« tornar


Editorial

El centenari de Ramon Fuster Rabés, primer degà del Col·legi elegit democràticament

El 17 de març de 1916 va néixer a Bell-lloc d’Urgell Ramon Fuster i Rabés. Ben aviat es compliran, doncs, cent anys del seu naixement. El 1976 moria prematurament als 70 anys.

Des de la seva mort Ramon Fuster no ha deixat mai de ser present en el pensament i l’acció de les diverses juntes de govern que l’han succeït: el seu record com a persona, el testimoni de la seva feina com a degà, l’exemple de la seva gestió eficaç, fecunda, compromesa.

El 1981, cinc anys després de la seva mort, el Col·legi va decidir crear el Premi Ramon Fuster per perpetuar la seva memòria en reconeixença del seu compromís polític, cultural i pedagògic, i també va instituir un guardó de prestigi que premiés el mèrit de persones de reconeguda i exemplar trajectòria professional, sobretot si s’havien compromès amb les exigències d’innovació i reflexió en el camp de l’educació o havien contribuït amb la seva obra o la seva actitud personal a l’enaltiment de la cultura i la pedagogia catalanes.

Així, en el moment dels lliuraments de la màxima distinció que atorga el Col·legi, la figura de Ramon Fuster és expressament evocada i ben sovint d’una forma viva i emocionada per molts dels guardonats que el van conèixer i el van tractar personalment.  

Els mèrits de Ramon Fuster i el seu compromís personal són d’ordre divers i es manifesten en escenaris diversos de la nostra societat al llarg del temps que li va tocar viure.  

En l’àmbit concret del Col·legi, Ramon Fuster assoleix el deganat en pugna amb el candidat de la línia oficialista, d’adscripció falangista, que havia convertit l’entitat en una oficina neutra de caràcter burocràtic i, com és lògic, sense cap compromís ni amb l’escola, ni amb la llengua ni amb la cultura del país. Amb la presència de Ramon Fuster s’ha de dir que la història del Col·legi experimenta un gir radical i entra en un nou període que marcaria el seu futur i del qual –amb la lògica evolució que els nous temps han comportat– encara ens podem sentir hereus.  

Amb Fuster, el Col·legi esdevé un organisme viu, dinàmic i compromès amb el servei dels ensenyants i de la societat catalana: creació del Butlletí trimestral, assessoria jurídica per als col·legiats, suport a les reivindicacions del professorat interí, defensa de la inclusió de la llengua catalana a l’ensenyament, celebració (1973) de la primera Escola d’Estiu de Batxillerat en col·laboració amb l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, compromís amb el moviment de renovació pedagògica, col·laboració personal de Fuster amb l’Assemblea de Catalunya, defensa dels col·legiats detinguts per aquest motiu, suport al Congrés de Cultura Catalana, intervenció destacada en la creació de la Intercol·legial de Barcelona, etc.

En la seva Junta (1973) s’hi integra gent jove (Eulàlia Vintró com a vicedegana), amb qui Ramon Fuster treballa distesament i en franca col·laboració, malgrat el seu diferent pensament polític. Fuster sempre aplanava el camí i era fàcil l’entesa perquè salvava amb exquisida valentia qualsevol pretès obstacle, amb un elegant equilibri polític sempre en la defensa estricta d’allò que creia convenient i just. Els qui el tractaven en aquell moment en destaquen l’exercici del diàleg, la ponderació en les formes i l’intercanvi de parers serè i intel·ligent.

Impossible –d’altra banda, potser innecessari– aportar tots els testimonis dels qui van treballar al seu costat, que confirmen aquest exemple d’actitud respectuosament democràtica. El seu cristianisme reconegut –que mai va amagar, sense fer-ne, però, ostentació– no era cap obstacle per acostar-se, quan calia, als plantejaments d’esquerres dels seus col·laboradors. Alliberat de militància política estricta, independent i obert, no obeïa cap altra consigna que no fos la catalanitat i la defensa de la democràcia i l’escola.

Així és com es recorda Ramon Fuster des de les diverses juntes de govern del Col·legi que l’han succeït, que en molts aspectes han estat fidels a la línia que ell va encetar.  

Fuster arribava al deganat del Col·legi en plena maduresa, ostentant una llarga experiència cívica, pedagògica, de lluita i de compromís al servei del país. Una trajectòria de treball incansable en molts àmbits, de treball coratjós de feina decidida, una ferma activitat no solament professional com a mestre i pedagog, sinó també d’àmplia projecció ciutadana. Se’l recorda amb un esperit intel·lectual planer però de gran profunditat, aplanant el camí a tothom per superar qualsevol obstacle amb exquisida determinació; amb un insòlit equilibri polític per conciliar totes les parts sense autoritarismes, decididament convincent en la defensa d’allò que considerava just; amb honestedat personal, política i humana; amb una insubornable disposició a servir i lluitar.

Amb aquest bagatge moral i amb aquesta tossuda convicció va participar en molts projectes, de molts dels quals era protagonista destacat: la creació de l’escola Tagore amb uns objectius ambiciosos i innovadors que ara i aquí és impossible d’enumerar; la seva presència destacada en la fundació de revistes com Delta i Cavall Fort; la presidència del consell d’administració del diari Avui des del moment inicial de la seva creació; a la Caixa, des d’on va dirigir les escoles Sant Jordi de la Diputació (Pineda, la Roca del Vallès, Igualada, Lleida...); a l’ICE de l’Autònoma, on participava en la investigació pedagògica; a l’Escola de Jardineres-Educadores del CICF, un projecte innovador d’escola de formació de mestres; la col·laboració en diverses publicacions d’afirmació catalana i cristiana, com ara Qüestions d’orientació familiar, Santa Madrona, Qüestions de vida cristiana i, sobretot, Forja, els editorials de la qual constitueixen una mostra del seu pensament pedagògic, que hauria de ser conegut pel seu valor històric i doctrinal, segons va opinar en el seu moment Jaume Vicens Vives; la presidència d’Amics de la Ciutat (abril de 1975), moment en què la malaltia ja el priva d’exercir a ple rendiment aquesta comesa...

No és possible d’enumerar amb detall tots els projectes en què va participar, tota la seva acció cívica, pedagògica, política, entesa en sentit ampli i no pas militant. F. de B. Aragay diu que “Fuster era més per a ésser home de país que no pas per a ésser home de partit”, opció que sempre va defugir,

Ara, en el centenari del seu naixement, volem recordar-lo i homenatjar-lo amb tota la solemnitat de què siguem capaços. En aquesta pàgina trobareu detallada informació sobre els actes programats.

La publicació, a propòsit del centenari de Ramon Fuster i Rabés, de la seva biografia a càrrec de Genís Sinca salvarà aquella mancança de què abans ens lamentàvem: ens permetrà tenir un coneixement objectiu, ordenat i detallat de tota la seva peripècia vital, del conjunt de la seva obra en les seves diverses manifestacions, del seu pensament pedagògic, del seu llegat intel·lectual,

És un acte de justícia cap a un home de profunda honestedat personal i professional, guia lúcid de persones, projectes i voluntats, pedagog eminent, treballador incansable, “un mestre de resistència en temps difícils”, com va deixar escrit Marta Mata.