Reflexions al voltant del "Compromís amb el coneixement"
Apunt deontològic de la professió docent 2
Mercè Izquierdo
Comissió deontològica de la professió docent del Col·legi
La docència és una professió. El docent educa. El docent ensenya. D’aquestes afirmacions se’n deriven quatre compromisos: amb els alumnes, amb la professió, amb la societat i amb el coneixement. No en va l’articulat normatiu del Codi deontològic de la professió docent elaborat pel Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, és a dir, el col·legi de docents i professionals de la cultura, s’organitza a partir d’aquests quatre compromisos, inspirat en els principis de responsabilitat i exemplaritat, de justícia, veracitat i objectivitat i de respecte i responsabilitat social.
Des d’aquestes línies la Comissió deontològica de la professió docent del Col·legi volem aportar algunes reflexions al voltant del Compromís amb el coneixement.
L’educació té per objectiu aconseguir el màxim desenvolupament integral de cada persona a través de les facultats intel·lectuals, físiques i emocionals de l’alumnat i, alhora, li ha de permetre aprendre els elements essencials de la cultura on viu. Té per tant dues dimensions íntimament entrellaçades: la individual i la social. Atès que els éssers humans no neixen amb el bagatge de coneixements, actituds i valors necessaris per fer una vida plena i viure en societat, cal facilitar-ne aquesta adquisició per mitjà de l’acció educativa. D’aquí deriva la importància de la funció docent.
Però per diverses raons, al llarg del temps, hi ha hagut un cert enfrontament (de vegades soterrat, de vegades explícit) entre «el coneixement que s’ensenya», que requereix el domini d’una disciplina i es considera un saber fonamentat i cert, i «l’educació de l’alumne», que suposadament és una qüestió subjectiva o social o familiar, relacionada amb la diversitat de valors o el legítim pluralisme . Aquesta dicotomia entre ensenyar i educar impedeix que sigui efectiva la innovació curricular que es va proposant des de fa quaranta anys i que en aquests moments posa l’èmfasi en assolir competències.
Ara ens cal, més que mai, un compromís decidit amb el coneixement escolar segons els nous currículums (competencials) que es fonamenten en un nou concepte, emergent, de saber escolar. És un coneixement bàsic perquè correspon a una secundària que és obligatòria per a tothom i que, per tant, té conseqüències en els altres nivells educatius. Tot l’alumnat ha d’adquirir un coneixement verídic que només s’ofereix a l’escola (gràcies a la funció docent exercida), de tal manera que puguin esdevenir persones capaces de raonar i de desenvolupar pensament crític.
D’aquest compromís amb el coneixement que educa se’n deriven responsabilitats concretes del professorat, de l’alumnat i de l’escola. Alguns dels aspectes en què cal reflexionar són els següents:
- Els temes dels sabers, coneixements o ciència que es fan a l’escola corresponen al tresor cultural que la societat considera imprescindibles per a la formació de l’alumnat, que requereixen especialistes i una determinada manera de treballar, amb mètode, disciplina i creativitat per generar activitat cognitiva.
- El professorat, especialitzat en una determinada matèria, amb una cultura general àmplia, ha de revisar la seva formació inicial per identificar les idees bàsiques, que només pertanyen a aquesta disciplina i que són les que ha de fer viure al seu alumnat, amb la finalitat específica d’ajudar-los a fer-se persones.
- Alhora, el professorat ha de distanciar-se d’aquest coneixement específic perquè les finalitats del coneixement escolar competencial no són les de les disciplines. Ha de posar els seus coneixements al servei de la proposta curricular que desenvolupa conjuntament amb el claustre.
- Els temes no han de ser un refregit de les disciplines: el saber o la ciència escolar mira cap a les disciplines, però les transcendeix, perquè en pren l’essencial per poder reflexionar sobre el món material i social on l’alumnat viu.
- Com a conseqüència, els currículums educatius tampoc poden ser un collage de conceptes i entitats que es presenten de manera desconnectada. Han de construir el relat que sosté l’activitat escolar. Coherentment l’activitat escolar tampoc pot ser un joc o un dedicar-se a projectes ad hoc, sense fonament científic.
- L’escola ha de ser el lloc on es desenvolupi activitat cognitiva escolar que pugui fer que l’alumnat sigui «competent en pensar». Per aconseguir-ho, l’activitat escolar ha de ser genuïna (l’alumnat s’hi ha de comprometre), col·laborativa i autoavaluable.
- L’escola, el professorat i la societat són responsables d’aquest saber escolar, que requereix instal·lacions adequades al treball de grup i experimental, comunitats de professors estables que treballin en comú, currículums educatius que mostrin la progressió de coneixements al llarg dels cursos, sense repeticions ni demandes obsoletes.
- D’una manera molt especial, el canvi de currículums educatius que s’ha anat produint des del 1980 sense arribar a reeixir ha de donar lloc a una nova manera d’avaluar, que accepti la diversitat de resultats.
- El màster de formació del professorat és fonamental per donar entitat a la professió docent. Requereix més recursos. Ho són també les Jornades i les Escoles d’Estiu i d’Hivern, la formació permanent del professorat, on es mostren experiències innovadores que són esperançadores.
Aquest compromís amb el coneixement implica acompanyar a conèixer la veritat, conèixer de veritat i saber la veritat sobre el que coneixem. Es tracta de promoure el desig de saber, que és font d’alliberament i emancipació i permet assolir el màxim desenvolupament integral de la persona.
Les ciències cognitives estudien l’emergència del coneixement humà i ens fan veure que els sabers (les ciències, en la seva diversitat) són el resultat d’una activitat humana vinculada als valors. L’ensenyament a les escoles transforma els sabers científics que s’han après a les universitats en coneixements que permeten a l’alumnat actuar, vinculat als valors que els fan créixer com a persones. La funció docent és la clau per transformar el saber científic en saber escolar, adaptat a cada etapa educativa.
A partir d’aquestes reflexions podem arribar a una conclusió interessant: la ciència universitària i la ciència escolar són totalment diferents. Les dues, però, són sabers cuinats per tal de ser apresos; les dues ofereixen als alumnes els sabers més preuats i fonamentats que constitueixen la nostra herència cultural i que l’alumnat ha de fer seus.
Aquest coneixement té a veure amb compartir l’experiència (joiosa) de conèixer «alguna cosa interessant», l’emoció de resoldre un problema; «un coneixement escolar no acumulatiu i memorístic sinó crític (raonat), respecte a la dignitat humana, justícia social, bondat personal, emoció per la bellesa. Un raonar que inclou l’anàlisi del propi perfil epistèmic, la reflexió sobre la pròpia manera de conèixer» (J.M. del Pozo). Proporciona competències perquè educa.
Aquesta manera d’entendre la ciència escolar ha donat peu a nous currículums educatius oficials que reconeixen aquesta dimensió educativa de l’ensenyament, en els quals es proposa el treball escolar per projectes, fer classe de manera raonada i crítica, i l’avaluació per competències. Però aquestes recomanacions coexisteixen amb uns temes heretats de les disciplines universitàries que no poden ser raonats ni poden promoure un autèntic saber escolar perquè no s’adapten als objectius educatius de la ciència escolar.
Cal una reconstrucció radical, valenta, del saber universitari en saber escolar que l’alumnat es pugui fer seu i en pugui gaudir, i que sigui també una invitació a continuar aprenent. L’autèntic canvi que es requereix per fer efectiva la innovació curricular competencial és reconèixer l'especificitat d’aquest saber escolar per a tothom, que existeix per primera vegada en la història. És un saber que té l’objectiu de fer pensar sobre els temes bàsics de la cultura i el seu impacte social. Planteja preguntes i respostes seleccionades amb cura pels docents, que no són intuïtives ni de sentit comú, i que no s’estructura segons les disciplines acadèmiques però compta amb aquestes tant per a les preguntes com per a les respostes, de manera transdisciplinària. Potser no som prou conscients del canvi que suposen els nous objectius d’educació crítica o científica per a tothom: inventar una ciència escolar per educar l’alumnat. De vegades sembla que participar en qualsevol projecte hagi de ser la garantia per adquirir competències; i no és així.
Un currículum competencial no és un currículum d’ignorants ni de saberuts, però podria ser-ho si les competències no formen part d’aprendre quelcom (amb activitat cognitiva genuïna). Per part de l’alumne requereix la reflexió sobre la pròpia manera de conèixer; i, per part del professorat, com diu Maria Teresa Codina, «pell fina: sensibilitat per copsar les necessitats dels alumnes que estan aprenent».
No es pot tornar a l’enciclopèdia, però tampoc es pot esdevenir competent sense aprendre res en concret. A la llum de les ciències cognitives no té sentit discutir entre continguts i competències o entre ensenyament i educació: no hi ha competència sense continguts, ni educació sense ensenyament.
Carregant