« tornar


Helena Ferrer i Francesc Garriga reben el Premi Ramon Fuster

El 6 de març es va lliurar el Premi Ramon Fuster a Helena Ferrer i Francesc Garriga en un acte presidit per Francesc Homs, conseller de la Presidència de la Generalitat.  

El Premi Ramon Fuster va néixer l'any 1979 amb la voluntat de reconèixer la tasca dels col·legiats que s’havien distingit per la defensa de la llengua i la cultura catalanes en l’àmbit de la docència. La Junta de Govern de l’època va decidir donar-li el nom de qui fou el nostre degà des del 1969 fins al 1976, en homenatge a la seva memòria.

Des del 1980 diverses personalitats, pertanyents a un ampli ventall de disciplines, han rebut aquest guardó: Maria Aurèlia Capmany, Joan Triadú, Ramon Aramon, Albert Balcells, Josep M. Casacuberta, Enric Lluch, Oriol Martorell, Joaquim Montoriol, Josep Ruaix, Joan Ruiz i Calonja, Carme Serrallonga, Josep Vallverdú, Martí Boada i Maria Teresa Codina, Ramon Juncosa, Josep Solans, Marta Mata, Manuel Satué, Joaquim M. Puyal. Jordi Sarsanedas i l’Institut Escola, Octavi Fullat. Mercè Izquierdo i Salvador Carrasco.

En aquesta edició, la Junta de Govern va decidir concedir el premi a Helena Ferrer, com a reconeixement a la seva tasca docent i pedagògica en el camp de les matemàtiques; al seu compromís personal en la defensa i l’enaltiment de l’escola catalana, la llengua i la cultura del país, i al seu eficaç lideratge al servei de la professió docent com a degana del Col·legi.

D’altra banda, la Junta també va concedir el Premi a Francesc Garriga com a reconeixement a tota una vida de treball esforçat i fecund en l’ofici de mestre; al mèrit d’haver exercit més enllà de l’aula amb el seu exemple i el guiatge continuat a tants exalumnes; a la seva meritòria aportació a la literatura catalana amb la seva obra poètica.

Elogi d’Helena Ferrer Mallol 

Helena Ferrer Mallol: Les matemàtiques, l’educació i el compromís amb Catalunya

Mireia Montané

És amb gran satisfacció que avui faig l’elogi d’Helena Ferrer, guardonada amb el premi Ramon Fuster Rabés 2013, concedit per unanimitat per la Junta de Govern del Col·legi.

Helena Ferrer Mallol va ser degana del Col·legi des de 1977 a 1983 i, com dic en el títol “Helena Ferrer: les matemàtiques, l’educació i el compromís amb Catalunya”, vull destacar la passió d’Helena Ferrer per les matemàtiques i pel seu ensenyament, i la passió per Catalunya i per la llengua i la cultura catalanes.

Seguiré un ordre cronològic, que és el que hem seguit en les nostres converses prèvies, i destacaré especialment tres períodes de la seva vida que considero significatius: el parvulari, els estudis a la universitat i el deganat del Col·legi, sense oblidar, però, els aspectes polítics de la seva biografia, com per exemple, el període de diputada al primer Parlament de Catalunya, els anys 1980-84, després de la dictadura franquista.

1937. L’Helena Ferrer neix en plena Guerra Civil

Neix el 1937 a Llançà, en plena Guerra Civil. Els pares vivien a Barcelona, però eren de Llançà i van decidir anar-hi a viure durant la guerra. El poble patia els bombardejos que es feien contra la línia de tren de Portbou. El creuer Canarias, sota el comandament franquista, solia bombardejar un viaducte que hi ha a Colera, que no va ser destruït perquè el van camuflar i des del mar no el veien bé. El dia abans del naixement de l’Helena hi va haver un gran bombardeig.

Al 1939, acabada la guerra, la família torna a Barcelona, ja que el seu pare tenia la feina a Can Carandini, una casa d’estilogràfiques a la Ronda Universitat (recordeu les plomes estilogràfiques Parker?, l’olor de la tinta de l’estilogràfica? ) i més tard es va dedicar a la il·luminació (recordeu la primera il·luminació del Barça?)

Però les vacances les seguiran passant a Llançà. Allí aprèn a ballar sardanes de manera perfecta i elegant.

Té un germà, Francesc Ferrer Mallol, advocat laboralista que comparteix despatx amb Francesc Casares a Barcelona, eficaç i útil per a moltíssima gent . Francesc Ferrer ha estat director general de Treball. I ha impulsat el PIRMI, tan important per a les persones amb menys recursos. I té una germana, Maria Teresa Ferrer Mallol, historiadora, professora d’investigació del CSIC, a la Institució Milà i Fontanals de Barcelona, membre de l’IEC i especialista en història medieval de Catalunya.

Helena Ferrer

Parvulari Montessori

Com sabem i ha provat reiteradament la recerca educativa, una bona educació en els anys del parvulari garanteix l’èxit posterior en els estudis. I així es confirma una vegada més en el cas dels germans Ferrer Mallol.

El curs 1940-1941 els pares matriculen l’Helena al parvulari Montessori del carrer Aribau 155, entre Còrsega i París, baixant a mà dreta. Hi fa el parvulari i la primària dels 3 als 8 anys. És un dels millors parvularis de Barcelona, dirigit per Dolors Canals.

El parvulari es trobava en una torre modernista neogòtica, obra de l’arquitecte Ferran Romeu i Ribot, construïda el 1901-1902, que encara avui es pot veure, amb una ampliació de quatre pisos més a sobre. Va fer-la construir el propietari Conrad Roure. Per això hi ha com a símbol un roure, un baix relleu escultòric preciós a la façana: sòlid i bonic com un roure, com ho seria l’Escola Montessori que s’hi va instal·lar posteriorment, quan algunes torres de l’Eixample es van convertir en escoles. La torre Roure, de planta baixa i un pis, responia als principis noucentistes d’escola “bella”, lluminosa, néta, confortable, espaiosa . Allí van anar els germans Ferrer Mallol. Era una escola de l’Ajuntament. Hi havia 38 alumnes per aula, fet que no impedia una educació molt individualitzada. L’Helena, als 7 anys era una alumna brillant que substituïa les senyoretes quan alguna d’elles havia d’absentar-se de l’aula. ja va començar a fer classes. Li deien que expliqués les coses al seus companys, i ella ho feia, i s’ocupava dels de parvulari de 3 i 4 anys. Tot i ser 38 alumnes per aula, ella recorda que la professora trobava temps per ajudar-los personalment un per un. Cada alumne anava al seu ritme. La coeducació era un fet natural, la convivència entre nois i noies era normal, com a la vida mateixa. Tot es feia en català i també componien paraules en castellà. Quan calia una mica de calma i silenci, tancaven els finestrons, quedaven a les fosques i, tancant els ulls, aplegaven les mans i posaven el cap al pupitre, fins que havien descansat i s’havien apaivagat tant els alumnes com la mestra. Els pupitres eren taules a la seva mida, de colors rosa i blau, i portaven bates blanques amb llaços rosa les nenes, i blaus els nens. Cantaven i feien dansa rítmica, seguint el mètode Llongueres basat en Dalcroze, a la sala senyorial, àmplia i amb un mosaic preciós. L’escola feina l’olor especial dels materials Montessori: lletres de paper de vidre, les construccions, les barretes de fusta, les composicions, etc. L’emoció de passar a la tercera classe, al segon pis, la dels grans, amb els dibuixos i tots els materials propis.

El 1913 (ara fa 100 anys) s’havia creat a Barcelona la primera Casa dels Nens, a la casa de la Maternitat, per impuls de Joan Palau i Vera (mestre de l’escola Nova, juntament amb Joan Bardina i Alexandre Galí, durant la Mancomunitat), que n’era el director i que havia assistit al curs internacional que la doctora Montessori feia a Roma i que el 1916 faria a Barcelona. Es crearien fins a 30 parvularis amb el mètode Montessori a Catalunya, que ella mateixa supervisava en les seves llargues estades a Barcelona. S’hi feien els seus experiments i s’hi utilitzaven els seus materials, que es van convertir en una bona indústria. El mètode Montessori encaixà com un guant a la societat catalana noucentista pels seus ràpids i bons resultats, que permetien escolaritzar tot tipus d’alumnes, que era el que es necessitava en una societat que estava creixent molt demogràficament i s’havien de crear moltes escoles i alfabetitzar la meitat de la població. Era el mateix desafiament que es trobaven als Estats Units. Quan Eladi Homs va tornar dels EUA, estava entusiasmat amb el mètode Montessori, que allà feia furor, i amb John Dewey. Maria Montessori s’havia fet molt popular arran de les seves estades als Estats Units. Eladi Homs promou el Consell de Pedagogia i Maria Montessori dirigeix a Barcelona un laboratori vinculat a l’IEC. Era una pedagogia científica i sistemàtica., que va comptar amb el suport de la Lliga Regionalista i l’oposició dels sectors integristes. Escola activa i catalana van ser sinònims.

La directora del Parvulari Montessori d’Aribau, 155, el de l’Helena, als anys quaranta, era la senyoreta Dolors Canals Ferrer, que també havia anat becada a Roma per participar en el curs Internacional de la doctora Montessori. Més endavant va organitzar una associació d’exalumnes, on es trobaven ja de força grans. Altres mestres eren Pilar Lorente, Lopererena, Rosa Surroca. Maria Antònia Canals, una altra de les renovadores de la didàctica de les matemàtiques a casa nostra, és neboda de Dolors Canals.

A l’entrada del parvulari Montessori hi havia una reproducció de La Verge de la Cadira (Verge amb el nen i Sant Joan nen) de Rafael Sanzio, i un bust de caoba de Maria Montessori. La doctora Montessori havia influït molt en Eladi Homs, i en l’escoltisme català de Mossèn Batlle. Havia escrit sobre com educar els nens per la religió catòlica i per com fer-los seguir la missa. Això no va ser obstacle perquè Mussolini fes tancar totes les escoles Montessori d’Itàlia quan Maria Montessori va mostrar el seu desacord a utilitzar els seus mètodes per fer bons feixistes. També Hitler les va fer tancar a Alemanya, on havien tingut una difusió molt gran ( i va fer cremar la seva efígie). Com ha estudiat molt bé Salvador Carrasco, Montessori també va ser molt famosa als EUA, on va anar unes quantes vegades, incansable viatgera, com la nostra Helena Ferrer. Fins que un dels millors alumnes de John Dewey, Kilpatrick, va escriure un article demolidor contra ella que va tenir molt ressò, no només als EUA, sinó a tot l’àmbit d’influència anglosaxona.

Maria Montessori ha d’abandonar Itàlia i continua la seva tasca educadora a l’Índia amb nens pobres, i a Holanda, que va ser la seva segona pàtria i on encara fan servir el seu mètode al parvulari.

A Catalunya també va ser oblidada gradualment, però els alumnes de les seves escoles mai han oblidat el fonamental del que hi van aprendre i n’han guardat un record d’un paradís escolar inesborrable.

Del 1947 al 1954: curs preparatori per al batxillerat i el batxillerat a les Teresianes del passatge Mercader

L’Helena fa l’examen d’ingrés al batxillerat als 9 anys i l’estudia a les Teresianes del Passatge Mercader, amb resultats brillants.

Del 1955 al 1959: llicenciatura en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona

Estudia a la Universitat de Barcelona, a la Facultat de Ciències, Secció de Matemàtiques. Fa la carrera en només 5 anys i fa l’examen final de Llicenciatura. Molt pocs estudiants feien Matemàtiques en aquell temps i eren raríssims els que acabaven la carrera en 5 anys. Molt pocs: només 7 o 8 només feien Ciències Exactes. Només dues eren noies, i l’única que va acabar en 5 anys va ser l’Helena. La resta eren religiosos. Tres anys abans hi havia estudiat Maria Rúbies, una altra renovadora de la didàctica de les matemàtiques (que era cinc anys més gran que l’Helena, però que havia fet primer magisteri i per això anava tres anys endarrerida). I dos anys darrere de l’Helena hi havia d’alumna Pepida Panadés, també catedràtica de matemàtiques, amb una feina puntera a l’Institut de Cornellà, convertit en referència cultural a la pròpia ciutat de Cornellà. Pepida Panadés elogia els Apunts d’àlgebra de 3er curs de la Facultat de Ciències Exactes que havia fet l’Helena. Eren meravellosos, a punt per fer-ne d’edició en català. Les seves llibretes eren ordenadíssimes i molt útils per als seus companys, els quals les feien servir de llibre de text. No faltava mai a classe, constant i molt ordenada com és l’Helena. Agafava els apunts en català i els passava en net, a punt per publicar. I els deixava als companys de cursos posteriors que hi trobaven una gran eina de suport.

En seu amor per la veritat, per les coses ben fetes, i la seva generositat es fan ben palesos. Professors molt exigents, com el Dr. Torroja, rector de la Universitat franquista, el Dr. Vaqué, el Dr. Casulleres, després director de l’Institut Milà i Fontanals, al barri de Sant Anton, són els que es van trobar aquestes insignes alumnes de la Facultat de Matemàtiques. Totes acabarien sent catedràtiques de matemàtiques, dues d’institut i una de l’antiga Escola Normal.

L’Helena sent passió per la ciència matemàtica, des de les pràctiques de comptar, mesurar i descriure formes d’objectes, fins a aquell grau elevat d’idealització i d’abstracció que permet aplicar les teories matemàtiques a la resolució d’un nombre cada vegada més gran de problemes científics i tecnològics, i aquesta passió la desperta també en els seus alumnes.

L’Helena, però, aviat veu que en plena dictadura calia tenir una visió àmplia de l’educació perquè era un dels elements clau per propiciar el canvi polític i social necessaris per a la recuperació de Catalunya, i que això comportava ajudar a fer de pont entre l’escola catalana del temps de la Mancomunitat i la República i els intens de renovació pedagògica de les darreries del franquisme.

Del 1960 al 1963: Institut Balmes

1960-1961. Comença la seva docència a l’Institut Balmes fent classes pràctiques de preuniversitari i 4t de batxillerat. L’Helena continua ajudant els seus companys de Facultat amb els apunts del professor Goñi, catedràtic de l’Institut Balmes i professor d’assignatures optatives a la Universitat, capdavanteres en alguns dels aspectes matemàtics més difícils. L’Helena escrivia uns apunts que aclarien molt aquestes idees matemàtiques molt innovadores. S’havien de fer dos anys de pràctiques d’interina en un institut abans d’anar a les oposicions a Madrid. Les fa al Balmes als cursos 1961-1962 i 1962-1963.

Títol de català de la JAEC, 1962 Mentrestant va fer el primer examen de la JAEC (1962) que va organitzar Joan Triadú. Títol elemental de català. Les classes de català es feien clandestinament en una casa que és sota de la Via Augusta. El Dr. Siguan va convalidar aquest títol de català per un d’oficial que després es va acabar convalidant pel títol de mestre de català.

1963-1966. Fa oposicions d’agregada de Matemàtiques a Madrid. Les guanya amb èxit i pot triar anar a Palma o a Calataiud. Va a Calataiud, però al cap d’un mes és nomenada directora de la filial número 3 de l’Institut Verdaguer de Barcelona, un centre de monges al Poble Sec.

A tots els centres on ha estat sempre ha tingut càrrecs directius des dels quals ha influït en la catalanització dels centres.

Comença a fer classes de català. En aquest període del tardofranquisme ja es permetia impartir classes de català, sempre que fossin de caràcter voluntari i fora d’horari escolar.

1966-1975: Institut Joan d’Àustria.

Es trasllada a l’Institut Joan d’Àustria El primer any el director era Alexandre Satorras, catedràtic de Filosofia. Alexandre Satorres havia estat vocal de Lletres del Col·legi l’any 1936, any en què la institució formava part del CENU, Consell de l’Escola Nova Unificada, amb Ramon Roquer de degà (que després formaria part de la primera Junta franquista). Alexandre Satorres era marit d’Angeleta Ferrer, directora de l’institut femení del costat, l’Infanta Isabel, i filla de la mestra i directora de l’escola del Bosc, Rosa Sensat. Tots dos volien recuperar l’esperit de l’Institut-Escola del parc de la Ciutadella (on hi ha ara l’Institut Verdaguer) i estaven vinculats a la renovació pedagògica. Però Alexandre Satorres va morir d’accident aquell any i va ser nomenat director Ildefonso Grandes (de francès) , d’ideologia franquista i que, per a més INRI, venia del Verdaguer. Posava una marxa militar quan pujaven els alumnes per les escales i va imposar un uniforme. Al final el van treure a causa de les queixes.

El va substituir com a director Antonio Valenciano (de física), molt bon professor. Helena Ferrer va entrar a la nova junta directiva com a vicesecretaria encarregada de la gestió econòmica. En aquell moment Hisenda validava els talons dels pagaments, i el finançament dels Instituts era complicat. Calia estar atent a les subvencions, que a vegades es perdien si l’equip directiu “badava”. Va posar ordre a la comptabilitat. Va millorar molt la gestió econòmica, la va posar al dia i va aconseguir ajuts econòmics.

Pel seu compte va aprofitar les subvencions per nodrir de llibres en català la biblioteca. Quan més tard es va introduir el català, els professors van quedar sorpresos del fons que hi havia. Això li va portar problemes, perquè els professors de literatura espanyola no entenien per què una professora de matemàtiques feia aquella labor i triava els títols. Ho va superar buscant la col·laboració d’una professora de l’àrea de lletres que “demanava” els llibres que ella ja havia decidit comprar.

Va tenir d’alumne Manolo García, cantant del grup El Último de la Fila.

Al fons, Mireia Montané

Parvulari Montessori

Del 1975 al 1979: Institut Maragall

L’any de la mort de Franco es trasllada a l‘Institut Maragall. Aquí continua la seva tasca d’excel·lent professora de matemàtiques. Encara avui es troba alumnes al Mercat del Ninot que diuen davant de la clientela de les parades: “Helena Ferrer, la millor professora de matemàtiques que hem tingut!“ Durant una de les múltiples vagues que va patir l’ensenyament secundari d’aquells anys, ella era a la sala de professors i unes alumnes van anar a demanar-li que els fes classes de matemàtiques perquè així aprofitarien el temps i les entendrien millor. Fins a quin punt estaven motivades!

El curs 1978-79 va ser el primer any tranquil. Hi ha unes eleccions a director que van quedar molt igualades. La guanyadora, Valls, la incorpora al seu equip com a secretària.

1979-80: accés a càtedra

Aconsegueix la càtedra i és destinada a l’institut de Bellpuig de les Avellanes, on és vicedirectora.

Al llarg de l’exercici de la seva docència a l’ensenyament secundari, aquest es converteix en massiu. I Helena Ferrer equilibra el rigor i l’exigència amb la comprensió i l’amistat. Contribueix al fet que els centres de secundària siguin verdaders centres de cultura. Superen, així, la dicotomia alumne-assignatura, i porta els alumnes cap a la cultura i la llengua i la història pròpies. Fa de mitjancera i facilitadora de les eines necessàries per a l’aprenentatge, tant individual com social, del qual els alumnes estan tan necessitats aquests anys de massificació. Hi ha instituts en cada barri i en cada població, arreu de Catalunya,

 Es passa de 400 centres el 1977 a 1.181 el 2012. Avui Catalunya té més d’un miler de centres públics i concertats que disposen d’edificis dissenyats cadascun d’acord amb les necessitats de l’entorn i creats pels millors arquitectes del país, i no com els que vam haver de suportar als anys seixanta, com el Joan d’Àustria, o l’Infanta Isabel, o el Milà i Fontanals o el Montserrat, tots imposats des de Madrid, amb un disseny igual per a tot l’Estat Espanyol, fossin a la Seu d’Urgell o a Bollullos Par del Condado.

1977-1983: Helena Ferrer, degana del Col·legi

Helena Ferrer és elegida degana del Col·legi el 1997. És catedràtica de matemàtiques, com el primer degà del nostre Col·legi, Santiago Mundi. El Col·legi es va crear el 1899, ara fa 78 anys, i Santiago Mundi era catedràtic de geometria analítica de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Abans que l’Helena arribés a degana, el nostre Col·legi havia començat el 1963 una pugna entre els renovadors antifranquistes i els continuistes de la junta de govern, quan Ramon Fuster Rabés va presentar-se per primera vegada com a candidat a degà enfront de Martínez de la Guardia, que va guanyar. A la candidatura de Ramon Fuster, que va perdre, l’acompanyaven Maria Aurèlia Capmany, Maria Novell, August Panyella, director del Museu Etnològic, i Joan Triadú, entre d’altres. L’any 1966 tocava renovar l’altra part de la junta, i s’hi va presentar com a vicedegà Ramon Carnicer, però va tornar a vèncer la candidatura continuista de Ramon Torelló. Finalment, la Junta de Martínez de la Guàrdia s’havia de renovar l’any 1969, i s’hi presentava Francisco Jiménez Gil, que havia ocupat posicions clau a la Junta des del 1944. El desgast d’aquest proposta conservadora i continuista era ja molt evident i Ramon Fuster s’hi va tornar a presentar com a candidat a degà, amb Prudenci Comes de vicesecretari i altres. Aquesta vegada Ramon Fuster va guanyar per 543 vots, enfront de Francisco Jiménez Gil, que en va treure 265. Va ser Joan Triadú qui va impulsar Ramon Fuster a presentar-se com a degà. Sota el seu deganat el Col·legi deixà de ser una entitat burocràtica i esdevingué un organisme al servei dels ensenyants i de la societat catalana. Va començar un Butlletí informatiu trimestral en català i castellà (que més endavant la degana Helena Ferrer va catalanitzar totalment) i la corporació va créixer durant el seu deganat: va passar d’uns quatre mil col·legiats el 1969 a uns vuit mil cinc-cents el 1976. El juliol de 1973 es fa la primera Escola d’Estiu de Secundària en col·laboració amb el moviment de renovació pedagògica que havia començat Rosa Sensat el 1965 (fent la primera Escola Estiu de Primària el 1966).

Helena Ferrer Mallol i el seu germà Joaquim Ferrer Mallol eren del Front Nacional de Catalunya. També ho eren Ramon Fuster Rabés, Josep Pallach, Joan Triadú i Jordi Pujol.

Helena Ferrer era també del Consell Català d’Ensenyament, fundat al 1976 per Joan Triadú. També en formava part Octavi Fullat.

El 1977 participa en les eleccions del Col·legi i és elegida degana el 20 de febrer. És degana fins al 1983.

Els tres primers anys van ser molt durs, amb mitja Junta que no compartia la mateixa manera de fer (Eulàlia Vintró, Joana Joaniquet, Blanca Serra, Camprubí...). Hi havia membres del personal del Col·legi que eren exfranquistes i d’altres que, sent antifranquistes (posats per l’altra mitja junta), vetaven de fet la intervenció de la Junta escollida en la marxa ordinària del Col·legi. Això serà superat després de la renovació d’aquesta meitat de la Junta el 1980. Dóna idea de la tensió que es vivia dintre de la Junta el fet que, en la primera convocatòria del premi Ramon Fuster, el guardó quedés vacant. Quan el 1980 guanyà, sense rival en la renovació de la meitat de la Junta, Albert Balcells com a vicedegà, Mercè Izquierdo com a secretària, Prudenci Comes i altres, les relacions dins de la Junta van millorar notablement, i el primer senyal és que es concedí conjuntament el primer premi Ramon Fuster a Joan Triadú i a Maria Aurèlia Campmany, els dos candidats que havien quedat empatats l’any anterior per impossibilitat de posar-se d’acord. Mai més es repetiria el que havia passat el 1979, mai més es polititzaria de forma partidista la concessió del Premi.

Quan Helena Ferrer entra de degana, una de les Comissions més actives és la que prepara els programes de llengua i literatura catalanes per al batxillerat, que es presentaran a la comissió de traspassos de Madrid i que entraran per primera vegada com a matèries oficials a l’ensenyament secundari. Així el Col·legi elabora el primer programa de llengua i literatura catalanes que permetia implantar el seu ensenyament a la primària i a la secundària per Decret de 23 de juny de 1978, amb el suport ple i actiu de la degana Helena Ferrer.

S’aconsegueix gràcies als treball de la Comissió de Llengua del Col·legi, que presidia Prudenci Comes, membre de la junta i futur vicedegà, i jo mateixa, Mireia Montané. Vam fer els primers llibres de text de llengua i literatura catalanes al batxillerat i a l’EGB. Teresa Gràcia, Prudenci Comes i jo mateixa, amb el suport total de la degana, Helena Ferrer.

El 23 F de 1981 es va haver de suspendre una reunió de la Junta i se seguia amb angoixa la ràdio. Va ser un ensurt superat, però després es parlava de “democràcia vigilada” i vingué la LOAPA. Tot això enmig d’una crisi econòmica comparable a l’actual. L’Helena va viure tot aquest període de transició i de primers governs democràtics mentre era degana del Col·legi.

Paral·lelament al seu deganat, seguí sent vicedirectora de l’Institut de Bellpuig de les Avellanes, i anava i venia de Bellpuig amb l’autocar de línia Alsina Graells.

El 1980, la candidatura de Jordi Pujol la proposa com a número 10 de la candidatura. L’hi comuniquen quan és a Bellpuig. O sigui que combina institut, deganat i Parlament, treballant, naturalment, els caps de setmana. Finalment, li concedeixen una excedència especial de l’institut, conservant la plaça.

Fins al 1983 és degana i parlamentària des del 1980 fins al 1984.

Al Parlament és vicepresidenta de la Comissió de Política Cultural i és ponent de 3 lleis: Normalització lingüística, Col·legis professionals i integració a la xarxa pública de les Escoles CEPEC

Les negociacions amb els diferents grups parlamentaris per consensuar aquestes lleis demostren l’eficàcia negociadora d’Helena Ferrer. 

1984-1993: Direcció general d’Universitats

És nomenada cap del Servei d’Ensenyament Universitari a la Direcció General d’universitats.

I entre el 1987 i el 1990 és secretària del Consell Interuniversitari de Catalunya, sent Josep Laporte el Comissionat d’Universitats i Recerca.

Del 1993-1997 (any de la seva jubilació): nomenament com a coordinadora de Normalització Lingüística Universitària. És un càrrec a cavall entre la Conselleria de Presidència (sent-ne conseller Ramon Juncosa) i Universitats. Promou l’edició de llibres de text universitaris en català. Fa una recopilació exhaustiva de fitxes de tots els llibres de text publicats en català a Catalunya, València i les Illes Balears, en unes publicacions molt acurades i útils.

A tall de conclusió

Tota aquest feina no es fa sola. Són les qualitats personals de l’Helena les que li faciliten la tasca. Els que la coneixem coincidim a descriure-la con a una persona seriosa, complidora, ordenada, sistemàtica, tranquil·la, de paraula clara, concisa i precisa. Valenta i molt lleial, tant per al seu entorn proper, família i amics, com a la professió i a la política. Bona negociadora, té paciència i no s’enfada, virtuts que li han permès fer una excel·lent feina de parlamentària en negociar lleis tan crucials per a Catalunya com la de Normalització lingüística.

Una lluita constant ha estat la defensa del català. Només cal recordar que poques persones en plena dictadura franquista parlaven i responien sempre en català: ella n’era una.

Per l’honestedat, la integritat, el rigor i la lleialtat, Helena Ferrer és una gran dona que honora el Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya, i ens fa sentir orgullosos de ser catalanes i catalans. Una gran dona, una donassa, que diria la Marta Pessarodona, donasses que fan honor a Catalunya.

Helena, l’enhorabona pel premi Ramon Fuster Rabés, i que per molt anys puguem seguir gaudint del teu mestratge i de la teva amistat.

 

Elogi de Francesc Garriga

Francesc Danés

Enguany s’acompleix el trentè aniversari de la instauració del Premi Ramon Fuster en memòria de qui fou primer degà dels temps democràtics d’aquest Col·legi i, alhora, pedagog eminent, mestre singular  patriota incorruptible i home de bé.

Al llarg d’aquests trenta anys han estat atorgats vint-i-dos guardons, comptant la distinció d’avui a Helena Ferrer i Francesc Garriga. Han estat premiades personalitats reconegudes en els àmbits cultural i educatiu del nostre país, de singular relleu mediàtic, però també mestres poc o molt anònims que han fet  una feina continuada i fecunda a l’aula i també en el món de la cultura i de l’educació. Els uns i els altres han tingut en comú el mèrit d’una trajectòria professional exemplar en l’àmbit de l’educació i en l’enaltiment de l’escola catalana, i ho han fet amb discreció, tenacitat i coherència personal i ètica. Els premiats d’avui no desdiuen de cap d’aquests requisits.

En la tria del segon candidat, entre una pluja de noms i enmig de vacil·lacions i reticències de tot ordre i condició, algú, no sabria dir qui, va pronunciar el nom de Francesc Garriga. El breu silenci que es va fer per uns segons volia significar tàcitament la total anuència.  Alguns dels presents havien compartit docència amb tu, d’altres n’havies estat professor i els qui no t’ havíem tractat coneixíem la teva obra poètica. Es tractava, doncs, només de proposar-te l’acceptació del Premi Ramon Fuster. Et sabíem poc o molt reticent a cap mena d’homenatge.  Ens animava el fet que la proposta arribés de persones que t’havien conegut i tractat, que vingués d’una institució com el Col·legi de Doctors i Llicenciats (del qual fa 44 anys que formes part com a col·legiat) i , més decisivament, que haguessis tingut bona amistat amb l’enyorat Ramon Fuster.


Francesc Garriga

De la cordial entrevista que tinguérem  en vam sortir amb la teva acceptació i amb una interrogació que voldríem pensar que, més aviat, tenia un caient retòric: “¿I per què me’l doneu a mi, aquest premi?”

La resposta ja la teníem en aquell moment, però no la volíem donar ni concisa ni convencional. Hi  volíem aportar no solament una informació més ordenada i argumentada, sinó també les opinions dels qui al llarg  de la teva vida s’han beneficiat de la teva amistat i del teu mestratge. També la dels qui t’han llegit amb devoció.

El treball de recollir una mostra suficient ha estat laboriós però alhora gratificant en constatar l’empremta que el teu pas per les aules –jo diria, més àmpliament el teu pas per la vida– ha deixat en la formació integral de tants i tants alumnes, molts del quals (una bona part aquí presents) se’n reclamen, a més, deixebles agraïts. Tots ells et reconeixen en aquella afirmació de Joaquim Xirau (filòsof per formació i pedagog per vocació, injustament preterit durant tants anys): “El mestre ha de captivar i suscitar en el deixeble l’atracció i l’amor que promouen sempre les realitats superiors, i aconseguir, amb això, el seu enlairament a valors cada dia més alts. El mestre és simplement, aquell que per la simple presència, atreu els anhels més purs de les persones que l’envolten.”

Amb aquest salconduit  que tu has exhibit amb una rara competència es pot ser mestre amb èxit tothora i a tot arreu. Tu ho has estat en molts llocs i circumstàncies, però  preferentment a l’escola Sant Gregori, on ha transcorregut la major part de la teva vida docent i on has deixat testimoni inesborrable del teu mestratge integral.

Hem de recular més de mig segle per trobar la rel i l’inici d’aquest projecte, nascut a l’escalf  del pensament i l’exemple d’Alexandre Galí, el sentit pedagògic i els postulats educatius del qual recull el seu fill Jordi Galí, i que els seus néts, Arnau i Montserrat, han prosseguit amb tenaç convenciment de continuïtat. Tu has estat testimoni d’aquesta progressió. Testimoni actiu, col·laborador, necessari i pal de paller en mols aspectes. Autoexigent amb la teva feina i exigent amb la dels altres. I alhora afable amb tothom.

Fer de  mestre accessible i distès, comprensiu i proper, dialogant i dúctil no ha entrat mai en col·lisió amb el rigor –entès com a actitud i principi indefugible– que exigeix tot procés formatiu i instructiu que es vulgui eficaç. I entre la distensió i l’exigència, tu has exercit un savi equilibri. Així ho han reconegut també els teus deixebles, i tu mateix, quan t’has referit als trets essencials que han orientat les teves passes en aquest àrid i difícil camí de la docència per assolir el recte desenvolupament intel·lectual de l’alumnat, has remarcat:

La necessitat ineludible del foment d’una vida interior que afavoreixi la reflexió serena que conjuri l’agressivitat del soroll extern –distorsionador i estèril–  i ajudi en el procés de posar la intel·ligència a punt i el treball intel·lectual en solfa; l’acompanyament subtil i precís en el procés de maduració intel·lectual de l’estudiant en les successives etapes de globalització i intuïció per dur-lo al domini complet de les operacions intel·lectuals de descobrir, ordenar, classificar i relacionar, l’establiment d’un mètode de treball rigorós que acompanyi l’adolescent a organitzar-se físicament i mentalment, treballant sense pressa i sense un inútil desgast d’energies; l’ajuda en l’adequació de tècniques d’estudi que propiciïn posar la intel·ligència en activitat d’observació, de reflexió, de relació, de comprovació, de síntesi, etc., l’afinament de  mecanismes que ja tenim en potència però que cal desvetllar i ordenar: l’esperit de sacrifici, la continuïtat, l’entusiasme, l’esperança, etc. L’exercici, doncs, d’activitats morals imprescindibles per evitar la derrota i l’abatiment; la creació d’un bon clima físic de treball i també un bon clima moral, i vetllar per mantenir  amatents en els alumnes l’ànim, la confiança, l’estímul... ni massa lluny ni massa a prop d’ells per evitar un excessiu  agombolament que dificultés l’afermament de la personalitat de l’adolescent per ell mateix, tot copsant els obstacles i superant-los.

Aquets són alguns dels pensaments que has deixat explícits i que has intentat dur a la pràctica esforçadament i amb compromís personal. I no sempre ha esta fàcil

En relació a l’acte d’avui em deies, no fa gaires dies, en un exercici de modèstia: “No parlis gaire de mi. Parla més d’en Ramon Fuster.”

Bé, no és avui precisament el moment, o ho és només en la mesura que per la coneixença, l’amistat, la col·laboració, la coincidència a l’escola Tagore, la mútua admiració, per tot plegat, es pugui establir una correntia de recíproc enriquiment i una confluència de valors, idees i actituds entre Ramon Fuster i Francesc Garriga. En molts aspectes, ponderades les principals virtuts del mestre de mestres que fou Fuster, no és difícil reconèixer punts de trobada. La diferència d’edat, 16 anys, em permet suposar l’ascendent del seu pensament i la seva acció en la teva manera d’entendre l’ofici de mestre i com exercir-lo. Tu no has amagat, d’altra banda, la complicitat amb l’home íntegre que fou, amb el seu mestratge singular i amb la seva obra ingent i exemplar, malgrat la seva prematura mort.

Complicitat amb virtuts i valors com la seva inspiració de pedagog innovador, la seva actitud de cristià obert i liberal, el seu catalanisme demòcrata i independent; home modest i tenaç alhora, coherent i honest, dur i exigent i alhora tendre i acollidor; mestre rigorós i alhora amic, formal i disciplinat, compromès amb el país en el temps que li tocà viure, de pensament clar  i intel·ligible sense vel·leïtats falsament intel·lectuals; home de pau i diàleg, confiat i optimista, assenyat i alhora entusiasta, convençut que és vital en la funció educativa saber crear un clima d’empatia amb els alumnes, una relació de comprensió i acceptació mútua; per tant, gens coactiu ni innecessàriament autoritari, convençut del valor de l’educació com a eina renovadora de l’home i de la societat, etc.

Be, ja n’he parlat. Però com abans he dit, voldria que fes l’efecte que, en parlar de Ramon Fuster i d’alguns dels seus valors més rellevants – com a mestre i pedagog –, també he parlat, per coincidència i no pas mimèticament, de Francesc Garriga.

Quan els teus exalumnes, o els teus deixebles, parlen de tu i ho fan en recordança del teu ascendent com a professor, s’expressen amb sinceritat i gratitud pel teu mestratge; no pas en termes fredament analítics, sinó des de la percepció visceral –sentida i sincera, doncs– del clima que la teva presència encomanava i que confirma tot el que acabem de dir.

Transcric textualment:

“En Garriga com a professor era un seductor. Algú que t’implicava quasi hipnòticament en allò que t’explicava i, mostrant-te la punta descoberta de l’iceberg només, et despertava el cuc de la curiositat per saber tot el que s’amagava sota aquella minsa superfície. I per a això es valia, sense pretendre-ho, de la seva imatge de personatge elegant, distant, embolcallat sempre d’un humor sardònic que t’ajudava a relativitzar tot allò que sabies, totes les idees preconcebudes amb què t’enfrontaves a les seves classes, fossin de comentari de text, de filosofia, de llatí, d’història de la música, d’història de l’art... Amb ell tenies la sensació que estaves davant d’un savi, del que més endavant identificaríem com un home del Renaixement, però que era capaç d’enriure’s  d’ell mateix i de desmitificar-se amb un sol gest o una sola paraula entonada d’una certa manera. A més, i potser això és el més important, el Garriga, a qui els sabíem seguir, ens dotava d’una mirada crítica envers el món, una manera de veure les coses sense passar per l’estovat sentit comú i pel camí del políticament correcte.”

I acabo amb una altra aportació que, trencant anteriors registres, es refereix a una qüestió escenogràfica. No és un detall gratuït: per a qui té la dèria del rigor formal i el sentit de l’estètica, l’espai on es treballa, es descansa, es medita i es conversa no pot perdre’s en la vulgaritat dels àmbits neutres: «El senyor Garriga ens rebia en aquell singular despatx abarrotat de llibres, quadres i figuretes, on gairebé sempre estava escoltant Schubert mentre fumava la seva pipa que escampava les seves aromes per tot el passadís dels grans.”

Francesc Garriga ha estat mestre per vocació, i  poeta per devoció i passió. La seva obra poètica no representa cap solució de continuïtat en relació a la seva tasca de professor. No són compartiments estancs per més que el to, la intenció, el registre i la temàtica dels seus poemes ho puguin fer pensar.  En tot cas, es tracta simplement de la cara i la creu de la mateixa moneda. Malgrat tot –i com ell mateix ha reconegut–, el seu esforç més ingent ha estat dedicat a l’aula. Subsidiàriament, ha fet poesia. Em remeto a la consideració literal que en aquest sentit fa en Marc Romera: “Com a persona, en Garriga ha estat algú capaç de sacrificar allò que la majoria de creadors conceben com el més important, és a dir, la seva obra, per dedicar-se a fer néixer l’obra dels altres. Ha estat un sacrifici que el va silenciar, poèticament, durant molts anys. I quan va reprendre la seva tasca creativa, sempre ho va fer condicionant-la al seu projecte principal, que ha estat, i encara és, el mestratge, donar-se a aquells que ell veia que estaven dotats per a qualsevol forma de creació (fotografia, art, música, literatura, periodisme, arquitectura, cinema...). I la seva obra ha anat creixent malgrat aquest sacrifici, fins que el temps l’ha acabat reconeixent com a una de les poètiques més interessants del nostre temps.

No és un judici gratuït ni influït per la relació d’amistat del seu autor amb Francesc Garriga. Més enllà d’aquesta circumstància Marc Romera pot ponderar objectivament i amb justícia l’obra poètica de Francesc Garriga per haver-la seguit puntualment i per la seva condició mateixa  de crític i poeta.

L’obra poètica de Garriga comprèn 12 poemaris. S’inicia amb Entre el neguit i el silenci (1959) i es clou –de moment  amb– Tornar és lluny (2012), llibre amb el qual obté el Premi Carles Riba. Aquesta és la paradoxa:  un llibre excel·lent com Tornar és lluny rep amb tota justícia el màxim guardó que s’atorga a una obra poètica al nostre país, i onze poemaris anteriors –no pas obra menor en quantitat i qualitat literària– han rebut de part de la crítica una atenció tèbia i una consideració gairebé anecdòtica al llarg dels anys mentre alguns poetastres residuals anaven pujant als altars.

He sentit dir a veus autoritzades que han seguit Garriga i l’aprecien que el poeta no ha sabut –o no ha volgut¡ – estar a l’aixopluc del lloc escaient quan tocava i a l’empara de les doctes persones que atorguen mèrits o els deneguen, excomuniquen o beneeixen. No ho sé.

Altres consideracions li atribueixen haver defugit intencionadament i sistemàtica els focus mediàtics. La qual cosa no hauria de ser un greuge, sinó un elogi. Garriga ha entès que, per més que la poesia sigui la més pobra de les arts, tampoc és qüestió de malbaratar-la com un producte de rebaixes, per més que el poeta –finalment lúcid i escèptic – proclami en un poema de Tornar és lluny l’infaust camí de poetes i poesia cap a la penitència de l’oblit i la indiferència:

Els oblits de la crítica oficial no li han llevat, però, lectors. Ni lectors devots amants de la bona poesia, ni l’opinió d’alguns crítics que han seguit la seva obra.

En el 12è Festival de Poesia de Sant Cugat, en què Francesc Garriga va ser poeta d’honor, es justificava la seva “capacitat de generar cultura, lectors i creadors”. I se’l reconeixia com un poeta imprescindible per entendre la poesia que han fet autors posterior a ell, alhora que es remarcava que Garriga era “un poeta clau per a les generacions posteriors” pel fet de ser un dels poetes cabdals del canvi de segle.

Així doncs, el valor concloent a què arriben els estudiosos de la seva poesia i el recent atorgament del Premi Carles Riba alimenten aquesta paradoxa que ha suposat la descurança crítica del mèrit de la seva obra durant gairebé cinquanta anys.


D'esquerra a dreta: Helena Ferrer, Josefina Cambra, Francesc Homs, M. Dolors Martí, Francesc Garriga i Francesc Danés

És un mèrit incontestable haver bastit sense desànim aparent una obra sòlida, malgrat la indiferència condescendent de mandarins, cenacles i crítics tocats de miopia que beneïen material poètic residual i n’orientaven temeràriament la difusió i la lectura; és un mèrit no acostar-se a determinades tendències efímeres només per guanyar predicament i lectors i mantenir-se fidel a un estil personal i a una idea de com entendre la poesia i de com fer-la; és un mèrit no haver abraçat en el seu moment la causa de la poesia social, menys útil, al cap i a la fi, que un bon pamflet; és un mèrit haver maldat tossudament per assajar un llenguatge poètic inusual per exhibir unes credencials identificatives que no traïssin el seu concepte de poesia; en aquest sentit, és un mèrit no sentir-se epígon d’aquell, o glossador d’aquell altre o acòlit o turiferari del de més enllà i, així, fugir de l’etiqueta de militant d’aquesta o aquella generació poètica (com s’ha dit, Garriga no pertany a cap generació poètica que no sigui per pura coincidència cronològica); és un mèrit haver-se desmarcat dels referents literaris formatius, els convencionals i immediats, on tothom s’abeurava, i haver reculat als clàssics grecs i llatins o als autors germànics llegits en llengua original molt abans que arribessin traduïts a casa nostra; i malgrat tot, és també un mèrit no sentir-se deutor ni vicari de cap en concret i de tots en conjunt ,com correspon a un esperit de tall humanista que tot ho assimila críticament i ho destil·la pel finíssim alambí del gust i la sensibilitat personals fins a constituir una veu poètica pròpia, per més que alguns en aquest sentit hi rastregin influències:  Bernhard o Rilke o Riba o Pavese, etc. No cal perdre-hi el temps: Henry Miller a The books in my life desmitifica la influència damunt la seva literatura d’obres o autors concrets, desmitifica la influència llibresca, per sentir-se deutor, preferentment, de l’experiència directa de la vida. Concepte potser aplicable a la poesia de Garriga, que orienta la seva inquietud d’escriptor de cara a l’home, a la recerca genuïna d’hipotètiques veritats sobre l’home individualment a partir de la profunda preocupació per ell mateix, la seva experiència humana, pel seu concepte del món i de la vida. Alguns coneixedors de l’obra de Garriga parlen d’un tenuíssim fil conductor d’un llibre a l’altre, d’una sola idea global. Una obra que formalment es va depurant i essencialitzant amb el pas del temps, despullant-se de retòrica, tendint al vers lapidari, incisiu, a un humor corrosiu i fred, a una progressiva mordacitat càustica, a una lúcida i serena amargor, a una àcida interrogació ontològica que, sent la seva, acaba sent també la nostra indefectiblement. Tot servit des d’una aparent simplicitat expressiva i formal. Dic aparentment, per desmentir els qui diuen que Garriga escriu tal com raja. No us cregueu aquest judici. És fals i temerari. El poeta sap que l’emoció o l’eficàcia poètica descansen damunt una rigorosa economia expressiva, en una delicada i difícil simplicitat. I remarco “difícil” perquè la llengua és cantelluda i dura com el granit, esquerpa, de mal treballar. El poeta, perquè en té la condició, aconsegueix arribar a una feliç concordança entre intensitat i simplicitat i ens retorna la paraula meravellosament purificada i alliberada d’artifici. La sensació pot suggerir al neòfit el “tal com raja”, però el treball de polir i cisellar ha estat ardu i meditat.

No voldria deixar de reportar encara un altre mèrit de Francesc Garriga que no té relació directa amb  la seva poesia, però sí amb la poesia i amb el seu enaltiment. Ho diré amb paraules textuals d’un seu deixeble, un poeta que ha estat beneficiari del seu consell, del seu mestratge, com tants d’altres:

“Les circumstàncies vitals de Garriga calciguen rutes impensables, i massa sovint la seva tasca pigmaliònica l’ha dut al desinterès per la creació pròpia en benefici de l’eclosió d’incomptables deixebles en diversos camps creatius, sempre amb l’esperit crític i mai amb la carícia afalagadora amb què altres es guanyen la complaença dels seus falsos protegits.

Voldria –i podria– reportar encara molta més notícia a propòsit de Francesc Garriga, l’home, el mestre, el poeta. És evident que no m’és possible perquè el protocol de l’acte em limita necessàriament. D’altra banda, no he dit res de nou a la majoria de vostès que el coneixen i l’han tractat. No pretenc, tampoc, que aquest tast concís que he intentat oferir de la seva persona serveixi per contestar-li la pregunta: “¿i per què me’l doneu a mi, aquest premi? La vaig considerar retòricament en el seu moment –i segurament ell també– i, per tant, es respon tota sola.

Als qui no coneixen l’obra poètica de Francesc Garriga, els recomano de llegir-la si tenen la sort d’aconseguir-la, sobretot els poemaris més primitius. L’arbitrària política editorial d’aquest país fa que un llibre desaparegui com per art d’encantament al cap de mig any de la seva publicació. Si més no, Tornar és lluny, el seu darrer llibre, és ara mateix acabat de publicar.

És un llibre extraordinari que li ha valgut la distinció del Premi Carles Riba. En la línia del seu poemari anterior, Ragtime, publicat el 2011, el poeta recupera poèticament el temps viscut no pas des de la perspectiva del record elegíac ni de cap nostàlgia ni ensucrada ni gratuïta. El referent immediat d’aquest temps passat és el seu present: hora de fer balanç amb esperit extremadament crític, amb causticitat, amb ironia vorejant sovint el sarcasme, revoltat contra la mentida, el temps, la solitud, la incerta felicitat, els record àcids, eixorcs, les promeses incompletes, el silenci de les llàgrimes, les planes de la vida mal llegides, els afanys fútils, l’esperança captiva... Tot des de la certesa que “tornar és lluny” .

Certament, Francesc, Cronos devora els seus fills i esdevé ja per sempre voraç i depredador de tot i de tothom. Agustí d’Hipona  agermana el pas del temps amb imatges de dissolució, ruïna, dispersió, caducitat, opacitat. Esperançadament, però, hi fa contrastar imatges de replegament, plenitud, llar, llum, calor, vida plena. I contra el pas del temps proposa forjar aquestes i altres resistències. Hanna Arendt, interpretant-lo, hi afegeix  encara el nostre poder creador, la nostra obra, com un abric, com una petita i provisional victòria contra el temps destructor. I hi afegeix el poder de resistència que neix de les paraules. Les paraules que excel·leixen, ni impersonals, ni superficials. Les paraules del poeta. Tu tens la sort de gaudir d’aquesta impagable eina de fortalesa, benigne recer, inefable exorcisme, com tu molt sovint has dit que les vivies i les senties.