« tornar


Editorial

Sobre l'adoctrinament escolar

El clímax narratiu que ha propiciat el complex moment polític que viu Catalunya està originant tensos debats en què la desqualificació a l’adversari pren massa sovint una virulència inusitada.

No ens toca ara i aquí fer-ne un relat detallat perquè tothom en té coneixement. Voldríem més aviat centrar-nos en aquells que per la seva contundència, per la severitat del seu to i per la seva fal·làcia argumentativa ens preocupen especialment, sent com som el col·legi professional dels docents. Ens referim a aquelles acusacions que s’han referit amb malícia a l’escola catalana i al nostre model educatiu per una suposada absència del castellà o per un presumpte adoctrinament ideològic a les aules.

Aquest discurs tendenciós l’han formulat persones amb destacada responsabilitat política, l’han repetit incessantment com un dard enverinat sense aportar cap argument justificatiu i han creat entre l’opinió pública –pares i mares fonamentalment– un estat d’opinió contrari a la política educativa de les nostres escoles. Estat d’opinió que, sortosament, no ha quallat entre la immensa majoria de les persones que, amb coneixement de causa i amb capacitat crítica, no se l’han cregut. La inquietud entre els docents, malgrat tot, ha estat inevitable, sobretot quan s’ha proposat –sense èxit de moment– la instauració d’una alta inspecció educativa depenent del ministeri corresponent per mirar de corregir dràsticament el que anomenen una “deriva” intolerable i perniciosa d’un sistema i d’un professorat que pretesament exerceix la seva professió esclau d’un discurs ideològic partidista. Ignoren amb mala fe que, entre Catalunya i Espanya, el diagnòstic pel que fa al nivell de competència en llengua castellana no ofereix cap diferència significativa. L’alumnat acaba la secundària amb una competència lingüística perfectament equiparable entre les dues llengües. I un detall que els hauria de reconfortar: en la majoria de casos, la primera llengua, la llegua habitual, la de comunicació espontània, és preferentment el castellà i no pas el català. Aquest, però, és un altre discurs que ara no toca.

I això ho saben perquè són –ho haurien de ser– persones informades, la majoria de les quals han nascut i viscut a Catalunya i han estat escolaritzades a les escoles que ara volen demonitzar per adoctrinament tendenciós i per fomentar un pretès sentiment exclusiu i antiespanyol.

Ells mateixos són la mostra que això no ha estat així. I la seva mateixa realitat personal desmenteix la seva rotunda teoria malèvola, carregada només –això sí– d’impúdica intencionalitat política partidista. Com defensa Carles Duarte, “a l’escola catalana no s’adoctrina: s’ensenya a pensar”.

I en aquest exercici el professorat actua de moderador per ensenyar, sense imposicions, la forma correcta de dialogar, debatre, reflexionar i ajudar a construir un autèntic esperit crític. ¿Això és condemnable? Esperit crític per aplicar-lo reflexivament a la pròpia circumstància, a la immediata, però també a qualsevol altra, propera o llunyana en el temps o en l’espai, per llegir correctament tota realitat, formar judicis objectius i no haver de combregar amb rodes de molí. Cap adoctrinament, doncs, quan el propòsit és fonamentar el judici crític contra el dogmatisme i a favor del diàleg i l’acceptació de la discrepància, On és, doncs, l’adoctrinament? ¿”Españolizar a los niños” de l’inefable Wert en seria una mostra?

No entendríem ni defensaríem una escola que no fomentés els grans principis de la democràcia i les virtuts essencials de la convivència. No dubtem que aquesta és la manera de fer dels nostres docents i que, lluny de vel·leïtats autoritàries, proposen el respecte, la igualtat, la solidaritat i la llibertat.

Per això rebutgem que es proclami impunement que “s’educa els nens per odiar Espanya” o que “l’espanyol (sic) està discriminat a les escoles públiques catalanes”, o que a la docència a Catalunya es practica un “abús intel·lectual del menor” o que cal abolir “l’escola identitària” o que “el sistema d’immersió és una anomalia” i altres despropòsits igualment desqualificadors i falsos.

I per això hem manifestat formalment i explícitament la nostra opinió en aquest sentit durant aquests darrers mesos, alhora que ens adheríem a la defensa de la nostra escola, la professionalitat dels nostres  docents i l’autonomia dels nostres centres quan aquesta defensa ha estat plantejada des de diversos àmbits de la societat civil o de les institucions educatives.

Insistint en la condició de col·legi professional dels docents de la nostra institució, hem rebutjat i rebutjarem la proclama insultant que s’ha convertit l’alumnat del país en titelles en mans d’un professorat fanatitzat i separatista.

I avalarem amb total convicció la feina esforçada dels docents, el seu rigor professional, el seu compromís amb el model educatiu català, el seu respecte pel codi deontològic de la professió docent que hem impulsat i divulgat des d’aquest Col·legi i amb el seu personal codi ètic, que no és suspecte de cap actuació arbitrària ni de cap comportament censurable. Per això els encoratgem a no defallir davant aquestes desautoritzacions insultants –més de caire polític que pedagògic– i a resistir el neguit que aquesta situació necessàriament comporta; i a continuar fomentant serenament a l’aula el respecte, el diàleg i la convivència de manera respectuosa i responsable; i a entendre que més enllà de la circumstància política, que es preveu enverinada, la feina d’ensenyar és indefectible i prioritària; i que no cal cap autocensura gratuïta, molt menys quan es té la convicció que es fa la feina ben feta.

I contribuir a donar acompliment amb total convicció a allò que s’estableix en el currículum vigent a Catalunya: “La finalitat de l’educació és aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent i que els guiïn en el seu actuar; i posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d’intervenir activament i crítica a la societat plural, diversa i en canvi continu que els ha tocat viure”.

Tot el suport del Col·legi en aquest irrenunciable compromís.