« tornar


 


Eladi Homs Oller:

la mirada internacional de l’escola catalana (1907-1917)

Salvador Carrasco Calvo

Entre els responsables i organitzadors de les Escoles d’Estiu el viatge d’Eladi Homs als Estats Units d’Amèrica ha estat sempre paradigmàtic. Abans de llegir els seus articles pedagògics, molts docents sabíem que la seva estada a Urbana i Chicago havia estat a l’origen del que portàvem entre mans. Érem una anella més en un continu de renovació de l’ensenyament. Havíem après a valorar i donar continuïtat a una experiència històrica. Érem hereus d’una tradició innovadora que es remuntava a principis de segle, que havíem conegut de la mà d’una generació excepcional que havia estat educada per mestres de l’Escola Nova. Una escola activa, renovada, catalana, oberta al bo i millor dels nous corrents pedagògics internacionals. Bona part del professorat de la meva generació, mestres de primària i professorat d’institut, havíem après una manera de fer i de practicar l’ofici que ens va entusiasmar i ens va fer estimar la professió. Hem viscut d’aquell ideal sempre.

 Aquesta col·laboració vol ser una mirada als orígens, un record de part de la memòria col·lectiva que ha fet de l’escola catalana el que és avui: una realitat viva, plena de realitzacions i possibilitats de futur, malgrat les limitacions, les contradiccions i els problemes que ens crea, en una conjuntura difícil, l’evolució més recent de la societat internacional, l’espanyola i la catalana.

Ara fa cent anys, en moments també difícils i complexos, es va posar en marxa un model d’escola nova, activa i atenta a la vida; centrada en l’aprenentatge dels estudiants i que es proposava ser respectuosa amb els drets de la infància; una escola cívica, educadora de ciutadans lliures i compromesos; una escola que sabia desvetllar la inquietud i les ganes d’aprendre en els infants i els joves, a qui pretenia educar en la feina ben feta, formant persones responsables, amb voluntat resolta i tenaç, sense apel·lacions retòriques i espartanes a la cultura de l’esforç, com estan fent alguns avui amb tanta alegria com falta de coneixement pedagògic i experiència. Aquella invitació d’Eladi Homs a fer «pedagogia d’aula» torna a sonar bé, com una bona música, quan el soroll mediàtic ens demana que posem la mirada en informes i més informes que ens diuen que no estem ben situats en els rànquings internacionals. ¿Quin és el problema: els recursos o, també, tenir idees i projectes nous? ¿El canvi de la societat, o també la falta de respostes adequades de la institució i de part del professorat? ¿Els rànquings o l’orientació global dels aprenentatges i la manera de treballar les competències que aquests avaluen?

Rellegir un clàssic com Homs pot ser raonable i saludable en moments com els actuals: moments per a l’acció, lúcida i coratjosa, que ens ha de fer capaços d’anar al que és essencial; a no perdre mai el sentit de la realitat; a no abandonar o acomodar-se tant a les rutines que els fem perdre la gràcia de l’hàbit necessari per al treball ben fet, i les convertim en excuses per justificar abandonaments i deixadeses.

1.    La mirada internacional de la pedagogia catalana a principis del segle XX

La referència a Eladi Homs Oller (1) i al seu viatge als Estats Units d’Amèrica és central en aquesta col·laboració. L’etapa americana de la seva biografia durà tres anys, de 1907 a 1910. L’obra i el pensament de l’autor cal situar-los, en expressió d’Alexandre Galí, en el marc d’una «reacció pedagògica múltiple i diversa contra la rutina existent, contra l’artificiositat i la buidor inoperant» a principis del segle XX (2). Una reacció que va donar «prioritat a l’acció». L’acció dels grans assajos de l’escola privada, de les aportacions dels mestres públics i de l’acció institucional de l’Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya (3).

Comenta Galí que l’any 1911 va tenir lloc a Espanya, a Catalunya especialment, un fet transcendental: els mestres «van col·lectivament a l’estranger, a veure món». Abans els mestres gairebé no es movien de casa. Aquells eren viatges col·lectius per visitar institucions pedagògiques de França, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Bèlgica i Anglaterra. Els mestres de l’ensenyament públic també responien. S’havia començat a «saber mirar cap enfora». Però «el menyspreu global del catalanisme de l’època envers els mestres públics» acabaria refredant la prompta resposta d’aquest professorat al redreçament del país. Des de 1907, la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) oferia beques per a viatges a l’estranger. Aquesta política va tenir efectes beneficiosos en tots els camps del coneixement i va contribuir a l’obertura de la societat espanyola als corrents de pensaments i al coneixement de noves experiències internacionals. Eladi Homs és un dels primers a viure aquesta experiència. Gràcies a una beca de l’Ajuntament de Barcelona, sortí l’any 1907 cap als EUA. Joan Palau Vera, Joan Bardina, Pau Vila i Rosa Sensat també van fer visites a l’estranger, aquestes vegades pensionats per la JAE (4). Rosa Sensat s’engrescà amb les Open Air Schools; Palau Vera va anir als EUA i a diversos països europeus, abans de traduir Dewey; Bardina anà a França, Bèlgica i Holanda; Ainaud va viatjar a França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa; Galí es va estar a França i, sobretot, a Ginebra. Tots ells eren autodidactes. Hi havia «una onada molt profunda de creixement», una «pedagogia poc doctrinària» i «poc atreta pel misticisme laic de la Institución Libre de Enseñanza». Es posaven les bases del que acabaria sent l’Escola Nova Catalana. En glossar l’obra d’A. Galí, Jordi Cots ens parla de l’existència «d’una aposta per l’educació». I ho era realment. El model anglès de l’època victoriana (Thomas i Matthew Arnold) inspirà a Palau la fundació del Mont d’Or (1905-1912), i a Josep Pijoan, el seu «sistema tutorial». L’existència d’un corrent pedagògic anglòfil català és un fet que cal destacar. Eladi Homs entra de ple en el moviment (5) com a difusor de l’obra i el pensament de John Dewey.

Les tradicions o corrents pedagògics internacionals es fan ben presents a la Catalunya de principis del segle XX. La pedagogia catalana, a més del món anglosaxó (W. James, J. Dewey, H. Spencer), coneix les diverses escoles germàniques (Dilthey, Spranger, Flitner, Scheller i Hartmann, Kerchersteiner, Natrop, Herbart, Menmann, Lipmann); italianes (Maria Montessori); belgues (Decroly); suïsses (Claparède, Piaget, Ferrère, Freinete, Cousinet). El moviment internacional de l’Escola Nova, nascut entre 1889 i 1900, impulsat pel pragmatisme americà, es va configurar plenament com un conjunt d’idees i mètodes a partir de 1918. Catalunya hi va participar de ple en les dues primeres dècades del segle XX. Joan Bardina n’havia estat pioner. Propugnaven una escola centrada en l’infant, activa, vitalista i propera a l’experiència, amb un fort component comunitari.

La mirada al model americà

L’Escola Nova era una eina al servei d’una educació pensada per assolir objectius cívics de pau, convivència i progrés; un mitjà «civilitzador», d’educació moral i social, una escola de ciutadania. Aquesta concepció encaixava del tot en el projecte de Prat de la Riba i s’enquadrava en el que, a partir de 1911 es va conèixer com a noucentisme. El mateix Homs va ser qualificat per Eugeni d’Ors de «pedagog noucentista» al seu Glossari (6). De la mà de Joan Bardina, admirador de l’educació i organització pedagògiques americana, Homs s’incorporaria al corrent anglosaxó a partir del seu viatge als EUA (7). Aquesta mirada al món americà seria, també, la de Puig i Cadafalch des de la Presidència de la Mancomunitat: en el seu model es «relacionava productivitat i millora salarial, sense perjudicar la competitivitat i la inversió». Per ell hi havia «dues solucions: tots pobres, és la solució russa; tots rics, és la solució americana i ha d’ésser la catalana», va dir en el discurs de presa de possessió del seu segon mandat com a president de la Mancomunitat, el 12 de setembre de 1919 (8). Una mirada, doncs, cap a l’Amèrica del Nord a principis del segle XX. El mateix Homs va escriure que «a l’estranger hem de ser aprenents de pedagogia per saber-la fer a casa nostra en harmonia amb la nostra anima nacional. Si no és així, ens exposem a continuar traduint malament dels estrangers, a continuar copiant cegament fórmules, llibres, mètodes, organització i assignatures que a les nostres escoles potser no donaran resultats perquè en desconeixem la filosofia, la raó de ser, que pot ser diferent entre nosaltres» (9).

Eladi Homs tornà dels Estats Units «profundament impregnat pel pragmatisme, però no solament des del punt de vista pedagògic, sinó per la seva característica de filosofia de la vida» (10). Com ell mateix deia, calia «fer pedagogia d’aula», tenir «gent que vulgui fer i faci, no que només llegeixi pedagogia moderna». Així és com hem après l’ofici generacions de docents que han compartit una manera d’entendre la professió, viscuda com una realitat d’aula i tramesa ininterrumpidament en la formació i l’intercanvi d’experiències. En contra dels tòpics, hem de constatar que també avui hi ha a les nostres escoles innovació pedagògica i xarxes de centres amb projectes i projecció internacional de primera línia.

Mirant cap a Roma

Uns anys més tard, com veurem, amb motiu de les primeres Escoles d’Estiu, Homs introduí i divulgà el mètode Montessori a Catalunya (11). La seva intervenció fou determinant en el nomenament de Maria Montessori com a directora de l’Institut de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Alexandre Galí va insistir que ell mateix en fos el director. Però, finalment, ho va ser Montessori. Un nomenament que «només ell volia»: un «disbarat», en criteri del mateix Galí (12). És un fet que, des de 1914, la mirada d’Homs s’orientava cap al «model montessorià», cap a Roma. Deia que la metodologia «montessoriana» ens era més propera. Es pot sospitar, però, que Eladi Homs tenia altres motius per fer una aposta com aquesta per un sol mètode i enquadrat en un model diferent del propugnat des d’Urbana i Chicago, no inspirat en el pragmatisme, de caràcter individual, i no col·lectiu o comunitari, com el de J. Dewey o W. James, que el 1912 havia visitat la ciutat de Barcelona. En definitiva, la mirada internacional deixava d’orientar-se cap al model anglosaxó, en la seva versió americana, per fixar-se en el model «meridional» romà.

En els seus escrits Homs, fins als anys trenta, va defensar la seva adhesió al mètode montessori, malgrat seguir en contacte amb professors de Chicago, recomanar a la Biblioteca de Catalunya l’adquisició d’obres de pedagogia nord-americana o recomanar a Jordi Rubió, en una nota del 2 de febrer de 1917, la utilització de l’abecedari d’escriptura utilitzat a les biblioteques americanes (13).                            
El seu retorn a Catalunya, l’any 1910, el va sumir en un cert desconcert inicial, en trobar-se un país «desordenat». I el seu optimisme, característic dels que havien passat per l’experiència americana, com agudament comenta Galí, va quedar tocat. El clima social català, com veurem, no era propici a la proposta d’experiències inspirades en el model nord-americà. Homs havia pogut comprovar-ho personalment als Estats Units.

Mirant cap a Òxford i Cambridge

Tanmateix, l’any 1934, la seva mirada i interès es redirigeixen, de nou, cap al model anglosaxó, però en la seva versió britànica: «Després de les febrades bèl·liques de França i Alemanya, traïdores d’instints inferiors, i davant l’autosuficiència de nou ric dels Estats Units, que són una mena de vi verd de les nacions, l’observador imparcial es mirarà l’Anglaterra dels nostres dies com la conservadora de nobles essències de la civilització occidental.» A Homs li interessava, llavors, «la fórmula educativa dels anglesos» (14). ¿Quin era el motiu d’aquesta nova orientació? Admirava el model liberal conservador de Cambridge i Oxford i la seva potencialitat a l’hora de formar elits per dirigir el país. Aquells anys l’Escola Nova d’inspiració pragmatista quedava massa
lluny. A més, la Itàlia dels anys 1930 no era, tampoc, la de principis de segle.

2.    L’entorn polític, social i religiós català a principis del segle XX

Els anys d’estada d’Homs als Estats Units, van estar marcats a Catalunya per dos importants fets de caràcter sociopolític i religiós: la Solidaritat Catalana (1907) i els fets de la Setmana Tràgica (1909). Ambdós van tenir importància i ressonància en la seva vida i els seus escrits.
El seu posicionament catalanista pro Solidaritat l’ubicava inequívocament al món polític i religiós català, al costat «del noucentisme dels deixebles i continuadors d’Eugeni d’Ors» (els Carner, Bofill i Mates, López-Picó, Jordi Rubió) (15). La polèmica suscitada per la Solidaritat Catalana arribà a provocar la reacció dels «hereus dels grups integristes que posaven el cristianisme per damunt del catalanisme i que propugnaven una actitud molt més ultrancera»(16). Era la influència de l’impacte i les seqüeles de F. Sardà i Salvany i del seu llibre El liberalismo es pecado (1883). Eladi Homs va ser atacat per l’integrisme carlí local de Valls, amb motiu de les Cròniques Quinzenals nord-americanes publicades a la Crònica de Valls. I es va haver de «desdir» d’alguns comentaris fets en un dels articles. No hi ha dubte de l’adscripció d’Homs al catalanisme catòlic, inspirat en Torras i Bages, del qual era bon coneixedor i admirador. Era l’alternativa aconfessional i no integrista, propera a la Lliga. El fet és que a la intransigència integrista li van resultar incòmodes i inacceptables algunes de les idees expressades per l’autor en una de les Cròniques. L’incident va tenir repercussions en actituds i opcions posteriors d’Homs. Va poder viure, en la seva pell, els «rebrots integristes» de les velles «grans polèmiques» de 1881-1888 entre el carlisme i la «transigència catòlica» de la Restauració (17). 
                               
Eladi Homs se situava en l’horitzó d’un catolicisme social innovador i catalanista, aliè al replegament dels catòlics en les rigideses del tradicionalisme (18). L’integrisme s’oposava i condemnava per «híbrids» i «catòlics que creuen a mitges» els partidaris dels corrents que qualificaven de «naturalisme pedagògic». Entre ells se citava la doctora Maria Montessori i el seu mètode. No costa gaire imaginar què és el que havien de pensar, des de la més rància escolàstica tradicionalista, respecte del pragmatisme de James i Dewey, inspirats en la tradició de l’empirisme clàssic anglès. No podia ser d’una altra manera: com veurem, van topar amb Homs i van atacar les seves idees.

La tornada d’Eladi Homs a Catalunya, el 1910, va estar condicionada, en bona part, per les conseqüències de la Setmana Tràgica de Barcelona, de juliol de 1909. Homs, a petició de Joan Bardina, tornava a Barcelona per fer-se càrrec de la direcció de l’Escola de Mestres. La institució havia entrat en una profunda crisi. La institució no comptava amb prou força i empremta interna, ni amb el suport extern econòmic i institucional. La Setmana Tràgica accelerà el distanciament entre la burgesia i les escoles privades, com ara el Mont d’Or, l’Escola Horaciana i l’Escola de Mestres (19). Situat de nou a Catalunya, sense perdre el seu tarannà optimista, s’hagué d’enfrontar al declivi i tancament de l’Escola de Mestres. Se li imposava un dur realisme. La carta que Galí i alguns joves professors li havien escrit desaconsellant-li la tornada no havia arribat a temps.

3.    Les Cròniques quinzenals nord-americanes

La Crònica de Valls era un setmanari de premsa local, d’inspiració catalanista. El dirigia un parent pròxim d’Eladi Homs. Des de 1907 fins al 1910 publicà periòdicament articles d’Homs. Els primers de caràcter literari i cultural i, un cop als EUA, unes Cròniques quinzenals sobre vida, costums i educació universitària americana. El setmanari va reproduir també alguns articles publicats a La Catalunya, la Veu Catalanista o la Revista d’Educació més endavant (20). Ja en els primers articles llegim invitacions a la lectura de literatura contemporània estrangera, i a traduir i reproduir bona literatura internacional.

Comença les Cròniques quinzenals nord-americanes des d’Urbana, inscrit en la Universitat d’IIlinois. Descriu, en primer lloc, un partit de «football rugby», en el qual, després de citar H. Spencer, conclou: «Quan comprendran els llatins la importància de l’educació física, que porta la salut al cos i a l’esperit?» (21). Elogia «l’esperit pràctic d’aquesta gent», descriu costums tradicionals «tan diferents dels nostres», el caràcter i forma de vida americana, el «novíssim sistema que s’ensenya a les escoles per a ensenyar geografia» i els «saludables corrents de simpatia i de compenetració que existeixen en les universitats americanes entre professors i alumnes» (22). En altres articles descriu l’obra del Dr. James, president de la universitat, el coneixement de la música i la cultura catalanes del Sr Seymor, un professor de la universitat que el va convidar a casa seva; la política de beques seguida pel president James; les conferències que va escoltar de J. Dewey i W. James, de Harvard (23). Professors i alumnes, diu, formen una autentica «comunitat educativa», i per això «les universitats americanes tenen un aire de joventut i frescor que encanta i enamora», mentre que «a Espanya la Universitat està llastimosament entregada a la mercè de los capritxos, dels errors i la ignorància i... del malhumor i de les males passions d’un trist ministre [...]; allà els alumnes «són aliats, no enemics» (24).

La reacció de l’integrisme vallenc

La Crònica publicada el 14 de març de 1908 va tenir una inesperada reacció a Valls. S’hi comentava que l’Estat americà té més presents els principis de la religió cristiana que el nostre; que l’escola americana té un ambient de moralitat que està a cent llegües de la nostra primitiva i rutinària escola; i que el poble americà és més pregonament i sincerament religiós que el poble espanyol. Relata, a continuació, que havia tingut ocasió d’assistir al funeral, celebrat a l’auditori de la Universitat, del Dr. Karsten, un professor d’origen alemany i de coneguda trajectòria «infidel» o agnòstica. El president de la Universitat, el Dr. James, va fer una oració fúnebre que va impactar Eladi Homs: «una de les lliçons de moral més impressionants, profundes i oportunes [...] en boca d’un seglar i distingit home de ciència, fan cent vegades més efecte i són més riques en resultats pràctics i fecunds que les paraules d’un eclesiàstic, perquè la sinceritat i el sentiment les amara i perquè tot va formulisme o interès d’ofici n’és descartat» (25). Aquestes paraules van ofendre el sector catòlic integrista de Valls. La Veritat, periòdic setmanal catòlic local, va reaccionar contra el nostre cronista. Aquest periòdic, que havia publicat el seu primer número l’any 1907, havia nascut per promoure «tot allò que no s’oposi a la Causa Catòlica», «informar en lo concernent a l’Església i treballar en lo moviment catòlic espanyol», «obtenir la unió de los catòlics vallencs» i fer «la denúncia del culpable indiferentisme en la defensa dels interessos religiosos» (26). El 28 de març de 1908 La Veritat acusava Homs d’ofendre els sentiments catòlics i haver escrit la Crònica del funeral del professor Kastern contra l’Església. Homs va publicar una breu nota al numero següent que va titular Me’n desdich, mostrant la seva sorpresa i dient que «no havia volgut ofendre a ningú», que en el seu escrit «no hi havia malícia, ni mala voluntat ni contra l’Església Catòlica, que és la meva mare santa, ni contra sos ministres». El seu havia estat un escrit fet «amb bona intenció» (27).

La Crònica de Valls, mesos més tard, publicava un article, recollit de La Veu de Catalunya, sobre La vida estudiantil y otras impetinencias, relatant la seva estada a la Universitat de Chicago, que constitueix tot un entusiasta elogi de la societat i la forma de vida nord-americana, de la concepció del treball; de l’esperit i la ciutadania compartida; del servei dels estudiants a la comunitat universitària; del senzill sistema d’ajuts a l’estudiant, a canvi d’algunes hores de treball en la pròpia universitat o ajudant alguns comerciants o petits empresaris de la zona. En suma, segons l’autor, «una civilització que és immensament superior a la nostra». Homs acaba aquella Crònica convidant els joves a visitar aquelles universitats i a «fer-ho ara ja!» (“Do it now!»). I afegia: «No vayáis al barrio latino... idos al barrio anglosajón. Seguid la religión del Doitnow». Havia de fer-se «un injerto de espíritu americano en el arbol de nuestra patria [...] necesitamos caracteres, hombres de voluntad, hombres de acción, organizadores de fuerzas [...] y estos tal vez salgan más de las universidades nortemericanas que de las de cualquier otro país» (28). Està clar quines eren les «altres impertinències»: era la «religió del Doitnow». Més tard diria que cal «mantenir-se ferms [...] no fer cas de la discordança entre nosaltres i el món [...] és el món qui porta la discordança, no nosaltres» (29). Sabia, per experiència pròpia, com les gastava l’integrisme en el seu temps. Homs havia passat del «Me’n desdich», doblegant-se davant la crítica, al «Doitnow» de la fermesa i la impertinència. La Catalunya del seu temps no era la terra assaonada per a l’empelt del cep americà del pragmatisme (30).

El model universitari anglosaxó

El rerefons dels articles escrits per Eladi Homs des d’Urbana i Chicago no era un altre que la proposta del model anglosaxó, en la seva versió nord-americana. L’autor havia descartat la mirada cap al model alemany, que trobava inadequat per al cas espanyol, atesa la mediocritat imperant, la falta de disciplina intel·lectual, de rigor i voluntat en els estudiants al moment de l’accés als estudis superiors: «La reconstrucció de les nostres universitats no vindrà d’imitar a Alemanya. Les universitats quedarien desertes i es graduaria un reduïdíssim nombre d’estudiants.. La fórmula era una altra: «l’anglonització de les Universitats». Els professors hauríem de passar llargues temporades en universitats anglosaxones, prenent part activa i responsable en la vida d’aquestes institucions. Homs propugna un model que combini «l’americanització i la britanització de la vida universitària espanyola: ambdues medecines combinades donarien millors resultats». Aquesta era la conclusió d’un important escrit publicat, com una Crònica més, a la Crònica de Valls, el 9 de juny de 1909.

L’anàlisi comparada que el mateix article feia de la universitat espanyola i l’americana no podia ser més dura:
•    La universitat espanyola és espiritualment medieval,  malgrat viure al segle XX.
•    No és psicològica: desconeix el procés educatiu i
no considera, tampoc, la naturalesa diferent de les persones.
•    No és cristiana: no aviva entre els estudiants l’amor a l’home ni l’esperit social.
•    No és cívica: «és una escola d’indisciplina cívica».
•    No és democràtica: «desconsidera en absolut l’estudiant i no existeix per als estudiants».
•    És anticientífica: «ensenya des dels llibres i no des de la vida; no fomenta l’amor a la recerca, ni el treball original i innovador».
•    És perjudicial per al país: «produeix homes passius i pessimistes».
•    És perjudicial per al món civilitzat: «no forma homes moderns» (31).

Aquest escrit d’Homs, de l’any 1909, no tenia la cruesa irònica del que anys després, el 1918-1919, va escriure Josep Pla al seu Quadern Gris. Era una proposta, dura però positiva i proactiva. Per Pla, la Universitat era «trista», «una baluerna indescriptible i estranya», «generadora d’angoixa i oposició», capaç de recremar els estudiants. Citant Xènius, Pla deia que «el pitjor dels catedràtics no és el sistema, ni les idees, ni el temperament, és la tarima» (32). La universitat que Eladi Homs deixava enrere en arribar a Urbana (IIlinois) era la del I Congrés Universitari Català (celebrat a primers de febrer de 1902): s’estaven fent els primers passos dels «Estudis Universitaris Catalans». La Universitat Catalana acabava d’aixecar acta d’un projecte col·lectiu i d’una voluntat: «concretar un programa d’autonomia universitària» (33).

Algunes qüestions escolars disputades

Les Cròniques nord-americanes d’Eladi Homs van passar revista a alguns dels temes escolars més debatuts del seu temps:

•    La feminització de l’escola coeducacional americana (el número del 20 de novembre de 1909), que provocà algunes aspres crítiques al Congreso de Primera Enseñanza, de Barcelona, de 1911 (34);

•    Els drets de l’infant que a l’escola han de ser «rigorosament respectats» i fomentats mitjançant els aprenentatges adequats. Homs parla de «l’enfrontament entre pragmàtics i escolàstics», que s’han entaulat en «un violent combat» sobre «l’ensenyament memorístic basat en el llibre o sobre els aprenentatges, l’expressió, el constructivisme, l’instint i l’educació física» (35);

•    La necessitat de reformar l’educació espanyola: hi ha poques escoles però tenen el «mèrit», diu, de ser pèssimes. Homs convida a l’acció optimista i a la reacció immediata: «obrem, experimentem, posem la primera pedra... » enviant mestres a l‘estranger, «anglonitzant» el professorat, invertint. Vivim «en una nació que té el 80% d’analfabets i el 20% de retoricistes –artistes de la paraula– però ineptes per a l’acció» (36);

•    L’estímul i al·licient per al treball: com fomentar, sense angoixar, l’esperit de treball, especialment en l’ensenyament superior (37).

L’Escola d’Estiu

Les Cròniques acabarien amb tres articles sobre l’Escola d’Estiu que han esdevingut, per a molts docents de la meva generació, una referència quasi «mítica», si es permet l’expressió. L’autor va tornar sobre el tema poc després, ja a Barcelona, amb un text revisat i ampliat, sense l’anecdotari i els detalls de la versió de les Cròniques (38).

Proposava la creació de l’Escola d’Estiu de la Mancomunitat, reiterant una petició formulada, infructuosament, feia uns anys per un comissió de mestres públics. A l’escrit La escuela de verano presenta l’experiència viscuda a la Universitat de Chicago durant onze setmanes. Era una activitat que ocupava tot un trimestre (juny-juliol), de «cursos intensius, no cursets» (indica expressament Homs), per «millorar la qualitat i posar-se en millors condicions per a portar a terme el treball». Els assistents eren mestres en actiu. La seva especial característica era una oferta variada i rica d’activitats acadèmiques i culturals: fins a 140 conferències «brillants exponents del darrer pensament científic i de les arts», impartides per artistes i homes de ciència de primera fila; 10 concerts i representacions teatrals, per orquestres americanes o estrangeres de fama; excursions d’interès cultural, paisatgístic o productiu, industrial o agrari, per a més de 500 inscrits, professors-alumnes). L’Escola d’Estiu era aconfessional i hi anaven també religioses catòliques, que no tenien inconvenient a assistir a institucions protestants, com altres protestants tampoc tenien inconvenient a anar a cursos d’alguna universitat dels jesuïtes. És que, diu, l’Escola d’Estiu promou «ciència humanitzada i un humanisme fet científic».
                                                              
Eladi Homs va ser invitat, el 1911, per Joan Bardina a retornar i fer-se càrrec de l’Escola de Mestres. A la institució li faltava suport institucional, solvència econòmica i tenir un claustre de professors capaç de «revifar aquell organisme», en expressió d’A. Galí. L’Escola de Mestres va tancar. El retorn no podia ser més dur. Sembla que una carta de Galí i alguns altres joves professors, escrita per dissuadir-lo del viatge, no havia arribat a temps.

A la versió ampliada i corregida de l’article, publicada al núm 9 de la Revista de Educación (setembre de 1911), diu que l’Escola d’Estiu havia de servir per «reformar en sentit modern els mestres formats a l’antiga». L’Escola d’Estiu s’hauria d’establir, «a títol d’assaig», en la població principal d’algunes regions espanyoles. A criteri d’Homs, el 1911 es podia dir que «ho tenim tot: només falta el ciment social (ideal, treballar per l’obra i no per un mateix i sempre units) i esperit social (la cordialitat i l’entusiasme desinteressat, que han de donar cohesió a l’obra col·lectiva, esperit de joventut professional, ser eficaços, treballar segurament sempre)» (39).

L’any 1914 va tenir lloc la primera Escola d’Estiu, dedicada al mètode Montessori, als treballs manuals i al dibuix. Tanmateix, l’any 1917 a l’Escola d’Estiu s’havia presentat el pensament pedagògic i l’obra de Neumann, Decrauly, Claparède i Montessori. Homs havia presentat i difós amb entusiasme el mètode Montessori. Anys més tard va dir que sempre havia confiat en la bondat i l’adequació del mètode per a l’escola catalana. Galí, però, que va acabar dirigint i reorientant l’Escola d’Estiu, va ser crític amb el fet d’hipotecar l’ensenyament limitant-lo a un sol mètode, amb «l’oficialització» del mètode Montessori pel Consell d’Investigació i la seva aplicació més enllà del primer ensenyament infantil. El seny i la pràctica dels mestres, però, va portar cap a un cert pluralisme metodològic, defugint «d’enquadrar» en un corrent únic l’Escola Nova Catalana. A més, els mestres van acabar fent-se seva la institució, «intervenint-la», diu gràficament Galí (40).

De fet, Maria Montessori «no va trobar a Catalunya animadversions apassionades i sí, més aviat, un ambient general de simpatia i, àdhuc, comprenedor i acollidor». El seu mètode va ser aplicat, fins i tot, a l’ensenyament religiós, amb un eclecticisme ben poc rigorós i gens ortodox. El model «meridional», parafrasejant E. Homs, era ben acollit per la burgesia catòlica catalana, i l’oposició del catolicisme integrista era ja residual i sense suport institucional civil remarcable. Com hem dit abans, el suport al mètode Montessori, una metodologia individual, contrastava amb els posicionaments d’Homs durant la seva època americana, més pròxims a metodologies més socials o col·lectives, com les del pragmatisme de Dewey (41).

Sens dubte, la personalitat d’Homs era complexa. No totes les seves opcions i motius per canviar d’opinió són fàcils d’entendre avui. Home del seu temps, va viure intensament les contradiccions d’una època convulsa i apassionant. La seva, amb tot, va ser una aportació cabdal per l’escola catalana i decisiva pera  la creació d’una institució de tant interès com l’Escola d’Estiu.


 
 
NOTES


1.    Eladi Homs (2002). Articles pedagògics. Eumo Editorial, Vic. (Pròleg i tria de textos a càrrec de Josep Martí i Baiget).
2.    A. Galí (1978). Obra Completa. Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya. 1900 a 1936. (Llibre II. Primera Part). Fundació A. Galí, pp. 14-15.
3.    J. Pallach (1978). Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya. CEAC, Barcelona. Sobre el paper dels mestres públics i de les Converses  Pedagògiques anteriors a les Escoles d’Estiu: Joan Puigbert i Busquets (1986) La Normal i l’ensenyament primari a Girona (1914-1936). Resums de tesis doctorals. Defensada l’abril de 1986, pp. 5. Sobre la pedagogia catalana del segle XX veure: Josep González-Agàpito Pedagogía. A Pere Lluís Font (coord.) (2002). Proa, Barcelona, pp. 189-218. Coordinada pel mateix Josep González- Agápito (1992) L’Escola Nova Catalana: 1900-1936. Eumo editorial, Vic.
4.    Memórias de la JAE. Madrid, 1907, 1908-1909, 1910-1911. J. Subirà (1924) La Junta de Ampliación de Estudios. Imprenta Alrededor del Mundo, Madrid. B. Delgado y J. Formentín (1980-1981) Influencias europeas en la renovación científica y pedagógica en Cataluña (1910-1912). A Perspectivas Pedagógicas n. 45-46, 39-49.
5.    S. Coll-Vinent (2009) Noucentisme i anglofilia: Matheew Arnold en l’obra de Joan Palau i Vera (1905-1919). A Temps d’Educació núm. 37, 2n semestre, 51-71.
6.    Laudo i Castillo, X i Monés i Pujol-Buquets, J. (2008) Les influències dels corrents internacionals a l’Escola Nova. A Pedagogia, política i transformació social (1900-1917). IEC, Barcelona, pp. 227-247.
7.    C. Vilanou (2008). Enllà del Noucentisme: lectura pedagògica de l’arquitectònica d’Eugeni d’Ors. A Pedagogía, política.... 107-144. Eladi Homs publicà a l’Almanach Noucentista, de 1911, l’article De les vocacions en el que convidava a la «desobediència» i a tirar endavant iniciatives, sense considerar entorns rutinaris, recordant a «Carnegie i tants  d’altres que avui són gent prominent en el món americà».
8.    Citat per Albert Balcells (2003) Puig i Cadafalch a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya. Els aspectes més polítics. A Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània. IEC, Barcelona, 220-221.
9.    De Pedagogia. A Catalunya 7 i 14 de gener 1911. Citat a Articles Pedagógics , pp. 5.
10.    J. Martí i Baiget (2002). Eladi Homs pp. LXIII.
11.    J. Gomis i Martí (2001) Eladi Homs, el meu mestre. Quaderns de Vilaniu, núm. 40, 31-38. També A. Galí, o.c., 3a part, 147 ss.
12.    Carta personal a A. Balcells, 19 abril 2001. Veure A. Balcells (2002) História de l’Institut d’Estudis Catalans. Vol.1. 1907-1942, 145-146.
13.    Carpeta 104/5 Homs, E. (Escola Elemental de Treball). Barcelona,1916-1932. Carpeta 498/6-1.(Consell d’Investigació Pedagógica. Mancomunitat).1914-1935. Arxiu Administratiu. Biblioteca de Catalunya. Barcelona.
14.    E. Homs (1934) Pedagogia i Educació. Mirem cap a Anglaterra. A La Veu de Catalunya. 12 de setembre, 1934, pp. 6 Text reproduït per S.Coll-Vinent , l.c. pp. 68-69.
15.    M. Batllori Ignasi Casanovas i Frederic Clascar. A Josep Montserrat Molas i Pompeu Casanovas (eds.) (2003) Pensament i Filosofia a Catalunya. IHEHCA, Barcelona, 67-74.
16.    J. Massot i Muntaner (2003) Església i Societat a la Catalunya Contemporània. Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona, pp. 86-89.
17.    J. Bonet i C. Martí (1990) L’integrisme a Catalunya: les grans polèmiques: 1881- 1888. Vicens Vives, Barcelona. J. Massot i Muntaner ( 1983) Antoni M. Alcover, deixeble de Félix Sardà i Salvany. A Randa, n.15, 631.
18.    S. Carrasco (1985.a) El paso del catolicismo social catalán al pluralismo de los católicos. A Perspectiva social núm. 21, 111-132. (1985 b) Els models políticosocials propugnats des del catolicisme. A Romanticisme, cultura i religió a Catalunya. Ed. Cruïlla, Barcelona,73-84.
19.    S. Coll-Vinent, l.c., pp.61. C.Vilanou (23008) Joan Bardina i la pedagogia de la voluntat. http: // www.edu.21.cat/ca/continguts/163.
20.    L’Ajuntament de Valls (Àrea de Govern) publicà un opuscle amb els articles escrits per E. Homs des de Chicago: El Chicago que va conèixer Eladi Homs (1907-1910). Oficina Municipal d’Informació, Valls.
21.    Del Nord-Americà. Un partit de football ruggby. Crónica de Valls, 16 novembre 1907, 1-2.
22.    Cròniques Quinzenals Nordamericanes. Crònica de Valls, 23 novembre 1907, 1-2
23.    Id. Crònica de Valls, 18 gener 1908, 2.
24.    Id. Crònica de Valls, 7 març 1908, 2.
25.    Crònica de Valls, 14 març 1908, 2.
26.    «Nostres propòsits”. La Veritat  (Valls). n.1, 2 febrer 1907,1. (Biblioteca de Catalunya). Sobre Valls: S. Roquer i L. Navarro (coords.) (2003-2008) Valls i la seva história. Institut Estudis Vallencs: Valls (5 vols).
27.    Crònica de Valls, 2 maig 1908,1-2.
28.    Crònica de Valls, 31 octubre 1908, 1-2.
29.    De les vocacions. A un amich sobre la seva. A Almanach noucentista.1911. Barcelona.
30.    Sobre el pragmatisme crític americà. Cleo H. Cherryhomles (1999) Poder y crítica. Pomares, Barcelona.
31.    Crònica de Valls, 12 juny l1909, 1-2.
32.    J. Pla El primer Quadern Gris. Dietaris 1918-1919. (Facsimil a cura de Xavier Pla). Destino, València, pp. 54, 94 ss, 65,71, 94r, 98,106, 110,114, 240 i 280.   
33.    Per situar el context, vegeu l’excel·lent monografia d’A. Balcells (2011) Els estudis universitaris catalans (1903-1985). Per una universitat catalana. IEC, Barcelona.
34.    A. Gali, o.c., 1a part, pp. 248-257. El Congrés va ser «un camp de batalla», el que hi havia en el fons era la defensa, amb l’aquiescència eclesiàstica, del dret de l’Església Catòlica a la inspecció de l’ensenyament primari o els Pressupostos extraordinaris de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, per raons morals i pels perills de la escolarització mixta. Vegeu: Esther Cortada Andreu (2008) Feminisme i educació als inicis del segle XX. A Pedagogia, política pp.199-226; (1998) Escuela mixta i coeducación en Cataluña durante la Segunda República. Instituto de la Mujer, Madrid. A. Pérez Bastardas (2003) Barcelona davant el Pressupost Extraordinari de Cultura, de l908. Ed. Mediterrània, Barcelona.
35.    Les tendències psicològiques de l’escola. Crònica de Valls 28 de maig 2010, 1-2.
36.    Notas sobre educación española. Crònica de Valls 5 i 12 de març 1910,1
37.    La borrachera de trabajar. Crònica de Valls  28 de maig 2010,1-2.
38.    La escuela de verano. Crònica de Valls  8, 15 i 22 d’octubre 2010.
39.    Les escoles d’Estiu per a Mestres. (Text reproduït a (2003) E. Homs... o.c.pp. 37-43.
40.    Josep Martí i Baiget (2002), o.c. ,p. LXXX.
41.    Isabel Vilafranca (2000) Maria Montessori (1870-1952): una mujer, un método. A Pedagogia del segle XX en femení. Facultat de Pedagogia, Universitat de Barcelona, pp. 42.