« tornar


Records de postguerra

Pere Martí i Bertran

 


 La marinada sempre arriba

 Lluís Foix

Il·lustracions: Xavier Cabanach

 Columna. “Clàssica”, 974

Barcelona, 2013

254 p.p.

Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) és un periodista ben conegut i reconegut, tant per les seves col·laboracions al llarg  de més de quaranta anys a La Vanguardia com per la seva participació en tertúlies diverses, tant a la ràdio com a la televisió.

El passat sant Jordi ens va sorprendre amb un llibre de records d’infantesa i joventut, dels seus primers setze anys passats al poble on va néixer, a la Segarra: La marinada sempre arriba, un títol ple de la frescor que aportava aquest vent (p. 199 i 233) i de l’optimisme que li va encomanar la seva mare (p. 197-198) i que traspua a tota l’obra, malgrat els moments de dolor, de tristesa, de maldat... , que lògicament també formen part de la vida, però que Lluís Foix sembla voler-nos estalviar en més d’una ocasió. Un dels exemples més clars, diria jo, és quan ens parla dels jocs i les malifetes de la canalla, ja que en arribar al tracte que donaven a gats i gossos ens diu que s’estima més no parlar-ne: “Només dir que la fidelitat d’aquests dos animals a les persones no era corresposta per aquells infants, que els tractàvem bàrbarament. Que n’érem i que en són de cruels els nens i nenes amb el que els envolta en temps de joventut!” (p. 218). 

De tot plegat, i malgrat l’època retratada (el subtítol ens ho deixa ben clar: “Vivències de postguerra a la vall del Corb”) en resulta una visió gairebé arcàdica del poble, de la vall del Corb i del món rural en general. No és pas que Lluís Foix falsegi la realitat, no, perquè ens parla de desgràcies, d’enveges, de misèries de postguerra, però la idealització d’aquesta època viscuda al poble, fonamental en la seva vida i en la seva formació, ens en dóna aquesta imatge, més propera a l’ubi sunt o al costumisme que no pas al realisme. Malgrat tot, sempre es declara un fervent defensor dels canvis i de la modernització, que tant va facilitar les coses al camp: l’arribada dels tractors, de les segadores, de mitjans de transport més assequibles... van transformar el món rural d’una manera extraordinària, com reconeix i valora un Foix que ens explica aquests anys d’infantesa i de joventut a través dels seus records i dels de nombrosa gent del poble i de la vall amb la qual va parlar llargues estones durant les estades freqüents que hi va fer i hi fa: els agraïments finals (p. 253-254) en són la millor mostra.

Les vivències són narrades, com no podia ser d’altra manera, en primera persona i des del present, que sovint hi treu el cap. Tenen, doncs, un to volgudament proper, gairebé diríem que popular si no fos que el llenguatge més aviat és estàndard tirant a culte, i molt ric, això sí, perquè Foix ens hi detalla eines, feines, costums, topònims i antropònims..., com si en volgués deixar constància per salvar-nos uns mots condemnats a desaparèixer. Aquest to tan proper fa que hi abundin les digressions, les repeticions i fins i tot les insinuacions, que sovint ens deixen amb ganes de saber més coses d’aquell personatge (el metge republicà de la p. 153, per exemple), d’aquell incident (amb un porc senglar, posem per cas: p. 88) o d’aquell fet tan misteriós com pot ser el robatori de 500 pessetes a casa seva mateix (p. 197). Però és que pot molt ben ser que el mateix Foix no en tingui més informació, que el fet li hagi arribat només com una pinzellada, que és el que ens n’ofereix.

Aquesta visió del món rural té una altra característica important, a parer meu: és una visió que podríem qualificar d’externa més que no pas d’íntima, malgrat ser narrada en primera persona, com he dit. M’explicaré: els personatges, inclòs el narrador, mai no ens són presentats d’una manera complexa, mai no n’endevinem la psicologia. Sovint semblen personatges tipus, d’arrel costumista, que no tenen res a veure, posem per cas, amb la complexitat dels personatges de la novel·la psicològica. A tall d’exemple, de les vivències dels setze primers anys de la vida d’un vailet en sabem anècdotes de tot tipus, però ni la més mínima referència a la seva sexualitat, si n’exceptuem el fet de ballar més o menys arrambats als balls de festa major.  I el mateix podríem dir de la resta de personatges. El protagonista podia sentir converses a mitja veu sobre la guerra, sobre els maquis... però sembla que mai no en va sentir cap sobre la sexualitat de familiars i coneguts. És cert que es tracta d’un tabú, a l’època, però fa estrany que sigui tan absent d’un text que escruta tots els racons, personatges...

Un text dividit en 34 capítols, al llarg dels quals van desfilant personatges i retalls de la vida quotidiana de Rocafort; personatges amb nom i cognoms, o millor dit amb nom i malnom, però que sovint esdevenen representatius del seu ofici, de la seva condició, de les seves dèries... (el carter, els mestres, el mossèn, els dos guàrdies civils, l’esmolet, els pubills, els mossos, els jornalers...); retalls de la vida quotidiana, que de vegades tenen data i tot, però que també se’ns universalitzen, se’ns fan presents en la nostra infantesa, sobretot per a tots aquells que tenim més de 50 anys, i encara més si som de procedència rural, ja que identifiquem  els personatges amb els corresponents del nostre poble, i les situacions i vivències amb d’altres de semblants per no dir idèntiques: l’arribada a casa de la primera ràdio i la situació de privilegi en un prestatge de la cuina; l’aprofitament de tot, des del pa sec a qualsevol ferro vell o les pells dels conills (d’aquí el paper dels drapaires); la importància dels horts, en una època d’autarquia gairebé total; etc. etc. etc. 

No és pas estrany que el llibre, en qüestió de mesos, s’hagi hagut de reeditar cinc vegades: un gran nombre de catalans tenim arrels rurals, però és que als que no les hi tenen, o a la gent jove, els pot ser una bona font d’informació, subjectiva però rigorosa, d’allò més amena de llegir.

Un llibre que es complementa amb un pròleg molt interessant de Joan Margarit i amb una edició d’allò més acurada, des de tots els punts de vista: només hi hem trobat mitja dotzena de castellanismes, involuntaris i sense marcar amb cursiva, que són fàcils de corregir en properes edicions: un doncs causal (p. 152), unes fulles de diari que haurien de ser fulls (p. 242)... Les il·lustracions, a parer meu, són totalment prescindibles, ja que en algun cas fins i tot resulten equívoques respecte del text: l’escola il·lustrada sembla mixta (p. 36), mentre que al text queda clar que nens i nenes tenien mestres i aules separades (p. 33); la construcció de marges de pedra seca resulta inversemblant de la manera que s’il·lustra (p. 93)...  

Un llibre amè, ben escrit, instructiu, d’aquells en els quals sempre trobes algun moment en què t’hi pots sentir identificat, per no dir emmirallat. Un llibre que podem encabir en aquesta tradició, que alguns anomenen subgènere i tot, de la memorialística infantil, i que han practicat noms tan coneguts i universals com Gorki o Tolstoi, Perec o Coetzee, i a casa nostra, ben recentment, Carme Riera, Rafel Nadal, Pere Rovira, Pruden Panadès, Joan F. Mira...