« tornar


Dossier: Les sortides professionals d'història

Les sortides professionals dels historiadors en el món dels mitjans escrits. L'historiador del futur

Clàudia Pujol

Si només tinguéssim en compte les sortides professionals tradicionals dels historiadors –centres d'ensenyament o institucions de recerca– ens veuríem obligats a parlar d'un futur poc prometedor per als joves que s'acaben de llicenciar. Les estadístiques no poden ser més reveladores en aquest sentit: no hi ha cap relació proporcional entre l'important nombre de llicenciats que cada any es graduen a les nostres universitats i les places vacants en els instituts, les escoles, els museus o els arxius. Però al mateix temps, i això és un fet esperançador, hi ha una forta demanda social de coneixement històric, que caldrà canalitzar a través d'altres vies, algunes de les quals ja existeixen i d'altres que s'hauran d'inventar en un futur.

Una de les vies on els historiadors tenen molt camp per córrer és en l’àmbit dels mitjans de comunicació tant audiovisuals –que seria un altre article– com escrits. Molts historiadors ja han entès que la divulgació, si es fa amb rigor, pot ser molt positiva; i que els diaris, les revistes, els llibres o els còmics són unes plataformes privilegiades per fer arribar a la societat els seus coneixements i els fruits de les seves recerques. Tot i això, encara hi ha professionals que segueixen convençuts que divulgar és sinònim de trair; i que si escriuen de manera enrevessada i soporífera, són millors historiadors. De fet, un dels problemes de la historiografia actual és la insistència d'alguns acadèmics a escriure per a altres acadèmics, en un cercle tan endogàmic com pervers.

Prestigiar la divulgació, fomentar la recerca

Per prestigiar la divulgació, caldria començar revisant alguns criteris, com per exemple els que imperen en l’Agència per la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU). Quan Andreu Mas-Colell era conseller d’Universitats, amb l’objectiu de millorar el sistema universitari català, va donar forma a l’AQU, un ens que té la missió de vetllar per la qualitat de l’ensenyament. I quin és el problema? Doncs que aquest ens està inspirat en el model anglosaxó, un model que prima les ciències per sobre de les lletres. Això a nivell pràctic es tradueix en el fet que es valoren més els articles que els llibres (els químics solen presentar la seva recerca en forma d’articles, mentre que els historiadors ho solen fer en forma de llibres); es valoren més els historiadors membres de grups de recerca (queden fora tots els que treballen individualment o fora dels sistema universitari); i es premia la internacionalització de la difusió (les revistes en anglès vinculades a centres universitaris són les que més puntuen i, per tant, és molt difícil situar investigadors catalans en aquest tipus de publicacions). La conseqüència de tot això és que els treballs publicats en català i en mitjans divulgatius tenen un índex d’impacte baixíssim si es pretén fer carrera universitària. Que els criteris de puntuació de l’AQU s’adaptessin a les humanitats seria un pas important per normalitzar aquesta situació.

Però, al marge de si es revisen o no els criteris de puntuació de l’Agència, les universitats haurien d’apostar fermament per la divulgació, tant per una qüestió ètica com, i sobretot, per una qüestió pragmàtica. Un historiador que fa recerca amb diners públics hauria de procurar que els fruits del seu treball revertissin d’alguna manera en la societat. A banda que, si les recerques dels investigadors no surten de l’esfera acadèmica i la societat no se n’assabenta, s’acabarà considerant que no són necessàries i s’hi destinaran menys diners. Quan precisament el què cal és fomentar (i molt!) la recerca. La nostra història està custodiada en arxius de tot el món, des de Washington fins a Moscou, passant per Londres, Berlín, París, Viena, Roma, Nàpols, Amsterdam, i per descomptat Madrid..., i molts dels nostres historiadors no hi han estat mai.




 

Peça clau en diaris i revistes especialitzades

Estic convençuda que els historiadors del futur associaran, de forma natural, la seva formació amb les habilitats del periodista. Perquè la capacitat de comunicació de l’historiador és bàsica. Els diaris necessiten els seus coneixements sobre el passat per comprendre el món que tenim i el que ens ve: la seva anàlisi és clau. Les revistes especialitzades en història necessitem el seu rigor i els seus dots de recerca per anar reconstruint el nostre passat, que no és altra cosa que la nostra memòria i la nostra identitat. Napoleó Bonaparte, conscient de la gran importància d’aquesta disciplina, afirmava: “Un cap sense memòria és una fortalesa sense guarnició”. I tots sabem què vol dir una fortalesa sense guarnició: una fortalesa que pots conquerir sense resistència.

Intueixo que encara tenim una tasca ingent a fer en aquest sentit. Fa vint anys gairebé ningú no sabia qui era el general Moragues i en fa deu quasi ningú coneixia l’existència de Josep Sunyol, el president del Barça afusellat pels franquistes. L’any passat es commemorava, amb menys ressò popular del que mereixia, el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives. Aquest desembre es commemora el cinquantè aniversari de la mort, a l’exili mexicà, de Lluís Nicolau d’Olwer, i em temo que tampoc no tindrà la repercussió que li correspondria en relació a la seva dimensió. L’any vinent celebrarem el centenari del naixement de Pere Calders, que, probablement, es quedarà a l’ombra (de l’atzavara). No tenir un estat propi dificulta la creació del nostre propi relat.

Una nova finestra al món editorial

Entre les vies que ja existeixen per canalitzar la forta demanda de coneixement d’història no podem obviar el món editorial. La participació dels historiadors és, lògicament, bàsica en els llibres de text de prehistòria, d’història antiga, medieval, moderna i contemporània, o en les biografies dels principals personatges de tots els temps. Però on no sempre se’ls té en compte és en el terreny de la novel·la històrica –un dels àmbits on les editorials han aconseguit els èxits més espatarrants dels últims temps. Hi ha un gran debat obert sobre la novel·la històrica: els seus detractors consideren que és una manera de dissimular literatura de baixa qualitat i els seus defensors consideren que és la forma d’acostar al gran públic períodes o personatges del passat, inaccessibles des dels estudis exhaustivíssims dels historiadors.

 Jo sóc del parer que la ficció és important per la senzilla raó que entendre la història va més enllà de la fredor dels documents d’arxiu. El factor humà és poderosíssim i l’historiador té el hàndicap, a diferència del biòleg, de l’antropòleg, del geògraf o del lingüista, que no pot fer un autèntic treball de camp. La raó és òbvia: encara no s’ha inventat la màquina del temps que permeti navegar pel Nil a l’època de Ramsès II, de passejar pels carrers de la Roma imperial, de respirar l’ambient de l’Anglaterra victoriana o de participar amb Jaume I en la conquesta de València.

Aquells que no s’hagin llegit el Jo, Claudi de Robert Graves trigaran més a empatitzar amb aquest emperador romà i a comprendre les intrigues familiars de la seva dinastia; els que no s’hagin llegit El nom de la rosa viuran amb menys intensitat les turbulències religioses del segle XIV; qui no s’hagi submergit rn Guerra i pau de Tolstoi tindrà menys elements per entendre la Rússia de la primera meitat del segle XIX.

El problema, per mi, no és Tolstoi, Graves o Eco, que fan magnífiques revisitacions del passat, sinó els mals exercicis literaris, amb fons de cartró pedra i farcits d’anacronismes. Només un exemple: quantes novel·les esotèriques barates, presumptament basades en fets reals, s’han escrit sobre l’enigme del Greal? La mala literatura –igual que el mal periodisme– és el que dóna arguments als acadèmics que reneguen de la paraula divulgació.

Sense obsessionar-nos amb els detalls històricament comprovables, és important que les noveles històriques respirin un sentit de versemblança, i aquí els historiadors poden intervenir-hi per ajudar-nos a recrear l’atmosfera i a estalviar-nos anacronismes flagrants. Al capdavall, el que cal és documentar-se buscant les fonts de l’època, tant escrites com plàstiques (gravats, escultures, relleus, pintures murals...) i, en temes d’història recent, encara hi ha la possibilitat de comptar amb els testimonis que ho van viure.

Quan l’any 1980 Montserrat Roig va viatjar a Leningrad, l’actual Sant Petersburg, per escriure un llibre sobre el gran setge que va patir la ciutat durant l’ocupació nazi, encara va tenir l’ocasió d’entrevistar els supervivents del terrible bloqueig, i els seus relats esfereïdors van quedar plasmats en l’Agulla daurada. Més recentment, tant Jaume Cabré com Emili Teixidor, amb els seus respectius Les veus del Pamano i Pa negre, han sabut copsar com ningú la tensió soterrada de la postguerra civil d’un país, el nostre, diàfanament dividit en dues lleialtats.

Són exemples que posen de manifest que sense identificació no hi ha emoció, i sense una bona dosi d’emoció, no hi ha veritable passió per l’estudi social.

 

Clàudia Pujol és directora de Sàpiens