai no es pot explicar només pel que s’hi explica. Sempre s’ha de pensar també en com s’explica. Òbviament, Els tres mosqueters no ha fet història només pels seus valors estilístics i literaris. Però els seus altres valors, temàtics, polítics, humans, només han esdevingut perdurables perquè han tingut un embolcall literari adient.



Quan es  parla, en història de la literatura, d’Alexandre Dumas –de vegades, d’Alexandre Dumas pare, per distingir-lo de l’autor de La dama de les camèlies, tot i que probablement a ell no li hauria agradat aquest afegitó, que afalaga l’orgull patern, però que delata envelliment i antigor–, es recorda molt sovint que el seu lema era –i per això l’he triat també com a lema d’aquesta reflexió compartida– no avorrir. Era un lema estilístic i literari, de ben segur. Però em fa l’efecte que era també un lema vital: no avorrir, com a efecte de no avorrir-se. I també, segons com, un lema moral i polític: l’exaltació d’aquells valors, d’aquells sistemes, d’aquells moments que representen o que permeten tot el contrari de l’avorriment.

Permetin-me, abans de començar a analitzar la relació entre aquest lema de no avorrir, la vida de Dumas i la seva obra en general i Els tres mosqueters en particular, una reflexió aparentment lateral, però que em sembla pertinent. Deia fa un instant que no avorrir volia dir també exaltar aquells valors i aquelles situacions que són el contrari de l’avorriment. Però quin és el contrari real de l’avorriment? Què és el contrari d’avorrir-se? Algú respondria, des d’una òptica actual, que el contrari d’avorrir-se és divertir-se. I deu ser veritat, però la paraula divertir-se sembla apuntar d’una manera massa exclusiva a la barrila, a la broma, a l’humor. Divertir-se, passar-s’ho bé, en termes actuals. Però podríem dir que el contrari d’avorrir-se és més ampli i més polièdric. Plorar, riure, patir, estimar, fer, pensar són, de fet, coses contràries a avorrir-se. Podríem dir, segons com, i em sembla que no és una pista negligible per parlar del que parlem, que el contrari d’avorrir-se és viure. O, si es vol, viure activament la vida i no deixar passivament que la vida ens passi pel davant. Llavors, el lema literari i vital de Dumas adquireix un altre significat. No avorrir és triar la vida. I triar la vida és fer l’opció política, moral, també literària, contra tot allò que posa cotilles a la vida.

Comencem, doncs, per la literatura. Quan Dumas escriu, el seu propòsit primer és no avorrir. Això comporta una determinada concepció de la literatura i de la seva funció. I comporta també unes estratègies en la construcció del text i unes opcions d’estil. Dumas prima l’acció sobre la descripció, l’estil directe, l’acumulació d’esdeveniments, la intriga. Les seves novel·les, especialment Els tres mosqueters, tenen ritme i enjòlit, estan pensades per interessar, intenten fer-ho sense preàmbuls, des de les primeres pàgines. Això té a veure amb la concepció de la novel·la com a gènere a mitjans del XIX i amb la seva forma de consum. Els tres mosqueters es va publicar en forma de fulletó entre els anys 1843 i 1844 al periòdic Le Siècle. Per entendre’ns, cada lliurament acabava amb un “continuarà”. I calia –com explica Zweig parlant dels fulletons de Dickens– que els lectors esperessin la continuació cada setmana amb curiositat i fins i tot amb impaciència. No hi podia haver lliuraments sobrers, de transició. A tots hi calia acció i informació. Tots havien de despertar la curiositat i impedir l’avorriment.

La novel·la del XIX és un gènere de masses, com ho és també el teatre, l’altra dedicació literària de Dumas. Hi ha un públic nou i enorme. Impacient. I aquest públic no accepta la possibilitat d’avorrir-se. És més important mantenir aquest fil d’interès que no pas conrear l’exquisidesa estilística i artística. Fins al punt que és imaginable una obra d’artesania a moltes mans, acabades sovint per col·laboradors; el que s’ha anomenat literàriament negres. De fet, Els tres mosqueters és una obra escrita per Dumas amb el seu col·laborador habitual, l’historiador Auguste Maquet: cadascú hi feia, dins de l’obra, allò que més bé li sortia. Maquet, la trama històrica general, l’esbós global de l’obra, alguns diàlegs, l’ambientació. Dumas, els acabats, l’estratègia narrativa, l’escriptura brillant. Van acabar barallats i als tribunals per l’autoria i, sobretot, pels drets. La paternitat fonamental de Dumas quedava clara i hi ha quedat sempre. Però era una obra a més mans. Amb un component d’artesania, d’ofici. Fins al punt que els seus crítics parlaven d’una construcció gairebé industrial de les novel·les, d’una fàbrica de novel·les. No avorrir era el principal lema literari. Entretenir, divertir. Però també apassionar, fer plorar, fer riure, exaltar, excitar... Tot el contrari de l’avorriment.

Però dèiem també que no avorrir, no avorrir-se, era també o podia ser-ho el lema vital de Dumas. No és l’escriptor que imagina aventures des del menjador de casa, els diumenges a la tarda. No és Salgari, que evoca des de Torí els mars del sud que probablement mai no ha vist. Dumas viu una vida de novel·la. Tot en ell és novel·lesc, des dels seus orígens: nét d’un noble francès i d’una esclava negra, fill d’un militar apartat del servei per no haver volgut combatre la revolta dels esclaus haitians, Dumas és un bon vivant, un vitalista pràctic, un aventurer. Escriu Els tres mosqueters estant casat, però el matrimoni s’acaba pràcticament quan surt la novel·la. Com el rosari de l’aurora. En els quatre anys que ha durat, Dumas ha viscut aventures amoroses diverses: potser ve d’això el respecte escàs pel vincle matrimonial que hi ha a Els tres mosqueters, que és de fet un alegre elogi de l’adulteri reial, i del que protagonitza el mateix D’Artagnan des de les primeres pàgines. Dumas participa en revolucions, a França i a Itàlia. Lluita a les barricades. Coneix Garibaldi. Ha de fugir a Brussel·les perseguit pels seus creditors, creant un il·lustre precedent d’altres fugides  econòmiques de ciutadans  francesos cap a Bèlgica, escapats de la fiscalitat de l’estat. Viatja molt, gasta molt, estima molt. Els seus escàndols personals són públics i notoris. També escriu molt, moltes hores, moltes pàgines, amb un gran èxit. Recorre el Mediterrani –el Mediterrani del segle XIX, que no és ben bé el d’ara- amb el seu propi vaixell. Se’n va fins al ventre tou de Rússia i ho escriu en un formidable llibre de viatges. Finança les tropes garibaldines. Viu, en resum, una novel·la d’aventures, fins al final.

Podem dir llavors que no avorrir, no avorrir-se, era també el lema de la vida de Dumas, no tan sols de la seva literatura. I si el contrari d’avorrir-se és viure, podem dir que és una persona que escriu i que viu des del vitalisme, des de l’exaltació de la vida. No és, deia al començament, un lema literari. És un lema biogràfic. I també un lema moral. Els tres mosqueters és un cant a l’alegria de viure, a l’amistat, a l’aventura. Els seus personatges viuen i moren amb entusiasme, diria que amb alegria, mengen, beuen, estimen. Es juguen la vida per preservar la seva reina i els seus amors adúlters. Una jove reina espanyola nascuda a Valladolid i que no arriba als trenta anys que traeix el rei de França amb el duc de Buckinham, l’encarnació de l’enemic anglès. No es pot dir que sigui un argument gaire patriòtic, vist des de França! Els mosqueters no es juguen la vida per la pàtria, sinó per l’amor i per l’amistat. Per la companyonia. Per la lleialtat. Però no la lleialtat política, obligatòria, sinó la humana, triada. Nascuda dels sentiments i els desitjos. No són tots per França ni tots pel Rei ni tots per l’Església ni tots per la llei. Són tots per un i un per tots. Una moral vitalista, no gens decadent, però tampoc no gens beata.

La prova que en el lema de no avorrir i de no avorrir-se hi ha una opció moral, una proposta moral, és que una part de la crítica literària, també a Catalunya, va rebre malament la seva obra en conjunt, però especialment la teatral, per criteris morals. La crítica catòlica del Diari de Barcelona –amb Mañé i Flaquer, Pau Piferrer i altres destacats autors, procedents del liberalisme juvenil, però convertits en moderats i conservadors a mitjans del XIX– s’enfronta al Dumas teatral precisament per les seves actituds morals. Per a aquests crítics, el teatre ha de ser per damunt de tot una escola de costums. I els costums de Dumas no són els desitjables. No tant sols els que viu, sinó els que proposa, si és que el teatre és una proposta de valors. Ras i curt, Dumas els sembla directament immoral: amb personatges i actituds que no afavoreixen la valoració del bé, sinó que inciten a la frivolitat. Dumas és criticat per la seva obra i ridiculitzat per la seva vida per part d’aquesta crítica conservadora que arriba a demanar la prohibició eclesiàstica d’obres teatrals del romanticisme francès, amb Victor Hugo i Dumas com a principals referents. La recepció de l’obra de Dumas i especialment del cicle dels Tres Mosqueters a Catalunya va ser molt intensa i extensa, amb traduccions immediates i un públic fidelíssim. El fet que en el Manual del librero hispano americano d’Antoni Palau, el recull d’edicions de l’obra dumasiana sumi fins a vuit pàgines ja resulta prou indicatiu de la difusió que assolí. Però va quedar sempre molt enquadrada en criteris morals, conservadors o liberals, que van determinar el seu rebuig o la seva acceptació entusiasta. Prova que el component moral no era en absolut secundari ni en la creació de les obres de Dumas ni en la seva recepció.

Resta encara una consideració a fer sobre el lema de no avorrir i sobre les seves implicacions extraliteràries: hi ha en el lema també una aposta política. Parlem concretament d’Els tres mosqueters. Tots en sabem el marc històric. Són fets, en ocasions reals i històrics, situats en els anys vint del segle XVII, sota el regnat de Lluís XIII, enfrontat amb Anglaterra, i el govern del cardenal Richelieu. Per què va triar precisament aquesta època? Quan li van preguntar a Dumas, va respondre, més o menys, que eren els últims temps en què l’aventura era possible. Què tenen aquells temps d’excepcional? Quina és la seva característica? El temps de Lluís XIII és, a França, el darrer període abans del triomf de l’absolutisme, de la monarquia absoluta. Richelieu ja la prepara. Però arribarà plenament amb Lluís XIV, el fill del rei i de la reina d’Els tres mosqueters. Dumas diu: els últims temps on l’aventura individual és possible. El darrer temps de la llibertat i de l’aventura. Nosaltres ho sabem: els últims temps abans que la monarquia esdevingués absoluta, abans que l’Estat ho dominés tot, abans que s’imposés un sistema polític d’absoluta preeminència de l’Estat encarnat en el rei. Probablement estem dient el mateix, amb paraules diferents.

En literatura, en la novel·la històrica, és habitual situar l’acció en una època que representa –realment o míticament– els vells bons temps en què encara eren vius valors que voldríem per al present. És El Gatopardo de Lampedusa o el Bearn de Villalonga. Ho va ser en el seu moment l’Ivanhoe de Walter Scott, però en aquest cas des d’una perspectiva patriòtica i conservadora. L’autor no tria un època -com faria el professor d’història- per explicar el passat, sinó per intervenir sobre el present. Si Dumas tria l’últim temps en què l’aventura era possible, és perquè voldria que l’aventura tornés a ser possible. I què va venir després, què va impossibilitar l’aventura, què va encotillar la vida fins a fer impossible l’esclat de vitalitat de D’Artagnan i els seus amics? La monarquia absoluta, l’absolutisme, l’Estat invasor de la vida dels individus. Certament, Richelieu ja representa aquest model d’Estat! Però per això és precisament el dolent de la novel·la, l’enemic dels mosqueters. El que Richelieu somiava i començava a construir ho va encarnar Lluís XIV. I amb Lluís XIV, ja no hi havia mosqueters com aquests, disposats a jugar-se la vida contra el rei i la pàtria per l’amor de la reina! Ja no eren possibles ni imaginables. S’havien acabat els vells bons temps.



Dumas és un liberal. Participa activament en les revolucions liberals del XIX. El seu pare s’havia enfrontat amb Napoleó per l’assumpte dels esclaus revoltats a Haití. Dumas mateix participa en la revolució liberal del 1848, que proclama la república. Ja ho havia fet en la revolució liberal del 1830. I no només des dels papers, també des de les barricades. És amic de Garibaldi i participa en la seva revolució també liberal, finançant-la i transportant armes. S’enfronta amb Napoleó II, quan es proclama emperador. Els traductors al català d’Alexandre Dumas i d’Els tres mosqueters seran liberals declarats: Víctor Balaguer, el més destacat de tots. En la vida i en la novel·la, aquest no avorrir, aquest comprometre’s amb la vida, amb el vitalisme, amb la joia de viure, el porta a posicions polítiques liberals i a un rebuig de l’absolutisme, del poder absolut, de la monarquia, de l’imperi. No avorrir és també un lema polític. Els vells bons temps no eren avorrits, la vida hi valia la pena –i no és una anàlisi historicista, sinó política, d’actualitat- perquè no hi havia la cotilla de l’estat absolut.

No puc resistir la temptació de fer els paral·lelismes de la història de Dumas amb la nostra pròpia història. Hi ha llaços, encara que puguin semblar anecdòtics. Lluís XIII, el rei d’Els tres mosqueters, va ser comte de Barcelona durant la Guerra dels Segadors, quan Catalunya es posa, a través del pacte, sota la protecció del monarca francès i trenca amb el monarca castellà. Una Guerra dels Segadors que és, per cert, la reacció contra la primera concepció absolutista, contra la idea que modernitzar l’Estat significava acumular el poder en les mans del monarca, contra la diversitat alegre i un pèl caòtica de les belles institucions i lleis d’origen medieval. Aquesta modernització en el camí de l’absolutisme és el projecte polític del comte duc d’Olivares, a Castella. De la mateixa manera que és el projecte polític de Richelieu. L’un comença la guerra a Catalunya –en el marc d’una guerra hispanofrancesa– i l’altre s’aprofita de la revolta catalana a favor dels interessos francesos. Tots dos serien la imatge del mal polític en una novel·la de Dumas. Però mentre que el model de Richelieu triomfa a França ja al segle XVII a través de l’absolutisme de Lluís XIV, a la monarquia hispànica el projecte de modernització absolutista, centralitzadora, uniformista, no triomfarà fins a l’arribada de Felip V i la imposició del model borbònic.

En aquest sentit, els vells bons temps dels mosqueters, abans de l’absolutisme, a Catalunya duren fins al 1714, fins a la caiguda de Barcelona, fins que arriba aquí el projecte polític i ideològic de la monarquia absoluta de motlle francès. Si em permeten una llicència històrica i poètica, si els tres mosqueters haguessin viscut a començament del segle XVIII, enfrontats al que representava Richelieu, esprement els últims anys abans del triomf de la monarquia absoluta, haurien lluitat de dins de Barcelona estant al costat de la Coronela contra les tropes francocastellanes de Felip V. Per Catalunya? Els mosqueters no lluitaven per la pàtria ni pel rei. Lluitaven per la vida i per la llibertat. Contra l’absolutisme. Contra els nous temps que van acabar venint i que Richelieu anunciava –com els havia anunciat Olivares– i Lluis XIV i Felip V encarnaven, i que després portarien a Napoleó i a Napoleó III, i a Ferran VII als regnes hispànics. Disculpin, era nomes una llicència. Contra què haurien lluitat els tres mosqueters i D’Artagnan en el setge de Barcelona. Des de dins de les muralles de Barcelona, contra l’absolutisme i, per tant, contra l‘avorriment. Com van fer en el seu temps de ficció. Com va fer el seu pare literari, Alexandre Dumas, en el seu temps històric. Com fem tots nosaltres cada vegada que els tornem a llegir o que els donem a llegir als nostres fills. Per la vida.