« tornar


Dossier: Les sortides professionals d'història

Museus i patrimoni: espais d’història

Agustí Alcoberro

Els museus del segle XXI són sistemes vius: centres de conservació i catalogació de patrimoni, certament, però també espais de recerca, de difusió, de creació i d’aprenentatge.  En aquests moments els estats que es troben a la punta de llança de la producció cultural estan apostant, de manera molt àmplia, pels nous museus d’història. En aquest article fem un repàs d’alguns dels nous museus nacionals d’història, apuntem les causes del seu auge i intentem situar en aquest context la figura de l’historiador professional.

Els nous museus d’Història

El 2011 ha estat l’any de la Maison de l’Historire de France. S’hi ha donat a conèixer aquest projecte, que ocuparà un espai privilegiat al bell mig de París, al costat de l’emblemàtic edifici dels Archives Nationales. La “Maison” (www.maison-histoire.fr), que obrirà les portes el 2015, es defineix alhora com “un museu de la història de França, una confederació de nou museus nacionals que conserven col·leccions relatives a la història de França, una xarxa nacional i internacional d’institucions patrimonials i científiques consagrades a la història, un fòrum al servei dels historiadors i un portal al servei de la difusió dels coneixements i del debat històrics”. Els nou museus que es confederen amb la nova seu de París de la “Maison”  assenyalen tot un recorregut per la geografia i la història de l’Hexàgon.

Convé remarcar que la “Maison” és el projecte estrella de la presidència de Nicolas Sarkozy, en un país que es caracteritza justament per la potestat dels presidents per deixar petjades solemnes i en pedra –pròpiament faraòniques– a la dita “ville lumière”. En les darreres dècades ho han fet consecutivament Georges Pompidou –que va impulsar el centre que porta el seu nom, amb una orientació cap a la modernitat cultural i artística–; François Mitterrand –que va obrir la nova seu de la Biblioteca Nacional–, i Jacques Chirac. Aquest darrer va patrocinar un museu que se situa a cavall de la vindicació de les arts “no occidentals” i de l’etnografia dels pobles que van formar part de l’imperi colonial francès: tot plegat amb un cert equilibri conceptual inestable –fins al punt que ha acabat essent conegut per l’espai geogràfic on s’ubica, el Quai Branly (www.quaibranly.fr) . L’aposta de Sarkozy per la història se situa en el marc del debat que ell mateix va engegar sobre la “identitat francesa” –i ha suscitat una important polèmica, molt similar a la que han generat arreu en el seu moment altres projectes no gaire diferents.

Perquè la “Maison” no fa més que afegir-se a un club que ha tingut altes importants en les últimes dècades. El cas més reeixit és, sens dubte, el d’Alemanya. El canceller Helmut Kohl, d’altra banda historiador notable, va ser el principal impulsor del Museu d’Història d’Alemanya (Deutsches Historisches Museum, www.dhm.de) . El Museu, amb seu a Berlín, va ser fundat el 1987, abans, doncs, de la unificació del país. Ocupa un espai emblemàtic de la ciutat, i fa un recorregut molt ampli per la història d’Alemanya, des dels primers poblaments humans fins als nostres dies. Disposa d’una col·lecció molt gran, que en part prové dels museus que s’hi van integrar, i que ha estat afavorida per una política molt activa d’adquisicions. L’oferta del Museu d’Història d’Alemanya es completa amb el Museu d’Història de la RFA, amb seu a Bonn (Deutsches Historisches Museum, www.dhm.de) , del qual depèn també el Fòrum d’Història Contemporània (Zeitgeschichtliches Forum), museu-memorial de la resistència anticomunista a la RDA, amb seu a Leipzig.

Per la seva banda, el Museu Nacional d’Història Americana (National Museum of American History, www.americanhistory.si.edu), amb seu a Washington, va néixer el 1980, sobre la base de l’anterior Museu Nacional d’Història i Tecnologia. A diferència dels altres museus descrits aquí, el NMAH s’organitza mitjançant fils temàtics, com per exemple “les guerres dels americans” o “les primeres dames”. Tot i que no ha estat objecte de gaire atenció al món occidental, cal esmentar també el Museu Nacional de la Xina (www.chinamuseums.com/nationalm.htm), amb seu a Beijing, inaugurat el 2003. Es tracta d’un museu de grans dimensions, com no podia ser d’altra manera en aquell país, que recorre la història de la Xina, amb una col·lecció importantíssima i una aposta decidida per les noves tecnologies.

L’auge dels museus nacionals d’història ha generat també una important revisió en alguns dels escassos museus d’aquest tipus que es van generar a les primeries del segle XX. Convé destacar, en aquest sentit, la remodelació completa que ha viscut el Museu Històric Nacional del Brasil (Museu Histórico Nacional, www.museuhistoriconacional.com.br), amb seu a Rio de Janeiro. Nascut el 1922 en ocasió del centenari de la independència, el museu abastava el període històric comprès entre la conquesta europea i l’emancipació de l’imperi portuguès, i s’estructurava com un museu de col·leccions. El replantejament global del museu es va iniciar el 2003, sota la presidència de Lula da Silva, i ha suposat canvis importants: el museu recull ara totes les etapes històriques, des dels primers poblaments humans fins avui; s’organitza per períodes cronològics, i només manté excepcionalment la unitat d’algunes col·leccions (com, per exemple, les de carruatges i numismàtica); ha ampliat siginificativament les peces i objectes que permeten explicar la vida de les classes populars al llarg de la història; i ha estat concebut des d’un plantejament clarament didàctic i interactiu.

El recorregut podria ser força més ampli, però crec que els exemples presentats resulten prou significatius. Només deixin-me recordar modestament que, en aquest marc cronològic, se situa també la fundació del Museu d’Història de Catalunya (www.mhcat.cat), inaugurat el 1996, durant la presidència de Jordi Pujol –i que gestiona, des del 2004, en ocasió de la presidència de Pasqual Maragall, els monuments de la Generalitat de Catalunya, amb una nòmina imponent que inclou els monestirs de Santes Creus i de Sant Pere de Rodes, els castells de Cardona i de Miravet, la cartoixa d’Escaladei o la canònica de Vilabertran, per esmentar-ne tot just els més coneguts.

Nous conceptes, noves demandes

Durant el segle XX vam arrossegar un concepte de museu que té arrels al Renaixement però que es consolida amb els estats liberals del XIX. Deixant de banda els museus de ciències naturals (i també els etnogràfics, que en gran part s’inspiren en paradigmes pròxims), els museus de contingut humà o social neixen amb un doble objectiu: el de preservar els objectes molt antics o d’una bellesa excepcional. Amb els primers apareixen els museus d’arqueologia, concebuts inicialment com a estibes o contenidors destinats a hostatjar centenars de peces de valor molt desigual, i sovint repetides o intercanviables. Amb els segons apareixen els Museus d’Art, que en gran part es beneficien de les anteriors galeries reials. Entre els uns i els altres hi ha una radical diferència conceptual, tot i que hi pot haver interseccions. Així, el criteri selectiu dels museus d’arqueologia és el temps (l’antiguitat de la peça), mentre que el dels museus d’art és estètic. Un mateix objecte d’ús quotidià (per exemple, un calçat) podia ser considerat impropi d’un museu d’art, però perfectament apropiat per a un museu d’arqueologia, sempre que la seva datació superés un determinat nombre d’anys –posem el mil·lenni i mig o els dos mil·lennis.

Els museus d’història segueixen un criteri de selecció de peces molt similar al dels museus d’arqueologia de tota la vida, però l’amplien a tots els períodes històrics, inclosa l’actualitat. D’altra banda, es doten d’un relat que pretén explicar de manera coherent els esdeveniments, les seves causes i les seves conseqüències. I, com a fills del seu temps, introdueixen conceptes museogràfics nous, com la interactivitat, la recreació d’espais i la gestió d’emocions.

L’auge dels museus d’història arreu s’inscriu en el marc més ampli de l’augment de la demanda social d’història –un fenomen que té repercussions evidents en àmbits molt diversos, des de la novel·la històrica fins a les revistes de quiosc, o des del turisme patrimonial fins a la revitalització (o la simple creació del no-res) de suposades festes, mercats i tradicions locals.

 

 
Sales dedicades a història contemporània del Museu d’Història de Catalunya. Foto de Pep Parer

Crec que és una conseqüència de la sensació que tots plegats tenim que les coses estan canviant massa de pressa (i que està destinada a quedar-se amb nosaltres, doncs, i a perdurar). En època de canvis, la gent necessita arrels, nostàlgia (encara que de vegades sigui falsa nostàlgia). No endebades la primera onada de la novel·la històrica –la dels Scott, Stendhal, Dumas, Manzoni, Balaguer­– va coincidir amb la Revolució Industrial, i doncs amb la fi de tot un món. Avui, l’acceleració de la història, en tots els sentits (tecnològic, però també econòmic, social i cultural, i per tant polític) ens situa en un moment psicològicament força similar.

Un dels fenòmens més intensos avui, la globalitzatció, juga també en aquest mateix sentit. Algú es va imaginar fa tot just una dècada que la globalització implicaria un món uniforme, on, per entendre’ns, tots beuríem coca-cola. Sense negar els efectes uniformitzadors del canvi, cal dir que, amb la globalització, la diferència, la identitat, apareix com un valor afegit. Aquest és l’autèntic motor del turisme cultural: la gent d’arreu no ve a Catalunya per trobar-hi les mateixes botigues i els mateixos edificis que al seu país –i el mateix s’esdevé quan nosaltres triem destinacions turístiques.

En última instància, la història es revela com una disciplina útil en la mesura que serveix per ajudar a “pensar històricament” –per emprar la terminologia de Pierre Vilar. I això vol dir, en un món accelerat, introduir el binomi que en realitat regeix el món, que és el del canvi i la continuïtat. Perquè no és possible entendre els grans conflictes d’avui, des dels més propers (el conflicte Catalunya – Espanya, per exemple) fins als més llunyans sense introduir-hi la dimensió històrica.

L’historiador als museus

L’aparició de museus d’història d’àmbit nacional ha corregut paral·lela al desplegament de museus locals i a l’aparició de museus temàtics. En el primer àmbit cal destacar, a casa nostra, la creació de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya, que aplega, juntament amb el Museu d’Història de Catalunya, cinc museus locals de característiques i entorns molt diversos: el Museu Comarcal de Cervera, el Museu d’Història de Girona, el Museu de Lleida, el Museu de Terassa i el Museu Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. Entre els segons, cal fer esment, entre d’altres, del Museu de l’Exili de la Jonquera, del Museu de la Immigració de Sant Adrià de Besòs i del Consorci Memorial d’Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE): tres projectes força recents que mostren avui ja realitats interessants.

D’altra banda, la gestió dels grans monuments de titularitat pública per part del Museu d’Història de Catalunya també ha significat la introducció de nous criteris. En aquest punt, el MHC ha aplicat a les peculiaritats del nostre patrimoni una manera de fer que ja té precedents als països d’Europa amb més tradició en aquest àmbit. En especial, voldria remarcar que hem passat d’un enfocament centrat essencialment en la conservació preventiva (visió de l’arquitecte) o en la valoració artística (visió de l’historiador de l’art) a un altre que té en compte també l’anàlisi integral del monument, des d’un punt de vista patrimonial i històric; i aquí la visió de l’historiador ha de resultar determinant.

Aquest nou plantejament, de caràcter interdisciplinari, ha donat lloc ja a algunes actuacions de gran importància. Esmentem, entre d’altres, el procés de restauració i d’adequació de la visita a Miravet, que destaca l’impacte de la fortalesa sobre l’entorn i la seva condició de castell templer.



 
Sepulcre del rei Pere el Gran a Santes Creus. Foto: Pepo Segura

O el procés endegat des de la Direcció General del Patrimoni Cultural de restauració d’Escaladei, que ha de permetre reconstruir alguns dels espais centrals de la vida catoixana. En una línia similar, la restauració de les tombes reials de Santes Creus, liderada pel Museu d’Història de Catalunya, ha permès redimensionar la importància d’aquest espai dins el monument, i el paper clau dels monestirs de la Ruta del Cister com a  panteons dels reis del casal de Barcelona. La recerca, com és sabut, ha permès també conèixer aspectes importants de la vida i dels rituals funeraris reials dels segles XIII i XIV.

Les llicenciatures i graus en història són un camí vàlid per a la professionalitzatció en l’àmbit dels museus i del patrimoni. Tanmateix, ens cal encara una reflexió seriosa, que ha de comportar canvis importants en els plans d’estudis de les universitats –però també en les institucions museogràfiques.

Els museus d’història necessiten conservadors amb coneixements amplis sobre la vida material de les diverses etapes històriques. És evident que la recerca implica també, inevitablement, arqueologia (patrimoni material) i estudi i edició de textos (patrimoni documental), dos àmbits que de vegades fins i tot poden créixer en paral·lel, com s’ha esdevingut en la recerca sobre les tombes reials de Santes Creus. I, per  descomptat, els museus d’història necessiten museòlegs amb una àmplia formació històrica, capaços de construir relat i de generar espais de visita. Una altre element essencial dels museus d’història són els serveis educatius, que requereixen professionals amb experiència en didàctica de la història. Però és que fins i tot la política de difusió i de promoció dels museus requereix un nivell alt de coneixement del mateix museu i del seu relat.  

En definitiva, en l’àmbit del patrimoni, la història crea avui riquesa i llocs de treball, directes i indirectes. Aquesta realitat necessàriament haurà de continuar avançant en les properes dècades –més enllà, cal creure, de les conjuntures adverses

 

Agustí Alcoberro és director del Museu d’Història de Catalunya