US2136 - Història de la música a través de vuit compositors

En aquestes sessions dedicades a vuit compositors, ens aproparem al seu món particular escoltant algunes de les seves obres més paradigmàtiques des d’una perspectiva diferent. A partir de l’audició de peces que tenen una base poètica o un programa literari, descobrirem la sorprenent i fascinant relació entre música i text al llarg del temps. Aquesta simbiosi literària-musical ens ajudarà també a descobrir les diferències estilístiques en funció dels recursos utilitzats per cada compositor, i a valorar el seu talent per plasmar els sentiments als pentagrames

PROGRAMA

1. Monteverdi. Madrigals. L’Orfeo

Claudio Monteverdi (Cremona, 1567 – Venècia, 1643), figura clau de la història de la música, va ser responsable directe del pas del Renaixement al Barroc. Amb les seves investigacions sonores, la poesia cobra una expressió sentimental insospitada, com es manifesta als extraordinaris madrigals. A L’Orfeo, una de les primeres òperes de la història, apareixen tots els recursos dramàtics del nou llenguatge barroc, resumits en la figura mitològica musical per excel·lència

2. Vivaldi. Les quatre estacions

Les quatre estacions constitueixen, sens dubte, el conjunt de concerts per a violí més famós d’Antonio Vivaldi (Venècia, 1678 – Viena, 1741). Concebuda a la Venècia de l’esplendorós Settecento, aquesta meravellosa composició és una de les primeres obres programàtiques, que descriu els canvis experimentats a la natura durant les estacions climàtiques, i l’impacte causat a l’ésser humà: un paisatge natural descrit excel·lentment per l’orquestra vivaldiana

3. Haendel. Les àries da capo: Tamerlano. Giulio Cesare. Rinaldo

Tot i que era d’origen alemany i posteriorment nacionalitzat anglès, Georg Friedrich Haendel (Halle, 1685 – Londres, 1759) va destacar per la seva extraordinària capacitat per dominar els secrets i particularitats de l’opera seria italiana, en una època sotmesa a la moda i tirania dels castrati. Les àries da capo haendelianes no només representen aquest món de fantasia, irrealitat i virtuosisme vocal, sinó que, a més, posen de manifest la commovedora capacitat del compositor per expressar els afectes humans i les passions més extremes.

4. Mozart. Le nozze di Figaro

Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg, 1756 – Viena, 1791) va abordar tots els gèneres musicals amb igual magisteri i creativitat. Les seves òperes són el reflex de la seva època, un temps durant el qual les idees il·lustrades i la francmaçoneria prenien força gràcies a la presència a Viena de l’arxiduc Josep II. Amb llibret de Lorenzo da Ponte inspirat en l’obra homònima de Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, Le nozze di Figaro és la culminació del pensament mozartià, en autèntica simbiosi amb la trama literària

5. Berlioz. Simfonia Fantàstica

L’amor no correspost entre Hector Berlioz (Isèra, 1803 – París, 1869) i l’actriu Harriet Smithson va transformar-se en una de les pàgines més sorprenents de la literatura orquestral. Episodi de la vida d’un artista: simfonia en cinc parts, més coneguda com a Simfonia Fantàstica, és la particular autobiografia musical de Berlioz, un exemple de música programàtica que va obrir nous camins al dramatisme orquestral

6. Beethoven. Fidelio

Ludwig van Beethoven (Bonn, 1770 – Viena, 1827) va ser un investigador incansable, que experimentà nous camins en tots els gèneres i formes musicals, amb innovacions que van obrir la porta al Romanticisme sonor. Tot i que només va escriure una òpera, va aconseguir una unió absoluta entre música i drama, utilitzant no només la veu sinó, per damunt de tot, l’orquestra, com a narradora privilegiada de la trama argumental. Amb Fidelio, el mestre de Bonn reivindica la llibertat de l’ésser humà, la necessitat de justícia i el poder de l’amor conjugal

7. Schumann. Dichterliebe

El 1840 va ser un any meravellós per a Robert Schumann (Zwickau, 1810 – Endenich, 1856). Per fi, aconsegueix casar-se amb la compositora i pianista Clara Wieck, desafiant les prohibicions i amenaces del pare d’aquesta dona extraordinària. El cicle liederístic Dichterliebe (amor de poeta) narra les tribulacions sentimentals d’un poeta, un artista destrossat per un amor impossible amb qui Schumann s’identifica, tot i haver aconseguit la desitjada unió amb Clara. La simbiosi entre la poesia de Heinrich Heine i la música de Schumann és un dels monuments de la literatura liederística

8. Fauré. Les chansons

Gabriel Fauré (Parmiers, 1845 – París, 1924) és un dels grans representants de la mélodie francesa, que condensa les estètiques del Romanticisme i Impressionisme, i anticipa nous camins sonors. El Rèquiem opus 48, les mélodies i moltes de les seves obres per a piano són un testimoni excepcional d’un univers musical calidoscòpic

 SESSIONS