« tornar


El compromís ètic i la deontologia dels docents

Salvador Carrasco Calvo

Entre el professorat està molt generalitzada la convicció que la seva funció està poc valorada socialment. Sembla com si estiguéssim instal·lats en una clara paradoxa: com més vindicació d’una educació de qualitat, menys reconeixement social de la funció dels docents. A ningú se li escapa aquesta curiosa i flagrant contradicció. El fenomen no és nou, ni tan sols es limita al cas català. Va ser ben il·lustratiu el cas extrem del corresponsal i gran periodista nord-americà H. L. Menc (1880-1956), que va arribar a fer una de les demolicions més sistemàtiques de la tasca (“tocada per la càlida ventada de l’afany moralitzador”) i les inquietuds pedagògiques dels mestres (aquells “pobres desgraciats” que “agonitzen en una Escola d’Estiu, tot mirant els últims misteris que acaba de parir algun capgròs de la Universitat de Columbia”). No dubtaria a afirmar que “per demostrar que un professor universitari és idiota, ja n’hi hauria prou dient que és un professor universitari”. Berger diu d’ell que “repartia verí urbi et orbi” i que “la seva animadversió havia arribat a adquirir una dimensió universal”.1

Prestigiar la professió

Més enllà d’aquestes exageracions, llunyanes en el temps i el lloc, el cert és que la manca de consideració social del professorat acostuma a aparèixer i a ser considerada tan bon punt es fan els primers passos del que acaben sent documents de criteris ètics i deontologia professional docent. La percepció del professorat indica que no és suficient la seva conducta entregada i compromesa. Cal acreditar davant de la societat el digne exercici de la professió per part de la immensa majoria dels mestres i professors. El fet de mostrar a la societat el seu compromís professional i d’autoregular l’exercici de la professió són intents de prestigiar el seu treball i fer palesa l’autoconsciència del col·lectiu i la perspectiva ètica des de la qual, dia a dia, fan la seva feina.

Una inquietud compartida

L’any 2011 es van fer públics a Catalunya dos documents sobre el compromís i la dimensió ètica del treball dels docents. La Federació de Moviments de Renovació Pelàgica de Catalunya va publicar, amb data del 28 de maig del 2011, una àmplia declaració sobre el Compromís ètic del professorat. I  de la seva banda, la Junta General del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats aprovava, el 28 de setembre del mateix any, un Codi deontològic de la professió docent exercint les competències reconegudes a la Llei 7/2006, de 31 de maig de Col·legis Professionals, i a la Llei 12/2006 d’Educació de Catalunya, del 10 de juliol. Es tracta de dos documents complementaris i coincidents, com veurem, en allò que es pot considerar una matriu comuna, uns objectius i uns compromisos coincidents. Il·lustren la unitat de la professió en la diversitat de tradicions i cultures del professorat de Catalunya. El pluralisme de què parlem s’ha posat també de manifest recentment en la preocupació per les qüestions ètiques que planteja l’educació en el lleure, des de perspectives i òptiques similars.2

Els antecedents

El Consell Escolar de Catalunya (CEC), reunit en sessió plenària el 14 d’octubre de 1992, aprovava una Declaració sobre criteris de deontologia docent. L’objectiu essencial que perseguia era obrir una reflexió col·lectiva sobre la dimensió ètica del treball docent. Era un document obert, responia als reptes del moment (amb una reforma profunda del sistema educatiu en marxa) i a la preocupació de la comunitat educativa i del professorat, en especial, pel reconeixement social i la dignificació de la professió docent. També era un document consensuat al si del CEC, que recollia “criteris ètics mínims per a una deontologia docent”.3

En la preparació d’aquest document del CEC es va produir un intens debat, a nivell intern i en el marc d’un seguit d’actes pel territori. Els agents que van impulsar aquests debats eren conscients que, passats els anys, ateses les canviants situacions i circumstàncies en què es produïa el debat, s’haurien de tornar a discutir les qüestions plantejades. La Declaració expressava l’autocomprensió de l’exercici professional dels docents, recollia les expectatives de mares i pares de l’alumnat i de la resta de la comunitat educativa catalana. Se centrava en els drets de l’alumnat, en el seus aprenentatges i en la seva formació com a persones, i es volia fer explícitament una aportació a la dignificació del treball dels mestres i dels professors. El text esmentava explícitament el “pluralisme ideològic” des del qual s’havia debatut i “acordat un consens de mínims”.

Els dos documents que presentem actualitzen la reflexió del CEC, del 1992, dues dècades més tard. Molts dels professionals que han intervingut en la redacció de les dues propostes ho havien fet també en aquella ocasió. Vint anys més tard, davant l’espectacle d’una corrupció present arreu en la vida pública de la nostra societat,4 té més sentit que mai que el professorat manifesti i vindiqui el compromís ètic de la professió i fixi regles de joc i deures deontològics, autoregulant l’exercici de la docència, per tal de prestar el millor servei a l’educació dels ciutadans i al país. Entenc que és important, altament significatiu i oportuníssim mostrar els criteris, els principis ètics i les pautes de conducta que inspiren l’acció del professorat. En el fons, m’atreviria a dir que ambdós documents parlen del model de societat que inspira els docents catalans.

Alguns supòsits

Una atenta i detinguda lectura dels dos textos que estem comentant suggereix la conveniència d’explicitar alguns dels supòsits subjacents, per abstractes o teòrics que puguin semblar.

S’ assumeix la radical historicitat, la condició social de les preocupacions ètiques i morals del professorat. No és casual que mestres i professors coincideixin en el temps, ara i aquí, a plantejar la necessitat de tornar a la reflexió i l’exigència d’ètica en la docència.

 El “factor social” condiciona la gènesis de la moral. Els valors i les normes de conducta son productes culturals. Hi ha un mínim de consciència independent en la majoria de les persones que les constitueix en subjectes morals, conscients de ser portadors d’una dignitat essencial ciutadana, fonamentada en un cert imperatiu o intuïció moral.5

Els documents que comentem marquen condicions o regles d’existència, l’estil o forma de vida inspirada en principis moralment i majoritàriament admissibles en la nostra societat, sobre els quals es fonamenta un cert ethos professional. Un d’aquests principis, fonament d’una certa visió de l’educació, el formularíem dient que “l’altre em concerneix al marge de tot a priori, de manera anterior a tot a priori”, com a “primer vingut” i com la més antiga immediatesa”.6

La conducta humana s’inspira en “cosmovisions” o “concepcions del món” enteses com a maneres de veure l’esser humà i la societat, creences inspiradores de la conducta quotidiana, no resolubles pels mètodes decisoris del coneixement empíric i analític, que orienten la conducta de les persones i donen lloc a la racionalitat valorativa, a les finalitats i als valors ètics. Com explicava M. Sacristán, hi ha diverses visions de la vida o concepcions del món en què vivim i, si en aquest camp “no hem de ser dogmàtics”, com diu B. Russell, la qüestió esdevé de primer ordre en educació i en la relació del professorat amb l’alumnat. Sortosament, l’adoctrinament ideològic o polític de l’alumnat repugna el nostre professorat (7).

En darrera instància, la fonamentació de la deontologia rau en la consciència personal. Per això és tan important el consens aconseguit al voltant d’aquests documents i la importància que té el fet que realment reflecteixin el sentiment col·lectiu majoritari dels docents catalans.

I, per acabar aquests pressupòsits, cal ementar l’afirmació que la professió docent s’exerceix des de la moral del respecte mutu i l’autonomia moral i intel·lectual. Aquest és un principi clau que ha de considerar qui vulgui entendre l’arrel de la independència de criteri del professorat i la seva reivindicació d’autonomia en l’exercici de la professió, des de la defensa de la llibertat del docent a l’aula fins a l’afirmació de l’autonomia dels centres en el moment de pensar projectes educatius diferenciats i adequats a l’entorn que envolta l’escola.

Un fil conductor comú

El compromís ètic del professorat és l’eix vertebrador dels dos documents que comentem. En ambdós casos això s’explicita sense ambigüitats, i no pot estranyar a ningú que sigui així. La professió docent té característiques i especificacions segons els nivells educatius en què s’ exerceix. Tanmateix, hi ha trets generals compartits pel conjunt del professorat que parlen de la unitat de la professió, de preocupacions i conviccions profundes comunes, des de l’escola bressol fins a la universitat: una mateixa idea de l’educació com a bé públic, orientat al servei de l’interès general del país; un compromís social comú, que neix de l’exigència i la preocupació per un mateix i acaba compartint el deure de construir una societat justa, culta, solidària, competent, harmònica, estable i cohesionada, mitjançant l’educació de persones, infants i joves, com a ciutadans responsables i lliures. Es poden entendre aquests documents en profunditat des d’una reflexió sobre la naturalesa del compromís i les seves conseqüències.8

Ambdós documents constaten, amb un llenguatge matisat, la complexitat dels temes i les qüestions que aborden. Són dos documents “polifònics, fets de moltes i diverses veus”, amb interessants interseccions en el camp teòric i en el pràctic. Pensament pedagògic i pràctica docent articulen unes propostes que responen als interessos i drets de l’alumnat, dels pares i mares; a les exigències de l’exercici d’una professió regulada i col·legiada; al rigor del coneixement científic i als interessos generals de la societat. En aquest sentit, ambdós documents segueixen, de fet, una línia, una estructura i unes orientacions, traçades en el pensament de la filosofia contemporània.

La matriu bàsica d’aquests enfocaments podem trobar-la en la ja clàssica “doctrina de los deberes y la moral”: en la relació de l’home amb els altres hi ha determinacions necessàries i essencials que constitueixen el contingut bàsic del que entenem per deures; deures envers un mateix (adquirir el coneixement i formar-se com a individu obert a la universalitat); envers la pròpia professió (que constitueix un element clau de la convivència humana, una part de tota la obra humana que el subjecte converteix completament en el seu assumpte); i envers els altres (la família, la societat) (9).

Els documents dels Moviments de Renovació Pedagògica i del Col·legi dels docents encaren el tema des del pluralisme ideològic i professional; des de la complexitat de les qüestions abordades; des del pensament i la pràctica educatives a les aules i als centres; des de la preocupació per les persones, els aprenentatges de l’alumnat i el servei a la comunitat. Ambdós documents entenen la funció dels docents en el marc del servei públic de l’educació. Es pot dir que també cerquen, expressament, facilitar una pràctica exigent i més segura de la professió.

Dues anàlisis complementàries i diferenciades

Els documents que comentem tenen elements que els diferencien clarament. Mentre l’un afirma que “la proposta no pretén ser la d’un document prescriptiu ni la d’un procés tancat amb caràcter finalista”, l’altre té el format d’un codi deontològic elaborat per acomplir previsions legals de la Llei de Col·legis Professionals i de la LEC.

El Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya va publicar el Codi exercint competències reconegudes per la legislació vigent i donant publicitat a normes de conducta professional que han d’inspirar l’actuació professional dels docents i ser acceptades pels professionals que exerceixin la professió i desenvolupin una funció educativa i docent en centres d’ensenyament infantil, primari, secundari i de formació professional. En la seva introducció, el mateix Codi preveu la creació de mecanismes col·legials per a la resolució de conflictes derivats de conductes professionals dels seus col·legiats que siguin contràries a la deontologia establerta.

La Declaració dels Moviments de Renovació Pedagògica manifesta expressament que “el compromís ètic del professorat pretén ser una garantia dels drets dels infants. Vol contribuir a desvetllar el gust i el goig d’aprendre de la infància i la joventut; a eliminar prejudicis i incrementar la sensibilitat i el respecte perla diversitat i la varietat de formes de vida i cultures existent en el món dels infants i els joves a Catalunya.

És cert que la lectura comparada de l’articulat i les introduccions a cada bloc del Codi del Col·legi i del document dels Moviments ens permet afirmar que hi ha una coincidència de fons en l’orientació dels compromisos concrets i dels comportaments que se’n deriven, i en la manera d’entendre l’exercici professional en referència a l’alumnat, la professió, el coneixement i la societat. Si haguéssim d’assenyalar les diferències més significatives entre els dos documents, diríem que en el text dels Moviments es posa un major èmfasi en l’aprofundiment en “el compromís amb el centre educatiu” (apartat 3), i en el del Col·legi en el que es defineix com a “compromís amb el coneixement” (apartat III). No és casual que així sigui. Aquesta diferència no és arbitrària, sinó que obeeix a la idiosincràsia i les cultures pedagògiques presents en ambdues institucions i entre els col·lectius que majoritàriament les integren. Amb tot, les idees i compromisos concrets que es proposen en aquests apartats són coincidents, obeeixen a la mateixa concepció i comparteixen, en la seva redacció, expressions i continguts que responen a paradigmes educatius compartits i majoritaris entre els docents catalans.

M’atreveixo a afirmar, sense por a equivocar-me, que el professorat català ha tornat a expressar i actualitzar, sense proposar-s’ho, aquella “ètica de mínims” que es va formular al si del CEC l’any 1992. Un fet molt significatiu en els moments de crisi moral i ètica que ens envolta. Tota una aportació per al present i el futur de la Catalunya del segle XXI a què aspiren i amb la quual es comprometen els mestres i els professors del país.

Referències

1. P. L. Berger (1998), La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana. Barcelona, La Campana, 269-274.

2. C. Barba – S. Carrasco (2012), “El compromís ètic dels monitors”. Senderi (Butlletí Electrònic). n. 36, 2012.

 3. S. Carrasco (1995), “Criterios para una deontologia del docente”. En Escritos del Vedat (València) vol. XXV, 311-326.

4. F.Onega, “Dies desoladors per l’ètica”. La Vanguardia, 19. 01.2013, 21.

5. S. Giner (2012), El origen de la moral. Barcelona, Ed. Península, pp.42 ss.,124, 261,392-398.

6. E. Levinas (2003), De otro modo que ser o más allá de la esencia. Salamanca, Ed. Sígueme, pp.148 ss. En un mateix sentit, però des d’una altra perspectiva: M. Foucault (2005) La hermenéutica del sujeto. Madrid, Ed.Akal, 375-376.

7. M. Sacristan (1968), La tarea d’Engels en el Anti Düring” a F.Engels Anti Düring. Méjico, Grijalbo, pp.VII-XXXVIII.

B. Russell (1969), La meva concepció del món. Barcelona , Eds. 62, p.13.

Per la visió de l’actitud de l’educador davant les concepcions del món veure

P. Freire (1987), L’educació com a pràctica de la llibertat. Vic, Ed. Eumo.

8. Vegeu À. Castiñeira i J. Mª Lozano (2012), El poliedre del lideratge. Barcelona,Barcino, pp.117-120.

9. G. W. F. Hegel (2010), Doctrina del derecho, los deberes y la religión para el curso elemental. Buenos Aires, Ed. Biblos, 87- 119.