« tornar


Prat de la Riba i la seva generació de creadors inquiets

Jordi Casassas Ymbert

Situats al juny del 2014 i en el marc de l’Escola d’Estiu, la referència a Prat de la Riba i al grup de “creadors inquiets” que l’acompanyaren ens porta a l’inici de l’experiència de la Mancomunitat de Catalunya, que es va posar en funcionament l’abril del 1914, ara fa cent anys.

Prat i aquest grup més o menys nombrós de col·laboradors constitueixen molt més que un simple cas aïllat: un corrent que hem definit de “creadors inquiets” que cal explicar bé, perquè en el món mediterrani no és freqüent caracteritzar un grup per la seva potència creadora, molt menys si aquesta es refereix a l’administració de la cosa pública. D’altra banda, la mateixa Mancomunitat de Catalunya de què ara celebrem el centenari constitueix una “raresa” en el món de la perifèria mediterrània a principis del nou-cents. Tot i representar tan sols un organisme administratiu que en principi era la simple suma de les quatre diputacions provincials catalanes, la seva obra va acabar  essent més que notable, fins al punt que alguns analistes han parlat d’un primer “estat regional” (valgui la contradicció) de la Catalunya contemporània. Així ho va destacar el seu primer president, Enric Prat de la Riba, en la sessió inaugural del 6 d’abril de 1914: Catalunya sencera assolia la primera unitat legal després de l’ensulsiada del 1714, dos-cents anys abans.

Aquesta significació que conferim a la Mancomunitat adquireix una notorietat encara més gran quan la situem en el seu temps històric i en relació amb el seu abast temporal. La seva vida oficial va comprendre des de l’abril del 1914 fins al març del 1925; així doncs, encara no onze anys, considerant que des del cop d’estat de Primo de Rivera (setembre de 1923) va mantenir una existència esllanguida, sense pressupostos, amb bona part de les seves funcions perdudes, amb molts dels seus organismes clausurats i el personal més significat apartat de les seves funcions. A més, l’estiu del 1914 va esclatar la Gran Guerra (mal dita Guerra Europea), que tot just un any després havia de tenir una repercussió profundíssima en la vida catalana i espanyola en general: havia de fer evident la irreversible crisi política, institucional i constitucional espanyola; havia de capgirar el món productiu i, entre altres canvis transcendentals, havia de provocar una dinamització i una tensió social extrema que, des del gener del 1919 i fins al 1921 ben bé, havia de convertir les àrees industrials catalanes en un camp de batalla les conseqüències del qual afloraran encara en els primers temps de la Guerra Civil. Malgrat conviure amb aquest temps tan difícil, l’obra de la Mancomunitat va ser notable, i podem dir que l’organisme i la seva gent constitueixen un veritable miracle que cal saber explicar.

La pregunta que cal respondre es podria formular de la manera següent: cóm és que en una àrea perifèrica com la catalana i en uns anys tan difícils, no sols per a la seva història sinó per a la de tot el continent europeu, va poder aparèixer un “estat regional” com el que representarà la Mancomunitat des de la seva arrencada?  I, complementàriament: ¿cóm és que des del primer moment (l’inici de l’Escola d’Estiu és del mateix 1914) es va poder posar en funcionament, amb uns equips de “creadors inquiets” notables, sabent que l’administració perifèrica de l’Estat espanyol era tan deficient i amb un personal normalment molt mal preparat i tan hostil envers les iniciatives que s’escapaven del seu control?  

 
D'esquerra a dreta: Jordi Casassas, Josefina Cambra i Teresa Pijoan. Acte inaugural de l'Escola d'Estiu

Prat de la Riba i la seva generació: els referents

Dividir el temps de les persones en generacions és un fet molt habitual, tant perquè constitueix un element de contrast (per exemple, entre pares i fill) com perquè permet establir un cert ordre de continuïtat en les seves vides. Una distribució semblant la trobem en el món laboral, artístic, cultural, etc. Tot i que no sempre resulti fàcil establir els criteris que fem servir per distingir una generació de l’altra, s’ha consensuat d’una manera o altra una periodicitat d’uns trenta anys per generació, de tal manera que amb poc més de tres generacions ocuparíem un segle (així doncs, unes deu o onze generacions ens separarien dels resistents del 1714).

Com que aquest mecanicisme no ens acaba de funcionar quan sortim de l’àmbit familiar, hem de buscar altres criteris que ens permetin parlar d’uns agrupaments de persones que convencionalment denominem generacions. Un primer criteri es refereix a la proximitat de les dates de naixement. A partir d’aquí hi afegim que es tracti de gent amb uns referents similars, que prengui consciència col·lectiva per l’impacte d’un mateix esdeveniment i que trobi el seu lloc en l’espai públic amb motiu d’una mateixa conjuntura. Sovint, aquesta irrupció (artística, professional, política, etc.) significa consumar un relleu, desplaçar o substituir, no sempre de forma “agradable”, la generació anterior.

La substitució de generacions constitueix un dels mecanismes definitoris més clars d’una generació. Ara bé, hi ha situacions en què una generació es consolida en el poder  amb tanta força que és molt difícil substituir-la. Aleshores ens trobarem que el grup que hauria de protagonitzar el relleu es va ampliant amb individus nascuts en dates cada cop més dispars; aleshores l’element de presa de consciència i l’objectiu del relleu es converteixen en els fets determinants, circumstància per la qual alguns historiadors han preferit parlar de “bandes d’edat” i diferenciar-les de les generacions. Altres historiadors, com Jaume Vicens Vives, han parlat de generacions i de generacions acumulatives  (d’altres, de “generacions pont”) per tal de solucionar el problema.

És entre aquests conceptes que hem d’analitzar el cas que ara ens ocupa. Sabem que Enric Prat de la Riba va néixer a Castellterçol l’any 1870. Els seus referents familiars i d’infantesa ens transporten al darrer quart del segle XIX: el Sexenni Democràtic i les seves tensions, la darrera guerra carlista, l’inici de la restauració canovista, la guerra francoprussiana, la definitiva unificació italiana, la Comuna de París, etc. I de jove va conviure amb l’esplendor del període de la “febre d’or”, amb el fracàs polític de Valentí Almirall, amb la consolidació definitiva de la Renaixença i els Jocs Florals, amb el formigueig barceloní de la crescuda del seu món institucional o amb els intents centralistes de reunificar l’Estat  (intents d’unificació del Codi Civil, per exemple). Tot plegat més l’ascens del catalanisme, que ell viu des de l’experiència universitària, l’anirà portant al convenciment que el catalanisme havia de fer el salt cap a la política, fet que s’acabarà de concretar en el si de la Unió Catalanista i de les seves assemblees anuals (la primera, a Manresa el 1892).

Així doncs, si els records són de ple segle XIX, les inquietuds el porten a la superació dels valors que l’han caracteritzat, especialment en allò que fa referència al catalanisme. ¿Podríem trobar en aquest intent de superació aquell tret caracterial d’una generació que es fonamenta en la voluntat de desplaçar els que l’han precedit en els llocs de decisió? Possiblement sí, però sabem que no tota la gent de la seva edat va compartir aquesta inquietud política. Hi ha un altre gran esdeveniment que va acabar d’impactar en Prat i  decantar-lo definitivament cap a l’acció política: ens referim a la llarga crisi colonial espanyola sentida com una escalada imparable de despropòsits que culminen en el “desastre del 98”, tan ben expressada per l’“Adéu, Espanya” de l’oda de Joan Maragall (deu anys més gran que Prat). En aquesta trajectòria, d’altra banda força comuna a tot el sud europeu, Prat coincideix amb Josep Puig i Cadafalch, Francesc Cambó o Lluís Duran i Ventosa, per citar alguns cassos (temps després Cambó es referia al reduït grup d’aquests catalanistes polítics com els dotze apòstols). I quan es posaren tots ells a fer política, l’any 1901, podien tenir la sensació que se’ls presentava l’ocasió per ocupar el lloc dels grans referents del vuit-cents català que ara estaven desapareixent: el 1901-2  F. Pi i Margall, V. Balaguer, Mañé i Flaquer, Mn. Cinto Verdaguer o Bartomeu Robert (el 1907 morirà M. Duran i Bas, l’altre gran referent). Aquesta gent del grup de Prat, Vicens Vives els va agrupar sota la denominació de “generació de 1901”, molt a prop de l’espanyola de 1898 i com a culminació de les dues anteriors de la Renaixença vuitcentista. Vicens, doncs, es mirava aquesta generació en funció del segle XIX que ara s’acabava, de tal manera que ens soluciona ben poques coses a l’hora de determinar una “generació Prat” protagonista de la Mancomunitat.

La generació funcional de Prat

Podem seguir d’Ors quan  es refereix al grup de Prat de la Riba com a una “generació pont”; o podem referir-nos-hi com una d’aquestes bandes d’edat acumulatives a la gent de la qual li costava molt obrir-se pas en el camp de la política i de l’acció institucional (la cultural inclosa). En aquest sentit, la dificultat els va portar a intentar distanciar-se de tot allò que tingués relació amb el segle XIX i a expressar aquest distanciament d’una manera bel·ligerant: és la coneguda interpretació que va voler presentar el modernisme i el noucentisme com a corrents antagònics. Es tractava de gent nascuda per terme mitjà al voltant de 1880, cinc anys amunt o cinc anys avall, que el 1900 està a punt de deixar la Universitat, influïda pels corrents culturals finiseculars (tant si prové d’ambients republicans com dels catòlics) i que sent el neguit d’un país complex i d’un Estat en “descomposició”. Però també són gent que no acaba de trobar la manera de fer-se sentir ni els instruments per exercir el comandament i culminar aquell relleu generacional que consideràvem tan decisiu.  

Quan ens referim a la Mancomunitat de Catalunya penso que entren en joc tres grans elements: el procés polític de consecució de l’organisme administratiu supraprovincial; la configuració del grup humà que es responsabilitzarà del seu funcionament (el que aquí denominem la generació de Prat), i la posada a punt del projecte que determinarà l’acció a seguir per aquesta gent. Aquests tres elements  ens remeten a una conjuntura molt concreta centrada en els anys 1906-7.

Primerament, cal parlar d’un gran moment d’inflexió en la trajectòria del catalanisme. Fruit de l’assalt militar a les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya, el novembre de 1905, i de l’aprovació exprés a les Corts de la denominada Llei de jurisdiccions especials en virtut de la qual es portarien davant els tribunals militars tots els delictes en contra de la pàtria i els seus símbols, els partits catalanistes van organitzar la denominada Festa de l’Homenatge (20 de maig de 1906); aquesta diada es va cloure amb una gran manifestació que en l’imaginari col·lectiu es convertí en la manifestació dels 200.000 (xifra extraordinària per a una ciutat que tot just havia superat el mig milió feia cinc anys) i donà al catalanisme polític una massa social de seguidors entre les classes mitjanes i la menestralia urbana. Al mateix temps que aquest catalanisme impregnava el conjunt de la política catalana, internament assolia la plena diferenciació doctrinal: el món doctrinal republicà i demòcrata, amb El Poble Català i el Centre Nacionalista Republicà (1906); i el liberal conservador, amb La Veu de Catalunya i la culminació organitzativa de la Lliga Regionalista (1904-1907).

En relació directa amb tots aquests fets tenim, el mateix 1906, la màxima definició doctrinal del catalanisme amb la publicació de La Nacionalitat Catalana d’Enric Prat de la Riba. Es tractava d’un llibret fet amb precipitació i que es devia a una petició dels companys Cambó, d’Ors i Pijoan perquè coincidís amb la Festa de l’Homenatge. L’autor hi explicava els elements definitoris del catalanisme, així com la seva evolució des de l’ensulsiada del 1714 fins a la seva actualitat; i acabava parlant de l’imperialisme com el mandat d’enfortiment interior a què tot nacionalista havia de contribuir amb entusiasme. Simultàniament, a les planes de La Veu de Catalunya Eugeni d’Ors (Xènius)  publicava una columna diària titulada “Glosari” (sic), on anava desgranant els plantejaments culturals moderns (les denominades “palpitacions del temps”) amb els quals s’havia d’identificar la  intel·lectualitat catalana: era la definició del  noucentisme, una filosofia pràctica presentada en dosis diàries en què s’exaltava la mediterraneïtat, el fonament clàssic enfrontat a l’amanerament  romàntic vuitcentista, la “civilitat” o el valor suprem de la vida urbana, o l’arbitrarietat amb què l’intel·lectual havia d’actuar en benefici del comú nacional. Quan D’Ors va llegir l’acabament imperialista de l’obra de Prat no dubtà a posar els seus noucentistes a les ordres del projecte pratià.

Així doncs, el 1906 el catalanisme nacionalista disposava ja d’uns partits estructurats i diferenciats, d’una massa social de simpatitzants, d’una doctrina política ben definida i d’una moralitat col·lectiva amb voluntat d’identificar-se amb les exigències del nou-cents. Tot aquest actiu culminaria l’any següent, el 1907, amb l’assoliment de la candidatura unitària de Solidaritat Catalana, que va aconseguir portar a les urnes més d’un 70% de l’electorat (la mitjana del primer terç del segle superava per poc el 20%) i guanyar 41 dels 44 escons en joc a Catalunya. El líder més dinàmic, Cambó, va personificar de seguida davant la política i els mitjans  madrilenys el “desafiament separatista” català, que s’estava convertint en el principal problema polític de l’Estat. El mateix Cambó va saber augmentar la seva influència política amb l’aliança amb el govern conservador de Maura en funció de la discussió parlamentària del Proyecto de Ley de Reforma de la Administración Local, del qual acabaria sorgint la possibilitat legal de la futura Mancomunitat.

Un darrer gran aspecte que configura aquest decisiu 1907 va ser el nomenament de Prat com a president de la Diputació de Barcelona. Amb aquesta consolidació institucional el catalanisme polític va fer un gran salt endavant en relació a les seves possibilitats d’acció i de la seva visibilitat pública. Rere Prat, els intel·lectuals i professionals arrenglerats amb el catalanisme nacionalista i noucentista van trobar el primer marc real d’intervenció i van fer sentir el seu pes decisiu en la construcció del que es va conèixer com a “Catalunya endins”.

La generació de Prat com la “generació de 1907”

Arrossegat per aquesta dinàmica el mateix Prat de la Riba es va convertir en el líder d’aquest sector intel·lectual-professional. I tot i ser més joves i teòricament subordinats, els seus membres acabaren captant els més grans i, de fet, dirigents de la “generació pont” o de 1901, els quals es van haver d’incorporar al que podem denominar com la “generació de 1907”, la del nacionalisme noucentista i de l’intervencionisme públic. L’empremta d’aquesta gent en la vida catalana havia de ser tan gran que el país va poder suportar i subsistir dues dictadures i va sobreviure als efectes anorreadors d’una guerra civil; aquest és un fet que no podem oblidar en la perspectiva de la llarga durada.

La Lliga Regionalista va ser el partit que de manera més sistemàtica va mirar de captar i enquadrar els integrants d’aquesta generació, la major part menor de trenta anys. Els seus principals directors, Prat, Cambó, Puig o Duran i Ventosa, pertanyien a aquest partit. De fet, seguien la petja de l’Acadèmia Catalana de la Llengua, de la Congregació Mariana (i de l’anterior Centre Escolar Catalanista), on molts d’ells havien coincidit. El 1907 es va posar en funcionament la Joventut Nacionalista de la Lliga, que aplegà bona part d’aquesta generació, així com la revista La Cataluña, el principal portaveu de l’intervencionisme noucentista, que es publicava en castellà per mirar d’influir en la intel·lectualitat de la resta d’Espanya.

En aquestes plataformes s’hi aplegaren gent de procedència diversa: catalanistes liberals, joves professionals qualificats, molts d’ells economistes i sociòlegs acabats de formar en la càtedra d’economia que gestionava Guillem Graell des del Foment del Treball Nacional, joves catòlics fins feia poc afins a Torres i Bages o noucentistes afins a D’Ors. Els economistes van ocupar la direcció de la secció i la revista, arrenglerats rere Cambó i implicats en la seva política de col·laboració amb el maurisme. De fet, eren gent molt preparada, alguns d’ells pensionats en importants universitats estrangeres, i van ser coneguts com el grup dels “estatistes”. El 1908 Cambó els va convertir en protagonistes del catalanisme del segle XX, un catalanisme que qualificava de “constructiu” per oposició al “contemplatiu” del segle XIX. Poc després parlarà del tàndem joventut i burocràcia moderna com del valor cívic suprem i els animarà a convertir-se en els protagonistes de la “revolució catalanista”.

L’ inequívoca significació camboniana dels “estatistes”, però, a la llarga els resultà contraproduent. La gran tensió i fins i tot la por burgesa que envoltà els fets de la Setmana Tràgica van afectar tot el catalanisme noucentista. Totes les eufòries intervencionistes s’esvaïren rere les flames, les barricades i la paralització de la vida urbana, i molts fins i tot veieren amb bons ulls la ulterior repressió indiscriminada. Els efectes directes d’aquella setmana (que alguns qualificaren també de “roja”) van ser demolidors per a la consolidació de la “generació de 1907”: per la gran davallada electoral de la Lliga i per l’ensorrada del “paraigua” maurista al centre polític de l’Estat. De fet, la crisi política estatal que culminarà  en el període 1910-1912 precipitarà la fi del parlamentarisme espanyol, que no se solucionarà fins al canvi de regim de 1931.  La pèrdua de l’acta de diputat de Cambó es convertí en el símbol d’aquesta gran sotragada posterior a la Setmana Tràgica i el paper dirigent  dels “estatistes” va perdre el principal suport.

Entre desembre de 1910 i febrer de 1911 es va produir la reacció generacional que va posar a punt l’estratègia del catalanisme, la seva relació amb el noucentisme, l’intervencionisme del sector intel·lectual i professional i les relacions amb la política madrilenya. Dit d’una altra manera, es van redefinir l’equilibri intern i la funcionalitat de la “generació de 1907”. S’inicià el desembre de 1910 amb un significatiu homenatge per refermar el lideratge de Prat de la Riba i s’aprofità, de manera igualment significativa, per a reeditar La Nacionalitat Catalana; l’homenatge se centrà en la reivindicació de l’obra empresa per Prat a la Diputació de Barcelona, així doncs, en l’intervencionisme d’aquesta generació. El gener de 1911 va ser la revista La Cataluña qui llançà les noves consignes d’actualització de la tasca empresa abans del fatídic estiu del 1909 sota el títol “El ideal y la actividad de la juventud catalana en el momento presente”, amb la crida “neoimperialista” del mateix Prat i la renovació del noucentisme pel mateix D’Ors (“El renovamiento de la tradición intel·lectual catalana”). I al febrer es culminarà aquesta posada a punt amb la publicació del luxós Almanach dels noucentistes, on s’apleguen els principals definidors del noucentisme intel·lectual i artístic: Xènius, Bofill, Carner, Cambó, Pujols, Pijoan, Homs, Nonell, Aragay, Mir, Smith, Torres Garcia, etc.

La “generació de 1907” ha reprès  el rumb sota el comanament dels noucentistes afins a Prat de la Riba: ben aviat, el mes de maig del mateix 1911, el seu engrescament passarà per la reivindicació d’una Mancomunitat de Catalunya. Alomar, que havia volgut ser el gran definidor del noucentisme d’esquerres amb la seva proposta futurista de 1904, i que ja s’havia queixat el 1908 d’una intel·lectualitat esquerrana massa compromesa amb l’intervencionisme, gens agressiva, ara s’haurà de plegar definitivament davant l’hegemonia pratiana.

L’intervencionisme, tret generacional definitori

Hem definit la “generació de 1907” com la del nacionalisme noucentista; però també, seguint precisament les consignes orsianes, com la d’aquell arbitrarisme que podríem traduir com la independència de criteri amb què el noucentista havia d’intervenir en la direcció de la seva societat. És així que la “generació del 1907” es pot definir també com la de l’intervencionisme nacionalitzador de la societat catalana. En aquesta tasca no hi ha dubte que els membres d’aquesta generació van actuar amb total arbitrarietat i una certa prepotència, com si abans d’ells i fora d’ells ningú hagués fet res en aquesta direcció. Amb la fe i l’entusiasme dels convençuts, en aquesta tasca nacionalitzadora institucional sovint s’arribaren a fer antipàtics i fins i tot a generar algun desarrelament traumàtic: els casos de Pijoan i d’Eugeni d’Ors foren els més sonats, però no els únics.

El procés d’institucionalització cultural va començar el mateix 1907, amb la presidència de Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona. Sense aquesta acció seria pràcticament impossible entendre la rapidesa, la coherència i la contundència amb què es posaria en marxa l’obra de la Mancomunitat a partir del 1914 mateix. En aquest programa del “Catalunya endins” no hi hagué cap improvisació: Prat en fou el director indiscutit i la generació de 1907 la possibilitat “burocràtica” de la seva execució; el projecte s’exposà a través de les “memòries presidencials” que exposà anualment la Diputació a partir del 1907 mateix, i resulta significatiu que la primera es dediqués als ferrocarrils secundaris.

Efectivament, el projecte de Prat era nacionalitzador i considerava la realitat indissoluble de la “cultura material” (amb un èmfasi especial en les infraestructures modernitzadores d’integració territorial) i la “cultura espiritual”, centrada en la voluntat d’educació i tecnificació del conjunt de la societat catalana. Prat de la Riba orientava, com veiem,  aquesta acció nacionalitzadora (el “Catalunya endins” implícit en el seu programa imperialista) cap a la integració territorial i  la modernització; la manca de recursos es va suplir amb una extraordinària capacitat per crear institucions,  gestar projectes i  coordinar iniciatives privades i públiques preexistents. Existia un projecte, i la “generació de 1907” ho va entendre ràpidament i hi va respondre amb entusiasme; es va posar immediatament al seu servei, deixant al marge les respectives orientacions ideològiques i les diferències polítiques que els podien enfrontar: la confrontació en relació a la destinació del pressupost extraordinari de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, el 1908, o els efectes ja mencionats de la Setmana Tràgica constituïen reptes aparentment difícils de superar però que a la llarga no representaren cap obstacle per a la col·laboració “intrageneracional”.

És sorprenent que una instància provincial generés, el mateix 1907, l’estructura de l’Institut d’Estudis Catalans, el germen de l’acadèmia catalana de les humanitats i les ciències, la primera pedra de la seva biblioteca (entesa com a “biblioteca nacional”), i un Museu Social per fer front als problemes derivats de la industrialització i la urbanització accelerada de la societat catalana (amb una borsa de treball, una oficina d’orientació professional, etc.). En coincidència amb aquella reestructuració global de 1911, es produiria  l’ampliació de l’Institut d’Estudis Catalans i la creació de la seva Secció Filològica, encarregada de la normalització moderna del català. Aquesta peça central en el procés de nacionalització de qualsevol país esdevindria un dels grans actius de la imminent Mancomunitat i un dels “miracles” d’una cultura moderna i complexa, feta d’al·luvions immigratoris i que no disposava de l’estructura d’un Estat impulsor al darrera.

És del tot impossible ni tan sols relacionar el seguit d’iniciatives que es conceberen en aquesta fase prèvia a la constitució de la Mancomunitat. En principi, podem dir que un cop superada la crisi de 1908-9 va persistir una bona col·laboració entre les iniciatives de l’Ajuntament (on sobresortia l’actuació de Duran i Ventosa i la Comissió de Cultura) i de la Diputació. La visió orgànica que Prat tenia de la cultura i l’educació va permetre concebre un pla de conjunt que abastava des de l’educació universitària i la recerca als ensenyaments professionals (l’Escola o Universitat Industrial, l’Escola de Mestres, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Agricultura, l’Escola de Funcionaris, etc.) i a l’educació popular. En aquest darrer aspecte, revelador de les intencions nacionalitzadores d’aquesta “generació de 1907”, hem de destacar la concepció d’un Institut d’Educació Nacional, del qual la Mancomunitat només va posar en funcionament l’organisme de llançament, la Comissió d’Educació General, per fer front a temes com el civisme, l’educació d’adults, de la dona, el lleure, etc.

Tornem al principi per tancar aquesta breu reflexió sobre la naturalesa del grup que es responsabilitzà d’aquesta gran obra institucionalitzadora que acabà capitalitzant la Mancomunitat de Catalunya. El mateix 1914 en què es posava en marxa aquest “Estat regional” català, es va encarregar a un jove pensionat pertanyent a la generació de 1907, Eladi Homs, que encetés una experiència apresa a l’estranger, com era la realització d’una Escola d’Estiu on els mestres poguessin prendre consciència de col·lectiu i fessin una experiència de formació permanent que els posés al dia i completés allò que no havien après a la Normal oficial. La funcionalitat d’aquesta iniciativa queda més que justificada pel fet que encara avui es torna a convocar; també pel fet que es recuperà als anys seixanta del segle XX com una eina poderosa de lluita en contra del sistema educatiu oficial del franquisme i de connexió amb l’immens esforç de renovació pedagògica que ha anat gestant el catalanisme des de finals del segle XIX.

Parlar de Prat de la Riba i de la seva generació de creadors inquiets, això és, parlar de la “generació de 1907” representa un exercici que toca temes molt de fons i alhora propers a la nostra dinàmica nacional contemporània.