« tornar



Pensar les piràmides

Lucas Baqué Manzano


Lucas Baqué Manzano és egiptòleg, membre de la Unitat de Recerca Egiptològica de l’Institut del Pròxim Orient Antic de la Universitat de Barcelona (URE, IPOA-UB). Recentment ha publicat la primera traducció al català dels Textos de les Piràmides, realitzada a partir de les inscripcions jeroglífiques presents en les piràmides reials de la V i VI dinasties egípcies.


Salve, oh vosaltres, aigües que Xu portà i que Aquell de l’Adollament féu créixer i en les quals Gueb purificà els seus membres, quan els pensaments acompanyaven el temor, quan els cors acompanyaven el terror!

El Rei fou infantat en el Nun quan el cel encara no havia esdevingut, quan la terra encara no havia esdevingut, quan la fundació (del món) encara no havia succeït, quan el tumult encara no havia tingut lloc, quan aquest temor, que esdevindria a causa de [l’ull] d’Horus, encara no s’havia produït.

Desordre i precarietat, presència latent en un univers en formació... és en aquest espai líquid, el Nun, l’oceà primigeni on, d’acord amb els Textos de les Piràmides, el rei d’Egipte fou infantat com a entitat sagrada, com a déu cosmogònic, encarregat d’ordenar el món. Tot restava en silenci, mentre l’alè de Xu, el déu atmosfèric, elevava el cel, la deessa Nut, de les aigües, i la Terra, el déu Gueb, purificava els seus membres abans d’esdevenir suport de vida o, en altres paraules, abans d’emergir a la llum i donar inici a totes les formes de la creació.


Accés a la subestructura interior. Piràmide d’Unis

Heus aquí el notable passatge amb què comença la fórmula 486 dels Textos de les Piràmides. La seva correspondència amb el pensament presocràtic ha estat posada de manifest recentment pel professor Walter Burkert, tot valorant-los, dins el context de l’antiga tradició oriental, com una de las conquestes especulatives –la relacionada amb el mite cosmogònic– que sens dubte formarien part de la bastimentada sobre la qual es construí el logos grec.

Tanmateix, abans de dir quelcom més sobre el contingut d’aquest corpus caldrà fer-se una pregunta prèvia; què és o, millor, què representa la piràmide? Una tomba simplement? La resposta no és tan senzilla, ni menys encara unívoca. Dins d’una breu aproximació al subjecte no podem bandejar el seu simbolisme com a estructura i la seva significació dins de l’univers de creences dels antics egipcis. Efectivament, tot allò que hom pot considerar essencial es troba concretat en la piràmide. D’una part i des de la perspectiva política, la piràmide complirà a la perfecció la voluntat del rei egipci de romandre en la memòria col·lectiva. No en va els cultes diaris que s’haurien de celebrar en honor seu, un cop mort, als dos recintes afegits a l’obra –és a dir, l’anomenat temple baix, situat a la riba del Nil i, el temple alt, emplaçat a la cara est– així ho garantirien. Tampoc no podem desvincular d’això últim la idea d’un poder centralitzador, car la piràmide, no ho oblidem, aglutinava i consolidava al seu voltant tota la maquinària de l’Estat faraònic: escribes, encarregats d’administrar homes, feina i vitualles; artesans, especialitzats a desbastar la pedra; sacerdots, dedicats als rituals... a més a més de l’adjudicació de terres i collites, posades a disposició de la piràmide, tot formant part de l’engranatge econòmic dins un model redistributiu. D’altra banda i des de la perspectiva religiosa, la piràmide s’elevava en l’horitzó del desert occidental com a plasmació pètria d’un ideal d’eternitat exclusiu per al monarca egipci. És aquest darrer aspecte el que més ens interessa ara, car justifica en bona mesura la presència d’inscripcions jeroglífiques a les parets dels corredors que conduïen des de l’entrada, emplaçada a la cara nord, fins a la cambra funerària, sens dubte l’indret més important, destinat a acollir les despulles reials.


Planol base de la subestructura de la piràmide reial

Si ens hi fixem una mica més, observem en el disseny arquitectònic algunes de les claus que ens han permès interpretar part del simbolisme piramidal, molt especialment en allò que té a veure amb els dos eixos, oest-est i sud-nord, que aquesta assenyala i que corroborarien la creença egípcia en un univers cíclic al qual el faraó, un cop traspassat, s’hauria d’integrar en qualitat de déu. Així doncs, l’eix oest-est hauria de permetre-li renéixer cada matí, a trenc d’alba, i accedir a la barca del déu solar, com a parió de Re, mentre que el trajecte sud-nord faria possible la seva integració en el decurs dels anomenats “Estels Imperibles”, on atenyeria l’eternitat com a Osiris. Dos fragments (fórmules 407 i 666) exemplifiquen a la perfecció el que acabem d’observar:

Aquest Rei es purifica i accepta el seu lloc pur que es troba en el cel. Aquest Rei restarà ferm i els seus llocs perfectes restaran ferms quan [aquest] Rei acceptarà el seu lloc pur que es troba a la proa de la barca de Re.

I els remers, per mitjà dels quals Re és barquejat, seran els qui barquejaran [aquest] Rei. I els remers, per mitjà dels quals Re és voltat entorn de l’horitzó, seran els qui voltaran aquest Rei entorn de l’horitzó.

* * *

El cel s’estremeix per tu, la terra tremola per tu, els Estels Imperibles vénen cap a tu, tot prosternant-se, i el Proveïdor de Kas agafarà ben fort el teu braç vers el Camp de les Canyes. Que tu seguis sobre el teu tron metàl·lic i sentenciïs juntament amb la Doble Ennèade.

Oh Rei! Tu has rebut el teu cap, tu tens les teves dents, tens els teus cabells. Les portes que barren el pas a la gent s’obren per a tu, restant tu ferm per sempre més.  

 

Concloem, doncs, aquesta breu introducció responent a la pregunta inicial: la piràmide representava per als antics egipcis un mecanisme de resurrecció, un instrument d’eternitat gràcies al qual el faraó assoliria una existència ultraterrenal al costat dels déus.

A partir d’aquí podem dir que hem entrat de ple en el terreny de les tradicions religioses de què els Textos de les Piràmides constitueixen el testimoni més antic que se’ns ha conservat. El seu origen es remunta a l’últim monarca de la dinastia V, Unis (ca. 2356-2323 aC), moment en què apareixen aquestes inscripcions jeroglífiques en el si de la seva piràmide, per mantenir-se plenament vigent en els subsegüents regnats, al llarg de la dinastia VI, i fins arribar a la dinastia VIII. Des del punt de vista de la cultura escrita, ens trobem davant d’un corpus perfectament consolidat i objectivat, la qual cosa demostra que la seva maduració havia tingut lloc ja molt abans que hom decidís la seva fixació per escrit a les cambres i corredors de les piràmides. Les referències a una més que probable oralitat anterior hi són presents i es manifesten sobretot en aquells passatges on el rei s’ha d’enfrontar als perills de l’inframón. Ens referim concretament als anomenats textos apotropaics destinats a fer recular un seguit d’animals danyosos, representats per rèptils, aràcnids i miriàpodes, que actuaven com a guardians d’aquest univers tel·lúric, i els quals ens són descrits com a entitats sagrades amenaçadores (numen terribilis) que tractaven d’impedir l’itinerari reial, abans referit, vers el seu renaixement. En els dos passatges que es mostren a continuació (fórmules 285 i 293) hom apreciarà l’ús de termes especialitzats, com ara metàfores evocadores d’imatges burlesques, algunes de significat obscur, relacionades amb determinats aspectes morfològics de l’ésser invocat, o bé vocables grollers adreçats a aquestes mateixes entitats, els quals ens introdueixen en el nivell més emocional dels discurs màgic, imperatiu-directiu i performatiu, en què el sentiment de menyspreu o temor afloren com a elements d’expressió amb una forta càrrega simbòlica.

Dues gotes del teu verí són vers els teus dos sacs: escup-les ara, sanguinari!

 Espargeix, ruixador, aigualós!

Oh emborniador! Cinta de Sexau, pluja, exhaureix-te!

Oh cobra, rebrec de tràquea!

Oh embotit(?), alum!

(Que n’ets d’) ofensiu, oh lleó aigualós!

Oh eixamplador, no eixamplis pas aquesta tràquea!

* * *

Enrere, serpent ocult! Amaga’t, no permetis que aquest Rei et vegi!

Enrere, serpent ocult! Amaga’t!

No vagis vers el lloc on és el Rei i ell no dirà pas contra tu aquest teu nom de Viatger, fill de la Viatgera.

El servent del qui resplendeix ha caigut dins el riu.

Fuig! Fuig!

Oh serpent bramador, jau! 

Pel que fa al paper de les divinitats i a la destacada presència del mite, els Textos de les Piràmides ens revelen, encara que de manera esbiaixada, alguns dels moments més colpidors, com per exemple els referits a l’assassinat d’Osiris a mans del seu germà Set i el trobament del seu cadàver per part d’Isis i Neftis. Especialment commovedor resulta el fragment de la fórmula 482 que mostrem a continuació i on la descripció que se’ns fa del dol previ i la seva ritualització constitueixen, des del punt de vista de les creences, els fonaments per a la re-presentació del culte post-mortem que també era celebrat en honor del rei decés mateix, hipòstasi d’Osiris, dins l’esmentat ideari egipci de renovació i renaixement, destinat a fer-lo reviure en el més-enllà.

Oh pare [Osiris], aquest Rei! Les portes del cel s’obren per a tu, les portes dels arcs (del cel) es desclouen per a tu.

Els déus de Pe estan afligits(?) quan vénen vers Osiris a la veu lamentosa d’Isis i Neftis. Els bas (=ànimes) de Pe espeterneguen per tu, copegen llur carn per tu, estrenyen [llurs braços per tu] i s’estiren de llurs cabells per tu i diuen a Osiris:

“Havies marxat i has tornat. [Has] despertat, [després que has jagut], mantenint-te ferm en vida”.

[Posa’t dret per tal que vegis això. Posa’t dret] per tal que escoltis això que el teu fill ha fet per tu, que Horus ha fet per tu, després que copegés aquell que et copejà, que lligués aquell que et lligà i que l’emplacés sota la teva filla gran que es troba a Qedem —la teva germana gran que aplegà la teva carn i que tancà les teves mans, la qui et buscà i et trobà sobre el teu costat a la riba de Nedit—, per tal que finalitzés el dol sobre el Doble Santuari.

Dins d’aquest mateix context, en surt igualment destacada la figura del déu Horus en el paper de protector del seu pare, Osiris, tot actuant aquest contra el seu oncle, el fratricida Set (identificat pel grecs com Tifó), i contra els seus sequaços; una figura, en definitiva, envoltada, al mateix temps, d’una aurèola d’exaltació heroica i de devoció filial, de la qual es farà ressò la literatura egípcia d’època posterior, com per exemple en el relat ramèssida intitulat pels egiptòlegs Les lluites d’Horus i Set. Encara que velades, les referències al sagnant conflicte hi són constants i serveixen per al reforçament i reactualització de l’arquetípica lluita entre els elements del caos i de l’ordre. Llegim, quant a això, dos breus fragments corresponents a les fórmules 422 i 535. 

El fill ha protegit el seu pare: Horus ha protegit Osiris. Horus ha protegit aquest Rei dels seus enemics.

* * *

Horus ha estat deslliurat, per a tu, del seu cenyidor per tal que atrapi els sequaços de Set.

Agafa’ls ben fort, lleva llurs caps, desmembra llurs cuixes, estripa’ls, extirpa llurs cors, i xarrupa llur sang.

 

Pel que fa al principal objectiu de garantir la resurrecció del rei difunt, els Textos de les Piràmides ens mostren també una altra versió –que avui qualificaríem d’extrema– del discurs màgic-religiós en l’anomenat Himne Caníbal: un text carregat d’impietat contra els déus ancestrals, dels quals el faraó, per mitjà de l’acte canibalesc, extreu el poder i la força vital per fer-los servir en profit seu. La crua imatge de la preparació de l’oiós banquet, a base de vísceres i membres amputats, i la meticulosa descripció que hom en fa es consideraren, potser, massa irreverents per a la tradició religiosa, fet que explicaria que les dues fórmules on això apareix (fórmules 273-274) hagin estat simplement eliminades, a partir del regnat de Pepi I (ca. 2289-2255 aC). Resseguim-ne alguns dels fragments més impactants.    

El cel s’ha ennuvolat, els estels s’han enfosquit, els arcs (del cel) tremolen, els ossos d’Aker s’estremeixen i aquells que es desplacen s’han aturat un cop han vist el Rei, aparent i ba (=potent), com a déu que viu dels seus pares i que s’alimenta de les seves mares.

(...)

El Rei és el Toro del Cel, el qui esglaia des de (dins) del seu cor, el qui viu de l’esdevinença de cada déu i el qui menja llurs entranyes després que han vingut, amb llurs ventres plens de màgia, de l’Illa de la Flama.

(...)

Els grans del cel septentrional són els qui li atiaran el foc que és vers les calderes que es troben sota seu amb les cuixes de llurs avantpassats.

Els qui es troben en el cel serviran el Rei, mentre que els fogons li seran abrivats amb les cuixes de llurs mullers i mentre que tots dos cels l’atendran i les dues ribes el serviran.

El Rei és el més poderós, un poderós entre els poderosos.

El Rei és una presència esgarrifadora, la més esgarrifadora presència entre les presències esgarrifadores i  qui trobarà en el seu camí ell se’l menjarà de cru en cru.

(...)

El Rei s’alimentarà dels pulmons dels savis i  es complaurà en viure dels cors i també de llur màgia.

Analitzant el contingut dels Textos de les Piràmides des d’un vessant més literari, hom pot seguir-ne el rastre en els anomenats Textos dels Sarcòfags i també en el força més conegut Llibre dels Morts; s’erigeixen, doncs, com a peça clau d’un llegat cultural i religiós que romandria ben viu en el substrat social fins als darrers estadis de la història de l’antic Egipte.

Amb aquestes paraules arribem ja al final de la presentació dels Textos de les Piràmides. Des que van ser descoberts, l’any 1881, per l’egiptòleg francès Gaston Maspero, la tasca filològica de traducció i anàlisi d’aquest corpus, format per més de vuit-centes fórmules o capítols, ha estat constant i intensa, i ha donat com a resultat una ampliació del nostre coneixement sobre la religiositat dels antics egipcis, de les seves profundes transformacions i, en definitiva, de les tradicions que la van alimentar. A les diferents traduccions a l’alemany, al francès i a l’anglès, s’afegeix ara la realitzada per primer cop al català i publicada recentment, en el marc de l’Institut del Pròxim Orient Antic de la Universitat de Barcelona, dins Aula Orientalis-Supplementa 28. Com a responsable de la traducció catalana i, alhora, com a autor d’aquest breu article de presentació, vull aprofitar l’ocasió per agrair a al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya l’oportunitat que se m’ha brindat de donar-la a conèixer a través de la seva revista.


Piràmide del rei Unis (ca. 2356-2323 aC), dinastia V, Saqqara Nord

Inscrits ara fa gairebé quaranta-tres segles, els Textos de les Piràmides mereixen, dins de l’àmbit de la creació literària i religiosa, el qualificatiu de textos més antics de la humanitat. A partir de la seva integració i interacció amb l’arquitectura, ens mouen, al marge del colossalisme constructiu, a veure les piràmides com la materialització del concepte egipci d’immortalitat. Especulació o, si hom prefereix, fruit intel·lectual de la mentalitat creadora de mites, sigui com es vulgui, aquests textos són també la constatació documental més antiga de l’anhel humà de romandre, d’existir més enllà de la pròpia existència, que hom troba perfectament sintetitzat en el concís però evocador passatge de la fórmula 274, on s’afirma: “La perpetuïtat és el temps de vida del Rei i l’eternitat és el seu límit.”