« tornar


« tornar


Llibres


Títol: La venjança dels Panteres Negres

Autora: Gemma Lienas

Editorial: Bromera

Col·lecció: “Espurna”, 118

Lloc i any d’edició: Alzira, 2016

Nombre de pàg.: 198


 

Els joves i les bandes urbanes

Pere Martí i Bertran

 

Gemma Lienas (Barcelona, 1951) és una escriptora ben coneguda, sobretot del públic juvenil. Algunes de les seves obres han estat, i encara són, lectures obligatòries a molts centres d’arreu dels Països Catalans, s’han traduït a una desena de llengües i han rebut nombrosos premis. El darrer ha estat el premi Ciutat d’Alzira Fundació Bancaixa (2015), atorgat a l’obra La venjança dels Panteres Negres, una novel·la realista, en la línia del realisme crític que a Catalunya va arribar a la dècada de 1980, precisament de la mà d’obres com Cul de sac o 2 CV de la mateixa Gemma Lienas.

La novel·la estilísticament és d’allò més elaborada i gosaria dir que original, cosa força difícil en aquestes alçades i en una autora que ha publicat una vuitantena de títols. Està estructurada en set capítols, que, fora del primer i de l’últim, tenen sempre dues parts, separades temporalment. La primera, molt breu, fa referència a esdeveniments de finals de 2013; la segona, a l’actualitat, concretament el 8 de gener de 2015, el dia en què es precipiten tots els esdeveniments que són la base de la trama, i que alhora són conseqüència dels fets ocorreguts tretze mesos enrere, sempre presents en els personatges principals, ja que són la causa de la venjança que podríem dir que esdevé el tema principal de l’obra, com apunta el títol. Pel que fa a l’estil, també hem de destacar la tria del narrador, ja que tot i ser omniscient i en tercera persona, sempre va agafant el punt de vista dels diversos personatges, que es van succeint, i sovint trobant, en subcapítols dintre de cada capítol. El joc de punts de vistes arriba a l’extrem d’agafar, en un moment determinat i únic, el d’un ratolí que es passeja pel cos apallissat i inconscient de l’inspector López (p. 159-161). La llengua que hi utilitza és estàndard, rica, versemblant, amb formes col·loquials i alguna de vulgar i tot que la fan més creïble. Només hi faríem una objecció: calia haver-la corregida més a fons, la novel·la, per esporgar-la de castellanismes innecessaris i sense marcar (trencar fotos en comptes d’estripar-les; caixes que en realitat són capses; verbs provar que han de ser tastar; etc)  i, sobretot, de pronoms esfumats o mal utilitzats: “li clava una puntada de peu a una pedra” (p. 15) i “li clava una puntada de peu a una llauna de refresc” (p. 103), uns pleonasmes que, si es volen fer, necessàriament haurien de ser amb el pronom hi; “poder agafar-li la mà fins que s’ha anat” (p. 23), sense el pronom en que massa sovint desapareix a l’obra (en tenim un cas idèntic a la p. 165: “Per haver-se anat de la banda”) i un de semblant a la p. 81: “no s’adonen però són els esclaus del Baldo”); “fins que entén que ha d’orinar sobre aquella mena de bolígraf un cop li hagi tret el caputxó” (p. 56), un pronom li que en català clarament ha de ser en; etc. Esperem que en una propera edició, que estem segurs que es farà, es puguin corregir aquestes mancances.

Argumentalment, l’obra podríem dir que gira al voltant de quatre personatges principals, més uns quants de secundaris que també són d’allò més elaborats, els complementen a la perfecció i tenen prou força i entitat com perquè els recordem i els valorem per ells mateixos (la Tamara en seria l’exemple paradigmàtic). Els quatre protagonistes serien l’Òscar, un jove de 16 anys, perdedor, fracassat, insignificant, que només viu per la seva germana, la Mabel, de 6 anys, i que comença a sentir-se realitzat i valorat al moment que és admès a la banda dels Panteres Negres; una banda dominada amb mà de ferro per un altre dels protagonistes, el Baldo, un jove dominicà de 23 anys dominador, masclista, egoista, insensible, cruel i venjatiu fins a extrems inhumans; tan venjatiu que en cap moment pot oblidar, ja no diem perdonar, el jove Daniel, que un any enrere va ser capaç de deixar la banda i de denunciar-los, a causa de les ferides que li van provocar com a escarment, reflectides amb tota la cruesa a la coberta de l’edició de Bromera, i que va haver d’abandonar el barri i la ciutat perquè havia estat condemnat a mort (Codi 61, la motxa...). I el quart personatge principal, sense cap mena de dubte, és l’inspector López, un home vidu, a punt de jubilar-se, una mena de perdiguer que ens recorda els policies i els detectius solitaris i insubornables de tantes novel·les de gènere i que, com en els models, se’ns fa entranyable. Un home que coneix a fons el Baldo i que es marca com a objectiu empresonar-lo, abans de jubilar-se, per poder deixar el barri, i de retruc la ciutat, una mica més net, una mica més respirable. Ja us podem avançar que se’n sortirà, però per saber el preu que n’haurà de pagar, haureu de llegir la novel·la. No us sabrà pas greu, perquè no la podreu deixar, en algun moment us regirarà l’estómac i, sobretot, us farà reflexionar, sigueu joves o adults, homes o dones, perquè és una novel·la plena de realisme, d’humanitat i de valors ben actuals, que cal que tothom conegui, que tothom faci seus si de debò volem una societat més justa, culta i feliç.

 

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Títol: Volianes de paper

A cura de Rosa Roca Riera i Jordi Solé Camardons

Editorial: Voliana Edicions

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2016

Nombre de pàg.: 216


 

Volianes de paper. Dictats per aprendre català i gaudir de la literatura

Volianes de paper. Dictats per aprendre català i gaudir de la literatura és al mateix temps un llibre de dictats i una autèntica antologia literària. Conté textos escrits entre la primera i la segona dècada del segle XXI i publicats per Voliana edicions, amb gran diversitat de temàtiques, estils, registres, variants lingüístiques i gèneres literaris.

El llibre, amb un pròleg de Màrius Serra i un altre de Jenny Suk, guanyadora del GRAN DICTAT de TV3, proposa el dictat com a eina d’aprenentatge lúdic i com un pas per endinsar-se en la literatura i despertar-ne el gust i l’interès: és molt probable que a més d’una persona se li despertin les ganes de llegir sencer el llibre d’on prové el fragment dictat, o autodictat, si l’utilitza com a eina d’autoaprenentatge.

Al professorat de llengua i literatura, que redissenya contínuament les seves pròpies eines de treball, li aporta un material ric, divers, plàstic, estructurat i flexible alhora, amb totes les indicacions necessàries, pensat per facilitar-li la tasca docent. Per a l’alumnat de tots els nivells a partir de Secundària és un llibre versàtil i ric amb múltiples facetes i aplicacions pràctiques.

Una de les novetats importants del llibre és que “vol anar més enllà del dictat estricte i oferir en alguns casos el que anomenem PRE-DICTAT o POST-DICTAT . És a dir, el text immediatament anterior o posterior del text del dictat proposat. Aquests afegits al dictat el professor els pot llegir (o no) abans de començar a llegir el dictat per tal que l’alumne entri en situació, de manera que l’activitat del dictat sigui enriquida per la comprensió del context en què s’insereix.” (introducció del llibre)

Però aquest llibre no és només un llibre de dictats sinó una antologia literària moderna i un llibre de lectura a l'aula, per treballar des de haikus a literatura de ciència-ficció, microcontes, novel·la històrica, pensament sociolingüístic, història pedagògica, aventures, ciències socials, recursos literaris, treball de lèxic, geosinònímia, varietats dialectals, la diversitat del discurs literari, història, conflictes socials, etc... i sobretot: gaudi literari.

En un moment com l’actual de grans canvis en el món de l’educació i l’ensenyament, “Volianes de paper” aporta una nova mirada i un nou material per gaudir d’aquesta eina útil és el dictat, i facilita un enfocament metodològic adaptat a les necessitats actuals de les aules i de l’aprenentatge.

L’educació és (des del meu punt de vista) un sistema d’aprenentatge en forma de joc, que sempre manté les seves regles i objectius però, si no ens esforcem, tendeix a perdre la seva característica fonamental: la diversió. Els mots encreuats del Màrius Serra o les diferents proves de El Gran Dictat tracten d’una cosa tan seriosa com la llengua catalana, però ens entretenen addictivament a la vegada que ens fan aprendre, senzillament perquè són un joc, i sentim que també són cultura, i són fets per a nosaltres. Si aconseguiu fer volar aquestes Volianes de Paper i crear aquesta sensació en els vostres alumnes, haureu triomfat. Perquè —recordem-ho sempre— aprendre és gaudir.

Jenny Suk (fragment del pròleg)

 

Contacte: Voliana Edicions. c/ del Molí, 41, 2n. 08310. Argentona. Jordi Solé i Camardons. Telèfon: 937561022/ 680 77 39 61 / Correu-e: jsole12@xtec.cat

------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Títol: La Fina Ensurts

Autor: Joan Bustos

Editorial: Barcanova

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2016

Nombre de pàg.: 159

 

 

La Fina Ensurts, de Joan Bustos. Premi Barcanova de Literatura Infantil 2015

Qui és la Fina?

La Fina fa primer de secundària. És bufona, molt bona nena i ho aprova tot, però això és un gran problema. Per què? Perquè al món on viu, Espantilàndia, cal ser lleig, mala persona i suspendre-ho tot per no ser friqui. Cansada que els companys la insultin dient-li guapa i neta, voldria parlar-ne amb la tutora, la senyoreta Unglots. Però aquesta està massa preocupada fent-se la manicura. Un dia, quan la nena arriba a casa, els pares li proposen un viatge cap a un món (el nostre) on ella ja no serà la rara. En aquest món la gent es lleva al matí i es renta, i guapo és un compliment. Marxar a aquest món desconegut fa por, però potser és la solució a tots els seus maldecaps.

D’on sorgeix la història?

A finals de juny de 2015 l’autor va redactar un conte anomenat La Fina, que no és com els altres. El va enviar a Cavall Fort i va ser publicat. Com ja va passar amb la seva primera novel·la, Música amagada, el que va néixer com a una història curta per a la mateixa revista va anar guanyant volada. I molt més gruix i complicació, de tal  manera que les tres pàgines del conte originari van esdevenir-me poc més de cent. Com si els personatges no es resignessin a xerrar durant una estona i prou. Deixa que expliquem què fem i per què ho fem, devien dir-li. Per tant, en Bustos, que es considera, en paraules seves “educat de mena”, els va fer cas i es va asseure a escoltar-los durant el juliol i l’agost. L’autor confessa que li van inflar el cap d’allò més i que el perseguien quan feia la migdiada o quan, entre caminada i caminada, remullava els peus al Ter.

En Bustos no s’amaga de dir que deu el punt de partida al gran mestre Rodari, i en especial a les seves hipòtesis fantàstiques, que tan bons resultats dóna a l’aula per crear històries a partir d’una simple pregunta. Què passaria si una nena fos rebutjada per ser guapa i bona persona en un món on no estigués ben vist ser-ne?

Crear un món on la normalitat fos ser deforme, brut i dolent, on la gent es llevés al vespre i el primer àpat fos el berenar va ser la conseqüència immediata d’aquesta primera guspira.

Després van arribar els petits i explícits homenatges a clàssics de la literatura infantil i juvenil: els pares que estimen tant la seva filla rara que la devorarien (Maurice Sendak), els viatges a través del mirall (Lewis Carroll), la noieta que supera la por de viatjar a un altre món (Neil Gaiman). I altres referents degudament modificats: uns gremlins escatològics (els caraculs), el romanç entre una pija insuportable i un vampir inexpert (paròdia d’una saga vampiresca per a adolescents)...

I s’hi va afegir un element més. Tot un clàssic: la vida copia la ficció o és a l’inrevés?

El resultat és una novel·la que parla, al cap i a la fi, d’assumir qui ets per convertir-te en el millor que pots esdevenir: tu mateix/a.

Què n’han dit els crítics?

Per a lectors inquiets i actius, la novel·la els satisfarà pel bon ritme, per l'excel·lent descripció dels personatges, especialment, la protagonista Fina que esdevé una creació molt atractiva amb una personalitat clara i influent per només tenir dotze anys d'edat.

              Josep Maria Aloy, crític de literatura infantil i juvenil, al seu blog Mascaró de proa.

M'ha agradat per diversos elements de pes: per la força del personatge central –una nena incompresa al món d'Espantilàndia on viu, on cal ser lleig i mala persona–, per l'estructura clara i per la facilitat amb què es pot explicar l'argument –ella es trasllada al món dels humans per trobar el seu lloc–, pels missatges clars –entre d'altres, lluitar per sentir-se bé amb un mateix–, pel joc amb dos plans, el d'un món fantàstic i el d'un món real, i per la forma poètica com els personatges salten de l'un a l'altre a través d'un mirall.

              Pep Molist, escriptor, bibliotecari i crític de l’equip de la revista Faristol.