« tornar


Estàndard i correcció en el català actual. Repercussions en el model de llengua de l’ensenyament

 

Taula rodona del 8 de març adaptada i narrada per Joan Abril Español, professor del Col·legi

 

¿Com és el català estàndard? ¿Quins són els criteris de correcció que apliquen els mitjans de comunicació? ¿Com és el model de llengua de l’ensenyament? ¿Com es coordina la Secció Filològica amb l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació? ¿Hi ha distància entre la normativa i els diversos models de llengua? ¿Cal que n’hi hagi? ¿Per què? Preguntes a les quals, en un debat entre representants dels mitjans de comunicació, de l’ensenyament, la universitat i la Secció Filològica, podem trobar respostes que aposten pel diàleg, ergo per la coordinació i sobretot pel compromís de cercar els models de llengua que permetin sobretot comunicar-se en català, però no un català que menystingui la genuïnitat a qualsevol preu i que, per tant, menystingui les bones pràctiques lingüístiques en els diversos àmbits del domini lingüístic.

Acompanyeu-me en aquest debat –¡no us en penedireu!–, que cerca el diàleg i la complicitat institucional per tal de fer més propera la relació entre les funcions acadèmiques, les dels mitjans de comunicació i les de l’àmbit de l’ensenyament. A partir d’ara, el que llegireu no és una transcripció literal del que es va dir, sinó una adaptació.


 
 
D'esquerra a dreta: Joan Badia, Llorenç Comajoan, Isidor Marí, Lluís Payrató, Albert Pla Nualart i Ernest Rusinés

Primer torn d’intervencions

LLUÍS PAYRATÓ (moderador, catedràtic de Lingüística Aplicada a la UB). L’estàndard en el món de l’ensenyament és un tema poc tractat. Una altra qüestió són les innovacions: si vénen de l’àmbit acadèmic, els mitjans de comunicació tendeixen a rebutjar-les; si vénen d’escriptors, tendeixen a admetre-les.

ISIDOR MARÍ (president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans). El Consell de Govern de la Secció Filològica vol trobar formes de relació operatives amb els sectors de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, i reprendre la cooperació en l’estandardització. Cal gestionar les discrepàncies en un entorn de confiança i de diàleg. L’intercanvi públic de retrets no hi contribueix pas.

¿Què podem fer des de la Secció Filològica per a la competència lingüística satisfactòria en el món educatiu? La competència normativa és part indispensable del component lingüístic, però la competència normativa no és primordial en el doble sentit de la paraula, i no pot ser el punt de partida de les pràctiques d’aprenentatge. Començar a fer activitats d’aprenentatge a partir de bateries d’exercicis no és la manera, ni la finalitat última o principal. L’aprenentatge és propiciar l’interès, la confiança i la voluntat d’usar la llengua d’una manera real, efectiva. Cal treballar la competència comunicativa, treballar l’autoconfiança, la motivació.

Aprendre una llengua és adquirir i gestionar en les situacions adequades un repertori de varietats, registres o estils, entre els quals el model formal de llengua culta (més vinculat a les propostes normatives) hi ocupa un lloc destacat, però no únic i excloent, perquè la versatilitat lingüística ha de permetre als aprenents anar des de les opcions locals i col·loquials fins a les més generals, més cultes i més especialitzades, segons els casos en què s’hagi de comunicar.

En el context actual, de canvi lingüístic accelerat, és imprescindible que s’exercitin els recursos de creativitat lingüística, que s’aprengui a innovar, a inventar, tant en nivells col·loquials com en nivells cultes i a partir dels recursos propis del català, i que s’arribi a discernir quan són útils els manlleus d’altres llengües, i quan són interferències innecessàries i pertorbadores.

Primera pregunta: ¿És convenient reduir la distància entre els criteris normatius i l’ús estàndard dels mitjans de comunicació? La resposta és no necessàriament, depèn de com s’entengui aquesta reducció de la distància, perquè en català és necessari que hi hagi un ventall molt complet, des dels parlars més locals i espontanis fins al model general de llengua culta, i que no ha d’ocupar tot l’espai de comunicació de massa, també és bo que hi hagi una variació dialectal dins la varietat comuna o estàndard.

Les orientacions normatives fins ara es basaven en la llengua escrita culta. Ara han de donar compte de formes de la varietat estàndard noves, atenent a una variació interna, i és el que fa la Secció Filològica. I ara apunto una cosa nova que no crec que sigui la responsabilitat de la Secció, que és regular l’espontaneïtat del llenguatge col·loquial. Pot ser convenient consensuar criteris, com ara en el cas del col·loquial de ficció, però crec que no és estrictament la responsabilitat de la Secció Filològica.

Segona pregunta: ¿Com és possible avançar? En el camp educatiu hem buscat fórmules de cooperació, com ara la Guia d’usos lingüístics de l’Institut Universitari de Filologia Valenciana.

Tercera pregunta: ¿Quin paper hi té cada institució? Hi ha d’haver sistemes de relació operativa, basats en les dificultats i discrepàncies, però amb un diàleg sense retrets públics.

JOAN BADIA (professor de llengua catalana i literatura i exdirector general d'Innovació Educativa del Departament d'Educació). Tant en l’ensenyament primari com secundari es treballa la competència comunicativa, la lingüística i la literària. Aquesta competència no és responsabilitat només del professorat de llengua, sinó de tot el professorat. Han de saber adequar el discurs en diferents contextos. No hi pot haver un únic discurs. Aquesta és la noció de competència. Hem de fer que els nostres alumnes s’adeqüin a cada la situació comunicativa. Per a això es donen quatre supòsits: primer, el coneixement progressiu per part dels alumnes; segon, la necessitat de dominar les habilitats lingüístiques de manera pragmàtica; tercer, un ensenyament basat en textos reals, i també en textos usuals de la vida escolar, i això no exclou els textos literaris, i quart pressupòsit, evitar de donar una importància excessiva a l’error. Entenem que l’error és una eina pedagògica.

Abans, el model de llengua era inflexible, la llengua s’entenia com un referent sempre correcte. L’escola ha de tenir com a centre el model de llengua que anomenem estàndard: el dels mitjans de comunicació, el del sector socioeconòmic, etc. El domini de l’estàndard ha de ser progressiu. Necessitem un model de llengua flexible, d’adequació als registres.

¿És convenient reduir la distància? Hem de dir que necessitem una llengua més adaptable, més flexible. Per tant, sí que ho és.

¿Quin ha de ser el paper de les institucions? Les universitats i el mateix Institut d’Estudis Catalans han de fer les seves propostes. L’escola hi ha d’estar atent i adaptar les decisions que es prenguin en l’àmbit pedagògic.

¿És excessiva la distància entre la llengua escrita i l’oral? No és un problema de la nostra llengua, sinó de la majoria de llengües.

LLORENÇ COMAJOAN (professor de Filologia a la Universitat de Vic). ¿És convenient reduir la distància? Cal distingir entre la distància real i la distància percebuda. No és gaire gran, però la percepció social és excessiva. Dos fets: la normativa no ha anat de bracet amb la llengua estàndard. Hi ha una tendència gramaticalista centrada en la forma (per exemple, quadre de pronoms). No hi ha d’haver massa distància: els factors psicosocials són cabdals a l’hora d’aprendre i usar una llengua, i hem de tenir en compte els registres.

¿Com es redueix la distància? Tres possibles maneres: la primera, que la normativa s’acosti a l’estàndard (la Secció Filològica va massa lenta a actualitzar les normes).

En segon lloc, cal que la pragmàtica normativa tingui en compte els seus usuaris. La gramàtica s’ha d’adaptar als usuaris, s’ha de buscar la manera més idònia per explicar-la a la societat. La tercera manera de reduir la distància és fent una reforma normativa, tot i que aquesta reforma no necessàriament faria que els alumnes aprenguessin més ràpidament la normativa. S’ha de tenir en compte la situació social del català.

¿Quin paper hi té cada institució? La Secció Filològica és important, però perd prestigi perquè és poc àgil. La universitat ha d’establir ponts de diàleg amb la Secció Filològica.

ALBERT PLA (responsable lingüístic del diari Ara). Hi ha diferència entre la normativa i l’estàndard dels mitjans de comunicació. Aquests tenen el dret i el deure de fer-ne una transgressió. Aquesta transgressió queda reflectida en els llibres d’estil dels mitjans de comunicació. El model de normativa posa més l’accent ens els valors simbòlics de la llengua, mentre que el model dels mitjans posa més l’accent en els valors instrumentals de la llengua. Una llengua és un instrument de comunicació, que ha de permetre de dir-ho tot amb la màxima subtilesa.

És bo reduir la distància. La distància és negativa sobretot quan hi ha un encasellament. Hi ha distància entre norma i ús. Hi ha massa conservadorisme. També hi ha un problema d’ús, que s’acosta massa al castellà.

¿Quina és la posició del corrector? Els correctors estem en una posició privilegiada per fer una valoració crítica de la norma. Potser la norma es podria flexibilitzar. El llibre d’estil és com una mena de diari de bord d’aquesta flexibilització. El binomi correcte-incorrecte passa a ser adequat i no adequat. Tot això ha permès flexibilitzar la normativa.  La flexibilització, però, ha topat amb un nucli sintàctic irreductible. ¿Per què irreductible? Perquè el seu aprenentatge costa tant que la seva transgressió unilateral per part d’un mitjà provocaria un desconcert molt gran a certs usuaris.

Hi ha punts de la normativa fixada per Fabra que no han estat prou seguits. ¿No és moment que alguns d’aquests punts els flexibilitzem? Una gramàtica ha de descriure una llengua. El que no té sentit és crear dificultats absurdes. Caiguda de preposicions, relatius, per i per a... Per què són tan impaïbles. Hi ha conflicte entre interferència i convergència sintàctica. El sistema rebutja la norma, i per això l’error acaba sent sistemàtic.

ERNEST RUSINÉS (cap del Servei Lingüístic de TV3). Jo em centraré en l’estàndard. El col·loquial és molt més complex. És convenient reduir la distància. Hi ha una norma social. Per exemple: cal que continuem defensant en l’estàndard l’ús de barco? La norma social: ¿barco és correcte? Hi ha gent que dirà que això és incorrecte. Proper i pròxim, firmar i signar... són opcions estilístiques, però hi hagut una tendència en què s’ha afavorit una opció: firmar, pròxim, etc. Els mitjans de comunicació hauríem d’anar més alhora. No cal que cadascú marqui el seu propi model. Hem de tenir en compte l’escola.

Pel que fa a la sintaxi, per als lectors i l’audiència sol ser menys cridanera. Els passa més inadvertida. Cal un debat, però sobretot de portes endins. Cal que hi hagi més difusió sobre les actualitzacions del diccionari de l’Institut, i també que aparegui la nova gramàtica. Hem de sacrificar singularitats en els mitjans de comunicació per anar tots alhora. La universitat ha de fer de pont entre l’Institut i els mitjans de comunicació. L’escola és fonamental també.

Torn tancat dels ponents

ISIDOR MARÍ. Molt important el que ha dit en Joan Badia. La gent no s’interessa per una llengua perquè l’apassionin les regles gramaticals. La llengua és semblant a la música. El primer que cal és que s’adoni que la llengua és una meravella. La gramàtica es basa en la llengua culta, però també té en compte la variació geogràfica i la variació estilística i social. Quan es parla de vaixells o barcos..., hem de pensar que també hi ha bots, velers, llaüts, balandres... Cal flexibilitzar i no reduir el ventall.

JOAN BADIA. Els mitjans de comunicació sou mestres, feu una feina docent. La llengua espontània no existeix. Per mi la literatura continua sent un punt de referència per treballar la llengua.

LLORENÇ COMAJOAN. Hem de tenir una gramàtica normativa que sigui pedagògica. S’han d’incloure més qüestions d’aprenentatge. Ens hem de conèixer molt més i hem de saber com escriuen els alumnes universitaris.

ALBERT PLA. ¿Per què els estudiants universitaris no tenen idea sobre normativa? Perquè la gent no hagi de patir amb la normativa, doncs, s’ha de canviar. Si algú digués “m’oposo a que...”, si això estigués legalitzat, aleshores no seria especialment conflictiu en el terreny de la sintaxi. Jo crec que hauríem d’intentar que la futura gramàtica normativa arribés fins on va arribar Joan Solà o fins i tot una mica més enllà.

Torn dels assistents

ISOLDA (comentari adreçat a Ernest Rusinés). El verb caldre ha desaparegut, ha passat a fer falta i a ser necessari. ¿Com és això?

ERNEST RUSINÉS. Totes dues o totes tres són bones. Potser en una època determinada es va donar prioritat a les formes que esmenta.

LLUÍS DE YZAGUIRRE. El problema fonamental de l’escola és la comunicació (tenim com a exemple un extècnic del Barça, que destrossa el català i el castellà).

JOAN BADIA. El problema de l’escola és com saber-se comunicar.

ISIDOR MARÍ. La classe de català consisteix en una bateria de pronoms febles, i això és contraproduent.

ALBERT RICO. Necessitem un estàndard del col·loquial. De fet, tot el col·loquial que no és normatiu tendeix a desaparèixer. Hi ha l’oblit del llavontes, llavonses... El problema és que els escriptors i traductors no s’atreveixen a vegades a usar formes com allavonses, llavons, allavòrens, com a variants més col·loquials del culte llavors.

ISIDOR MARÍ. És bo que hi hagi variació estilística. És innecessari que l’acadèmia faci un manual de normativa col·loquial. Però caldria fer, potser, el col·loquial comú, que resultaria més útil per a tothom.

SR. X [nom inaudible]. Una alumna xinesa va enganxar a la primera la combinació dels pronoms febles. El que cal en general, però, és elevar el nivell de la gent.

JOAN FERRERONS. Falta retòrica. No se sap escriure un correu electrònic, un currículum, una carta... S’acaba el batxillerat i no se sap redactar bé. Caldria, a més, unes normes més clares.

JOAN ABRIL (professor del Col·legi de Doctors i Llicenciats). La pregunta és per a en Joan Badia, que ha esmentat que els textos literaris amb els quals es treballa en l’ensenyament són, entre d’altres, de Francesc Parcerisas, Sergi Pàmies, Quim Monzó... M’agradaria saber com enfoqueu les qüestions sintàctiques que poden aparèixer a les seves obres, com ara “l’hi diré” al costat de “li ho diré” o “hi han tants llibres” al costat de “hi ha tants llibres”, de tal manera que l’alumne no se senti aclaparat pel fet de veure que la normativa fixa la solució “li ho diré”, per exemple, o “hi ha tants llibres” i que, en canvi, en una lectura que es treballa vegi una altra cosa. M’imagino que del que es tracta és de fer aquest acostament didàctic entre la normativa i les diverses variacions lingüístiques, d’una manera no traumàtica.   

JORDI SALLA, de Tàrrega. Em sento estrany en el meu propi país. ¿Per què no dobleu pel·lícules en català occidental?

 Darrer torn de la taula

JOAN BADIA. ¿Per què el batxillerat científic domina més la llengua en general? Hem de pensar en el tercer principi, el logicisme, perquè comencen a tenir mentalitat científica. Ara, no sé si una carta més informal o un correu ho sabran fer bé.

En les últimes proves de l’informe Pisa del 2009, Catalunya ha quedat per damunt de la mitjana de la majoria de països de la Unió Europea (Alemanya, Dinamarca, França, Gran Bretanya...); per tant, això deu voler dir que els nostres mestres i professors fan les coses més bé del que ens pensem.

Jo només faig classes a l’ESO i no a batxillerat. Sí que en alguns casos puntuals he explicat la diferència entre li ho i l’hi. En alumnes de l’ESO no ho trobo ni pertinent ni adequat. Si tingués alumnes de batxillerat m’hi estendria més.

LLORENÇ COMAJOAN. Hem de buscar maneres més funcionals d’ensenyar la llengua, el que passa és que hem de pensar en uns mínims. Molts de nosaltres donem prioritat al fet que escriguin bé, i si s’ha de retallar es fa en aspectes normatius com els del cofre. Els mínims són saber entendre un text i escriure.

ISIDOR MARÍ. No necessitem una norma que digui “hi ha sempre i hi han mai”, o que digui “li ho sempre i l’hi mai”. Tampoc volem una norma que digui que és absolutament indiferent i fes el que et doni la gana. Necessitem una norma que descrigui la variació que hi ha i que orienti en quins casos és millor, o en quines zones, usar una solució o una altra. I això és el que fa aproximadament la sintaxi que gairebé tenim acabada, i crec que és la norma que necessitem. A vegades, però, no és que la gramàtica sigui rígida, sinó que a vegades l’aprenent té una mentalitat una mica massa rígida.

ALBERT PLA. El dilema de triar entre ensenyar la normativa o ensenyar a escriure bé no hauria de plantejar-se. La normativa hauria de ser prou intuïtiva perquè s’acabés escrivint bé i dominant la normativa. Hauríem d’acabar de combatre la convergència sintàctica i combatre amb totes les forces el que són les interferències; és a dir, deixar de defensar el que hauríem pogut ser per defensar el que som.  “Li ho diré” no ho diu ningú. Sí, rectifico, sí que ho diuen en determinats dialectes, però a Barcelona no. Un altre exemple, hi ha llocs que diuen “li’n portaré tres” i en d’altres “n’hi portaré tres”, però potser és millor que aprenguin “n’hi portaré tres”... Si la futura gramàtica no obre el cofre sagrat i flexibilitza les normes que conté posarà un obstacle important a la normalitat del català.

ERNEST RUSINÉS. A TV3 es fan els doblatges en un presumpte col·loquial central i no s’ha fet cap altra opció, el col·loquial té també una part artificial, perquè no tothom s’hi sent reflectit. En els doblatges, es basa en bona part del català central. Ens estem centrant molt que els alumnes n’han d’aprendre més. La normativa sí que hi ha de ser, però hem de pensar què hem de fer si hi ha alumnes que no assimilen certes normes.

LLUÍS PAYRATÓ. Moltes gràcies al Col·legi, a la Lídia en particular, la de les preguntes! (promotora del debat), també al públic, als ponents, i només una qüestió important: la coordinació, hem d’anar tots alhora, perquè qui realment hi sortirà guanyant són els parlants. Moltes gràcies.

Darreres notes l’endemà de la taula rodona

Faig unes cerveses amb els amics al cafè de plaça, i xerrem de teatre, de la bandera espanyola –que fa més de vint anys que no es penja a Vilassar de Dalt–, i les converses són creatives, espontànies, amb tot el que representa la col·loquialitat, tan ben descrita pel nostre moderador Lluís Payrató, i m’adono que a la majoria d’exàmens del certificat D de Política Lingüística o del Consorci, l’exercici, per exemple, de combinació binària de pronoms febles reprodueix un registre plenament col·loquial, i això provoca un neguit considerable als pobres examinands.[1] Malgrat l’ensinistrament gairebé malaltís del professor de torn, els pobres alumnes pateixen una certa esquizofrènia entre català normatiu i català col·loquial genuí (no recollit per l’IEC, és a dir, allò que no han d’emprar a l’examen). ¿Una paradoxa? Regla d’or per als examinadors d’un certificat de català: no demanis que els examinands resolguin una qüestió gramatical que hagi estat objecte de controvèrsia entre els especialistes. És contraproduent i a la llarga provoca rebuig social: “El català és molt difícil!”.

Prenc la paraula a tots els ponents, que manifesten la conveniència d’un col·loquial comú que podria també fixar o recollir la Secció Filològica, amb la participació, naturalment, de totes les institucions o entitats implicades. I també la necessitat que l’elaboració de proves s’ajusti a la realitat i s’adeqüi a la varietat estàndard. Falta sobretot més pedagogia de les variacions lingüístiques, més creativitat, més seducció per la llengua. La Filològica no ha de ser pas el gran apòstol de la llengua que ens ha de salvar els mots. Només la coordinació i la cooperació de tots els agents implicats, amb una política ferma del govern de torn, ens salvarà la llengua i ens salvarem nosaltres mateixos, perquè dignificarem el país. I ja no debatrem  les distàncies de registres lingüístics, sinó les distàncies sobretot d’autoestima per avançar cap a un horitzó on prevalgui la innovació, la creació, i això es fa des de les emocions, des dels sentiments, factors clau per fer avançar una llengua cap a la plena normalitat.

Cafè de la Plaça. Vilassar de Dalt, 9 de març del 2012

 

[1] Ex. 1: I qui no _____recorda, dels Carnestoltes d’abans? Un exemple que es podria trobar en un capítol de qüestions controvertides de sintaxi, perquè està en un procés de gramaticalització alt: I qui no s’enrecorda dels Carnestoltes d’abans?, al costat de la solució que s’esperaria I qui no se’n recorda, dels Carnestoltes d’abans?

   Ex. 2: No li deixaré més. Si el veus, fes_____ saber. En aquest exemple, a més, hi ha un oblit pronominal, ja que el verb deixar exigeix un complement directe, com ara “el cotxe, no l’hi deixaré més...”. A banda d’això, una frase també plenament col·loquial com aquesta, si més no en la varietat del català central, demana “fes-l’hi saber”, és a dir, una reducció de “li-ho” a “l’hi”, si volem que sigui una solució adequada al registre. Un exemple, doncs, que entraria novament en el capítol de qüestions controvertides de sintaxi.

 

« tornar