« tornar


Qui fa la història: els protagonistes o els narradors? A propòsit dels justos entre les nacions

Xavier Alsina

El terme justos entre les nacions va ser aprovat pel Parlament d'Israel amb Ben Gurion el 1953. L'historiador Wolfgaz Benz havia iniciat una investigació sobre les xifres de víctimes jueves durant la Segona Guerra Mundial anys abans. La població jueva havia estat objecte d’exclusió: els van derogar la ciutadania, van separar la seva persona de la realitat social i van segrestar les seves propietats i economia ja l'any 1933. Per això, amb l'afany d'indagar com va ser aquest procés d'anorreament del poble jueu  els investigadors van encunyar aquest terme amb el propòsit d’internacionalitzar la qüestió jueva. Precisament perquè amb l'arribada de les tropes americanes i soviètiques l'any 1945 per alliberar els principals camps de concentració i extermini no es va pensar mai en termes de  genocidi ni holocaust. S'inicia, per tant, de forma gradual l'any 1953 aquest doble procés de quantificar l'abast del genocidi, d’una banda i, de l'altra, identificar les persones que van participar en la salvació del poble jueu. De fet, més enllà del judici de Nuremberg de l'any 1945-1949, es va començar a pensar en la lliçó d'Auschwitz o en el genocidi contra el poble jueu com un fet històric de dimensions inusuals. 

La Mishnà, que recull la tradició oral i el cos jurídic hebreu, inclou la frase que Spielberg va fer popular a La llista de Schindler: “Qui salva una sola vida es com si salvés l'univers sencer.” En aquest sentit, el terme “justos entre les nacions” té com a origen la decisió del govern d'Israel d'emprendre una acció moral davant una certa passivitat mundial a l’hora de reconèixer el coratge i la generositat que determinades persones van tenir durant la Segona Guerra Mundial en salvar vides del poble jueu.

Es considera jurídicament que el just salvador va ser una persona corrent que, al marge de la seva ideologia política, religiosa, humanista i sense cap voluntat de buscar cap reconeixement social, va decidir actuar en favor de la vida dels jueus.

Yad Vashem –que és l'entitat que ha treballat des de fa molts anys per recuperar la memòria històrica i el testimoni de les víctimes– ha reconegut fins ara justos de 44 països i nacionalitats, homes i dones de totes les edats i condicions sense cap característica específica.

 

 
La tomba d'Oskar Schindler a Israel

Un element típic d’aquesta figura de la persona “justa ” és la seva humanitat i el coratge. Hi ha investigadors, com Pearl Oliner i Samuel Oliner, que parlen d'una personalitat altruista que actua amb empatia amb els altres i un sentit humanitari, posant fins i tot en risc la pròpia vida. Per això sembla que el just és qui actua més enllà de les seves creences i conviccions.

Cal dir que d'aleshores ençà les persones considerades “Justes” reben un certificat, després de comprovar amb el testimoniatge la veracitat dels fets, la ciutadania honorífica de l’Estat d’Israel i la consideració de “justos entre totes les Nacions”.

Es cert que hi ha un cert debat polític i ideològic que envolta de polèmica aquesta figura del just entre les nacions, perquè hi ha dubtes raonables sobre qui cal considerar justos: els que van també els van salvar gràcies a la lluita de la resistència contra el nazisme, els que hi van col·laborar oferint-los menjar i ajuda puntual. Fins i tot en algun cas la menció honorífica ha estat rebutjada per la persona reconeguda o pels seus familiars.

En qualsevol cas, sempre hi ha un tret prou clar i evident: el compromís personal i la voluntat de salvar una vida humana. Per això la noció de Just entre les nacions es va aplicar després del cas Eichmann el 1963, i ho va fer Yad Vashem a grups o intitucions o fins i tot nacions com Dinamarc, amb la seva especial sensibilitat per la vida del poble jueu.

Les condicions que el Parlament hebreu el 1953 i posteriorment Yad Vashem van establir, el 1963, per reconèixer una persona justa són: haver recollit o ocultat jueus dins de la llar o llocs privats, haver falsificat documentació per canviar identitats de jueus, haver-los ajudat a escapar d'una zona o regió, haver rescatat a nens o nenes jueves d’una mort segura.

A Espanya hi ha quatre persones reconegudes com a Justos entre les nacions, totes elles vinculades al cos diplomàtic, que desobeïnt les ordres del dictador, van contribuir a salvar vides de persones jueves.

Però la qüestió de fons que situa aquest concepte en el debat d'avui potser gira entorn del judici que la narrativa històrica fa dels fets i dels seus personatges principals. Hannah Arendt deia que l'historiador s'assembla més al poeta, perquè té la seva capacitat de fer judicis sobre la història.

I com un narrador històric pot convertir-se en jutge? En qualsevol cas els justos entre les nacions constitueixen un excel·lent exemple per educar en aquesta lliçó d'Auswitch.

Xavier Alsina és professor de secundària: xalsina@xtec.cat