A)  Premi professors d’ensenyament secundari
 
Atesa la qualitat dels treballs presentats, el jurat acorda atorgar dos PRIMERS PREMIS ex aequo

PRIMER PREMI: Mimesi, metateatre i situacionisme. Tres perspectives sobre la funcionalitat pedagògicoètica del teatre, de Josep Temporal Oleart
PRIMER PREMI: El Holocausto: apuntes filosóficos y pedagógicos, de David Galcerà Padilla
 

B) Premis alumnes de batxillerat
 
PRIMER PREMI: Conflictes emocionals, de Jennifer Quintana Gaitán, de L’IES Baldiri Guilera, d’El Prat de Llobregat
SEGON PREMI: La norma del gust i altres escrits sobre estètica: l’art segons David Hume, de Marina Porras i Martí, de l’Escola Pia de Terrassa.
TERCER PREMI: El llibertinatge moral, una aproximació a partir d’El Llibertí i altres referents artístics, d’Ana María Ramírez Fernández, de l’IES El Palau, de Sant Andreu de la Barca.
 
MENCIÓ: Alzheimer i capacitats motrius, de Noemí Garcia Ruiz i Cristina Roa Garrido, de l’IES Júlia Minguell, de Badalona.
MENCIÓ: Filosofia al cinema, d’Anna Molas Closas, del Col·legi Badalonès, de Badalona.
MENCIÓ: Sarabanda: L’experiència estètica en la música de J.S. Bach, de Núria Martín Gómez, de l’IES Escola Municipal de Treball, de Granollers.
MENCIÓ: L’amor platònic, de Mariazell-Eugènia Bosch Fàbregas, del Col·legi Salesià Sant Josep, de Barcelona.
 
C) Premis alumnes universitaris
 
PREMI: Sobre la fundamentación de la ética: diálogo crítico con hans Jonas y Karl-Otto Apel, de Carles Navarrete Canals.
 

Ressenyes dels treballs premiats

Mimesi, metateatre i situacionisme. Tres perspectives sobre la funcionalitat pedagògicoètica del teatre, de Josep Temporal Oleart

O philomythos philosophos era el pseudònim amb què el professor Temporal presentava el seu treball. Inspirada intencionadament en Plató, reflectia molt bé el moll de la seva tesi: qui estima la saviesa també estima el mite en el seu sentit primitiu de narració: la literatura, en el seu sentit més ampli pot ser una font de saviesa. I de la literatura, el nostre autor se centra en el teatre.  En síntesi, el treball dibuixa la funcionalitat paidèutica del teatre de la qual deriva el seu interès per a la didàctica de la filosofia. I ho fa amb una triple fonamentació: ètica, poètica i didàctica.

El punt de partida és una anàlisi de tres rellevants concepcions de què és el teatre. La primera d’elles és la platònico-aristotèlica de la mimesi. Deixant de banda l’escull de la condemna platònica a la poesia imitativa, s’argumenta que la mimesi que representen certes formes de teatre no és una mera representació descarnada¸ sinó que s’encarna en l’actor conscient de la seva doble condició privilegiada. Tot fent peu en la poètica de Brechdt, la virtualitat pedagògicoètica del teatre rau en el mateix compromís de l’actor amb la vida, com a persona i com a actor. La segona concepció és batejada com a concepció metateatral, i pren com a model Shakespeare, més concretament aquells passatges de les seves obres on trobem el teatre dins el teatre. El teatre es tranforma aleshores en el gran teatre del món, que ens ensenya tot presentant-nos la vida i els seus avatars i fent-nos-hi reflexionar. En tercer lloc, l’anomenat teatre de situacions que s’exemplifica en les obres de Sartre, però que també podem trobar en Camus o Marcel. En aquest cas, el teatre és el laboratori per fer experiments de quins camins dibuixa la llibertat humana en una situació límit. Per això també aquesta tercera tipologia teatral té una virtualitat alliçonadora.

Quan l’epígraf cinema i filosofia ha passat a formar part habitual dels repertoris d’eines didàctiques és bo que algú recordi el paper del teatre, que pot ser fins i tot més ric atès que pujant a l’escenari hi trobarem “carn i ossos, no pas llum projectada”. (Per cert, l’altre dia els alumnes que a l’hora anterior estaven veient religiosament la mediocre La ola van fer tots els posats d’extranyesa possibles quan els vaig preguntar si sabien qui era Hitchcock). Enhorabona, doncs, al professor Temporal.

Hi ha tres tipus generals d’experiències didàctiques que es presenten als Arnau de Vilanova: les primeres, segurament les que han requerit més dedicació, sovint pateixen d’un -diem-ne- defecte per excés: la seva irrepetibilitat; són experiències produïdes per la feliç conjunció de creativitat i esforç del professor o professora, d’un alumnat sensible, un centre acollidor i els necessaris estímuls i temps i ajuda per endreçar el material i presentar-lo. Un segon grup són experiències que donen idees o que són immediatament aplicables a l’aula. Els seu valor aleshores és precisament la seva replicabilitat, el fet que qualsevol professional tot aplicant el material proposat en situació semblant obtindrà resultats semblants. En tercer lloc hi ha les contribucions que sense ser d’aplicació immediata, orienten el professorat en la seva tria de continguts i eines. El criteri en aquest cas serà el rigor,  la base científica, la completud i l’originalitat. Els treballs guanyadors del primer premi d’enguany corresponen a aquesta tercera categoria. Esperem veure’ls publicats properament.

Jordi Beltran del Rey

Conflictes emocionals, de Jennifer Quintana

El treball Conflictes emocionals de Jennifer Quintana, de l’IES Baldiri Guilera, del Prat de Llobregat, ha estat mereixedor del primer premi en la categoría alumnes de batxillerat, segons acordà el jurat avualuador en la vint-i-vuitena convocatòria del Premi de Filosofia Arnau de Vilanova.
Sota el nom Conflictes emocionals, l’autora es proposa investigar el conjunt de factors que insereixen en aquelles dones que, malgrat el maltracte que reben del seu company sentimental, manifesten com a resposta una actitud acrítica i dòcil. Són persones comprensives i sempre disposades a ajudar al maltractador com si fos per elles una obligació moral o deure personal. Es tracta, per tant, d’estudiar els fenòmens psíquics inherents a la dependència patològica de gènere. L’autora del treball arriba a la conclusió que els trets diferenciadors d’aquesta dependencia són, per una banda, la necessitat de ser útil a l’altre; en segon lloc, aquesta necessitat es converteix alhora en una autonegació, en una infravaloració del propi jo, en una manca d’afecte i autoestimació. Aquesta actitud negativa i d’automenyspreu és, del tot similar, a la addició o dependènca alcohòlica . Les últimes conseqüències d’aquesta addició, des del punt de vista social i personal, és del tot coneguda, puix que el pacient (en el nostre cas, la dona dependent) no tan sols arriba a destruir la pròpia personalitat (ruina total del propi jo), sinó que, a més, presenta una tendència malatissa a refugiar-se en món utòpic i virtual sota l’aparença d’una bondat fictícia i falsa.
Aquesta situació conflictiva i alhora degradant de la dona psíquicament dependent es basa en l’anàlisi crítica i comparativa de dues obres que esdevindran per Jennifer en el nucli de la seva reflexió que exposa en aquest treball i són: Mujeres que aman demasiado de Robin Norwood i Ya no sufro por amor de Lucía Etxebarria . Si per Norwood les dones emocionalment dependents l’autonegació es nudreix d’ella mateixa, d’on se segueix la paradoxa d’aquesta dependència; per Lucía, les dones psíquicament maltractades es refugien en una idealització màxima d’un amor en el passat (enyorança de la infantesa).
Per últim, cal dir que es tracta d’un treball ben estructurat des del punt de vista formal, ben desenvolupat des del punt de vista de contingut i original no tan sols per la temàtica escollida, sinó també per l’enfocament innovador del maltractament de gènere.

Hilari Arnau

El holocausto: apuntes filosóficos y pedagógicos, de David Galcerà

La memòria històrica dels grans holocausts sempre ha estat rebutjada i gairebé ha esdevingut impossible. D’una banda, els vencedors s’han afanyat a proscriure-la i, d’altra banda, les víctimes solen caure sota alguns dels tres següents mecanismes que coincideixen en dificultar el record i la rehabilitació per:
(1) Desaparició física perquè hom ha quedat tan profundament marcat per la radical experiència nihilista viscuda que no pot refer la pròpia vida. En aquest cas paradoxalment els supervivents en la barbàrie ja no poden sobreviure en la civilització.
(2) Silenci davant d’uns estranys però profunds sentiments de vergonya i culpabilitat pel simple fet d’haver sobreviscut.
(3) Oblit i prohibir-se la memòria, com a eines de supervivència.
L’holocaust nazi ha superat la desaparició de la memòria històrica que amenaça altres genocidis i matances com la Guerra Civil espanyola. N’és una paradoxal excepció perquè, no només es caracteritza per posar tots els enormes mecanismes de l’Estat modern al servei de l’extermini humà, sinó perquè conscientment va voler que tot plegat resultés increïble, impensable i –per tant- indenunciable, per la immensa desmesura alhora de crueltat i banalitat que s’hi desplegava, per la evident manca de finalitat o utilitat.
Mostra que no ho han aconseguit és El holocausto: apuntes filosóficos y pedagógicos de David Galcerà, que ha obtingut (ex equo) el XXVIII Premi de Filosofia Arnau de Vilanova per a professors d’ensenyament secundari corresponent a l’any 2009. És el resultat d’una ben aprofitada excedència que la Generalitat de Catalunya va atorgar al professor David Galcerà i que mereix ser publicada i continuada amb una tesi doctoral.
El text ràpidament supera el tòpic i aprofundeix en les causes de l’holocaust nazi i la seva relació amb la modernitat, la psicologia humana, la biopolítica... David Galcerà ens presenta Auschwitz ja des dels trens segellats, insalubres, degradants, com si de bestià es tractés... amb què iniciaven les víctimes (més que simbòlicament) la degradació a l’animalitat a què conscientment se les volia dur. Analitza la tesi d’Arendt sobre la banalitat del mal, mostrant fins a quin punt el mal radical va ser possible per homes (aparentment normals) però que aprengueren a banalitzar-lo. A través d’unes experiències i actituds que, a més de anestesiar la consciència amb presumptes legitimacions d’obediència deguda (es dirà més tard), sobretot intentaren destruir la més instintiva (i potser més forta) pietat davant una víctima propera i que et mira als ulls.
Qualsevol escrúpol, pietat o vergonya van ser denunciats com debilitat (p.e. per Himmel) però sobretot van ser esmorteïts amb hàbils estratègies que, des dels experiments fets per Milgram a finals dels anys 60, se’ns han fet clares: allunyar les víctimes dels botxins; negar-los-hi la humanitat, degradant-les al màxim; dividir la culpabilitat, segmentant les funcions i les accions: uns designaven i classificaven les víctimes, altres els tancaven els negocis o els impedien treballar, altres els detenien, altres els deportaven... i, finalment, uns els conduïen a la cambra de gas i uns altres en cremaven els cossos ja sense vida.
Tot i que també encara el sadisme i la violència espontània de molta gent, potser a la investigació de David Galcerà li manca explicar més les causes i el mecanisme de generar odi que –des de segles abans- esdevingué condició de possibilitat del cruel esclat nazi. En tot cas i amb una bibliografia molt completa, apunta la genealogia moderna dels mecanismes disciplinaris que durà als holocaust del s.XX, per exemple: la guillotina francesa com “antecedent de les cambres de gas” i de “la mort en sèrie”; el “Lager” prussià que, en moments de perill per l’Estat, obria jurídicament un espai d’excepcionalitat; les “concentracions” impulsades durant la guerra Boer; el difús però clar racisme i eugenisme ja present en Wallace i Darwin, i encara més en el posterior més radical “darwinisme social”; els mecanismes biopolítics centrats tant en fer viure com –si l’Estat ho decidia- deixar morir; l’anonimat i la impune destrucció massiva experimentats en les trinxeres de la Ia Guerra Mundial...
En conclusió, l’excel.lent treball David Galcerà ens permet aprofundir en les causes, repensar i guardar memòria històrica de l’holocaust nazi però, a més, ens avisa que no és l’únic de la història i... que s’han d’evitar moltes coses per a que no es repeteixi.

Gonçal Mayos Web universitari personal: http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/

La norma del gust i altres escrits sobre estètica: l’art segons David Hume, de Marina Porras i Martí

“Sempre he pensat que l’estudi de l’art, com de moltes altres coses, és un món inabastable, però quan obres per primera vegada una petita escletxa en ell, una porta que et permet veure alguna cosa que t’inquieta i et commou, és inevitable que altres portes siguin obertes de manera inconscient i que et sentis impulsada a mirar a través d’elles i veure-hi què s’hi amaga”. Amb aquesta escriptura clara i elegant comença la Marina la seva lectura del volum que aplega les obres de l’insigne filòsof escocès sobre l’estètica, una disciplina filosòfica que tot just al segle XVIII iniciava el seu camí.

Hi ha un criteri “objectiu” que permeti la valoració estètica de les obres artístiques? Pot existir una “norma del gust” o es tracta d’un oxímoron, és a dir una contradicció, atès que gust és necessàriament subjectiu, mentre que la norma és intersubjectiva? El judici estètic, d’on prové, de la raó o del sentiment? Què fem en realitat quan afirmem que una pintura, una escultura, una tragèdia són belles? La discrepància en estètica és irresoluble? Cal ser un expert  per jutjar una obra d’art? L’obra artística pot ser valorada moralment? (en termes del XVIII: hi ha obres artístiques que poden ser condemnades com a luxe?) Com és possible que una tragèdia ens agradi, si alhora ens fa patir? Tots aquest temes cabdals són tractats i l’autora del treball va detallant acuradament les respostes que hi dóna Hume  i els arguments els donen suport. El nervi que informa les tesis de Hume és paral·lel al de l’argumentació sobre el fonament del judici moral: El judici de gust, com el moral, no prové de la raó, sinó del sentiment. Valorar estèticament una peça musical significa esbrinar els sentiments que desperta en nosaltres. “La bellesa no és una qualitat de les coses mateixes, existeix només en la ment de qui les contempla”. Aquesta és la manera que té Hume d’enfocar la reflexió ètica i estètica des d’una epistemologia empirista: el judici ètic i l’estètic no són qüestions de relacions d’idees sinó que són qüestions de fet: l’aprovació o la reprovació, l’agrat o el desagrat. I la superació del relativisme en què es podria caure és també de caire empirista: és un fet la valoració per part de tots els experts de l’art de l’Antigor clàssica, així com el Cervantes o Shakespeare, per exemple.  El gust, però, cal cultivar-lo i refinar-lo en l’observació i en la comparació pràctica. A més, la contemplació estètica requereix deslliurar la ment de prejudicis. Per això, encara que tots som capaços d’emetre judicis estètics, hi ha experts amb el gust cultivat que poden oferir-nos uns models de valoració.

Tinc un veí entestat en fer el millor jardí de la comunitat. No hi ha cap de setmana que no afegeixi algun element decoratiu: rocalls, senders, tanques de fusta, menjadors d’ocells, fanalets, sortidors, pèrgoles i fonts. Sens dubte no s’ha llegit un dels assatjos que tan bé recensiona l’autora premiada: el que dedica Hume a la simplicitat com a valor estètic. En la lectura que fa de les obres només trobo a faltar que estiri algun fil cap a la contemporaneïtat, com el que acabo de mencionar sobre simplicitat; o l’aplicació de les idees sobre la tragèdia a l’explicació de l’atracció que exerceixen les pel·lícules de por; o l’aplicació als bestsellers o a la televisió de la crítica de Hume a l’art que només aconsegueix sorprendre. Tots aquests camins i altres obre la Marina en un treball que harmonitza la senzillesa, la claredat, el rigor i la intel·ligència d’una brillant estudiant de secundària.

Jordi Beltran del Rey

Sobre la fundamentación de la ética: diálogo crítico con Hans Jonas y Karl-Otto Apel
Carles Navarrete Canals

Una de les tasques més difícils de l’ètica és establir el fonament de la moral, és a dir respondre a la pregunta de per què és bo allò que creiem moralment bo. L’autor del treball premiat, estudiant de Filosofia de la UB, enfronta -i s’enfronta a- les fonamentacions de l’ètica plantejades per dos influents filòsofs del darrer quart del segle XX. Per això endega una lectura crítica d’El principi de responsabilitat, de Jonas i de dos articles extensos d’Apel aplegats en un volum de recent publicació: “El problema de la fonamentació filosòfica última des d’una pragmàtica transcendental del llenguatge” i “Una ètica de la responsabilitat en l’era de la ciència”.

Com a filòsofs del seu temps, ambdós autors coincideixen en el detonant de la seva reflexió: el món tecnològic que ha eclosionat al segle XX. La potència de la tecnologia urgeix una resposta que guiï l’acció humana en el planeta, perquè a més dels efectes immediats, aquesta té conseqüències per a les generacions futures, cosa històricament inèdita i que planteja uns nous problemes en haver de comptar èticament amb persones no existents. Aquesta resposta s’ha de donar, diu Jonas, “evitant perspectives apocalíptiques al preu de renunciar a compliments escatològics”. Així, proposa regular la relació amb la natura segons el principi de precaució i la relació amb els humans presents i futurs segons el principi de responsabilitat. La fonamentació d’aquests principis que en fa el filòsof jueu és examinada per Navarrete amb l’esmolada eina de Moore, acusant-lo de caure en la fal·làcia naturalista perquè afirma que existeix el deure de preservar l’ésser, sense més arguments que perquè és. Segons Navarrete, Jonas no es pot escapolir de l’acusació tot afirmant que  l’ésser és un bé intrínsec,  perquè segueix produint-se una derivació fal·laç del deure de protecció a partir de l’ésser. L’acusació de fal·làcia naturalista només s’evitarà adoptant un fonament emotivista.

Apel apareix com més hàbil per escapar de la crítica, segons el treball premiat. S’aplica en primer lloc a la refutació de les possibles acusacions de regressió al infinit, de fal·làcia naturalista i de raonament circular (conegudes com el trilema de Munchausen). A continuació realitza una deducció pragmàtico-transcendental de les regles morals a partir de la comunitat ideal de diàleg. La raó dialògica supera el solipsisme cartesià perquè instaura l’alteritat alhora que el subjecte. D’una manera una mica apressada, el nostre premiat argumenta que tampoc Apel aconsegueix un argument infal·lible sobre el que fundar l’ètica perquè no aconsegueix vincular adequadament raó, voluntat i acció. Com diu Navarrete amb una ironia amb un punt d’amargor: “a veces, parece que el único modo de ser un intelectual comprometido es dejando de ser un intelectual”.

Tanmateix, si recorrem al fonament emocional és quan el principi de precaució, el de responsabilitat i l’imperatiu del diàleg en un estat democràtic de dret fan que les seves conclusions siguin “sorprenentment compatibles”. Tot això ho exposa aquest estudiant de filosofia de la UB amb elegància intel·lectual i rigor, i diríem també amb una certa gosadia que li fa parlar de tu a tu amb filòsofs reputats, encara que la seva tesi –el fonament emocional- sigui una mica dèbil. Enhorabona!
Jordi Beltran del Rey