Manifestos i dictàmens

Un professorat de qualitat, factor clau per a l’educació

El Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, com a col·legi dels docents, té com una de les seves finalitats principals, reconeguda per la normativa vigent, vetllar per la formació inicial i permanent dels seus professionals.

D’altra banda, com a membre destacat de la comunitat educativa, participa del clam de la societat en demanda de la millora de l’ensenyament, i del consens generalitzat que la millora de la qualitat  en educació només es pot aconseguir a través de l’excel·lència del professorat.

Per aconseguir aquesta excel·lència, l’accés a la professió ha d’estar condicionat a unes qualitats personals, a unes habilitats socials i a unes competències professionals que l’administració ha d’exigir amb el mateix rigor amb què s’exigeix per a altres professions que puguin posar en risc la salut i la seguretat de les persones. La cura i l’adequada formació de les persones més joves ha de ser protegida per l’administració amb els mateixos controls i cauteles –tant pel que fa a l’entrada a la professió com al seu exercici– que les professions abans apuntades. 

El Col·legi vol manifestar en aquest document una sèrie de consideracions sobre la formació inicial que s’expressen sempre en l’àmbit general. La seva concreció per part de l’administració s’hauria de fer amb molta prudència, possiblement amb l’assessorament de comissions específiques en les quals el Col·legi estaria disposat a participar, tenint sempre en compte de no crear noves rigideses que puguin acabar sent contraproduents.

Ingrés i selecció

Que hi ha d’haver una selecció creiem que es obvi, i el consens sobre aquest punt és total. Tanmateix, per decidir on cal situar el filtre, a l’entrada o a la sortida, l’administració ha de valorar i estudiar a fons les conseqüències de l’opció escollida. Situar el filtre a la sortida té l’avantatge que l’aspirant disposa de temps per autoexaminar-se i saber si l’opció professional que ha triat és la que li convé, però té l’inconvenient que, si al final de tot el procés no passa el filtre, ha malbaratat una gran quantitat de recursos i de temps, de la mateixa manera que els ha malbaratat la societat. Cal preguntar-se si la societat es pot permetre aquesta gestió dels recursos públics, i si és ètic que exigeixi aquest sacrifici a l’aspirant. Situar el filtre a l’entrada té l’avantatge que l’administració pot preveure el nombre de professionals que es necessitaran i adequar l’oferta formativa a les necessitats reals, sense donar falses expectatives a qui manifestament no reuneix les condicions, i millorar, en conseqüència, l’eficiència de la universitat. Sigui quina sigui l’opció escollida, és imprescindible que la norma prevegi elements de flexibilitat que permetin donar una segona oportunitat a qui no superi el filtre.

Sobre les condicions que cal tenir en compte a l’hora de valorar la idoneïtat i que també haurien de ser objecte d’una acurada ponderació, volem esmentar que, a més de les qualitats i habilitats personals i socials inherents a l’ofici, un domini molt profund de la llengua i una àmplia cultura general més enllà de l’especialitat elegida són elements absolutament imprescindibles. A més, per descomptat, també ho són el domini de l’especialitat i la seva didàctica, ja que la capacitat docent no és etèria, sinó que s’ha de materialitzar sobre una, o unes, disciplines concretes.

D’altra banda, a l’hora de fer la selecció, l’exercici pràctic de la docència s’ha de tenir imprescindiblement en compte, ha de ser suficientment llarg per permetre una reflexió contrastada sobre la pròpia pràctica i ha de ser determinant per avaluar la idoneïtat, sigui on sigui on es posi el filtre selectiu.

Estructura de la formació

 La formació inicial hauria de ser tan global com sigui possible, les pràctiques haurien de ser nuclears en la formació dels futurs docents, i la major part dels continguts teòrics haurien de ser una reflexió sobre alguns aspectes de les pràctiques realitzades o haurien de poder ser contrastats en les pràctiques immediates.

Creiem que la formació teòrica ha d’incidir especialment en els requisits abans esmentats de: domini excel·lent de la llengua pròpia, i d’altres llengües, profunda cultura general, domini de l’especialitat i la seva didàctica, i coneixement del sistema educatiu i la seva funció social, així com del codi deontològic de la professió docent.

 Pel que fa a la formació pràctica, ha de ser d’una durada considerable, i amb plenes responsabilitats docents. La durada d’aquest període, així com la seva retribució, han de ser decidides per l’administració després d’una acurada reflexió, i han de poder ser modificades en virtut dels resultats i de la disponibilitat de recursos, evitant alhora tant la uniformitat retributiva amb el professorat ja format com la possibilitat que es converteixin en un subterfugi per abaratir el cost de l’ensenyament.

També és molt important la selecció i l’adequada compensació del professor sènior o expert, tutor de pràctiques, així com la seva consideració i retribució com a professor universitari en el grau que es determini. Si això no es fa, el paper vital de les pràctiques en la formació dels nous professors quedarà desvirtuat. En la mesura que sigui possible, seria convenient la selecció, per a la realització del pràcticum, dels centres que destaquen per la qualitat docent i organitzativa. L’existència de centres públics de gran nivell va lligada a la possibilitat de crear i mantenir equips i, en definitiva, a la manera com es plasma la tan desitjada autonomia de centres.

La cultura de l’avaluació de l’exercici professional, adquirida en la formació inicial, com a element clau per a la millora personal, de l’equip i del conjunt del sistema educatiu, hauria de perdurar, més enllà del procés selectiu, al llarg de tota la vida.

Les oposicions i la inducció a la docència

 L’ingrés a la docència al sector públic ha d’estar subjecte a un sistema transparent i efectiu que garanteixi la igualtat dels ciutadans a l’hora d’accedir als llocs de treball públic, sense que l’autonomia de centres i la configuració d’equips cohesionats que aquesta comporta pugui relaxar o preterir aquesta exigència. L’estructura actual de les oposicions s’hauria de replantejar en funció del context del moment i del model de selecció triat per al màster, i el desig àmpliament compartit d’escollir els millors per a la docència podria ser molt eficaçment estimulat si la superació del màster amb un expedient d’excel·lent comportés l’ingrés immediat al corresponent cos de professorat públic.

Superades les oposicions, o el procés de selecció que pugui establir cada centre privat, s’hauria de  preveure un període d’inducció a la docència. Aquesta fase hauria d’anar molt més enllà dels plans que ja fa temps tenen alguns centres per acollir el nou professorat, o de la iniciativa i la bona voluntat del professorat que, per sentit de responsabilitat, a nivell personal es presta a acompanyar els primers passos del professor novell.

Caldria un període de temps intermedi entre la formació inicial i l’exercici de la docència en sentit ple, que hauria de permetre la configuració d’una veritable identitat docent després de l’accés. L’administració hauria de regular i sistematitzar aquesta fase formativa, en la qual professors experts del centre acompanyessin i supervisessin les diferents tasques que realitzen els professors novells, fent anàlisis de casos pràctics i resolució de problemes. En aquest sentit, els col·legis professionals dels docents hi haurien de col·laborar organitzant activitats formatives, adreçades tant als professors novells, per tal de completar la formació rebuda i donar una visió més àmplia que la que permet el propi centre, com al professorat sènior, facilitant la comunicació d’experiències i de bones pràctiques.

5 de juny de 2012