« tornar


Dossier: Les sortides professionals d'història

Ensenyar història

Ramon Arnabat Mata

 

Instruir, ensenyar, educar

Ensenyar història, o qualsevol altre matèria, és quelcom més que una professió; és, també, una devoció. Avui a les nostres escoles i instituts no s’instrueix, sinó que s’educa, i és per aquest motiu que ensenyar requereix, a més d’un bon coneixement de la matèria específica, la història en el nostre cas, unes determinades habilitats pedagògiques i una voluntat didàctica. Requereix unes dosis de compromís amb l’educació en general i amb el nostre centre educatiu en particular i, sobretot, fer la feina educativa a gust.

Ensenyar història a les escoles i instituts no gaudeix avui de gaire “prestigi”. Tothom ha sentit parlar del comportament dels alumnes, de les dificultats d’impartir docència a l’ESO, de la dissolució dels continguts històrics, etc. Però, en tot plegat hi ha part de veritat i part de xerrameca. El que vull dir és que avui ensenyar història als nostres centres educatius és tan difícil, o fàcil, com ho era fa uns anys, i que la clau està, més que en els alumnes, en l’organització interna dels centres i les habilitats dels professors. Almenys això és el que em diu la meva experiència com a mestre d’escola i professor d’institut al llarg de quasi trenta anys.

Malauradament, massa sovint l’opció de l’ensenyança és la que es tria una vegada s’han descartat les altres, com la darrera alternativa. I això, en part, es deu al desprestigi de la professió de professor que entre els uns i els altres (administració i professorat), hem aconseguit que calés a la societat catalana. Però jo reivindico la tasca del professor en general i la del professor d’història en particular. De fet, per mi ha estat sempre la primera opció i mai me n’he penedit, tot i que a vegades, ho he de reconèixer, he estat a punt de “tirar la gorra al foc”.

Per tant, no tot són flors i violes. Anem a pams. Per una banda i a nivell general, els darrers anys s’han estat canviant aspectes organitzatius i curriculars que han fet anar de corcoll alumnes i professors. A més, sovint aquests canvis s’han fet sense escoltar l’opinió dels que estan a la primera línia del front educatiu: mestres i professors. Per altra banda i pel que fa a la història, hem vist com els continguts pròpiament de la matèria s’han diluït progressivament en el poti-poti de les ciències socials. Ambdós aspectes, cal dir-ho, han dificultat la tasca dels professors en general i dels d’història en particular.

De la universitat a l’institut

Els cinc cursos de la llicenciatura o els quatre del grau d’història a la universitat han d’haver servit per formar l’historiador en el coneixement dels períodes i fets bàsics de la història del país i de la humanitat. Tots som, però, conscients que hi ha dos aspectes en els quals la formació universitària de la història és insuficient: els metodològics i els professionalitzadors. Per assolir ambdós aspectes, del tot necessaris per poder exercir professionalment com a historiadors (investigant, ensenyant, difonent, gestionant...), hem de cursar màsters específics. Caldria, però, que al llarg del grau d’història es treballessin més els aspectes metodològics i professionalitzadors, tot i que després cadascú s’especialitzés mitjançant els màsters en allò que més li interessés. És cert que avui els aspectes professionalitzadors s’estan incorporant als currículums del grau d’història, però, en canvi, els aspectes metodològics (treball en arxius, crítica documental o visual, recerca històrica de base, mètodes de treball especialitzats...) segueixen tan oblidats com abans.

Avui, extingit el vell Curs d’Aptitud Pedagògica (CAP), aquells llicenciats o graduats en història que vulguin fer classes als instituts públics o privats del nostre país han d’haver cursat el Màster en formació del professorat de secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d'idiomes. Es tracta d’un màster d'orientació professionalitzadora que té per objectiu una formació inicial basada en l'adquisició de les competències necessàries per exercir la docència en els centres d’educació secundària obligatòria, batxillerat, formació professional i ensenyament d'idiomes. El Màster té una part genèrica, de caràcter pedagògic, i una altra d’específica relacionada amb una matèria concreta i, en principi, és impartit per professors que tenen un contacte permanent amb la realitat educativa del país, o almenys això és el que caldria.
 
 Classe pràctica. Museu de la Topografia de l'Horror._Berlín_2011

Malauradament, molts d’aquests màsters són més teòrics que pràctics i no sempre compleixen la funció per a la qual van ser creats. Sovint el caràcter generalitzador tapa els aspectes específics de la metodologia de cada àrea de coneixement, en el nostre cas la història.

Amb la llicenciatura o el grau i amb el CAP o el Màster de formació del professorat, podem optar per presentar el nostre currículum als centres privats o concertats o bé per inscriure’ns a la borsa d’interins del Departament d’Ensenyament, i esperar que ens agafin per fer classes a l’escola privada/concertada, o bé per fer interinatges als instituts públics i de passada conèixer el país. Cal dir que tant una opció com l’altra ens permeten agafar experiència i afrontar la realitat, tot començant a posar en la pràctica tot allò que hem après durant la nostra formació universitària. Si la nostra opció preferida és presentar-nos a unes oposicions de professors de secundària per ingressar com a professors funcionaris de la Generalitat de Catalunya, és aconsellable inscriure’s a la borsa d’interins perquè, alhora que iniciem la nostra tasca educativa, acumulem punts per a les oposicions. Tot i que cal dir que les circumstàncies actuals no són precisament les millors ni per a les feines d’interinatge, ni per les oposicions.

Si tenim clar, però, que volem presentar-nos a les oposicions, cal que les preparem amb temps, tant en l’aspecte teòric, com en el pràctic. Des del mateix Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya s’organitzen cursos per preparar-les amb garanties, però a més d’aquesta formació teòrica i imprescindible, és recomanable el contacte amb professors d’història dels instituts que tinguin una llarga trajectòria com a docents i que puguin ajudar-nos en la part més pràctica de les oposicions. Finalment, cal recordar que a les oposicions s’hi presenta molta gent i sovint les places són poques i que, per tant, cal no desesperar-se si no superem les primeres. Hem de ser constants.

També cal advertir que en aquest poti-poti de les ciències socials en què està immersa la història en l’educació secundària, les places de professorat que surten i a les quals pot accedir un llicenciat o graduat en història són les de professor de geografia i història, i que les assignatures que impartirà seran les de ciències socials a l’educació secundària obligatòria i les històries i geografies específiques al batxillerat. A aquestes places hi poden accedir també els llicenciats o graduats en Filosofia i lletres, Geografia, Ciències polítiques, Sociologia, Humanitats o Antropologia.

L’accés a una plaça de professor de secundària, un cop superats els primers anys de provisionalitat, ens dóna estabilitat i seguretat. Seguretat econòmica, tot i els interrogants que provoca la crisi actual i les mesures contra l’estat del benestar, i estabilitat professional que permet, juntament amb una millora qualitativa de les nostres relacions socials, poder exercir en millors condicions la nostra tasca docent en el camp de la història.

A l’institut: recuperar el protagonisme i el prestigi de la història

Ser professor de secundària, obligatòria i postobligatòria és un gran repte i implica una responsabilitat molt gran (no sempre reconeguda per l’administració ni per la societat), ja que és en aquests anys quan es forneix la formació bàsica de la majoria dels ciutadans. En el cas de la història, això encara és més clar, ja que sovint els únics anys en què la majoria de la població tindrà un contacte directe amb la història, com a coneixement i com a metodologia, serà durant el seu pas pels instituts. De manera que la formació històrica de la majoria de la ciutadania és la que s’ensenya i s’aprèn als centres de secundària i d’aquí que la tasca del professorat d’història sigui importantíssima i impliqui una gran responsabilitat.

Un cop a l’institut, el professor d’història es trobarà amb la realitat: la migradesa de la dedicació horària per impartir el currículum establert, l’escassetat dels recursos materials i humans que es dediquen a l’àrea de ciències socials, en les quals, per exemple, no es preveu el desdoblament per fer classes pràctiques, al contrari del que passa en altres àrees. Com si la història no tingués també una metodologia que cal ensenyar i, per tant, no necessités un taller o un laboratori de ciències socials per fer-hi les pràctiques d’historiador. Una altra qüestió que cal afrontar és la diversitat de l’alumnat en una mateixa aula, la qual cosa fa que no sigui possible un discurs únic per part del professor, sinó que aquest ha de prendre en consideració la diversitat, per tal que tots els alumnes, partint del seu nivell, puguin assolir els coneixements que es considerin necessaris. Això obliga el professor d’història, que coneix molt bé i amb profunditat la història, a una tasca d’adaptació didàctica que faci assequible als alumnes allò que s’explica de manera que ho aprenguin. I per a això, malauradament, no estem gaire preparats.

¿El professor d’història ha de saber trobar aquell punt d’equilibri entre els continguts que cal ensenyar i les tècniques didàctiques que fan possible que la majoria dels alumnes els acabin aprenent. Un procés en què cal implicar activament els alumnes. Per això, saber molta història no és sinònim de ser un bon professor, però tampoc ho és ser un gran especialista en didàctica. El professor d’història ha de saber combinar història i didàctica. Ha de saber el que ensenya i com ensenyar-ho. En els darrers anys semblava que tan sols calia saber ensenyar, encara que no se sabés el que calia ensenyar. Era la reacció al que havia passat abans: saber què ensenyar, però no saber com fer-ho. Tant de mal han fet a l’aprenentatge de la història unes formes com les altres.  

 Setmana de viatge als camps nazis

Els professors de secundària, i els d’història encara més, han d’integrar-se en el centre on treballen i en l’àmbit local i comarcal on resideix el centre. Aquesta integració facilitarà molt la seva tasca docent ja que li permetrà participar de la dinàmica del centre i incidir-hi, alhora que li facilitarà la tasca formadora en poder relacionar la història general, amb la història local i comarcal. En aquest sentit mantenir la relació amb els centres d’estudis locals o comarcals, amb els arxius, museus, biblioteques... de l’entorn, és una bona pràctica que permet al professor el coneixement de la història i la realitat de l’entorn on treballa i exercitar-se com a historiador.

Finalment, el professor d’història de secundària ha de saber utilitzar els recursos externs al centre educatiu i que sovint engresquen als alumnes i els poden i implicar activament en aspectes més metodològics. Les visites, ben preparades i gestionades, a museus, centres d’interpretació, arxius, sales d’exposicions, elements i espais patrimonials, centres de recerca o documentació, jaciments arqueològics i altres elements històrics..., permeten tractar determinats aspectes de la matèria de forma més entenedora i, per tant, fer-los més comprensibles per als alumnes.  

Practicar i ensenyar a pensar històricament

El veritable repte del professor d’història d’institut és fornir d’un esquema històric nacional i internacional bàsic els alumnes i ensenyar-los a pensar històricament, per tal que puguin analitzar els fets històrics i el món actual de manera crítica, tot incorporant el concepte temps (cronològic). Avui dia, quan la informació històrica arriba als alumnes mitjançant canals molt diversos i aliens a les aules (cinema, televisió, internet...), és molt més important ensenyar-los i que aprenguin a pensar històricament que no pas conèixer uns fets determinats i de manera detallada. Hem d’ensenyar als alumnes a pensar críticament i per a això és necessari que els professors d’història d’institut mantinguin una doble dinàmica: contacte amb la universitat i pràctica d’historiador.

Massa sovint el professor d’institut perd el contacte amb la universitat: el professor no té gaire temps ni ganes, i la universitat no té cap interès per ell. Tot plegat, beneït per una organització de l’educació al nostre país que la divideix entre estudis universitaris i estudis no universitaris. És a dir, qualifica l’educació de 0 a 18 anys (infantil, primària, secundària), l’etapa bàsica i comuna, com a allò que no és. Aquesta divisió dicotòmica estableix un profund tall entre els uns i els altres que acaba perjudicant a tots dos; per exemple, els avanços historiogràfics de la universitat no s’incorporen als instituts fins al cap de vuit o deu anys. Les queixes dels uns i els altres son notòries, però son pocs els que intenten construir ponts (vegeu, com a exemple de bona pràctica, els cursos de formació permanent que s’organitzen des d’aquest Col·legi).  

 
Visita dels alumnes de l'IES Baix Penedès una exposició sobre bombardejos al Penedès

La universitat ha d’obrir-se als exalumnes que actualment exerceixen com a professors als instituts, i ha de fer-ho en un doble vessant: formatiu i investigador. Pel que fa al formatiu, cal ampliar substancialment els cursos d’actualització científica en l’àmbit de la història, que actualment recauen quasi exclusivament en els Instituts de Ciències de l’Educació (ICE), perpetuant la divisió entre ciència històrica i la didàctica de les ciències socials. Les facultats o departaments d’història han de treballar conjuntament amb els ICE per garantir la formació continuada dels professors d’història de secundària, tant en el camp de la didàctica com en el de la història. I, al seu torn, el Departament d’Educació ha de facilitar i potenciar l’assistència del professorat de secundària a aquests cursos d’actualització científica. Quant al vessant investigador, els grups de recerca d’història de les nostres universitats haurien d’obrir les portes a aquells professors d’institut que volen seguir fent recerca històrica, encara que sigui a un ritme diferent del dels professors universitaris.

Tan important com mantenir el contacte amb la universitat és el fet que el professor d’institut mantingui contacte amb la recerca històrica, sigui perquè la fa directament, o perquè està relacionat amb algun grup de recerca universitari o no. Difícilment podrem ensenyar història si no historiem, si no practiquem història, si no fem recerca històrica de base. De la mateixa manera que un professor de química ha de saber les tècniques de laboratori, un professor d’història ha de saber i transmetre les tècniques de l’historiador. I aquest aspecte tan oblidat en l’educació secundària pot esdevenir un element clau en la recuperació del prestigi i l’interès per la història per part dels alumnes. Segur que si dediquéssim algunes classes a treballar la metodologia històrica, amb exemples concrets i reconeixibles, els alumnes s’agafarien amb més interès unes classes, sovint massa teòriques.

Ensenyar història una bona opció

En aquest breu escrit no hem volgut amagar la realitat; al contrari, l’hem exposat perquè tan sols el millor coneixement ens permet prendre decisions encertades. Es per això que segueixo pensant i defensant que ser professor d’història d’institut és una molt bona opció per als llicenciats o graduats en història. Una bona opció individual, però també social, ja que, com he dit, la formació històrica de la majoria de la ciutadania del nostre país té com a base l’aprenentatge entre els 12 i els 18 anys. Això implica una gran responsabilitat social i un cert grau de compromís: educar no és el mateix que estar en una oficina d’un banc o en una cadena de muntatge, tasques tan respectables com la de professor, però diferents.

Si volem ser uns bons professors d’història de secundària, cal que estiguem ben formats, tant en l’aspecte científic de la història com en el didàctic i pedagògic general i particular. Si volem ser uns bons professors d’història, hem d’ensenyar a pensar històricament i, per fer-ho, a més de les teories i els fets, hem d’ensenyar la pràctica de la recerca històrica (mètodes i estratègies), hem d’utilitzar mètodes interactius. Hem de facilitar eines de coneixement i aprenentatge que permetin als alumnes construir les categories de temps i espais socials i, alhora, interrelacionar el passat amb el present i viceversa. I per aconseguir tot plegat és necessari que mantinguem el contacte amb la universitat i la relació amb la recerca històrica.

Ramon Arnabat Mata, doctor i professor d’història a la URV (2009-2011), professor d’història i director d’Institut d’Educació Secundària (1991-2009), mestre d’Educació General Bàsica (1981-1991

Bibliografia de l’autor relacionada:

Ramon Arnabat, “El professor institut historiador: una espècie en perill d'extinció”, L'Avenç, núm.215 (1997), pàg.70-71.

Ramon Arnabat i Cèlia Cañellas, “Quina història s’ensenya als instituts de Catalunya?”, “Dossier: Quina història s’ensenya?”, L’Avenç, núm.261 (setembre, 2001), pàg.54-59.

Ramon Arnabat i Cèlia Cañellas, “La història que s'ensenya i la història que s'aprèn als instituts: problemes i reptes de futur”, MaricióJuané (ed.), Pensar històricament. Ètica, ensenyament i usos de la història, València, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 2009, pàg.89-102.