« tornar


« tornar


Cicle Pensar, llegir, escriure

 

La lectura d’imatges

Oriol Garcia Quera

Des de l’origen de la civilització, des del moment en què vam baixar dels arbres i començar a caminar sobre dues cames, els humans hem utilitzat les imatges com a mitjà de  comunicació.

Al llarg de tota la prehistòria, a l’antic Egipte, durant la civilització romana, a l’època medieval, a la moderna i fins avui, les imatges ens han envoltat. Els nostres avantpassats han vist imatges en coves, sobre el seu cos, dins i fora de les esglésies, enmig d’un camí, a les façanes de les cases, al llom dels animals, a les botigues, al carrer, als escuts dels cavallers, als mobles, a les cortines, als coberts de taula, als plats, a les estovalles, a les rajoles... fins i tot a l’estora d’eixugar-se els peus abans d’entrar a casa! Aquestes imatges han tingut tota mena de suports: pedra, pell, pergamí, fusta, roba, metall, paper... i, al contrari del que podríem pensar, la seva funció no ha estat principalment o prioritàriament decorativa.

En una societat en què fins al segle XIX o XX l’analfabetisme era generalitzat, les imatges representaven l’opció comunicativa més eficaç, de manera que, si mirem enrere, trobem imatges amb funcionalitats molt diverses: instructives, alliçonadores, informatives, al·legòriques, educatives, evangelitzadores, provocadores, divertides, descriptives, evocadores, propagandístiques, erotitzadores, moralitzadores... Això sí, per entendre el missatge que ens volen transmetre, cal conèixer el seu codi comunicatiu. És a dir, que si ara mateix viatgéssim al món iber, per dir alguna cosa, potser no seríem capaços d’entendre tots els seus missatges visuals perquè no en coneixeríem  els codis. No sabríem què vol dir aquest tatuatge, o què o a qui representa aquesta pintura en una ceràmica, o si els colors dels vestits representen algun tipus de classe social, o estat civil, o clan familiar...

Posem-ne un exemple pràctic.

Imaginem un viatger estranger que arribés per mar a Barcelona durant els segles XV, XVI o XVII. Abans de desembarcar, només fixant-se en les banderes que onegen als pals ja podria saber de quin país són els vaixells ancorats. Sabria, per tant, amb qui es trobaria a la taverna o a l’hostal i, per escollir hostal, només li caldria fixar-se en quines cases tenen penjada una branca de pi a la porta. Aquelles que la tenen són un hostal. Potser també hi tenen una capelleta amb Santa Marta, patrona dels hostalers.

Conèixer els patrons dels oficis li va molt bé per identificar què es ven a cada botiga quan des del carrer no es veu el producte o un dibuix del que venen. Sovint els botiguers tenen un escut del seu patró o patrona penjat al costat del tendal d’entrada. Així, sant Marc correspon als sabaters, sant Eloi als argenters, sant Joan evangelista als assaonadors, sant Esteve als freners... Això també va molt bé per identificar les cases gremials de la ciutat, que també tenen cadascuna el seu patró en un lloc destacat. Les cases grans, en canvi, posen el símbol de la família. Els Vilana-Perles, per exemple, què hi tenen a la seva porta...? Doncs perles esculpides en fusta. 

Tot voltant pel mercat, el nostre home podria saber qui paga o no l’impost municipal si a la seva parada hi veu l’escut de la ciutat. Si hi ha escut, la parada és legal. I tornant cap a l’hostal, si aixequés una mica el cap en passar per algunes cantonades i hi veiés unes petites estàtues de cares de dones, les carasses, sabria que en aquell edifici s’hi exerceix la prostitució. Per orientar-se, aquest turista pioner tampoc no ho tindria gens difícil. És veritat que encara falta molt temps perquè es comencin a penjar els noms dels carrers. A Barcelona no es penja el primer nom de carrer fins a l’any 1842. Però és que potser no li cal... El carrer Argenteria concentra quasi tots els argenters de la ciutat; el de la Freneria, els freners; Blanqueria, els blanquers; Carders, els carders... Com aquell qui diu, només fent un cop d’ull ja saps a quin carrer ets!

Deixem ara el nostre amic passejant per la ciutat i avancem en el temps.

Centrem-nos a partir d’ara en aquelles imatges que, des de l’aparició de la impremta, s’han anat reproduint sobre paper. A casa nostra cal reconèixer la feina que van fer durant molt de temps els gravadors. A nivell popular els gravats que apareixien en llibres, però sobretot en romanços de cec, goigs, auques..., van tenir força èxit. Tot i que treballaven de manera precària i artesanal, els impressors de l’època ja veien un gran potencial comunicatiu a la combinació d’imatge i text. Caldrà esperar, però, a la mecanització dels sistemes d’impremta, l’alfabetització de la població, l’abaratiment dels productes impresos i la cultura de l’oci, perquè aparegui un nou mitjà de comunicació de masses: el còmic. 

Amb un llenguatge narratiu que combina elements de la literatura, el cinema i la pintura, el còmic permet a l’autor combinar imatges i text a plaer, multiplicant així les possibilitats comunicatives. Un rere l’altre van apareixent tots els gèneres de còmic: aventures, bèl·lic, humor, eròtic, ciència-ficció, històric, policíac, romàntic, terror, western, social... i, depenent de la situació social o política, la seva funcionalitat varia. Hi ha còmics instructius, alliçonadors, informatius, al·legòrics, educatius, evangelitzadors, provocadors, divertits, descriptius, evocadors, propagandístics, erotitzadors, moralitzadors... Us sona, aquesta llista?

Els elements i recursos narratius dels què disposa l’autor de còmics són moltíssims. Fullejant a l’atzar un àlbum de còmic podem destriar i identificar-ne els següents: vinyeta, seqüència, plans, visió subjectiva, composició de plana, punt de vista, ritme, velocitat i direcció lectora, color, imatges paral·leles, diàleg, llenguatge, veu de narrador, onomatopeia... El que cal és saber posar tots aquests elements al servei d’una idea, d’una trama, d’un guió. D’un text, en definitiva. És quan aquest text es fusiona amb les imatges, que es converteix en aquest mitjà de comunicació, literari i artístic tan complert: el còmic.

En el cas del còmic històric, que és el que jo realitzo, les imatges tenen una funció afegida a la de recrear els fets que el guió ens marca. I és que el dibuixant de tema històric, quan recrea el passat, està fent la seva proposta gràfica sobre l’època tractada. D’alguna manera, mirant els seus dibuixos, afegim una versió més a la memòria iconogràfica que tenim sobre el període medieval, antic, modern...

Per a l’autor de còmics de temàtica històrica és molt agraït poder aprofitar aquests referents iconogràfics i jugar-hi. D’aquesta manera, el lector s’ho passarà bé identificant edificis o personatges que ha vist a la seva ciutat, tant si són reals com si són pintures o estàtues, a la vegada que en  descobrirà de nous. També s’adonarà, en algun cas, que la visió del passat proposada no coincideix amb la que ell té d’aquell moment històric i potser se li despertarà la curiositat per contrastar les dues visions. 

Després d’haver vist la força i les possibilitats comunicatives d’aquest mitjà, proposaré alguns exercicis senzills. Tot jugant, no només practicarem la lectura d’imatges, sinó també la manera de pensar-les i escriure-les.

Són exercicis pensats per practicar l’expressió oral, escrita o dibuixada, i provocar situacions que facin pensar, imaginar i ajudar a millorar la comprensió lectora. El nivell de dibuix, doncs, no és el més important. Si es creu convenient, alguns dels exercicis es poden adaptar, variar, fer competitius, per equips...

1.Què és això?

Visionem tots la mateixa imatge. Com més simple sigui la imatge, millor. Anotem molt breument què hi veiem. Ens adonem que tots hem vist el mateix, però que no tots coincidim en la descripció. Per què?

2. La meva habitació

Dibuixem tots, de memòria, la nostra habitació o un espai que veiem cada dia. Sense pressa, posant a prova la nostra observació i memòria visual. Després ho comparem amb la realitat i fem un llistat del que havíem oblidat. Podem afegir-ho. Aquest exercici també el podem fer  tots del mateix lloc, prèvia observació conjunta. El fet de dibuixar un espai, una experiència, un record... de memòria obre un camp de possibilitats molt ampli. I constatarem, cada cop, que, com hem repetit tantes vegades, la memòria és selectiva.

3. I el que falta?

En aquest cas cal completar una pàgina de còmic de la qual s’han tret alguns textos o algunes imatges. O fer la pàgina següent. Quan preparem l’exercici cal tenir en compte que, en suprimir elements, hem de deixar la informació bàsica necessària per a la comprensió de l’escena.

4. Entre tots

Seiem en rotllana i, per exemple, en grups de sis. Cadascú divideix un full en sis vinyetes i en dibuixa la primera. A continuació fem rodar els fulls i dibuixem la vinyeta següent de la història que ha començat un altre. Anem passant els fulls fins que s’acaben totes les històries. Aquest exercici és molt complet. L’aportació de cadascú recull la feina dels anteriors companys i és imprescindible per als següents. Cal pensar en com s’inicia i s’acaba la història en funció de la vinyeta que ens toca dibuixar.

5. Endreçar i resumir

Donem les vinyetes d’una pàgina de còmic retallades, per separat. Cal endreçar-les, posar-les en ordre. Una vegada fet, traurem dues vinyetes que ens semblin supèrflues. Veiem que la pàgina segueix tenint sentit, però que ha variat una mica el ritme. En traiem dues més. Observem. I dues més... fins que només en quedi una. Hem fet un exercici de síntesi. Un resum. Ens hem quedat amb la idea bàsica d’aquella pàgina.

6. Siluetes

Pensem i dibuixem un acudit que s’entengui només amb imatges, sense paraules. Si pot ser, només dibuixant la silueta dels personatges. Observem i veiem quins s’entenen i quins no. Què els falta per ser comprensibles? Potser cal afegir-hi una vinyeta més? O exagerar més algun element? Potser aquell acudit no funciona en imatges...? Una vegada escollits els que funcionen, podem mirar de descriure’ls escrits o explicats, a veure si també funcionen, o no.

7. Què m’he deixat?

Un alumne descriu una imatge als altres, que no la veuen. Ho fa sense pressa, amb el temps que necessiti. Els altres prenen les notes que creguin necessàries per dibuixar després la imatge descrita. No poden, però, fer preguntes al qui descriu. Quan aquest ha acabat, tothom dibuixa la imatge descrita. Si pot ser, sense mirar-se els uns als altres. Després comparem les imatges i ens adonem de què ha passat en la transmissió i recepció del missatge descriptiu.

Per acabar, voldria constatar que avui, més que mai, vivim rodejats d’imatges. Tenim imatges al WhatsApp, a l’ordinador, als senyals de trànsit, als mitjans de transport, als embolcalls de qualsevol producte, a les instruccions de qualsevol electrodomèstic, als edificis públics... Sovint són imatges simples, molt icòniques i els missatges que transmeten són, per tant, també molt simples. La seva lectura, de vegades ràpida i inconscient, ens facilita anar pel món.

Ara bé, no hem d’oblidar que si al costat d’una imatge n’hi posem una altra, creant una seqüència, la quantitat de missatges que podem transmetre es converteix en infinita. I, si a més hi afegim text, la complexitat d’aquests missatges pot augmentar. I si això ho fem unes quantes vegades, imagineu-vos fins on podem arribar!

No deixem d’aprofitar-ne les possibilitats!

Espero haver estat, i mai millor dit, prou gràfic amb les explicacions.

Gràcies a tothom.