« tornar


Llibres

Secció a càrrec de Pere Martí i Bertran

 

Una novel·la històrica d’aventures


Títol: Cicatrius de 1714

Autor: Andreu Martín

Apèndix històric: Jordi Mata

Editorial: Bromera

Col·lecció: “Esguard”, 19

Lloc i any d’edició: Alzira, 2013

Nombre de pàg. : 242

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és un nom ben conegut de la literatura catalana actual, tant per a adults com per a joves. Les seves novel·les policíaques, per exemple, han estat traduïdes a diverses llengües, han rebut nombrosos guardons i, sobretot, han estat un gran èxit de públic. A Cicatrius de 1714, el creador de Flanagan, com ja havia fet en d’altres del prop del centenar que ha escrit, ens fa entrar de ple en la novel·la històrica d’aventures, i a més juvenil.

És juvenil, entre altres coses, perquè el protagonista, que no dubtem a qualificar d’heroi, té 14 anys acabats de fer quan s’esdevenen els fets principals de l’obra. És històrica perquè aquests fets es desenrotllen a principi del segle XVIII, concretament durant el setge de Barcelona per part de les tropes filipistes. I és d’aventures perquè en bona part compleix les característiques fonamentals de la novel·la d’aventures, sigui històrica o no, que Juan Ignacio Ferreras va fixar a la seva obra La novela por entregas 1840-1900 (Taurus, 1972). En primer lloc, la presència de l’heroi i l’antiheroi, contraposats en els objectius, però sobretot en els valors i antivalors. En segon lloc, la temporalització, aparentment molt clara i fins i tot detallista, però en el fons amb gens d’incidència sobre l’acció. En tercer lloc, el recurs a l’acció o accions dels personatges; una acció que es multiplica fins a esdevenir trepidant i que sol quedar reduïda a la individualitat. En quart lloc, el tema de la reconquesta, que en diu ell, o de la recuperació, consistent a desposseir el protagonista d’uns drets que li corresponen. I en cinquè lloc el que Ferreras anomena “l’estructura melodramàtica triangular”, estretament lligada al tema de la reconquesta, que consisteix a desdoblar l’heroi, és a dir, en la  creació d’un personatge víctima i un personatge salvador, a més de l’antiheroi naturalment.

Totes aquestes característiques, amb els matisos que vulgueu i que imposa el fet que sigui una novel·la del segle XXI i no pas del segle XIX, són ben presents a Cicatrius de 1714 . En primer lloc, en Bernat, a més del protagonista, és l’heroi de l’obra, capaç de lluitar per uns ideals i uns valors que comparteix amb la seva família i que no dubtarà d’exposar la pròpia vida per defensar-los. En segon lloc, les peripècies per les quals ha de passar en Bernat podien haver estat en qualsevol altra època i circumstància.  En tercer lloc, l’acció esdevé més que trepidant, sobretot al desenllaç: gairebé ens resulta increïble que en un lapsus tan limitat de temps en Bernat pugui fer tantes coses i passar tantes calamitats per assolir el seu objectiu: fer fracassar la trampa borbònica que ha de fer caure Barcelona aquella mateixa nit. En quart lloc, és clar que en Bernat també lluita per recuperar uns drets que li han robat, individualment, però en aquest cas també col·lectivament, ja que són tots els catalans els que estan a punt de perdre els seus furs, les seves lleis. Val a dir que aquí, i a diferència del que se sol esdevenir en la novel·la d’aventures clàssica, l’heroi no podrà recuperar aquests drets: per molt que guanyi una batalla, no pot guanyar la guerra, com molt bé sap l’autor, que no hi ha dubte que vol ser fidel a la història. Una veritat històrica que Andreu Martín té una cura especial a fer versemblant, a fer creïble, cosa que ens demostra amb la documentació sobre l’època que utilitza.

La cinquena característica, i última, potser és la que ens queda més desdibuixada, tot i que gosaríem dir que també hi és present: en Bernat és una víctima innocent de la ira dels francesos, concretament del capità LeVial, però alhora n’és el vencedor, el desbaratador d’uns plans maquiavèlics que haurien fet perdre la guerra definitivament als catalans. No cal dir que per poder-ho aconseguir haurà de comptar amb ajudes tan inestimables com les d’en Nicolau o la Vicenta.

No hi ha dubte que ens trobem davant d’una novel·la de gènere deutora de totes les fonts clàssiques, que podríem situar entre Walter Scott i Alexandre Dumas, sense oblidar potser un autor ben nostre i massa desconegut, Clovis Eimeric. Una novel·la que no dubta d’utilitzar els recursos més habituals del gènere: des de l’estructura en les tres parts clàssiques (presentació, nus i desenllaç), passant per les nits de tempesta, les lluites desiguals, les traïcions més inesperades i fins i tot el misteri i la intriga, sempre presents al final de capítol i sovint de subcapítol i tot, com en la més pura novel·la per lliuraments. Una novel·la que sens dubte enganxarà els joves lectors, alhora que els permetrà de conèixer una mica millor uns fets que com diuen alguns dels personatges de l’obra “això ho ha de saber la història” (p. 126). Una novel·la amb un títol d’allò més aconseguit i ben polisèmic, perquè les cicatrius (marques, ferides o senyals) són tan reals com simbòliques, com ens deixa ben clar l’autor al començament i al final de l’obra (pp. 37 i 217).

L’obra per a infants i joves d’Anna Murià


Títol: El meravellós viatge de Nico Huehuetl a través de Mèxic i altres textos

Autora: Anna Murià

Editorial:Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Col·lecció: “Biblioteca Anna Murià”, 5

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2013

Nombre de pàg.: 254

Les obres completes d’Anna Murià (Barcelona, 1904-Terrassa, 2002) van fent el seu camí, a poc a poc i amb bona lletra, gràcies a l’esforç d’uns quants terrassencs i al patrocini de l’ajuntament de la ciutat. Als cinc volums ja publicats, l’any passat s’hi va afegir el dedicat a l’obra per a infants i joves que Anna Murià tenia dispersa i fins i tot inèdita i, en general, de difícil accés tant per a estudiosos com per al públic lector. Es tracta d’un volum distribuït en sis grans apartats, d’extensió molt desigual i precedits d‘un pròleg (p. 5-12) d’allò més interessant i útil per entendre i situar la dita obra, a càrrec de Miquel Desclot.

El primer apartat (p. 13-118), com no podia ser d’altra manera, recull la premiada i reeditada novel·la juvenil que dóna títol al volum: El meravellós viatge de Nico Huehuelt a través de Mèxic. Es tracta, com deixa ben clar l’autora al primer capítol, titulat “Nico i Nils”, d’una diguem-ne recreació de la famosa novel·la de Selma Lagerlöf. Aquí, Nico Huehuelt, emulant Nils Holgersson, farà un prodigiós i meravellós viatge a través de Mèxic, gràcies a la seva mestra, a la seva capacitat d’imaginar i de fantasiejar i una mica també gràcies a la verafantasia, un herba màgica. Amb l’ajuda inestimable del seu cavall, anomenat molt encertadament Orvolador, descobreix paisatges, costums, llengües..., però sobretot persones que l’ajuden a créixer, a fer-se un home. Es tracta, doncs, com l’homòloga sueca, d’una novel·la clarament iniciàtica.

El segon (p. 119-139), titulat “Narracions per a joves”, inclou la versió de tres llegendes d’allò més variades: una de catalana, sobre els nou barons de la fama; una d’escandinava i una altra de mexicana.

El tercer (p. 141-170), titulat “Teatre per a joves”, inclou mitja dotzena de versions dramatitzades de contes d’Anton Txèkhov, a parer nostre força difícils de portar a escena, i encara més per a joves.

El quart (p. 171-223) és el més extens i inclou una trentena de narracions infantils de l’autora, tant les recollides anteriorment en volum (Pinya de contes, per exemple), com les publicades a revistes com Tretzevents, Cavall Fort o Lletres, i encara d’altres d’inèdites o publicades en edicions especials (Ajuntament i Caixa de Terrassa, per exemple). Es tracta de narracions molt diverses, tant pel que fa a l’extensió com als continguts. Hi predominen, això sí, els temes fantàstics: follets, fades, personificacions d’animals i d’objectes... També hi trobem unes quantes versions de contes i de llegendes tradicionals de cultures molt diverses.

El cinquè apartat (p. 225-247), titulat “Teatre per a infants”, inclou dues peces breus. La primera, i més extensa, A Becerola fan ballades, és una peça clarament didàctica, en què es fa una defensa aferrissada de la pau, l’amor, la unió entre tothom, per diferent que sigui. L’obra té per protagonistes les lletres de l’abecedari, personificades naturalment, i parteix d’uns contes anteriors, recollits en el mateix volum sota el títol de “El llibre de Wuwú (p. 177-185). La segona peça es titula L’aranya del jardí i és d’allò més breu, reduïda a una sola escena en què un nen que no vol estudiar se’n va a córrer món, amb permís de la mestra, en companyia de l’aranya del jardí de l’escola. Significativament, el nen es diu Roger, com el fill de l’autora; cosa que no ens ha de fer estrany si tenim en compte que en algun conte també hi trobem la seva filla Eli (p. 194) i fins i tot la mateixa autora, com apunta ella mateixa (p. 209).

El sisè apartat i últim (p. 251) es titula “Un poema per a infants” i inclou la versió d’un poema del físic i escriptor francès Charles Cros que porta per títol “L’areng fumat”.

No cal dir que edicions com la que comentem són d’allò més necessàries en qualsevol cultura, ja que permeten, entre altres coses, de recuperar noms que de cap manera poden caure en l’oblit de les noves generacions. Benvingut, doncs, aquest nou volum de les obres completes d’Anna Murià, que esperem que aviat arribin als deu previstos.