« tornar


Dossier: Les sortides professionals d'història

Entre gàngsters i  batalles: documentar, preservar, interpretar i recrear el passat

M. Dolors Genovès

Enoch “Nucky” Thompson, polític i gàngster, passeja per l’Atlantic City de la llei seca amb barret i  corbata de llacet. Scarlett O’Hara i Rhett Butler s’acomiaden al llindar d’una mansió de nous rics, a l’Atlanta de la postguerra americana.  L’Andreu, un nen d’ulls grossos i mirada intensa,  s’asseu a taula per menjar les misèries d’una altra postguerra, la nostra.

 Boardwalk Empire (2010), Allò que el vent s’endugué (1939) i Pa negre (2010) recreen  l’espai i l’atmosfera on transcorre el temps d’una pel·lícula o una sèrie per a la televisió.  I aquesta responsabilitat recau sobre un departament artístic. La fidelitat de la batalla entre la Unió i els Confederats, la tria de canelobres que ha d’il·luminar una casa senyorial georgiana, la marca de les cigarretes que fuma un contrabandista d’alcohol, o les esquerdes d’una presó de la Catalunya rural de postguerra  marquen la solidesa i la versemblança d’una posada en escena.

El departaments de producció i el departament artístic s’encarreguen de les localitzacions, decorats, vestuari, atrezzo, perruqueria, maquillatge d’una escena. I el director artístic és el responsable d’aconseguir crear l’ambient i l’estil  d’una història  real o imaginària. Una història que ens trasllada al passat, més proper o més llunyà.

Per arribar a aconseguir aquest prodigi es necessita documentar espais, pintures, cadires, estores, convencions, menjars, façanes, protocols, barrets, pentinats, electrodomèstics,  vehicles, rètols publicitaris i, fins i tot, la manera de parlar dels protagonistes. És a dir, tot allò que fa versemblant un fragment d’època contribueix a construir una bona pel·lícula. Un film pot tenir una excel·lent fotografia, una acurada direcció d’actors i un bon guió, però si falla la direcció artística, ningú creurà en aquesta història.  

Fotograma de Boardwalk Empire  amb els actors Steve Buscemi (Nucky) i Paz de la Huerta

I és en aquest món de creació on els historiadors tenen un espai natural de recerca que posen a l’abast del departament artístic i del d’efectes especials. Hem de tenir present que molts escenaris cinematogràfics han estat creats de forma digital. La façana marítima de l’Atlàntic City dels anys vint, la gran protagonista de Board Empire, amb mansions, hotels, botigues, casetes de platja  i vaixells,  és una recreació feta amb tecnologia digital a partir de fotografies, targetes postals i mapes de l’època.  En canvi,  per documentar  l’exquisit vestuari d’aquesta sèrie de l’HBO americana va fer falta investigar en els fons pictòrics i fotogràfics del Brooklyn Museum i els del Metropolitan Museum of Art  de Nova York.  I ja que parlem de la tecnologia en 3D, cal recordar que els videojocs que il·lustren batalles de fa 1.000 o 200 anys, també necessiten el criteri i el coneixement dels historiadors per fer-les creïbles i reals.  La publicitat i les obres de teatre també són àmbits on la investigació històrica és present. Després, una munió de figurinistes, modistes, perruquers, escenògrafs, atrezzistes, maquilladors faran corpòria la recerca.

Encara ara recordo, amb una barreja de neguit i responsabilitat, el que va suposar documentar la sèrie de quatre capítols Andorra: entre el torb i la Gestapo (TVC, 2000), dirigida per Lluís M. Güell i amb guió de Joaquim Jordà.   Basada en fets reals, la sèrie narra la xarxa d’evasió que van crear catalans, andorrans i francesos durant la Segona Guerra Mundial a través de les muntanyes pirinenques. La xarxa facilitava, sobretot, la fugida dels aviadors britànics, posseïdors d’informació molt valuosa, perseguits per agents alemanys.   He dit neguit perquè allò que veurà l’espectador dependrà de l’encert de la teva recerca. No hi pot haver error possible.  I ja em teniu investigant, a Andorra i a França, com eren els rètols de les botigues de tabac del Principat o quina pel·lícula  s’estrenava el 4 de juliol de 1943 a Perpinyà.

Però els historiadors, a més de l’exhaustiu treball de documentar una època de  barret i llacet, també són els grans assessors dels continguts històrics. I no m’estic referint únicament a una cronologia ben feta, sinó als conceptes i interpretacions que fan avançar el coneixement del passat.  Els grans documentals de temàtica històrica necessiten l’assessorament d’un especialista coneixedor d’una època en concret.

Si el guionista té un sòlid bagatge, l’assessor el pot ajudar a ampliar les lectures,  suggerir-li testimonis, debatre conceptes i fer una lectura aprofundida del guió definitiu.  De fet, un documental històric, sigui de divulgació o d’investigació, no s’allunya del procés d’elaboració i comprovació d’una obra impresa. Només canvia el format. 

Hi ha també sèries documentals basades en guions fets per historiadors o grups d’historiadors. En aquest cas, el procés s’inverteix. Els responsables del documental hauran d’adaptar una narració al llenguatge audiovisual.  Escriure un guió no és una tasca complexa, però sí que exigeix un cert domini de l’ofici. És a dir: no és el mateix explicar el perfil d’un monarca en deu pàgines que caracteritzar un rei amb tres conceptes que, a més, s’hauran de plasmar en imatges.  Dit d’una altra manera, la major dificultat del gènere documental rau a sintetitzar i no errar en la tria. 

Per exemple,  el documental  Cambó (TVC, 1996) començava així: “Agitador, advocat, regidor, cosmopolita, seductor, ministre, autoritari, exigent, perfeccionista, milionari, culte, mecenes, admirat, odiat, pragmàtic. En definitiva un polític i dels grans. És Francesc Cambó. Verges 1876. Buenos Aires 1947.”  Era una manera d’explicar i resumir  la figura d’un dels grans líders del catalanisme conservador i les contradiccions de la burgesia liberal de l’Europa d’entreguerres. Després, vaig necessitar dos capítols d’una hora cada un per justificar aquest encapçalament.

Però no tan sols cal encertar en la síntesi.  Narrar bé és una condició fonamental per construir un bon relat.  I el relat es fa amb elements rellevants i amb situacions més quotidianes però que també expliquen un personatge o una situació.  Un altre exemple són els dos següents paràgrafs, del mateix documental sobre Francesc Cambó:                    

  “28 de juny de 1914. Hipòdrom de Longchamp a París. És el  Grand Prix, cita  obligada de l'aristocràcia política i social d'Europa. Entre els assistents hi ha Francesc Cambó, que ha acompanyat en una gira per París i Londres l'Orfeó Català i la seva gran amiga, la soprano Maria Barrientos. Puccini la va qualificar de reina del cant.”

“Cambó té 38 anys i en fa 18 que es dedica frenèticament a la política. S'estrena l'any 1901 com a regidor de Barcelona; el 1907 és ja diputat a les Corts per Solidaritat Catalana i, fins i tot, ha patit un atemptat a la carretera de Sants, a Barcelona, que per poc li costa la vida. Ara és un dels parlamentaris més reputats de la monarquia espanyola i un advocat d'èxit internacional. Però el seu origen és pagès, de l'Empordà.”

El que interessa d’aquest relat en concret és l’estratègia narrativa.  D’entrada, és necessari captar l’atenció de l’espectador, després ell decidirà si li interessa la proposta o canvia de programa.  Cal tenir  sempre present que qui  hi ha davant de la petita o la gran pantalla no pot rebobinar mentre l’emissió o la projecció és en directe (ho podrà fer en acabar el documental o la pel·lícula, si és que ha gravat el programa). Per tant, els conceptes han de ser clars per poder copsar el que s’explica. L’emissió en directe només admet una lectura.  No podem passar pàgina i recuperar allò que s’ha dit i s’ha vist. 

Els historiadors tenen, per tant, un gran camp de treball en el món de la ficció i la no ficció.  I, per acabar, no podem deixar d’esmentar la gran tasca lligada a la investigació, catalogació i conservació dels arxius fílmics, fotogràfics, videogràfics i sonors.   Cada dia la nostra societat produeix milers de documents gràfics i audiovisuals.  Les televisions descriuen i arxiven les imatges de producció pròpia o les que arriben de les agències internacionals per preservar  la història  del nostre present, que ja és passat. És l’arxiu que els investigadors hauran de fer servir, tard o d’hora, per copsar amb més detall, per exemple,  “les primaveres àrabs” o la “crisi financera i política d’Europa”.  Els documentalistes que tenen una formació històrica o similar estan qualificats per seleccionar i descriure aquests documents. Si, a més, hi afegeixen el grau d’Informació i Documentació,  podran gestionar i preservar el material.  Però més enllà del present, encara tenim un passat per descobrir o catalogar. Les editorials, els museus, les biblioteques, els arxius nacionals, les filmoteques  reben cada dia col·leccions fotogràfiques, videogràfiques, sonores... que necessiten un procés de selecció i un treball de descripció i catalogació. És una feina que no s’acaba mai.


Autor: Agustí Centelles. Barcelona, juliol 1936

Un treball minuciós que requereix coneixements, paciència i dotació econòmica.  Però on la descoberta d’un detall, la numeració d’un carrer, la identificació d’un personatge, l’autoria o la localització d’un establiment donen una gran satisfacció personal i professional. I facilita la tasca dels investigadors, periodistes i documentalistes que poden fer-ne un ús responsable amb la certesa que allò que diu el descriptor és encertat. Durant anys, molt material fotogràfic o fílmic s’ha conservat sense referenciar-ne l’origen, ni adjuntar fitxa descriptiva. I, realment, ha estat un problema afegit a la complexitat de narrar una història

Acabem. La ficció, la no-ficció i preservar els documents sonors, fotogràfics i fílmics obren un gran ventall als joves i no tan joves historiadors.  És un treball que emociona perquè saps que allò que vas descobrint amb paciència, coneixement i mètode també ho podràs compartir amb moltes més persones que confien en el rigor i la solidesa de la teva recerca.

 

M. Dolors Genovès. Periodista i historiadora. Directora de documentals històrics i professora de la Universitat Ramon Llull.