« tornar


De la ciència amateur i l’estructura de les ales de la papallona Papilio brumei

Elies Bielsa Viu

1.Ciència

Aquest escrit neix d’una conferència que en diverses ocasions he dirigit als alumnes de 3r d’ESO i pretén transmetre la idea que, de ciència, en pot fer tothom i, d’altra banda, que la ciència pot ser i és una activitat engrescadora, motivadora i divertida, sense oblidar conceptes com esforç, perseverança, mètode, paciència, criteri, creativitat...

Transmetre així el que anomenem ciència és una bona manera de superar aquella imatge estereotipada que els alumnes tenen del científic com a persona massa seriosa, tancada en un laboratori, amb una bata blanca, cara de despistat i aliè a tot el que passa al seu voltant. Tot el contrari: en la meva opinió, la ciència és oberta a tothom que tingui un element imprescindible: la curiositat, un tret gairebé constitutiu del ser humà, especialment dels infants i adolescents.

Per intentar fer arribar als alumnes aquest punt de vista i amb la intenció d’engrescar-los i motivar-los, els explico una història real i personal que he anat vivint els darrers anys, a través de la qual intento inculcar algunes idees sobre com hauria d’actuar un científic. Els parlo de la importància de conceptes com observar, qüestionar, experimentar, analitzar, registrar, i quins són els elements bàsics del mètode científic, així com la importància de la ciència a la nostra societat.

Comento als alumnes que ciència és, en realitat, tota aquella activitat que ens explica una part de la realitat del món en què vivim, per petita i insignificant que pugui sembla, perquè, d’una manera molt resumida, es pot afirmar que la ciència és allò que serveix per explicar el món, mentre que la tecnologia serveix per canviar-lo, i les humanitats per regular que aquest canvi es produeixi sota un control ètic adient.

Amateur és una persona que no es considera professional. El concepte d’amateur té un component molt interessant: en oposició a un professional, que és una persona que es guanya la vida amb la seva activitat i normalment està sotmesa a un horari, a un sou, a uns reglaments…, l’amateur es pot apropar a allò que li interessa des de la perspectiva de fer les coses sense considerar-les una feina, una obligació, sense dependre d’horaris; és a dir, des d’un punt de vista més lúdic i fins i tot potser més gratificant.

Aquesta història neix a finals del curs 2003-2004, en el moment que, com a pares, anem a buscar les notes de final de curs (1r d’ESO) del nostre fill Francesc. La tutora ens les va comentar i ens va dir que, com que el curs havia acabat bé i en Francesc havia obtingut uns molt bons resultats en totes les assignatures, no havia de fer uns deures específics. No obstant això, ella ens recomanava que li féssim fer alguna activitat amb la finalitat de millorar la presentació i la cal·ligrafia dels treballs.

En arribar a casa i després de felicitar-lo pels resultats, ens vam posar a pensar què podíem fer per treballar aquest aspecte que la tutora ens havia comentat. Segurament perquè els pares, a més de professors, som tots dos biòlegs, va sorgir la idea de fer-li fer al nostre fill un petit estudi sobre els insectes de la zona on anàvem a passar uns dies de vacances, un poblet del Pirineu Aragonès.

Aquest estudi consistiria a fer unes captures diàries, intentar determinar les espècies capturades en els llibres de classificació i fer una descripció acurada i un dibuix esquemàtic de cadascuna. Tot això en un format de fitxa en què podria practicar la presentació del treball que tant ens preocupava.

La idea va ser molt ben acollida tant pel Francesc com per les seves dues germanes més petites, la Núria i la Laura, que veien la possibilitat de divertir-se fent les captures d’insectes.

Madurant una mica més la idea, finalment vam decidir centrar el treball en les papallones perquè, a causa de la gran varietat de formes i colors, als nois era el que més els cridava l’atenció. Ens vam equipar de llibres d’insectes i guies de papallones, caçapapallones i un microscopi, un estri que es considera d’utilitat només per als investigadors i que, per contra, jo considero que seria bo que fos present en totes les llars amb jovent

2. El Francesc

La realitat, va superar qualsevol previsió que haguéssim pogut fer respecte a l’activitat. Va ser arribar i passar a l’acció. No va ser una activitat qualsevol i menys una activitat de deures: es va convertir en l’activitat de l’estiu!



Imatge 1. Obtenció de les mostres. (Fotografia: Elies Bielsa)

El moment de les captures no s’acabava mai: amb la dèria de la nova captura, de la nova espècie, de l’exemplar que no teníem… anéssim on anéssim els caçapapallones eren els primers estris a entrar al cotxe!

A més no tan sols es va convertir en l’activitat de l’estiu sinó que va durar força anys. No fa gaire encara carregàvem els caçapapallones al cotxe…

 


¡

Imatge 2. Captura de papallones (Fotografia: Elies Bielsa)

Un cop fetes les captures, hi havia una primera observació per intentar una aproximació a l’espècie.



Imatge 3. Classificació de les mostres (Fotografies: Elies Bielsa)

Després de les discussions de rigor:

  • aquesta és nova
  • és un mascle o una femella?
  • s’assembla a la primera o és com la de la pàgina següent?
  • arribava l’hora de la segona part del treball, aquella que n’havia estat l’origen:


Imatge 4. Estudi de les mostres (Fotografia: Elies Bielsa)

En aquesta segona fase entrava en joc una observació molt més atenta, estudiant el que les guies de papallones deien de cadascuna de les espècies que s’assemblaven, intentant identificar l’exemplar en qüestió. I finalment, calia convertir aquesta informació en una fitxa per mirar de complir tot allò que ens havia dut fins allà: fer bona lletra, fer bona presentació, cuidar els marges, cuidar la distribució i la disposició a l’espai del full…



Imatge 5. Fitxa de Papilio machaon. (Fotografia: Elies Bielsa )

Al final de l’estiu, el Francesc havia aconseguit una bona col·lecció de fitxes de papallones –que encara avui conserva amb gran afecte.


Imatge 6. Fitxa d’Inachis io (Fotografia: Elies Bielsa)

3. Lepidòpters

De sempre , la fotografia i el microscopi han estat dues de les meves grans aficions. No és estrany, doncs, que ja fa molts anys aconseguís lligar-les totes dues.



Imatge 7. Muntatge de microscopi i càmera convencional. (Fotografia: Elies Bielsa)

De fet, el tipus de fotografia que m’és més plaent és aquella en què l’espectador pot gaudir de la composició, de la forma i del color –és a dir, d’una estètica atractiva–, però sense saber identificar l’objecte observat. I en el microscopi vaig trobar l’estri per dur a la pràctica aquest tipus de fotografia.

He de dir que actualment la tecnologia ens proporciona microscopis amb la càmera ja incorporada de sèrie, i això fa que la fotografia microscòpica estigui més a l’abast de tothom. Però fa uns quants anys això no era així. Vaig haver d’experimentar molt per descobrir diferents tècniques que em permetessin obtenir les meves fotografies, en un camp molt especialitzat, on hi havia molt poca informació. Sense cap ànim de semblar pretensiós, crec que vaig avançar força en aquest àmbit i que vaig aconseguir fotografies de què estic força orgullós.

Així doncs, mentre el Francesc gaudia del seu treball, jo, gairebé per casualitat, vaig anar a parar a un món espectacular que no hauria pogut imaginar mai que existís.

Atès que una de les parts més cridaneres de les papallones és l’ala, vaig fer tots els possibles per observar-les amb atenció a través del microscopi. Meravellat, vaig descobrir el perquè del nom de l’ordre a què pertanyen aquests insectes: lepidòpters vol dir “ales amb escates”! Lepido=escata i ptero=ala.

Vaig entrar en un món de formes i colors del qual no he pogut sortir encara ara!



Imatge 8. Fotomicrografia d’un detall d’ala de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)

No tan sols feia realitat aquella idea de fer fotografies interessants des del punt de vista estètic que ningú era capaç d’identificar, sinó que, a més, vaig descobrir que buscant als llibres més sofisticats no trobava –ni tan sols a internet– fotografies d’escates de papallones com les que jo estava fent. Vaig deduir que les guies d’insectes i els llibres especialitzats estaven fets feia molts anys que i que, per altra part, la tècnica microscòpica que jo utilitzava no era precisament convencional.

Així que podríem dir que el treball amateur inicial s’estava convertint en part en ciència, en la mesura que estava descobrint una part – petita, això sí– de la realitat del món.

A partir d’aquí se’m plantejaven mil preguntes: totes les escates són iguals de forma? I de mida? Les papallones més grans tenen les escates més grans? Les diferents parts de l’ala tenen escates també diferents? Com i on s’insereixen? Si un bon científic és aquell que genera més preguntes que respostes, aquest era un bon camp…



Imatge 9. Fotomicrografia d’escates de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)



Imatge 10. Fotomicrografia d’escates de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)


 

Imatge 11. Fotomicrografia d’escates de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)


 

Imatge 12. Fotomicrografia d’escates de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)



Imatge 13. Fotomicrografia d’escates de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)



Imatge 14. Fotomicrografia d’escates de papallona (Fotografia: Elies Bielsa)

Fer aquestes fotografies em va representar hores i hores de plaer. Explico als alumnes que per a mi això pot ser tan plaent com veure un partit del Barça els gols de Messi, però amb la diferència que aquí sóc jo qui decideix quan es fa el partit, quan comença i quant dura. I aprofito per encoratjar-los a buscar allò que els pugui ser útil i plaent al mateix temps, alguna activitat a què pots dedicar temps perquè t’agrada i en gaudeixes, però sense haver de dependre d’altres, ni del temps ni d’uns resultats.

Aquesta petita mostra de fotografies té la seva dificultat des del punt de vista tècnic. Ja sabeu que el microscopi és un estri que ens permet observacions sempre que la preparació sigui translúcida, perquè la llum ve de sota i ha de passar a través de l’objecte. Però en les meves fotografies no sempre ha estat així, perquè les escates de papallona són força opaques a més de 40x, i he hagut d’experimentar amb la utilització del flaix per obtenir una gran quantitat de llum d’una manera instantània. D’altra banda, a molts augments és difícil fer entrar aquesta llum entre la preparació i l’objectiu ja que aquests pràcticament es toquen. Tots aquest entrebancs per aconseguir les fotografies, però, no són res més que part del procés que porta a la felicitat, un cop aconseguit el resultat. De fet, com més complicada és la fotografia, més sembla que gaudeixes del resultat.

Novament, aquesta història podia haver acabat aquí (i jo ja hauria estat prou satisfet), però…

4. Papilio Brumei

L’estiu es va acabar, i no sé si el nostre fill va millorar gaire les seves presentacions, però si que estic segur que tota la família va gaudir d’un estiu diferent, plaent, i que el tema de les papallones ens va portar a aprendre moltes coses que desconeixíem.

L’experiència va ser tan especial que durant molts anys després, com ja he dit , anéssim on anéssim, la mirada se’ns perdia sovint cercant papallones al cel.

 I és així que un altre estiu, dos anys més tard, vam anar a passar uns dies a Sant Feliu de Guíxols i, buscant per internet coses a fer pels voltants, un dels fills va trobar la pàgina Butterflies Center, un centre ludicoeducatiu dedicat als insectes i, en especial, a les papallones.

(((Aquesta imatge es pot posar o no en funció de les possibilitats d’edició)))

La propaganda dèia: “Butterflies Center, És màgic!” I a més, era molt a prop, així que... Bé, crec que no vam trigar ni trenta minuts a ser al cotxe.

El centre era realment espectacular; la col·lecció de lepidòpters, absolutament fantàstica, amb l’al·licient extra de tenir un espai ple de papallones vives en captivitat, amb espècies que no coneixíem, ja que eren de procedència tropical i de diferents parts del món.

Vam estar hores veient tota la gran varietat d’espècies i els seus dissenys, colors i formes. Interrogant-nos sobre els diferents sistemes de defensa i sobre el perquè de determinades estructures que no havíem vist mai.



Imatge 15. Observant la col·lecció a Butterflies Center. (Fotografia: Elies Bielsa)

Ens van cridar especialment l’atenció tot un grup de papallones que no havíem vist al Pirineu perquè eren tropicals i tenien com a característica principal la brillantor de les ales. Era una brillantor metàl·lica, no natural, i brillava d’una manera diferent depenent de l’angle d’observació. Ens preguntàvem com serien aquelles escates tan lluents vistes al microscopi i quines diferències tindrien respecte a les altres escates “normals” que nosaltres havíem vist i fotografiat. Com que sabíem que les papallones tenen cicles de vida molt curts, vam deduir que cada dia en devien morir de les que tenien en captivitat. Així que ens vam dirigir a la persona responsable i li vam demanar si ens podia facilitar algun dels cadàvers de papallones d’aquell dia. Un cop li vam explicar que formava part d’un treball sobre les escates de les papallones, hi va accedir molt amablement i ens va portar un sobre amb dos exemplars d’una papallona anomenada Papilio brumei, originària d’Indonèsia, que tenia escates d’un magnífic color verd llampant metal·litzat barrejades amb d’altres de color fosc, que a partir d’ara anomenaré fosques o “normals”.



Imatge 16. Papilio brumei.

Així que vaig tenir a punt el microscopi, vaig fer una preparació d’una zona on hi hagués escates verdes i escates fosques esperant veure, a través de l’ocular, la diferència entre les unes i les altres. Però... sorpresa! Les escates verdes es veien clarament de color vermell! Com podia ser? Ràpidament, vaig treure la preparació per mirar-la a simple vista i... era de color verd! La vaig tornar a posar al microscopi i... el color era vermell!



Imatge 17. Fotomicrografia d’escates de Papilio brumei, amb la il·luminació normal del microscopi. (Fotografia: Elies Bielsa)

Un cop superada la sorpresa, vaig establir una hipòtesi: l’única diferència entre un i altre cas era el fet que la llum arribés per sobre o per sota. Així doncs, vaig intentar veure les escates al microscopi fent que els arribés una llum intensa per sobre. Això, com ja he dit abans, no és gens fàcil perquè la preparació està pràcticament tocant l’objectiu. La forma d’aconseguir-ho, consisteix a disparar un flaaix coordinat amb el moment de fer la fotografia.



Imatge 18. Tècnica de fotomicrografia amb il·luminació superior. (Fotografia: Elies Bielsa)



Imatge 19. Amb la tècnica descrita d’il·luminació superior, l’aspecte de l’escata metal·litzada de Papilio brumei és aquesta. (Fotografia: Elies Bielsa)

Hipòtesi confirmada! Les escates metal·litzades, adquireixen aquest color si la llum ve de dalt, però, en cas contrari, el color verd metal·litzat no és observable. Cal remarcar que la resta d’escates, les fosques o “normals”, mantenien el color tant si la llum venia per sota com per sobre.

A partir d’aquest moment, mil i un interrogants més: què fa unes escates tan diferents de les altres?

Les complicacions tècniques de l’observació es multipliquen en proporció als augments. Com que és un material poc translúcid, hi ha moltes dificultats de lluminositat. Tot i així, a 200x podem observar el mateix fenomen anterior, i a 400x podem veure l’estructura d’aquestes escates, que semblen formades per petites cel·les aixecades.



Imatge 20. Fotomicrografia a 400x i amb il·luminació superior de les escates metal·litzades de Papilio brumei (color verd). (Fotografia: Elies Bielsa)



Imatge 21. Fotomicrografia a 400x i amb il·luminació convencional (per sota) d’una escata metal·litzada de Papilio brumei (color vermell

 

Imatge 22. En cap moment vaig perdre de vista que per a mi, una part important d’aquestes fotografies era la qüestió artística. (Fotografia: Elies Bielsa)

Un dels plaers que es deriven d’un estudi científic és el de poder compartir tot el que vas fent i descobrint amb els teus companys, professors de ciències, professors de plàstica ... I és a partir d’una d’aquestes converses que s’origina el següent camí cap on deriva aquesta història.

5. El microscopi electrònic

Parlant amb en Josep Marlés, que a més de biòleg i company de feina és un excel·lent científic amateur, em va comentar que podia ser interessant explicar tot això a en Josep Maria Gili, professor d’investigació de l’Institut de Ciències del Mar (el científic més entusiasta que conec). De ben segur que el tema li podia interessar i potser em podria ajudar a tenir accés a un microscopi electrònic de rastreig.

I així va ser com vaig contactar amb el tècnic de microscòpia electrònica d’aquest institut de recerca (ICM), en José Manuel Fortuño. Aquí cal esmentar la importància del fet que la CIÈNCIA amb majúscules pugui ajudar les petites investigacions que no disposen dels mitjans adients per avançar.

En José Manuel em va comentar que la cosa no semblava fàcil: primer perquè no trobava bibliografia sobre el procediment que calia seguir amb aquest material, i segon perquè ell no havia treballat mai amb escates de papallona.

En tot cas, s’hi va mostrar força interessat i em va explicar quins eren els passos que calia seguir: primer, havíem de deshidratar la mostra i després fixar-la a un suport rígid i transparent. Un cop fet això, ell completaria el procés amb un bany d’or i cadmi i la resta de protocols que s’han de seguir per observar mostres al microscopi electrònic de rastreig o d’escombratge (MER).

Aquí és present novament l’esperit amateur, perquè la deshidratació la vam fer al laboratori de l’escola amb dissolucions d’alcohol de diferent concentració, i en José Manuel encara riu quan recorda que li vam trucar per dir-li que ja ho teníem i que la fixació, després de moltes proves, finalment l’havíem fet amb “superglu” i al damunt d’un fragment d’un separador de plàstic.

Tot i la precarietat, uns dies després de fer-li arribar les mostres, en José Manuel Fortuño ens va citar a l’ICM i ens va dir que era pràcticament impossible obtenir cap resultat. En primer lloc, pel nostre procediment “casolà” i, en segon lloc, perquè en la part que ell havia realitzat el resultat era molt diferent d’aquell a què estava acostumat: sempre que es tracten les mostres amb el bany de metalls indispensable per poder-les observar al MER, aquestes queden de color grisós. Per contra, les nostres mostres , un cop fet el bany de metalls, continuaven tenint el color verd original! Novament problemes amb el color! Com que, un cop introduïdes les mostres al microscopi electrònic de rastreig, en primer lloc es fa el buit, això podia acabar de fer malbé el material.

Les expectatives, per tant, no eren gens favorables, però poder estar davant d’un microscopi electrònic ja valia la pena.





Imatges 23_24_25. Preparació de les mostres i utilització del MER a l’Institut de Ciències del Mar. (Fotografies: Elies Bielsa)

A diferència del microscopi òptic, on, amb la meva tècnica d’il·luminació superior, com a màxim podia obtenir fotomicrografies a 400x, amb el MER podria obtenir augments molt superiors.

En José Manuel, amb la professionalitat i l’habilitat proporcionada pels estudis i els anys de pràctica, va introduir les mostres i... l’espera es va fer interminable.

Mentre l’aparell feia el buit nosaltres xerràvem sobre els possibles resultats i sobre les fotografies obtingudes al microscopi òptic. De sobte, un somriure acompanyat ràpidament per un crit de felicitat! La imatge que apareixia a la pantalla del MER era clarament la d’unes escates de papallona i feia presagiar una gran sessió...

Les primeres imatges van ser sorprenents. Les següents espectaculars. Recordeu la comparació amb el partit del Barça?



Imatge 26. Fotomicrografia a 200x on s’observen els dos tipus d’escates de Papilio brumei: les que semblen fetes a quadrats, són les que jo veia verdes; i les ratllades , les “normals”. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)



Imatge 27_28. Observació comparada de l’estructura de les escates metal·litzades de Papilio brumei. A l’esquerra, fotomicrografia a 400x amb el MER. A la dreta, fotomicrografia a 400x amb el microscopi òptic. (Fotografies: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)

La primera cosa que sorprèn és la diferència d’estructura observable de les escates metal·litzades de Papilio brumei. En el microscopi electrònic de rastreig sembla que estiguin formades per requadres enfonsats i per contra, en el microscopi òptic apareixen requadres que semblen aixecats.



Imatge 29. Composició química de les mostres. (Fotografia: Elies Bielsa)

Paral·lelament, en una pantalla addicional del MER es mostrava la composició química de les mostres, i això ens va permetre buscar diferències tant a nivell de forma com de composició química entre els dos tipus d’escates de Papilio brumei (metal·litzades i “normals”), sense deixar de banda la part artística de les imatges, que per a mi era imprescindible.

L’amabilitat i la tècnica d’en Jose Manuel ens va permetre obtenir una bona col·lecció de fotomicrografies amb el MER.



Imatge 30. Fotomicrografia a 2100x de l’estructura d’una escata metal·litzada de Papilio brumei. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa



Imatge 31. Fotomicrografia 15000x de l’estructura d’una escata metal·litzada de Papilio brumei. És el màxim augment al qual vam arribar. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)

La superfície de l’escata metal·litzada verda de Papilio brumei semblava ben bé un cartró d’ous. Contínuament anàvem d’una regió a altra cercant diferències de forma, estètica i composició química. Les escates deuen tenir un punt d’inserció en alguna superfície. Busquem-lo!



Imatge 32. Fotomicrografia a 4000x de l’estructura d’inserció o apèndix d’una escata normal (no metal·litzada) de Papilio brumei. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)



Imatge 33. Fotomicrografia a 550x d’una escata metal·litzada de Papilio brumei. S’observa el detall dels punts d’inserció i l’apèndix mitjançant el qual s’insereix l’escata. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)



Imatge 34. Fotomicrografia a 3200x . S’observen les estructures que permeten la inserció de les escates de les ales de Papilio brumei. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)

Crec sincerament que aquestes imatges són una novetat i expliquen totes soles part de l’estructura de les escates i de l’ala de la papallona Papilio brumei. Per tant, estarem mostrant una petita part de la realitat fins ara força desconeguda? Estarem fent ciència?

Fixeu-vos bé en la diferència entre els dos tipus d’escates. Les que semblen foradades són les que jo anomenava “normals”, és a dir, les que tenen color fosc no metal·litzat.



Imatge 35. Fotomicrografia on s’observa l’estructura diferent dels dos tipus d’escata a Papilio brumei. Esquerra, 200x. Dreta, 4000x. (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)



Imatge 36. Fotomicrografia a 15000x. Recordeu la meva dèria amb la fotografia estètica però que no es pugui reconèixer ? Doncs bé, què mostra la imatge? Un fragment de la Sagrada Família? (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa

6. El color estructural de l’ala de Papilio brumei

Normalment associem el color dels objectes al resultat de la reflexió de la llum sobre certs pigments, que absorbeixen algunes longituds d'ona i reflecteixen just les que donen lloc al color característic de l'objecte. Doncs bé, existeixen altres colors anomenats colors estructurals.

Els colors estructurals de les papallones, com és el cas de Papilio brumei, no es deuen als pigments anteriorment esmentats, sinó als fenòmens d'interferència produïts a les ales. És a dir, les ales no tenen cap color i és la peculiar estructura d’algunes escates d’aquestes papallones, en forma de xarxes de difracció, el que fa que la llum, en incidir-hi, formi un patró de difracció a causa de la interferència entre feixos de llum. Depenent de l'angle des del qual s'observen les ales, podrem veure com en varia el color, cosa que contribueix a la seva exòtica coloració i qui sap si a una millor ocultació davant dels possibles depredadors. Podem observar com les altres escates, les negres, no tenen aquestes estructures i la seva forma és plena d’espais buits. Semblen els vitralls d’una catedral gòtica.

Un moment de reflexió ens porta, doncs, a entendre per què les preparacions, després del bany de metalls per poder-les introduir al MER, continuaven tenint el color verdós: el pigment no havia estat tapat perquè no n’hi havia i l’estructura continuava jugant amb la llum.



Imatge 37. Una de les imatges ens va permetre observar coses que mai havíem vist abans enlloc. Es poden aquestes estructures en forma com de “punxeta” que tenen les escates negres. Serviran per ajudar a imbricar les escates unes amb les altres? (Fotografia: José Manuel Fortuño i Elies Bielsa)

Pel que fa a l’anàlisi química, no vam observar grans diferències entre escates. Evidentment els elements en més quantitat eren carboni i oxigen, ja que les escates estan formades de matèria orgànica!



Imatges 38a i 38b. Composició química de les escates de Papilio brumei. (Diagrama: Elies Bielsa)

Els altres elements que detecta el MER de manera significativa són l’or i el pal·ladi. Recordo que es feia un bany d’aquests dos elements a l’hora de fer la preparació. En tot cas, potser la diferència més significativa era en l’element magnesi. Al gràfic s’observa en vermell la composició química de les escates normals i, superposada, la línia verda que assenyala el mateix per a les escates de color estructural. Com es pot observar, són gairebé paral·lels, amb la petita, però potser significativa, diferència en el magnesi.

Dies després de la sessió a l’ICM, vaig entrar en un comerç de pintures i vaig veure que els pots de pintura metal·litzada porten, entre altres compoenent, magnesi. Hi té alguna cosa a veure?

Arribats aquí, ens podríem preguntar si tota aquesta història serveix per res. Jo respondria que, si més no, he explicat, per petita que sigui, una part del món en què vivim. D’altra banda, els moments de gaudi personal no me’ls pot prendre ningú.

Però algú podria al·legar que tot això no té cap importància perquè no en podem deduir cap aplicació pràctica que pugui millorar en cap aspecte la societat en què vivim, però...

7. Bitllets de banc

El dia abans que hagués de fer una d’aquestes conferències als alumnes era a casa fent els últims retocs, quan la meva muller em va preguntar si volia que mirés a internet per veure si trobava alguna altra fotografia de la Papilio brumei, i... No ens ho podíem creure:

“ Nanodiseños de las ales de mariposa en los billetes de banco. Científicos de la Universidad de Cambidge (Reino Unido) han conseguido un material sintético con los patrones de luz i color de las mariposas tropicales... Durante años han estudiado las mariposas de la especie Papilio brumei... Su aplicación podria augmentar la seguridad de materiales impresos como billetes de banco y tarjetas de crédito.”

 La notícia era de feia molt poc temps, maig del 2010, i parlava d’investigadors de Cambridge que feia temps que treballaven amb nanotecnologia i amb el disseny de les ales de la papallona Papilio brumei, la mateixa papallona que per casualitat havia estat el motiu de la meva recerca.

Aquests investigadors parlaven de la possibilitat que amb la tecnologia es poguessin repetir els dissenys de les ales d’aquestes papallones amb la finalitat de fer bitllets de banc impossibles de falsificar o targetes de crèdit amb la mateixa propietat. Després de tot, potser sí que pot ser de gran utilitat estudiar una cosa tan petita que aparentment no serveix per a res.

Estic convençut que investigar i descobrir en qualsevol camp, per inútil que sembli, pot ser útil en un moment o altre. I que qualsevol nou coneixement del món que ens envolta ens aporta valor afegit.

Voldria tancar aquest article recordant que l’objectiu ha estat intentar inculcar als alumnes que la ciència pot ser una activitat engrescadora, motivadora i divertida, sense oblidar conceptes com esforç, perseverança, mètode, paciència, criteri i creativitat. Conceptes que aquesta societat hauria de considerar com a valors primordials.

 



 Imatge 39. Esforç, mètode i perseverança; valors essencials quan hom vol assolir coneixement. (Fotografia: Elies Bielsa)

Crec fermament que els alumnes de secundària i batxillerat tenen un gran potencial que no podem deixar perdre i que a les escoles es pot fer molta recerca interessant, potser compensant la manca de recursos amb interès, dedicació i imaginació. El treball de recerca de batxillerat n’és un molt bon exemple, d’on neixen cada any multitud d’excel·lents estudis i idees engrescadores. Aquest mateix article és, de fet, una proposta que té per finalitat promoure l’esperit científic i motivar per seguir investigant en qualsevol de les múltiples direccions cap on es pugui dirigir l’atenció. Perquè, de ciència, en pot fer tothom i el motor d’un bon científic és la curiositat.



Imatge 40. La curiositat és el motor de la ciència. (Fotografia: Elies Bielsa)

Elies Bielsa és professor de l’Escola Frederic Mistral/Tècnic Eulàlia.