Apunts deontològics de la professió docent -3-

La llibertat de càtedra: sentit educatiu i social

Joan Manuel del Pozo

Comissió deontològica de la professió docent del Col·legi

Aquesta és una de les llibertats considerades fonamentals, al costat de la llibertat de consciència, d’expressió, d’associació, de manifestació, de reunió, etc., com a integradores del capítol més important de tota constitució democràtica.

Cada una d’aquestes llibertats presenta un perfil propi, del qual es deriven consideracions jurídiques i socials diferents: el perfil propi de la llibertat de càtedra és ben diferent, per exemple, del de la llibertat de manifestació; la raó és que el dret a manifestar-se lliurement l’exerceix molta gent alhora en espais oberts, i la de càtedra, una sola persona en el treball pautat -però de valor social- de la docència.

Com s’entén, segons criteris de juristes i constitucionalistes acreditats, aquest perfil i exercici concret, doncs? En el sentit més radical o bàsic, la llibertat de càtedra s’apropa conceptualment a la llibertat ideològica o de consciència, és a dir, protegeix l’autonomia del pensament de qui exerceix la docència; és a dir, garanteix la seva capacitat d’elaborar, sostenir i difondre idees pròpies sense interferència ni domini de terceres persones o institucions. Però sense oblidar que el beneficiari últim d’aquesta llibertat no és l’emissor, que també, sinó el receptor dels ensenyaments; no és una llibertat per a consum individualista del docent, sinó per preservar el valor social de la seva docència. Si es protegeix el docent de la imposició autoritària d’unes doctrines és perquè es vol garantir que els coneixements que aprenguin els estudiants siguin autèntics o verídics, no simples cobertures d’interessos polítics o dogmatismes religiosos. Altrament, no seria un dret o una llibertat democràtica, sinó un inacceptable privilegi corporatiu.

Aquesta dimensió essencial de la llibertat de càtedra s’explica, com tots els drets i llibertats, per raons històriques: tant el conegut com ‘antic règim’ en l’ordre polític com la forta institucionalitat eclesiàstica en l’ordre religiós, mantenien rígidament cossos de doctrines ‘ortodoxes’, refractàries al progrés científic positiu i a les filosofies de la modernitat –racionalisme, empirisme, kantisme, etc.; per la qual cosa, les constitucions filles de les revolucions democràtiques o il·lustrades de l’època van voler impedir el “dictat de les ortodòxies” tradicionals i van generar com a escut la “llibertat de càtedra”. En la perspectiva històrica, doncs, la llibertat de càtedra té aquest sentit inicial "negatiu": impedir la imposició d’“autoritats” superiors a la necessària autonomia crítica de científics i pensadors. Però, si es mira bé, això no justifica el que alguns tendeixen a creure de forma lamentable: que la llibertat de càtedra és equivalent o protectora de l’arbitrarietat del docent, la qual cosa seria fruit d’aquell sentit de consum individualista, no democràtic, del dret; perquè una cosa és que ningú, des de la tribuna política o la trona eclesiàstica –o ara, els altaveus mediàtics-, et pugui dictar la lliçó i una altra molt diferent que tu, perquè tens un diploma acadèmic, puguis desbarrar sense límits. Perquè, com ensenyen tots els constitucionalistes de qualsevol país i orientació ideològica, els drets fonamentals i les llibertats públiques necessiten equilibrar-se constantment perquè qualsevol llibertat pot arribar a ser abusiva i perjudicar-ne d’altres igualment importants, exercint una mena de nou absolutisme: per exemple, en nom de l’expressió lliure, fer servir la mentida fins a instituir, com està passant, l’actual època anomenada de la "postveritat".

En conseqüència, la llibertat de càtedra entesa democràticament ha de ser vista en dues vessants complementàries: protegint  el docent de cap imposició autoritària i els estudiants de cap arbitrarietat o manipulació del docent; per això, òbviament, la llibertat de càtedra no pot equivaler a patent de cors, amb menyspreu dels grans consensos científics i de pensament social. Es pot fer analogia amb l’equilibri entre llibertat d’expressió i dret a la informació veraç (és a dir, llibertat sense mentir): seria l’equilibri entre no haver d’obeir cap autoritat doctrinal, però alhora respectar el dret dels estudiants al coneixement científic i humanístic majoritàriament establert.

Igualment, resulta trist que alguns docents –molt pocs, per sort- gosin invocar de manera tortuosa la llibertat de càtedra per defugir el compromís amb projectes docents de centre, criteris consensuats d’avaluació, treballs en equip, etc. En la mesura que aquests procediments són resultat de la participació democràtica, és evident que no es pot invocar l’escut protector de la llibertat de càtedra contra cap autoritat il·legítima. A més, el progrés del pensament psicoeducatiu actual –un factor d’avenç de la llibertat general-, postula la implicació de cada docent, des de la seva llibertat, en un compromís d’interacció múltiple –amb els altres docents, però també amb els estudiants, les famílies i altres agents socials- per fer possible una educació integral dels estudiants. És evident que ells són el centre de gravetat del sistema educatiu en tots els nivells, incloent-hi els superiors, i que la complexitat del seu procés educatiu reclama una acció coordinada dels responsables docents; aquesta coordinació, legalment establerta, afecta diversos aspectes, alguns molt importants com ara la programació o els procediments i criteris d’avaluació que en cap cas es poden considerar barreres o limitacions de la llibertat de càtedra. Són simplement condicions per desplegar la millor docència, respectuoses amb una llibertat de càtedra que al seu temps honora el compromís solidari de coordinació al servei dels objectius de formació integral com a realització plena del dret a l’educació.

El sistema democràtic que ens reconeix les llibertats espera de nosaltres que reconeguem alhora la pràctica de l’equilibri mutu entre totes, com a garantia de continuïtat i plenitud democràtica.