« tornar


En el centenari de les escoles d’estiu

Al llarg d’aquest any s’ha celebrat des d’instàncies diverses –sobretot les vinculades a l’àmbit educatiu– el centenari de les escoles d’estiu.

S’ha evocat el vigor creatiu en el terreny cultural, en sentit ampli, que fa una centúria van demostrar els intel·lectuals compromesos amb l’obra de la Mancomunitat i sota el seny rector de Prat de la Riba. Entre iniciatives de tot ordre de caire cultural i polític –sobradament conegudes de tothom–, es va voler donar un èmfasi especial a un ambiciós projecte d’acció cultural i educativa concebut, segons la idea pratiana, com un conjunt orgànic, com un pla de conjunt que abastés tots els àmbits, nivells i registres de l’Educació, amb majúscula.

És en aquest context que es dissenya l’Escola d’Estiu (juny de 1914) a la llum de les experiències apreses per diversos pensionats (Eladi Homs de manera destacada) a diversos països on la pedagogia vivia moments d’excel·lència de què a casa nostra estàvem molt lluny.

Com diu el professor Jordi Casassas, aquella Escola d’Estiu de la Mancomunitat es proposava, entre moltes altres coses, propiciar que “els mestres poguessin prendre consciència de col·lectiu i realitzessin una experiència de formació permanent que els posés al dia i completés allò que no havien après a la Normal oficial”.

Passada una centúria i necessàriament adaptada l’Escola d’Estiu –les diverses escoles d’estiu, de fet– a la correntia del segle i als canviants contextos històrics de cada moment, podríem considerar encara vigent com a principi genèric aquella màxima inicial?

No dubtem d’aquesta vigència, sobretot si ens quedem amb la idea de “col·lectiu” que s’ha compromès a lluitar des de la suma d’esforços i des de la voluntat compartida del compromís professional per avançar bàsicament en dos propòsits fonamentals: l’esforç de renovació pedagògica, continu i sense treva, per tendir –si més no, per tendir– a l’excel·lència i al rigor educatius, i la resistència contra els sistemes educatius oficials quan aquests, tendenciosament i imperativa, atempten contra el model d’escola de què pacientment ens hem dotat i contra els valors que li són inherents.

Des d’aquesta doble perspectiva, doncs, no és agosarat dir que les escoles d’estiu són alhora aula i àgora: aprofundiment en els coneixements i les didàctiques i en l’exigència pedagògica per guanyar en eficàcia a l’aula i, en general, en l’ofici de mestre, i també defensa de model d’escola que pacientment s’ha anat bastint al llarg dels anys i que comporta uns valors que sentíem –i sentim– profundament nostres i que s’han demostrat eficaços per a la tasca de formació integral dels nostres escolars.

És agosarat, malgrat tot, voler fer exercicis de síntesi d’una activitat –la de les escoles d’estiu– que ha durat cent anys i que ha viscut en diversos contextos històrics i polítics, i un pensament necessàriament evolutiu i canviant del mateix concepte d’escola i de la feina –en el sentit tècnic, però també instrumental– de com ensenyar, de com aprendre i de com aprendre a ensenyar.

El professor Salvador Carrasco afirma que “falta un estudi definitiu i exhaustiu de l’Escola d’Estiu”. Hi ha prou material per alimentar aquest treball històric: les diverses escoles d’estiu n’han produït abundantment ; la seva consulta és de gran interès perquè es tracta de documents de diversa naturalesa  i que tenen la virtut d’haver estat redactats “en calent” –durant i després de la celebració de cada escola– i són, doncs, acta directa i fefaent del moment pedagògic i sovint polític que es vivia i de com se n’impregnaven els mestres.

En aquest sentit publiquem l’article de Salvador Carrasco Cent anys d’Escola d’Estiu, una aproximació històrica, en què hi ha prou dades justament per a això: acostar-nos a l’evolució centenària d’aquesta activitat singular que, si més no, ha perdurat fins ara mateix com a testimoni de compromís dels mestres amb l’escola i el país.

Completem els articles de Jordi Casassas i Salvador Carrasco amb una mostra antològica de material que l’Escola d’Estiu ha anat produint en diverses etapes de la seva celebració. Davant la gran quantitat de papers disponibles, es fa difícil fer-en una tria prou representativa i, en tot cas, la nostra sempre resultaria aleatòria i parcial.

Des la primera Escola d’Estiu s’han escolat cent anys i d’aleshores ençà ha plogut molt, i les convulsions del segle i la mateixa dinàmica de la història han anat conformant una evolució progressiva i necessària també en el terreny de la pedagogia, com no podia ser d’altra manera. Hi ha, però, pràctiques i conceptes fonamentals que mantenen secularment la seva actualitat sigui quin sigui el context històric en què es formalitzin. Un d’ells, de cabdal importància, es refereix a la indispensable competència del professorat com a condició sine qua non per garantir, en qualsevol sistema, època o situació, un ensenyament de qualitat, rigorós, compromès i eficaç. I això passa ineluctablement per assegurar que el professorat novell accedirà a l’aula amb una sòlida formació inicial –el compromís vocacional el donem per suposat–  i la voluntat d’acréixer i renovar la seva competència professional amb una no menys sòlida formació continuada.

Darrerament s’ha insistit en la importància essencial d’aquest concepte en l’ordenació de tot sistema educatiu, abstracció feta de l’articulat legal que formalment l’empari a cada moment o de la reforma educativa que circumstancialment s’escaigui.

El compliment d’aquest requisit sembla, doncs, indiscutible. L’Escola d’Estiu –les múltiples escoles d’estiu des dels seus inicis, des d’instàncies diverses i amb diferents formats– han contribuït significativament a la tasca de formació del professorat. Així s’ha entès sempre des de les successives administracions educatives, raó per la qual s’ha donat suport i tutela a aquesta singular modalitat formativa del professorat, entenent la importància de la complementarietat d’aquesta iniciativa, en el conjunt de la seva planificació de formació. I s’ha valorat, així, la feina articulada pels mateixos ensenyants, des de les seves associacions i, en particular, des del seu col·legi professional.

El Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències porta més de trenta-cinc anys d’organització ininterrompuda d’Escola d’Estiu. Al llarg d’aquest temps hem mostrat no solament la nostra capacitat organitzativa sinó també un notable poder de convocatòria, una contínua voluntat d’adaptació, l’encert en la constitució d’equips de formadors sòlids i competents, la pretensió que l’escola d’estiu fos també un lloc de trobada dels docents per a l’intercanvi d’inquietuds i experiències, l’ànim de prolongar les activitats de formació al llarg de tot el curs escolar i fer-la extensiva també a diversos àmbits comarcals. Tenim la voluntat de continuar per aquest camí amb impuls renovat, amb esforç i autoexigència, conscients de la necessitat de repensar contínuament el què i el com d’acord amb els reptes educatius i les exigències de formació de cada moment. Això és el que volem oferir –ho oferim de fet– als nostres col·legiats i a tots els docents que, generació rere generació, ens han fet confiança. Això és també el que oferim a les altes instàncies educatives de la Generalitat per tal que en el marc del Pla de Formació del Professorat es tingui en compte aquesta nostra llarga i profitosa experiència en aquest sentit. Al costat –i en íntima col·laboració– de les iniciatives de formació que proposi, organitzi i executi el mateix Departament d’Educació, no es pot menystenir l’actiu que representa la nostra constant i demostrada experiència en matèria de formació. L’esperit escola d’estiu, per tot el que ha representat i representa, ha de contribuir a sumar positivament. Ben entès que no invoquem nostàlgicament cap pretèrita situació estàtica. Ben al contrari, som sabedors més que ningú –justament perquè la nostra condició de Col·legi dels ensenyants ens atorga coneixement directe i continu de la realitat docent–  que és el moment de consolidar nous i millors equips de formadors, plantejar noves idees, formular nous projectes, fugir de rutines inveterades, introduir nous elements i formes d’organització, captar els centres d’interès de les noves generacions d’ensenyants, etc. Si un coneixement empíric del món de la docència i una dilatada experiència formativa no ens avalessin, no podríem oferir amb garantia el concurs de la nostra feina i la nostra voluntat de servei amb la convicció amb què ho fem.

Amb aquesta convicció ens afegim a la celebració del centenari, amb l’esperança que l’Escola d’Estiu –totes les escoles d’estiu– tindrà encara llarga vida per continuar servint el propòsit per al qual va ser creada.