Joaquim Arenas Sampera

Mestre, pedagog i pare del model d'immersió lingüística

 

 

Joaquim Arenas i Sampera (Mataró,  1938), mestre i pedagog, que ha rebut el Premi Especial del Jurat als Premis Martí Gasull aquest mes de febrer, és considerat el pare del model d’escola catalana. Arenas va ser coordinador general i director de l’equip pedagògic de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural, als anys setanta. El 1978 es va incorporar com a tècnic al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.  Al 1983 va ser nomenat cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), des d’on va treballar per aplicar la immersió lingüística fins al 2003. Va ser rector de la Universitat Catalana d'Estiu el 1995.

És membre de la Societat Catalana de Pedagogia i de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), de l'Institut de la Llengua Bretona i de la Mesa por la Normalización Linguística de Galicia. Ha rebut nombrosos guardons, com la Creu de Sant Jordi 2003, la Medalla de Mèrit de l’Académie de Montpellier, el Premi Toniolo de la Universitat Catòlica de Milà o el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.

Sou considerat el pare del model d’escola catalana...

Quan coordinava la Delegació d’Ensenyament del català d’Òmnium Cultural als anys setanta i en dirigia l’equip pedagògic, ens vam adonar que calia un model català d’ensenyament que fos per a tots els infants. Un model pensat i elaborat que fugís d’altres iniciatives que utilitzaven les dues llengües a la mateixa classe. Tot l’equip va considerar que l’escola d’un país s’ha de fer en la llengua del país i d’aquí sorgí el concepte “escola catalana en llengua i continguts”, que propiciava el canvi de llengua a l’ensenyament formal de Catalunya.

Després vaig tenir la sort de poder incidir com a funcionari en l’aplicació i l’extensió d’aquest model en el Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat de Catalunya, on vaig poder interactuar amb molts mestres i professors implicats en aquest gran projecte.

L’escola catalana ha estat un dels grans projectes de país, de l’etapa Pujol, i va implicar i  comprometre centenars i milers de persones, pares, mares i, sobretot, professionals de l’ensenyament. Una cosa tan gran no té un sol pare.

 Quins són els fonaments i avantatges d’aquest model?

L’escola catalana és per a tots els nens independentment de la llengua familiar i l’estatus social, que pretén donar a tothom els mateixos instruments i coneixements lingüístics i culturals, perquè al llarg de la seva vida puguin desenvolupar-se amb les mateixes possibilitats. És un model que vol fer ciutadans del país, arrelats al país, perquè coneixent-lo l’estimin i siguin capaços de transformar-lo. Tot evitant el risc que la societat catalana no es configurés com un sol poble i s’impedís la cohesió social necessària.

N’hi ha que opinen que actualment en l’educació s’està posant l’accent en la integració, i es deixa la immersió en segon terme. Quines conseqüències pot tenir en la pervivència i l’ús social del català?

No puc estar d’acord amb la premissa de la pregunta que em feu. Potser és cert que darrerament no es dona a la immersió l’atenció que requereix com a mètode eficaç d’aprenentatge lingüístic, però la immersió és absolutament integradora. És bàsicament atendre equitativament alumnes diferents per l’origen i sobretot per la llengua familiar que parlen i facilitar-los l’accés a la llengua del país, que també és la seva encara que no la parlin en arribar a l’escola, així com el coneixement de les altres llengües que ofereix el nostre sistema escolar.

Quant a la pregunta que em feu, evidentment si a la immersió no es dedica prou atenció pedagògica, prou sensibilitat docent i prou recursos no pot assolir els seus objectius, és a dir, el coneixement suficient del català i, per tant, ineludiblement l’ús social del català serà menor, perquè els ciutadans no poden triar la llengua que empren amb llibertat, i trien la llengua que dominen millor.

Amb l’execució de la Sentència del Suprem del 25% de castellà, el català com a llengua vehicular trontolla? Si és així, què proposaríeu?

Si atenem al principi que “educació és totalitat “ (Ramon Llull, s. XIV), cal considerar que l’aplicació del 25% seria una agressió al model educatiu català de tal manera que no sol el desfigura sinó  que el perverteix. Pel fet que els jutges hagin gosat sentenciar en un camp que ni coneixen ni en saben res, fa molt difícil trobar solucions, i calia haver evitat arribar a aquesta situació d’escac i mat.

El Govern ha d’estar disposat a defensar el model d’escola catalana i el Departament d’Educació ha de redreçar l’escola catalana prestigiant la llengua, dedicant-hi recursos, establint programes específics de suport i una supervisió eficaç. Per la seva banda, les comunitats educatives han de treballar per defensar el model de facto, convençuts que defensen el futur dels seus alumnes i del país; i les entitats de la societat civil han d’aplicar els seus recursos a defensar el model d’escola catalana, a promoure espais de lleure formatiu en català per als joves.

Com veieu, hi ha feina per a tothom. Davant d’un atac cal defensar-se i l’atac és fort.

"La llengua d’educació no ha estat mai la llengua de la mare sinó la del territori", vau expressar al Parlament. Ens ho podeu explicar? 

La llengua de l’educació formal en tots els sistemes educatius del món és sempre la llengua del país, que és alhora la llengua del territori, perquè el sistema educatiu pretén fer ciutadans independentment de la llengua familiar i de l’origen dels alumnes.

El terme llengua materna que es va utilitzar per primera vegada al Congrés de Bilingüisme de Luxemburg de l’any 1929, del qual va ser secretari Alexandre Galí, va tractar justament el moviment de fronteres i la desubicació d’alguns estats en relació amb les llengües territorials, i van anomenar llengua materna a la llengua territorial.

Al principi de la restauració de la Generalitat, tothom tenia clar que saber català era un ascensor social. Encara és vigent aquesta afirmació?

Continua sent-ho encara que no amb la mateixa intensitat, malauradament.

Per acompanyar el gran esforç de normalització que ha fet l’escola no hi ha hagut un procés paral·lel de prestigi de la llengua en l’àmbit social. Avui, el coneixement del català no es considera un mèrit o requisit per trobar feina. Això està relacionat amb aquest ascensor social que se’ns ha espatllat per al català, i per tant no cal saber-lo per ocupar un lloc de treball a Catalunya.

Ens podeu fer cinc cèntims de Llengua i República, el manifest Koiné argumentat?

El llibre conté una anàlisi del manifest i del document d’estudi previ que el va precedir, fet pel grup Koiné, del qual formo part, i també és una resposta als més de quatre-cents articles que va provocar la seva aparició pública. En veure les tan variades i a vegades violentes reaccions, vam creure que valia la pena contraargumentar algunes opinions i explicar-nos més àmpliament. El manifest Koiné de fet va ser un crit d’alerta, fa cinc anys, sobre això que ara alguns que ens van atacar diuen que és una emergència lingüística.

El Col·legi de Doctors i Llicenciats, com a col·legi de docents, què creieu que pot aportar al debat?

Crec que pot fer molt, de fet com sempre han fet els professionals de l’ensenyament, però ara més que mai. El Col·legi pot aportar criteri pedagògic i científic, basant-se en la tradició científica catalana i en la pertinència al país. Pot crear opinió lliure de prejudicis entre els docents i adhesió a la causa justa de construir i defensar una escola millor, catalana i de qualitat.

Per acabar, com veieu el futur del català?

Amb grans avatars per superar, però amb una gran esperança basada en la fortitud històrica del nostre poble.

Premià de Mar, 23 d'abril de 2022

 

Entrevistes anteriors

 

Pilar Benejam

M.Teresa Codina

Salvador Alsius

Octavi Fullat