« tornar


La gramàtica de l’IEC: una obra de consens variacional[1]

 


La gramàtica de l’IEC: una obra de consens variacional[1]

 

Joan Abril Español


 

  1. 1. La gestació

La nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha sortit a la llum després de diverses etapes de gestació: des de les adaptacions i complecions de la Gramàtica catalana de Fabra fetes per autors representatius dels parlars valencians, illencs o septentrionals (Carles Salvador, Josep Giner, Manual Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Pere Verdaguer...) fins a les aportacions més modernes, per configurar una normativa gramatical més completa i actualitzada: Badia i Margarit, Albert Jané, Josep Ruaix, Joan Solà, etc.

Precisament Joan Solà, en una entrevista que li va fer El País i publicada el 4 de novembre de 1999, deia que “En bona lògica, la gramàtica del IEC s’hauria d’esperar, perquè si no s’exposa a tenir una coneixença incompleta en més d’un cas”. Dos anys i mig més tard, apareixia la Gramàtica del català contemporani, una obra que descriu d’una manera prou exhaustiva la realitat de la llengua i que serveix de base per a la codificació gramatical, una obra que ha proporcionat un conjunt extens i rigorós d’estudis i que constitueix una base excel·lent per a l’elaboració d’unes orientacions normatives més completes i actuals, sobretot respecte a les qüestions sintàctiques.

El caràcter institucional de la nova gramàtica normativa, amb el doble vessant col·lectiu i acadèmic, no podia prescindir d’altres agents experts en la matèria, amb l’objectiu sobretot d’oferir unes solucions clares i flexibles per tal que siguin properes al màxim nombre de parlants. Claredat, flexibilitat i proximitat amb un denominador comú, que és el consens, i és que una obra que pretén reflectir un model de llengua moderna i culta ha de disposar de mecanismes que avalin la representació social, com ara un consell consultiu extern, un fòrum de discussió per als professionals de la llengua (el Forest), a més de tot l’elenc d’experts i especialistes en la matèria. Recursos, doncs, indispensables si es volia disposar d’una gramàtica descriptiva i normativa alhora.

  1. 2. La gramàtica des de l’àmbit de la formació

Des de l’experiència com a formador per al Col·legi de Doctors i Llicenciats (CDL) –i enguany desgranant la lògica complexitat de certs conceptes gramaticals, sobretot en el camp de la sintaxi–, intentaré fer una petita radiografia d’aquesta obra de referència per a la societat catalana.

Segons la gramàtica de l’IEC (GIEC), Introducció, pàg. XXII:

“Hi ha, doncs, dos eixos de variació principals dins de la llengua general que les orientacions normatives tenen en compte: la variació geogràfica o territorial i la variació funcional o de registre. Complementàriament, a vegades cal considerar un tercer element de variació, de caràcter temporal: l’evolució de la llengua al llarg del temps”.

La variació definida per la GIEC ens obliga a organitzar el discurs d’acord amb el criteri d’adequació (Introducció, pàg. XXII-XXIII), un criteri rellevant en aquesta magna obra i una qüestió no exempta de certes dificultats d’interpretació, tal com he pogut comprovar en les sessions de formació que he impartit.

“Hi ha diverses opcions viables en català, però poden ser més o menys adequades (i fins i tot clarament inadequades) segons el caràcter i la situació de la comunicació. Així, les formes més restringides territorialment poden ser poc adequades en comunicacions d’abast general; les de caràcter informal, poc o gens adequades en comunicacions formals, i les més arcaiques o molt recents poden ser igualment poc o gens adequades en la llengua més corrent.”

2.1. Alguns conceptes imprescindibles a l’hora de consultar la gramàtica

Val a dir, a més, que aquest criteri d’adequació genera algun desconcert, sobretot quan la gramàtica introdueix algunes novetats o quan actualitza certes normes, sobretot sintàctiques. En veurem uns quants exemples més endavant.

La GIEC, en general, presenta els fets gramaticals pertanyents a la llengua general (compartits per una gran majoria de parlants de diverses varietats i adequats en qualsevol situació comunicativa), independentment de si hi ha o no solucions concurrents.

La gramàtica se centra en la varietat estàndard, però també hi ha gèneres de comunicació d’àmbit general escrits i orals en què la situació de comunicació és informal i, per tant, aquesta obra dona compte dels trets propis dels registres informals i col·loquials.

Pel que fa a l’abast dialectal, els trets més generals i prestigiosos de les varietats geogràfiques es consideren vàlids dins de la llengua general formal. Els de menys extensió territorial són menys adequats per a la varietat comuna, la qual cosa no vol dir que s’hagin d’excloure forçosament (continuen sent adequats, però en un grau menys: una porta oberta, per exemple, als periodistes perquè tinguin marge de decisió).

2.2. Alguns exemples representatius de les novetats de la GIEC

La selecció de les qüestions gramaticals que apunto tot seguit són fruit de la necessitat de difondre sobretot les novetats més significatives o imprescindibles de la nova gramàtica, i alhora classificar-les segons l’adequació a la variació geogràfica i a la variació funcional o registre. D’acord amb aquests dos eixos bàsics de la variació, una frase determinada la marcaré com a pròpia de:

a) Registres formals

b) Registres informals

c) Ús general en tots els registres

Com sempre, i malgrat que la GIEC orienta la major part dels exemples d’acord amb els eixos variacionals, no exclou altres opcions que comentarem més avall. Recordem, d’altra banda, que la gramàtica evita de qualificar la casuística amb els marcadors de correcte o incorrecte, atès que són uns qualificatius massa simplistes i no permeten matisar els criteris d’adequació segons els eixos esmentats.

Vegem, doncs, una mostra de les qüestions imprescindibles impartides en el CDL. Anomeno en negreta el fenomen gramatical, a continuació tenim la frase, després una de les tres opcions marcada en cursiva i, finalment, l’argumentació que justifica la solució escollida (no pas exclusiva, però sí la més sensible per a l’etiqueta).

a) alternança de preposicions davant una substantiva d’infinitiu

No n’hi ha prou amb ser puntual

a) Registres formals

b) Registres informals

c) Ús general en tots els registres

argumentació: Els verbs que tenen de complement o adjunt un sintagma nominal introduït amb a o de mantenen aquestes preposicions quan tenim una subordinada d’infinitiu (per ex. Accediren a la seva petició – Accediren a considerar la seva petició), però: Insisteix en els temes de sempre – Insisteix a (o en) parlar dels temes de sempre, o Comptava a (o de, amb) fer això. Tant el manteniment de en i amb com el canvi de preposicions són acceptables, però el canvi és la solució preferent en els registres formals. Això no obstant, hi ha exemples especials que alternen la preposició en registres formals indistintament, com ara en l’exemple principal o aquests que tenim a continuació: No et conformis amb/a/de ser contractat; Estem d’acord amb/a/de deixar el text tal com està...

b) predicació verbal (inacusatius)

Hi han poques cadires

a) Registres formals

b) Registres informals

c) Ús general en tots els registres

argumentació: En baleàric, en nord-occidental (cal excloure’n el tortosí, que sí que hi concorda) i en septentrional, el verb haver-hi no concorda amb el seu argument intern. En la resta de parlars (català central, tortosí i valencià), la concordança que es dona amb els verbs inacusatius (per ex. Existeixen tres colors primaris; Ara sobren plats) se sol estendre al verb haver-hi. La manca de concordança, diu la GIEC, és l’ús consolidat en els registres formals. Això no vol dir, però, que sigui la solució exclusiva d'aquests registres, i per tant, s’ha d’entendre d’ús general en tots els registres.

c) elisió de la preposició davant les subordinades substantives introduïdes per preposició

L’al·lusió a que m’hagi enfadat em sembla fora de lloc

a) Registres formals

b) Registres informals

c) Ús general en tots els registres

argumentació: En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals. La simple supressió de la preposició no és tan general quan el nom o l’adjectiu selecciona la preposició a (al·lusió, crida, dret, invitació, renúncia...).

d) duplicació aparent del relatiu

Ens van dur deu vehicles espatllats, dels quals només en vam poder arreglar tres

a) Registres formals

b) Registres informals

c) Ús general en tots els registres

argumentació: Hi ha oracions de relatiu que contenen un pronom o adverbi relatiu juntament amb un pronom feble, però que no poden ser considerats casos de pleonasme innecessari, propis de registres informals. Són casos de duplicació aparent. En aquestes oracions no podem prescindir del pronom en, tot i que sembla que dupliqui el relatiu dels quals. I és que, de fet, en aquestes construccions partitives passa el mateix que en les que no contenen el relatiu, però tenen la coda dislocada, com ara: Dels deu vehicles espatllats en vam poder arreglar tres; En queden uns quants, dels sacs de sal d’oferta.

Segons Joan Solà, “aquests casos són clarament inacceptables sense el pronom. La raó és segurament la forta relació que hi ha en català entre el quantificador i el pronom en. Es tracta d'un conflicte evident entre la raó "lògica" (que no admet que el "relatiu" sigui "repetit" per un pronom) i una raó intrínseca de la llengua”.

e) pronunciació diftongada

Pronunciació amb diftong d’“absència” i “gràcia”

a) Registres formals

b) Registres informals

c) Ús general en tots els registres

argumentació: La i i la u postconsonàntiques seguides de vocal es pronuncien tradicionalment com a vocals i no formen, per tant, diftong (con.di.ci.ó, in.gè.nu.a). Avui dia, però, en molts casos són corrents i fins i tot generals les pronúncies amb diftong decreixent. Pel que fa a la i, la pronunciació amb diftong és general quan es troba en posició posttònica seguida de vocal (ab.sèn.cia, es.pè.cies, sè.rie) i freqüent quan va seguida de vocal tònica (ac.ció, pre.ten.sió). La pronúncia amb diftong és acceptable en tots els registres en casos com absència o gràcia (posttònics i precedits de sibilants).

Cinc qüestions gramaticals de prop d’un miler que conté la GIEC

Per raons d’espai, només he presentat cinc exemples dels centenars de novetats rellevants, però he volgut compartir aquelles qüestions gramaticals que en les sessions de formació del CDL han generat més inquietuds o neguits.

  1. 3. Recapitulem 

La nova gramàtica de l’IEC conté un gran nombre de fenòmens lingüístics descrits i codificats amb els marcadors del criteri d’adequació a les varietats geogràfiques i funcionals. Aquest darrer aspecte –un punt sempre calent de la gramàtica per la variada formació dels consultants i potser per certs prejudicis lingüístics– no deixa de ser un valor afegit en aquesta obra, que arrisca en les marques (col·loquial, formal, informal, llengua general...) sempre necessàries si volem una obra moderna i que representi la majoria d’usuaris d’un país.

A un any vista de la publicació de la GIEC, aprenem dels errors de concebre certes qüestions gramaticals des de la simplificació del “correcte” i “incorrecte” per tal de treballar des d’una perspectiva d’adequació de gèneres textuals, basant-nos en una obra que té l’aval i la garantia d’un gran equip d’experts i amb la voluntat d’arribar sempre a un màxim consens des de la genuïnitat de la llengua. ¡Per molts anys!

 


[1] Agraeixo a Mònica Montserrat Grau, coordinadora del Postgrau de Correcció i Assessorament Lingüístic de la UAB, i a Isidor Marí Mayans, membre de la Secció Filològica i director de l’Oficina d’Estandardització de l’IEC, els comentaris favorables al plantejament i les reflexions de l’article.