« tornar


Dossier: Les sortides professionals d'història

Sobre la pràctica professional de la història

Josep M. Figueres

Tradicionalment hi ha hagut unes sortides específiques per a qui sentia la vocació del coneixement del passat, com ara la docència, que durant el franquisme i la transició s’estudiava dins els plans d’estudi de Filosofia i Lletres amb moltes altres opcions. Era només una especialitat. Avui qui vol estudiar història ho fa des del primer curs de carrera i pot seguir aprofundint amb especialitats.

Xiquets de Valls, 1920, pl. del Blat

Aquell sistema grinyolava i va començar una pressió, que no s’ha acabat encara, per vincular la societat –l’empresa, com hom diu brutalment encara– i la universitat, per a uns per tal d’aprofitar sinèrgies, per a d’altres per tal d’obtenir només finançament. El model no està tancat encara. Van aparèixer  amb els nous plans més matisos, i els estudis s’anaren ampliant i es vincularen, o separaren, diverses opcions en tot el que feia referència a l’estudi del passat. Els arqueòlegs ja eren un món a part, i professions ben definides pel tracte amb la història també marcaren posició pròpia; per exemple, els arxivers, museògrafs, documentalistes, etc., seguiren o començaren noves professions vinculades directament als nous espais de la història, ara rellançats, mitjans de comunicació, museus, centres d’interpretació, gestió del patrimoni històric, etc.

Ho palesen notòriament els màsters i cursos de postgrau diversos que hi ha en curs i que fan de la història un autèntic motor de revitalització econòmica. No exagerem pas. És vera la importància que tenen els paisatges, museus i centres a Normandia, pel que significà el desembarcament aliat, o el patrimoni arqueològic de països que han estat escenaris del món clàssic o bé els centres que, entorn d’una troballa –un home congelat al bell mig dels Alps–, o una catedral o un esdeveniment convencional com una gran batalla són  l’esquer que s’usa per promocionar el turisme de nivell amb un extraordinari interès popular per la història, pels seus rendiments auxiliars, com mai no havia succeït fora de la instrumentalització religiosa o política de legitimar el present. Amb la uniformització de l’entorn natural o la inseguretat social creada pels conflictes polítics de tot tipus guanya entitat el valor de la història com a element per distingir-se arreu, per ser únics, exclusius i arrossegar o promoure el turisme cultural de qualitat. Siguin cases de personatges il·lustres tot creant rutes d’escriptors o bé promovent les cases de músics, inventors, pintors, polítics, etc. que esdevenen museus de facto encara que no tinguin peces d’època i siguin només un marc per imaginar.

En altres avinenteses els escenaris d’esdeveniments impressionats –batalles, sales de proclamació d’actes puntuals de gran relleu– configuren tot un món en què l’historiador participa sovint com a inspirador o creador i hi aboca des de la idea del muntatge inicial fins als continguts o el manteniment. No seria l’exposició transitòria sinó l’exposició permanent. Cada ciutat promou personatges –Narcís Oller (Valls), Dalí (Figueres), Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), Pau Casals (El Vendrell), Macià (Les Borges Blanques)...­ en una nòmina que es va organitzant per sectors; així els escriptors tenen entitats on la seva vida i obra és abocada a la projecció. O bé es creen escenaris com els museus o centres amb dades històriques sobre la pell (Vic), el suro (Palafrugell), la pesca (Palamós), la vida rural (L’Espluga de Francolí), el paper (Capellades)... o sobre activitats i aficions o treballs com el futbol (Barcelona), el cinema (Girona), la premsa (Igualada), els castellers (Valls), més enllà de l’art i el patrimoni de la zona, que esdevé el centre d’atracció principal dels museus convencionals.

Sovint hi ha historiadors rere cada nova iniciativa, i aquestes generen llocs de treball: conservadors, guies, gestors o simplement tècnics de cura i manteniment. Hom contempla ara la història no només com a aportació cultural per transmetre, per fer conèixer, per transformar súbdits en ciutadans, per promoure esperit, consciència i valors crítics, és a dir, per a tot el que podria ser l’ensenyament considerat com a element fonamental per als especialistes i també per a la ciutadania en general, per desenvolupar-se al món amb eficiència, seguretat i civisme. L’augment de la mitjana de vida, amb salut i mobilitat acceptables, i la proximitat de centres de caràcter històric, afavoreixen el turisme interior, de baix cost i amb comoditat per a la gent gran que satisfà la curiositat i aconsegueix un lleure gratificant intel·lectualment. Les grans figures –Gaudí, Miró, Cerdà, Dalí...– són eterns referents i fins i tot atrauen el turisme internacional cultural, cada vegada més exigent en demanda i també cada vegada amb més rellevància econòmic. Aquí hi ha tot un món obert a la innovació i que generarà nous llocs de treball.

Aurora, exposició al Museu de St. Cugat el 2006

 

Les ciutats competeixen entre elles: a més d’obrir museus creen festivals, enceten tradicions... amb una clara voluntat d’afavorir el coneixement i divulgar la seva existència, fer atractiva tota la ciutat com a espai –Montblanc i Besalú, el món medieval; Girona, el món jueu; Sant Cugat del Vallès, el món monàstic– amb l’esperança de fer-se visibles. No serà només el món de la publicitat, la imatge, el màrqueting el que hi ajudarà, sinó que, en continguts, serà la història (el treball i la presència dels historiadors) que hi hagi al darrere el que hi donarà profunditat i abast.

Els museus són centres també de revitalització; a Ciutat de Mèxic o a Hèlsinki hom pot veure centres que tenen una clara vocació d’acostar-se a explicar la història a la infància, amb espais creats per a ells i amb activitats específiques, amb la participació, la implicació i això vol dir la presència de persones, formades en història, que puguin assumir aquesta acció de tanta importància en la cohesió social, la pertinença a una societat, i la formació cultural i ciutadana. L’accés del món infantil al passat i els museus específics per a l’ensenyament secundari tindran un auge d’acord amb la voluntat de participació, novetat, atracció... que serà exigència de l’educació més enllà, ai las!, dels llibres i el material audiovisual.

Naturalment, tot un conjunt d’altres iniciatives vinculades a la història són a les portes de reeixir amb l’èxit que atorga la sanció multitudinària de l’assistència; així els parcs temàtics siguin del passat, el món iber o romà o camperol, del món contemporani, la Guerra Civil, amb ciutats que tenen o poden tenir un rerefons d’atracció (Empúries, Ullastret o Calafell per a abans d’ahir; Tarragona i Badalona per a ahir; les de l‘Ebre de la guerra fratricida més recents...). Amb el seu sol nom evoquen tot un món. Representacions o espectacles, visites guiades amb indumentària ad hoc, activitats per edats –audiovisuals o documentals per a gent gran, moviment i participació per als més petits.

Es configura un món obert a la iniciativa, sempre que hi hagi capacitat de recursos per transformar la iniciativa d’aplec simple a explicació superar el producte  o l’element sigui el ferro o la sal i convertir-lo en un centre d’explicació i significació del seu paper al conjunt social, Ens ajuden a entendre el passat i ho fan amb agilitat i amenitat. Hi ha tot un món rere la història i el turisme, més que el documental, sovint episòdic com a individualitat fora de la producció sistemàtica empresarial, o la recerca, encara generalment vinculada a l’ensenyament i amb poques sortides específiques. Aquí hi rau un repte: ser capaços de transformar Catalunya en un aparador de la rica i gran història que ha tingut. Els museus monumentals que els turistes tenen a l’abast no són coneguts de tots els visitants. Només els cultes o els que repeteixen visita i cerquen més aprofundiment coneixen el Museu d’Història de Catalunya o el Museu Marítim o tants d’altres susceptibles de ser visitats al costat dels monumentals de l’art romànic, gòtic, contemporani, amb centres específics per a artistes i que són coneguts internacionalment. Segurament cal promoció, que els visitants rebin al mateix aeroport un imprès amb plànol de la ciutat i la relació de museus o centres on visitar, com ens passa quan anem a altres ciutats per via aèria. Això és molt important. Acostuma a haver-hi en tots els museus llicenciats en història que el creen i el mantenen. El que els francesos ja fa anys teoritzaven sobre el mercat de la història ja ho tenim aquí.

Les noves professions vinculades a la història són un fet. No coneixem cap quantificació del total de la professió real dels llicenciats en història. Si es fes, potser veuríem el dinamisme que tenen aquets sectors i com per a molts la història és un bagatge cultural per entendre el present i abocar-se a altres àmbits –gestió, política, etc.–, que van molt més enllà de la tradicional docència. 

La creació de nous espais museístics no vinculats a una localitat que vol crear el “seu” museu, del que sigui, però que sigui el seu per “marcar” territori, implicaria estudiar la conveniència de fixar-se en les passions populars: el museu del Barça és dels més visitats per l’esport, però un museu dels ocells, amb la immensa afició a l’ornitologia que hi ha al món occidental, un museu de la imatge o, més específicament, un museu d’història on s’expliqui la revolució de la ciutat revolucionària per excel·lència; a Europa totes les ciutats o moltes tenen la possibilitat d’estudiar episodis, però Barcelona té una tradició de lluita en multitud d’esdeveniments que la configuren com un cas ben singular.

No deixa de ser evident perquè no s’ha conservat cap camp de concentració, a diferència d’Alemanya, Àustria, Polònia o França.. El franquisme i els seus hereus han volgut esborrar tot rastre d’iniquitat i afavorir la revisió en una lectura amable del passat, que mostra Paul Preston al seu darrer llibre; va ser esborronador. Presons i txeques, la repressió, conjuntural en uns casos, estructural en d’altres, episòdica per als uns i intrínseca per a d’altres, és un món que cal esborrar per als uns i conservar per a d’altres, però que tothom ha de conèixer, com fan les societats occidentals lliures i democràtiques.

La història ha sortit de l’àmbit reclòs de la docència per fer un salt vers les multituds; amb els mitjans de comunicació d’accés obert, internacionals i instantanis, han aparegut els elements de divulgació d’aquests nous espais, que es configuren com a pols d’atracció dels historiadors perquè ells, precisament, els configuren i conformen i els atorguen projecció social. 

Josep M. Figueres és professor titular d'història del periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Apèndixs

En els cursos de grau universitaris s’informa de les sortides professionals d’història, sigui de la general o de l’especialitzada, de l’art a la ciència passant per la literatura, i al costat de les convencionals de docència i recerca: ser funcionari professor o investigador de carrera en els diversos àmbits de l’administració central i autonòmica. Així mirem-ho en la mostra de noves professions que s’indica a la de Girona:

“La llicenciatura en Història em permetrà treballar en tasques de classificació, gestió i custòdia de dades en arxius i centres de documentació públics i privats; com a tècnic especialitzat en la preservació i gestió del patrimoni cultural en museus i centres culturals; com a professional que es dedica a la docència en centres d'ensenyament secundari (ESO i batxillerat); en la recerca històrica, prosseguint els meus estudis en el tercer cicle o doctorat i integrant-me en equips de recerca capdavanters, finançats per la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d'Educació i Ciència o la Unió Europea, a la mateixa Universitat de Girona o a qualsevol universitat europea. A més a més, algunes de les habilitats característiques dels historiadors i les historiadores, com la capacitat de recollir dades, analitzar-les críticament i oferir-ne una síntesi original, ens converteixen en persones versàtils i útils en moltes de les noves professions sorgides amb la difusió de les noves tecnologies.» 

Del conjunt d’universitats destaquem els epígrafs que es promocionen en alguns dels màsters i cursos acabada la llicenciatura.

Protecció i gestió del patrimoni historicoartístic i cultural: serveis institucionals, monuments, etc
Museus i exposicions: conservació i d'altres.
Empreses de mercat artístic: galeries, antiquaris, subhastes, etc.
Ensenyament no universitari.
Ensenyament universitari i recerca.
Editorials: gestió de col·leccions i divulgació.
Mitjans de comunicació: documentació, crítica d'arts i divulgació.
Gestió cultural en empreses i institucions o per a empreses i institucions: gestió de programes, assessoria tècnica, recursos humans, etc. Creació de continguts en noves tecnologies.
Difusió del patrimoni artístic: interpretació, gestió turística, programes didàctics. Docència en l'ensenyament de secundària i batxillerat, formació professional, universitat, escoles d'art, comunicació audiovisual i disseny
Serveis tècnics en museus (conservadors, investigadors, documentalistes, serveis de guiatge, serveis pedagògics), galeries d'art i espais institucionals d'art (fundacions, centres cívics, casals, espais municipals, arxius, biblioteques); comissariats i organització d'exposicions artístiques o sobre temes historicoculturals
Serveis tècnics relacionats amb la gestió, l'estudi, la conservació, la salvaguarda, la divulgació i la didàctica del patrimoni historicoartístic i cinematogràfic
Mitjans de comunicació social i del periodisme cultural, tant escrit com audiovisual: divulgació, crítica d'art, assaig
Investigació en història, crítica de l'art i patrimoni
Turisme cultural: gestió o guiatge de rutes culturals, històriques i artístiques
Sector privat: subhastes, peritatges, antiquaris i galeries; Administració i empresa privada (departaments de formació, estudis, personal, planificació, editorials, publicacions…); gestors d'imatges en l'àmbit privat
Participació en iniciatives públiques o privades relacionades amb el món de les noves tecnologies
Museologia i gestió del patrimoni científic;
Arxivística i la biblioteconomia en àmbits científics;
Gestió i la indústria culturals;
Periodisme i la comunicació científics;
Indústria editorial i la gestió de polítiques científiques.
Gestió i conservació del patrimoni històric i cultural (arxius, museus, fundacions, ajuntaments, etc.).
Documentació i assessorament en editorials.
Col·laboració en mitjans de comunicació.
Oficines d'informació i turisme.
Assessoria cultural en organismes internacionals